22.8.18

SOBRE POEMES, AUTORIES I XARXES SOCIALS

Aquests dies he tingut un breu debat literari pel facebook amb la Maica Duaigües, (Naslluna, poesia) i amb la Glòria Calafell, ambdues poetes i amigues. Tot va començar amb uns comentaris sobre Espriu i el poc que es parla avui d'un poeta que va esdevenir gairebé monocultiu durant molts anys. En un curs sobre literatura al qual vaig assistir fa un munt de temps, a principis dels vuitanta, ja algú, amb ironia, ens va comentar que això de la literatura és com la borsa, els valors pugen i baixen segons èpoques, tendències i modes. 

Pere Calders, en l'època en la qual Espriu remenava totes les cireres, feia broma explicant que la literatura catalana era com un prestatget en el qual si n'hi posaves un no n'hi cabia un altre. Avui potser les coses han canviat, el prestatget està atapeït però desordenat i s'hi van amuntegant suposats nous valors i resurreccions diverses, però també desqualificacions i sacralitzacions. El fet és que de molts escriptors i escriptores n'he sentit i llegit penjaments i lloances intocables, depèn del moment i de la persona. Potser passa a tot arreu, això, però com que som un país petit i el pastís a repartir és limitat, aquí es nota més.

No entraré en valoracions qualitatives, si la literatura, en general, s'entoma de forma subjectiva i condicionada a allò que ens diuen els experts, el gènere poètic encara resulta més fràgil. Jo diria que no hi ha poetes sinó poemes i que no hi ha novel·listes sinó novel·les. És una mica com si dic que m'agraden els homes, no pas tots ni en tot moment i els gustos també canvien.

En la conversa virtual, en aquest admirable poblet que és el feisbuc, va sorgir allò de si Espriu era difícil. Tot és relatiu, els poemes i la literatura, en general, tenen diferents nivells de lectura i, com en el tema de l'art, no cal entendre-ho tot. Encara més, en ocasions, quan es vol entendre es perd la màgia de la primera impressió. En la valoració de la literatura, quan ets jove, hi té un pes allò que et diuen els professors i professores, encara més si aquests són carismàtics. El que passa és que aquestes opinions fan forat i sovint ja ets incapaç de valorar qualitats de forma objectiva.

Parlant virtualment de poetes, doncs, va sorgir Carles Riba. Riba ha patit una mena d'etiqueta d'intel·lectual pesadet. A la universitat, crec que era Ricard Salvat, ens explicava allò de què els poetes neixen o es fan i que l'excel·lència arriba quan ambdues coses coincideixen. Riba seria dels que es fan, al contrari de la seva dona, Arderiu, que seria poeta d'origen. Amb totes aquestes opinions hi té un pes el fet de què poques vegades ho hem llegit tot de tothom i ens refiem d'allò que ens diuen. Amb el pas del temps i l'increment de les lectures m'he adonat de què Riba té poemes amb sentiment, emotius i que defugen la fredor que se li suposa. 

Aquesta tanka, per exemple, sempre m'ha emocionat, des de la primera vegada que la vaig llegir, que va ser a una coberta del Cavall Fort. 

Avui que l’aire
té el crit d’abril i una alba
d’ocells que tornen,
com l’ametller jo enyoro
ma flor precipitada.


Vaig voler exemplificar el tema de la poesia de Riba amb més poemes i vaig copiar aquest:


(Publicat a El Pont, núm. 4, 1956)

Dins la nit, els meus anys
han cridat i em desperten;
semblen ocells perduts,
sóc d'ells i no em coneixen;
són meus i van errants,
perquè no em pugui entendre
quan cerco en el meu cor
què m'ha fet gran i feble.

¿Què hi dius, tu, pur infant
que encara et meravelles
de sobte, amb brusc delit,
pels ulls per on vas créixer,
i de qui guardo, amb corn
profund, les orelletes
tan fines a escoltar
les tendres veus que vencen?

¿Què hi respondries tu,
l'infant que jo vaig ésser,
tu que eres simplement,
tu que no pots comprendre
que el cor sigui pesant
i les coses esquerpes,
i el somni tingui risc,
i tot amor tristesa?

Per a ignorar-ho jo
i que, uns minuts, la teva
ventura elemental
revisqui en mi de sempre,
cal que et cedeixi a tu
i que ho pagui creient-me
i sentint-me dir foll,
foll que no mira enrera.

¿Qui somriurà dels dos,
el vell que no preveies
futur de tu, oh infant,
o tu, fonda innocència?
Sols sé que miro el riu
al llarg de la ribera;
i sempre sóc el punt
on l'aigua fa el seu pur
començament de perdre's.

Doncs resulta que Maica Duaigües, que col·labora en programes radiofònics dedicats a la poesia l'havia recitat en alguna ocasió i, refiant-se d'un lloc d'internet d'on havia baixat el poema, l'havia atribuït a Baltasar Porcel. Ha enviat una nota a la web on es pot llegir aquesta inversemblant autoria, potser ho rectificaran. L'any 1952, data en la qual situen, en aquesta web, el poema, Porcel era gairebé una criatura. Va escriure alguns poemes que no crec haver llegit però penso que deuen ser ben diferents dels de Riba. 

Internet té fama de contenir errades però això ha passat sempre i jo, per exemple, he trobat moltes errades a la GEC, a manuals escolars, a llibres d'història i a tot arreu. I abans aquestes errades eren difícils d'arranjar, avui, a internet, si algú les troba resulta relativament fàcil canviar els textos i aclarir les coses. I, a més a més, tens la possibilitat de consultar i contrastar fonts diverses sense moure't de casa. Abans, a més a més, si una cosa sortia en un llibre canònic, com que hi ha una gran tendència a copiar i plagiar, l'error ja quedava fixat per sempre, en podria posar molts exemples.

Aquesta web de l'errada en té d'altres, atribueix a Porcel, fins i tot, la coneguda Oda a Espanya, de Maragall. És possible que hagin atribuït a Porcel poemes que potser aquest va mencionar per algun motiu, en algun moment? O potser Porcel va col·laborar en alguna antologia crítica de poesia catalana. No ho sé.  Misteris. En tot cas he de dir que vaig passar una bona estona virtual parlant de poesia i esbrinant errades estranyes. I és que tot es qüestió de fe, al capdavall, car no ho podem comprovar tot ni en tot moment i és relativament senzill fer-nos passar bou per bèstia grossa, de vegades, fins i tot, sense mala intenció.
 

4 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

"... Jo diria que no hi ha poetes sinó poemes i que no hi ha novel·listes sinó novel·les. .."
Excelent observació.
Salut

Júlia ha dit...

És així, en general. En el camp literari, com en tots, funciona allò de 'agafa fama i fote't a jeure', que deia el meu iaio.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Poesia ets tu Júlia. Ep, en serio, pensa que 'antes' a Catalunya nomès hi habia un poeta, bé, tres, Miquel Martí i Pol, la resta començant per Vinyoli no existien. Quan a Espriu, a mi m'agrada bastant com a poeta, el perd que tenia fila de comptable o empleat de Banca, i potser era massa missaire.

Júlia ha dit...

A Martí i Pol darrerament també el troben fluixet, cosa opinable, amb Vinyoli no hi acabo de connectar, ara el de moda és Margarit, que té poques coses que m'agraden força i moltes que no em fan ni fu ni fa, Espriu encara té molta força però no sempre, hi ha qui diu que és millor prosista que poeta, i també reivindico una bona part de Joan Oliver, de Foix, i, sobretot, Sagarra, bo en tots els camps, el qual durant anys van deixar verd. I de dones, Xirinacs, encara poc coneguda com a poeta i boníssima i la Marçal, per exemple. O la Raspall. Amb Montserrat Abelló tampoc connecto del tot. Ja dic, com la borsa, tot puja i baixa.I avui dic això i demà puc dir una altra cosa, vaja, tampoc no ho llegit tot de tothom, he, he.

De tota manera a tot arreu couen fabes, al post anterior escrivia sobre Duras i a França també es deixaven verds els uns als altres.