15.8.18

DE CAN BLOGUER A CAN FEISBUC I CAN TUITER, PASSANT PEL MERCAT DE CALAF

Tot i que amb el pas dels anys els canvis ja no t'impressionen, de tant en tant recordo, amb una mica de nostàlgia, tot allò de la Catosfera literària, de ja fa més de deu anys. M'estranya encara com ha passat a la història el tema blogaire, dels antics quedem quatre gats i encara. Molts debats de l'època ara semblen exòtics i demodés. Alguns dels militants del tema s'han esvaït i d'altres han fet bitlles i avui són més famosos que aleshores. Potser pagaria la pena celebrar d'alguna manera la publicació, el 2008, d'aquella antologia irrepetible.

Avui hi ha qui xala veient el gran nombre de seguidors que té a facebook o a twitter, això dels seguicis sempre té la seva gràcia i la vanitat és la vanitat i l'audiència es l'audiència. En aquell passat gloriós, el dels dips, les bitàcoles, els blocs i els apunts, hi havia qui assegurava que si tenies menys de cinquanta visites diàries ja podies tancar la paradeta. 

Els espais virtuals, més enllà de la broma que es pugui fer sobre el tema, poques vegades els precedim del Can i, com que les noves generacions saben molt d'anglès, la cosa ja s'escriu i llegeix de forma canònica.
Resultat d'imatges de la catosfera literària
El cas és que aquestes transcendentals meditacions no m'han vingut pas al cap a causa de cap revelació internàutica sinó en llegir, a Can Barcelofília, un indret blogaire feliçment resistent i especialitzat, una referència a la Sabateria Güell, que a casa meva, com tants altres establiments, es va dir sempre Can Güell, el mateix que Can Cadira o Can Sagarra. La gent barcelonina de la meva generació va tenir un disgust quan va desaparèixer Can Jorba per convertir-se en Preciados. Es van carregar el senyorívol interior original però, al menys, van deixar la façana. Recordo un article de Josep Maria Espinàs, d'aleshores, en el qual planyia el canvi però vaticinava que potser, al capdavall, la nova propietat acabaria per esdevenir Can Prasiados. 

Allò no va ser així. I dir Can Corteanglès resultava molt més difícil. Tampoc no va prosperar aquella broma sobre dir-ne El Tall Britànic, vaja. He de dir que faig grans esforços de proselitisme xaró intentant inserir el casolà Can davant del que sigui i parlant amb qui sigui, sense èxit, és clar. No hi ha Can Zara, ni Can Res. Encara algun restaurant conservador, amb vocació de fer pàtria, és Can Algunacosa. Pel que fa al món virtual, que, de fet, és part del món real, el tema s'ha diluït de forma anodina i progressiva.

Tot i que hi ha gent esforçada que fa piulades, això del feisbuc i el guatxap no han trobat equivalents adients, que jo sàpiga. Fa molts anys, en un vell poema, vaig escriure una cosa com ara:

Que farà figa, el català
i cantarem tots en anglès?
O hi haurà un món sense diners
on tota llengua hi cantarà?

On dic llengua hauria d'haver escrit variant dialectal o algun terme inclusiu que no diferenciés entre bondats normatives i expressions espontànies i populars, sempre reprimides pels dogmàtics, que encara no han paït ni el llomillo, ni el recader, ni el sacatapus. Però això de cantar en anglès sí, que prospera. 


7 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Tot passa i poc queda, i és que tot canvia molt de pressa. Feisbuc sembla que va de baixa, mentre instagram puja, i Twitter va resistint, però sortiran coses noves. el bloc, de fet, és la suma del tres però obliga a escriure bastant, tot i que té la mateixa immediatesa, si s'és capaç d'entendre el seu concepte. S'ha de defugir de la rigidesa, i entenc que si un dia s'han de publicar tres posts, doncs es publiquen. El bloc, quan més actiu més viu.

Salut

Júlia ha dit...

És així, Francesc, pel meu gust encara és el mitjà que ofereix més possibilitats comunicatives i de debat, per això em preocupa la davallada. Galvana???

Francesc Puigcarbó ha dit...

No ho crec, no és una questió de peresa, cert que un bloc porta més feina que twitter,feisbuc o instagram, però tampoc tant. En l'actualitat costa molt que aqlguna cosa perduri, ve a ser com els reptes, un en substitueix a l'altre, fixa't en el Pokemon, que segons Sala Martin s'havia d'estudiar a les Universitats, va durar quatre dies el boom.

Francesc Puigcarbó ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Tot passa molt de pressa i les modes tenen un pes, he, he.

Salvador Macip ha dit...

Deu anys, ja! En quedem pocs, d'aquella època. I ningú per fer-nos homenatges! :) Els temps canvien, és clar...

Júlia ha dit...

Salvador, algú hauria d'escriure la crònica dels anys gloriosos de la blogueria, he, he.