11.10.18

PLANYS, NOSTÀLGIES I DIVAGACIONS FOLKLÒRIQUES

Resultat d'imatges de PARAL·LEL

Aquest  dimarts vaig assistir a  una xerrada de Lluís Permanyer, al Molino. En les intervencions posteriors a la xerrada van sorgir algunes d'aquestes veus nostàlgiques sobre el passat esplèndid de llocs com el Paralelo. Permanyer va incidir, de passada, en un aspecte de la realitat que ja havia escoltat, fa anys, al senyor Badenas, autor d'un llibre sobre l'avinguda mítica i mitificada que l'autor va autoeditar, en una primera edició, i del qual ha begut molta gent del present reivindicatiu: Que si la gent que és plany hagués donat suport a espais, botigues, cafès i teatres otro gallo nos cantara. 

Per exemple, plorem pel petit comerç desaparegut, i admeto que hi hagut tancaments motivats per especulacions i fets estranys, però el cert és que una gran majoria de gent ens hem passat, de forma definitiva o temporal, als supermercats i als grans magatzems i superfícies, i això des de fa uns quants anys.

Aquests planys es poden fer extensius a moltes coses. Més d'una vegada em trobo amb algú que em comenta que els blogs son morts. Hi ha una gran afició a cantar les absoltes al que sigui. Doncs això dels blogs és una mica com la botigueta, si no hi vas a comprar i t'has passat als còmodes i breus tuits, val més que no ploris perquè s'ha amagat el sol car les llàgrimes no et deixaran veure els estels, vaja. 

Les modes canvien i no s'hi pot fer gran cosa, al cuplet el va bandejar el tango, al tango i la sarsuela, el cinema de barri, i a tot plegat el sis-cents i la segona residència. Però de tot n'ha quedat alguna cosa viva o resistent. 
Resultat d'imatges de el paral·lel inundat
El que es pot fer amb el Paral·lel, tornant al tema inicial, amb aquest col·lector que sembla que ja estava pagat i concertat i ara resulta que no està ni a mitges, és reconvertir el lloc en una mena de Venècia intermitent, aprofitant les inundacions habituals que entomem els de la rodalia quan plou més del compte i que ja existien abans de tot això del canvi climàtic. Enguany seria una bona època per promocionar el tema, ja que la Venècia genuïna s'ha convertit en un decorat i han de limitar les visites turístiques. 

Per acabar d'enfosquir el panorama ara resulta que un senyor inefable d'un partit pintoresc però altament inquietant ha fet mofa grollera dels castellers i han trontollat les essències. Ara ja no podré dir lliurement que no m'agraden els castells, reconvertits en símbol de la pàtria oprimida, ja que aleshores em diran traïdora i botiflera i coses més lletges, com les que han dit i escrit sobre persones com ara el pobre Junqueras o Joan Tardà, per les inevitables  xarxes socials  del nostre present. 

Ha arribat la tardor, la fresqueta, les fulles mortes i aquesta melangia ambiental que fa que ens tornem enyoradissos i nostàlgics, com si el passat recent o remot hagués estat mai esplèndid  i pacífic. Un personatge de Ruth Rendell manifestava que amb una cama al passat i una altra al futur t'acabaves pixant -amb perdó- en el present. Viure no és fàcil, vaja, i manllevo l'expressió d'un llibre maleït, el d'Enric Massó que va guanyar un llunyà Sant Jordi en el qual l'avui intocable Rodoreda va quedar finalista. 

Que plogui amb moderació, vaja, car vivim en el risc, a tocar d'aquestes rieres seques durant anys que, de sobte, s'emporten cotxes, cases, persones i somnis, i al costat de les quals hem bastit pobles, poblets i càmpings. El foc té amo, que l'aigua no, deien els grans de la meva infantesa.

5 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Las cosas cambian, y lo hemos de entender. ¿Quién escribe con una Olivetti? ¿Quién zurce calcetines?¿Qué coche que sale de las factorías llevan carburador?.
No por eso se ha dejado de fabricar calcetines, ni de escribir, ni de comprar coches.
Antes, hace cuarenta años, estudiar para delineante era todo un futuro. Hoy nadie sabe lo que es una mesa de calquista. ¿Se han dejado de construir edificios?.

Lo que si es cierto , es que cada vez se requiere más especialización, en el área que sea. Y es evidente que las máquinas y los que las proyectan y programan y a su vez reparan, son los que ahora tienen el futuro por delante.

Lo que nos duele de la desaparición del comercio no es los productos que ya no podremos comprar, es el recuerdo y el sabor de lo que conlleva, escenario incluido. Comprar en EL INDIO ya era obsoleto ¿quién se cose nada hoy en día?, sin embargo era el establecimiento en si.

Los blogs no son muertos. Son como un diario personal, pero con corriente eléctrica.

Cuando pusieron los colectores del Paral lel lo hicieron con depósitos de risa, tengo fotos, y aquello, ya lo decían los mismos de las obras, se iba a llenar con 40 litros metro cuadrado en una hora. Y todo lo que no se llena...rebosa.

No hay cosa más bella que los castells, por cierto conservo una pegatina de los de Poble Sec (10 anys evolucionant) donde se ve un homínido a cuatro patas, después a dos, después más de forma humana , al final un ser humano un poco feote y al final un pilar ..., es fantástico.

Salut

Júlia ha dit...

Miquel, no me gustan los castells ni me han gustado nunca y no me gusta que un niño o una niña se tengan que encaramar allí arriba. Tot són gustos. Eso de qué te tengan que gustar las cosas de forma obligatoria me produce el efecto contrario.

El tema del Paral·lel se explicó muy bien en BTV ayer, se hizo una parte y se hizo bien, faltaban dos más, estaban presupuestadas durante el gobierno Trías y había dinero para hacerlo pero el consistorio actual tuvo otras prioridades (por suerte no llovió tanto hasta hace cuatro días) y además en la época Trías se critica todo, con razón o sin ella. Ahora pasa también,por el otro lado, con Colau. Pero muchos problemas se arrastran desde la larga época socialista.

No digo que los blogs está muertos, sólo que hay quién me lo ha dicho.

Júlia ha dit...

No me sabe tan mal que una tienda cierre como que allí pongan un comercio estúpido, como esos de souvenirs horribles, por ejemplo. O que se carguen interior y exterior sin ninguna necesidad. Pero, vaya, es la tendencia. Lo mismo hacemos con nuestros pisos, la gente no tiene ningún cariño, por ejemplo, a las baldosas originales de la cocina y el baño, hijas de una época y una moda.

Olga Xirinacs Díaz ha dit...

De tants temes evocadors com escrius, Júlia, em sento al·ludida per la mort dels blogs...
Si el blog mor, la meva veu també, perquè no em queda altre mitjà d'expressió per compartir algun escrit, idea o poema.
Però tinc fe que almenys una part de la nostra tribu ens farem companyia encara per algun temps. Em sabria greu perdre la gent amiga que he conegut amb els anys, com ara tu, Júlia.
Una abraçada.

Júlia ha dit...

Olga, no crec en absolut que estiguin morts, ja veus que jo els mantinc en actiu. Això ho diu gent que no 'hi passeja' o que ha abandonat l'afany d'escriure un cop passada 'la moda'. Tan sols feia referència a comentaris que he escoltat per part de gent que se n'ha cansat, encara no entenc com ni perquè. El blog té moltes virtuts, permet una gran llibertat en coses com ara la temàtica i l'extensió i permet el diàleg i el debat, a través dels comentaris. Hi ha gent que creu que el teatre es mort perquè no hi va mai, o molt poc, per exemple.

A més a més avui els blogs es poden difondre pel facebook i el twitter. El que passa és que fa deu anys o així estaven en plena efervescència i fins i tot hi havia 'experts' que ens deien què s'hi havia de posar i pontificaven sobre el tema, la gran majoria d'aquells experts ha desaparegut del mapa i quedem, com passa en tot, els resistents i els afeccionats i afeccionades a escriure, llegir i compartir.