En els primers anys de la televisió, quan a casa meva encara no en teníem i anàvem sovint a veure-la a casa d'uns veïns del replà, passaven sèries que tenien ja uns quants anys. La veïna era jove, ella i la seva mare cosien camises a domicili mentre miraven els programes i una olor entranyable de cafè nocturn acompanyava aquelles estones inoblidables. He de dir que jo m'emportava algun llibre de l'escola i era capaç d'estudiar les lliçons amb la tele al davant, com havia fet amb la ràdio i sovint em costava menys memoritzar el que fos d'aquella manera que no pas en silenci.
Una sèrie que em va impactar va ser La sombra del destino. Jo no ho sabia però la sèrie tenia l'origen en una altra americana molt popular, de la ràdio. Eren uns episodis breus, de mitja hora, doblats en aquell castellà tan sucós de l'època, encisador, amb allò de l'obciso i el receso. A la sèrie hi sortien actors i actrius ja una mica grans, allò agradava molt a la generació dels pares i els evocava el passat recent.
La presentació ja feia por, es veia una llarga ombra que anava filosofant sobre el destí. Les sèries eren de misteri i sempre hi havia una sorpresa final inquietant. Per la xarxa es poden recuperar molts d'aquells episodis. Moltes produccions posteriors han begut de la font de The Whistler, que era el nom original de la sèrie i que crec que vol dir una cosa com ara El xiulador, potser perquè s'escoltava una mena de xiulet inquietant, en les presentacions.
En aquell temps anàvem molt poc de viatge però sortir de Barcelona feia que topessis amb anuncis diversos fets de rajoletes plantats als murs de cases rurals, m'encantaven com m'encantava veure el famós i denigrat per motius diversos i patriòtics, brau d'Osborne, sempre molt ben posat a dalt d'un turonet. I és que tot això estava relacionat amb el fet d'aquelles experiències turístiques modestes. Un dels anuncis que recordo més és el del Nitrato de Chile. I, si arribaves a terres gironines, en veies de la Xocolata Torras, que aleshores no es venia a Barcelona, que jo recordi. Un que em feia por, perquè el relacionava amb allò de l'Ombra del Destí, era el de Sandeman, un xerès.
Avui hi ha molta més publicitat per tot arreu però segurament els infants en cada moment tenen els seus anuncis de referència. El xerès aquest encara existeix, tot i que no l'he provat mai. I el destí, ai, continua jugant amb nosaltres i fent-nos anar per on li sembla mentre les pors dels humans són les de sempre, si fa no fa.
4 comentaris:
El Nitrato de Chile, em fascinava, visualment era molt potent. I on ara hi ha el passeig Manresa a Sabadell, n'hi havia un enorme de gabardines, quasi un trampantojo, pero no recordo de quina marca era.
N'hi havia uns quants de molt populars.
Ahhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh
SANDEMAN..........el hombre da la capa negra
AHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHH
mi preferido de siempre.......este si que es un cartel, todo lo demás pura copia.
ahhhhhhhhhhhhhh ¡¡¡ y ya no encuentro ninguno en Barcelona para hacerle una foto.
Si veo alguno ya te avisaré.
Publica un comentari a l'entrada