GAVINES FRÀGILS I AUTORS IMMORTALS

La gavina és una de les quatre obres de teatre més conegudes, apreciades i representades de Txékhov. A mi, de les quatre, és la que menys em fa el pes, tot i que té la seva màgia i Txekhov és avui un clàssic indiscutible. Els seus personatges han sobreviscut a modes i tendències, tenen alguna cosa que sempre els fa moderns, encara que no acostumin a patir la plaga de les actualitzacions desmesurades.

El director Michael Mayer ha intentat que l'adaptació que enguany podem veure al cinema no sembli teatre filmat, tot i que jo al teatre filmat, si està ben fet i ben interpretat, li trobo molta gràcia. Per aconseguir-ho juga amb molts primers plans, amb exteriors idíl·lics i, de forma discutible, ha donat a la història una estructura circular. Comença i acaba amb el final de l'obra de teatre, vaja. Tot el repartiment és de categoria i està molt bé, hi ha qui creu que Benning és excessiva en algun moment però jo crec que és el que demana el paper, al capdavall és una actriu fent d'actriu. Per això va ser aquest un paper que va anar molt bé a Núria Espert, en la versió de Flotats, de finals dels noranta.

De l'obra, com de totes les quatre grans de l'autor, n'hem vist un munt de versions. L'havíem escoltada per la ràdio, l'havíem vista per la televisió, en dues ocasions. Als teatres  de Barcelona s'ha representat una pila de vegades, en castellà, en català, per professionals i per afeccionats amb ambicions. L'obra, quan es va estrenar, va fracassar però de seguida va remuntar i va assolir un gran èxit. Té un gran paper per a dama jove, el de Nina, i un altre per a senyora amb rodatge i experiència, el d'Irina, a més a més de comptar amb un conjunt de personatges interessants i tristos, que suren en un món que endevinem en decadència. Però potser la decadència de les societats humanes és endèmica a l'espècie.

Una altra gran Gavina del cinema, amb un repartiment impressionant, avui una mica oblidada, va ser la de l'any 1968, amb la Redgrave, Signoret i James Mason. Una de les versions que vam poder veure per la televisió de l'època, així mateix amb un gran repartiment i els pocs mitjans d'aquella televisió pionera, amb la qual, segons testimoni de Gema Cuervo,  els actors havien de col·laborar portant estris de casa per als atrezzos,  es pot recuperar gràcies a internet.  

Fa pocs dies s'especulava, en algun diari, sobre l'origen dels suïcidis juvenils, relacionant-los amb això de les xarxes, esca dels pecats moderns, obviant que la literatura i el teatre són plens de suïcidis juvenils, inspirats en el món real i motivats per causes que a la gent més gran poden semblar banals, fracassos professionals, desenganys amorosos... No crec que ningú culpés, per exemple, les cartes manuscrites i el correu tradicional, del que transmetien i dels efectes que el seu contingut provocava, per cert. Si, però, que es va culpar en algun moment la novel·la i a la poesia, la lectura en general, d'escampar infelicitat i desitjos improcedents i perillosos.

És possible que la versió actual en cinema no sigui la millor de les possibles ni serà, ben segur, la darrera. Però té un encant evident, malgrat, ai, que ja sabem com acabaran els amors de Nina, la seva trajectòria teatral, i les decepcions literàries i amoroses de Kòstia. Els personatges de Txèkhov ens són propers i comprensibles, juguen a la loteria (avui, bingo) com havíem fet tants de nosaltres, amb la família, després de qualsevol celebració. S'enamoren de qui no toca, pateixen i somnien, mengen, beuen,  menteixen, són infeliços gairebé sempre i una mica feliços de tant en tant, emmalalteixen i moren, mentre és pregunten sense estridències sobre el sentit de tot plegat. I no es distreuen amb els mòbils ni amb la tele pel fet, inqüestionable, de que no en tenien.