6.6.18

MINYONES SENSE COMPLEXOS, MARGARET POWELL I EL SERVEI DOMÈSTIC ANTIC



¡Pobre chica, la que tiene que servir!
Más valiera que se llegase a morir;
porque si una no sabe por las mañanas brujulear,
aunque mil años viva, su paradero es el hospital. 

Cuando yo vine aquí
lo primero que al pelo aprendí
fue a fregar, a barrer,
a guisar, a planchar y a coser;
pero viendo que estas cosas
no me hacían prosperar,
consulté con mi conciencia
y al punto me dijo: "Aprende a sisar,
aprende a sisar, aprende a sisar."

(Tango de La Menegilda, de la sarsuela 'La Gran Vía')



Margaret Powell (1907-1984) va ser una escritora anglesa molt popular, ja que durant el seu temps de popularitat va aparèixer sovint a la televisió, tot això després de l'èxit del seu primer llibre Below Stairs, del qual expliquen que va servir d'inspiració a sèries com A dalt i a baix o Downton Abbey. Va escriure més coses, després d'aquell primer èxit, àdhuc llibres de cuina, però aquí, de moment, traduït, tan sols comptem amb aquest, publicat per Alba fa pocs anys. 

Powell explica, amb grapa i sentit de l'humor, de l'humor anglès, un munt d'anècdotes lligades a la seva joventut, quan va haver de treballar en el servei domèstic. Sovint s'idealitza el passat i aquestes evocacions fetes per gent d'origen humil, posen les coses a lloc. La serventa victoriana de la coberta pot despistar, l'aspecte de Powell era força diferent i tenia tot l'aire d'una senyora gran típica del seu país i molt riallera.
Resultat d'imatges de margaret Powell
Poques vegades la gent d'extracció humil té recursos per escriure sobre la seva vida i per això la història de la vida quotidiana ens arriba molt esbiaixada. En ocasions, a més a més, la literatura escrita per gent que ha estat pobra i ha reeixit té un fort component revanxista que la perjudica. 

Margaret Powell va tenir la sort de caure en una família pobra i nombrosa però alegre i normal, cosa que compta molt a l'hora d'entomar les dificultats vitals. Va anar a escola i fins i tot va rebre una beca que no va poder aprofitar ja que a casa seva feien falta els diners. No era bona en camps com ara la costura i per això va haver de fer d'ajudant de cuina fins assolir la categoria de cuinera, a més a més de què així no havia de servir en directe als senyors.

Powell explica les rareses, gasiveries i fatxenderies de la gent d'upa però vol ser objectiva i admet que en un parell o tres de cases la van tractar amb justícia i amabilitat, fins i tot, malgrat que fins i tot aquesta gent més agradable tenia els prejudicis habituals respecte al servei, fins al punt d'estranyar-se de què ella llegís alguna cosa més que les revistes frívoles habituals. Margaret Powell explica què la fita de les noies d'aleshores era casar-se i retirar-se i expressa divertides opinions sobre les tècniques emprades per lligar i sobre el tarannà masculí i les relacions juvenils de parella.
Resultat d'imatges de margaret Powell
Es va casar, doncs, tot i que ens explica també que no era molt bonica ni atractiva. Va tenir tres fills i en algun moment, per necessitats econòmiques familiars, va tornar a treballar de forma puntual. Quan els fills van ser una mica grandets es va adonar de què no tenia cultura i va començar a anar a conferències i xerrades i es va treure alguns títols educatius. L'escriptura dels llibres i el seu èxit, a més de la participació en espais televisius, van fer que en morir deixés una bona pessigada econòmica a la descendència.

Admet que amb el temps entén els rics, és sincera, hauria volgut ser rica i, de ser-ho, s'hauria aferrat, amb tota probabilitat, als seus calerons i  els seus privilegis. La sinceritat de l'escriptora resulta molt saludable ja que, en general, aquests tipus de memòries personals volen ser reivindicatives, crítiques i tirant a comunistes i aleshores sonen a manifest fals i oportunista. És clar que la història anglesa és molt diferent de la nostra i tot pesa. 
Resultat d'imatges de margaret Powell
Sobta comprovar com en moments de guerra els poders públics s'emportaven els pares de família sense massa consideracions, això li va passar amb el pare i el marit, tots dos van sobreviure però el tema econòmic, en aquells casos, era encara molt pitjor. Les coses han canviat molt però a casa nostra no fa pas tant que bufem cullera. El que passa és que el servei domèstic, la neteja, la cura i tot això, normalment cau en les classes mes desafavorides, en les darreres arribades migratòries i en les dones, sobretot, i encara està molt mal pagat i, en molts casos, no compta ni amb les assegurances obligatòries. És un sector en el qual costa organitzar-se però tot arriba. Fins i tot en la seva època eren més ben considerades, fins i tot pels nois joves del mateix estatus, les noies obreres de les fàbriques o les dependentes de comerç que no pas les minyones.

La meva àvia, la meva besàvia i moltes tietes es van dedicar al servei domèstic, tot i que hi ha qui pensa encara que tots els catalans hem estat sempre petit burgesos, en cases de més o menys volada. He escoltat explicar moltes anècdotes que el llibre m'ha recordat. Powell era anglesa i per aquí les coses eren molt pitjors. Les condicions de treball, en general, van ser lamentables fins ben entrats els anys seixanta, en molts sectors. Un refrany castellà molt antic diu que no hi ha pitjor feina que servir qui va servir o demanar almoina a qui en va demanar i, en general, es pensava que els nou rics eren més fatxendes que no pas els acabalats tradicionals i ancestrals. Hi devia haver de tot i avui deu continuar havent-hi de tot. 

Fins i tot a gent del meu entorn relativament modest he escoltat coses molt estranyes i menyspreus subliminals dirigits a la noia de fer feines o a la cuidadora de la iaia. En el fons tots ens creiem superiors a algú altre o això volem pensar. Els catalans tenim tirada a caure en el parany de l'orgull eteri. Quan, en una època de vaques més grasses es mencionava un sou injust, un comentari habitual era això ja ho guanya una dona de fer feines. Quan jo era joveneta que un noi sortís amb una minyona, una chacha, era un greuge familiar i el més paradoxal era que tot sovint la mare del noi enamorat de la domèstica havia estat també minyona, de jove. És clar que la minyona acostumava, aleshores, a ser forastera, per acabar-ho d'adobar (gallega, andalusa).

Powell mira enrere sense ràbia, tot un mèrit. La gent és com és i nosaltres potser també seríem així si ens trobéssim en unes altres circumstàncies. Aquells rics del passat es beneficiaven de la necessitat generalitzada i podien comptar amb un munt de criats pagant una misèria i la vida. Les coses van canviar, ja en els darrers anys abans de casar-se Powell explica que les coses canviaven. Però no pas de la mateixa manera ni a tot arreu, avui encara hi ha esclavatge, declarat o dissimulat, per desgràcia, en molts llocs d'aquest món de mones. Una de les manifestacions més evident de prejudicis vigents, avui, són les dèries a l'hora de triar escola per a les criatures, sento coses absolutament surrealistes disfressades de pedagogia de consum intel·lectual, però en el fons el que es vol és que els infants no es barregin.
Resultat d'imatges de gracita morales criada
La literatura, el teatre i el cinema, tenen una mena de gènere expecialitzat lligat a les cruels revenges del servei domèstic, com ara la pel·lícula The servant o l'obra Les criades. No els nego valor literari però la veritat es que haurien de fer passar les ganes de tenir servei.  L'èxit dels llibres de Powell va generar tot un doll de publicacions semblants, de pel·lícules i sèries de televisió, com sol passar. Pel que fa al país, les minyones literàries i televisives nostrades sempre m'han semblat poc convincents. Per no parlar de les minyones hispàniques tòpiques i típiques, vaja. 


2 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

La teva vena literària és fèrtil, Júlia. Has fet un bon retrat del servei domèstic i dels que han escrit sobre el servei.
Em ve al cap que una "il·lustre" dama descendent del franquisme, ara presidenta del Círculo de Empresarios de España, Mónica Oriol (dels Oriol y Urquijo), no pagava l'assegurança del seu servei i aconsella no llogar dones que puguin quedar embarassades.
Visca la revolució!
Una abraçada.

Júlia ha dit...

Olga, podria escriure molt més sobre records familiars, he, he. Fins i tot a França i d'altres països europeus es descobreix de tant en tant algú amb relació amb els poders que 'no té assegurat el servei'. Una amiga suposadament comunista em justificava fa anys, de forma una mica barroca, el fet de no tenir assegurada la dona de fer feines ja que així aquesta cobrava en negre 'més', i el marit també podia cobrar no sé quins complements, no entenc que es pugui justificar fer il·legalitats, encara menys sent d'esquerra, més o menys. Així va el país, vaja.

Una abraçada, Olga.