13.11.18

UNA ENTREVISTA NO HAURIA DE SER UN DEBAT

Resultat d'imatges de sanchis arrimadas

Admeto que no vaig veure l'entrevista que va fer el senyor Sanchís a la senyora Arrimadas però he llegit molt sobre el tema. De fet veig poques entrevistes en l'actualitat, i no pas a causa de crides al boicot, com va ser el cas, sinó perquè la majoria de periodistes entrevistadors, amb poques excepcions, em posen nerviosa.

En aquest cas, però en podria citar molts altres, sembla que l'entrevistador va endegar un debat, més que no pas una entrevista. No  m'agrada que aquestes entrevistes generin mal rotllo i tensió. Un bon periodista ha de treure el que cal amb una certa subtilesa, sense crispar el tema i, sobretot, sense que se li vegi a ell mateix el llautó, o sigui, la ideologia. Però, això, avui, sembla molt difícil. Si el periodista vol fer un debat amb la seva víctima cal que porti un moderador, al menys.

Això ja fa temps que dura i també passa a la ràdio, fins i tot amb temes banals, més enllà de la política. Els qui menen els mitjans es veuen capacitats, sembla, per esmenar la plana a tothom. Recordo alguna ocasió, quan es feia aquell programa del senyor Cuní als vespres, com aquest contradeia el propi expert en cinema que col·laborava amb l'espai. Quan determinats periodistes assoleixen un cert renom ja pontifiquen i acaben per creure que són ells, els importants, i no pas l'entrevistat o els possibles col·laboradors. Malauradament aquest procés esdevé força general, avui. 

Hi ha una certa moda mediàtica lligada al periodisme agressiu, es manifesta, sobretot, en el camp de la política, però afecta molts altres sectors. Les entrevistes semblen sovint poc o mal preparades, el cas és fer soroll. Si l'entrevistat és un gat vell, en ocasions, es menja l'entrevistador. Tot i que els periodistes de la modalitat llisquen cap al debat, de vegades s'empipen si l'entrevistat els pregunta directament, a ells, alguna cosa. Recordo alguns casos concrets en els quals el o la periodista tallava a l'agosarat dient que qui preguntava era ella. I dic ella perquè era la senyora Terribas, en aquell cas.

El pitjor és que sembla que els i les periodistes amb agressivitat visceral tenen el seu públic. Al capdavall una entrevista a una persona del camp de la política hauria de fer-nos replantejar coses i fins i tot portar-nos a pensar que, per molt errada que estigui, potser té les seves raons en determinats temes. És clar que els polítics també són, sovint, lamentables, pel que fa al poder de convicció i al nivell de raonament. Altrament no caurien en paranys absurds i se'n sortirien amb ironia o, fins i tot, amb sarcasme fi. De polítics n'hi ha dels que s'empipen i dels que no responen a allò que es pregunta sinó que se'n van pels cerros de Úbeda i esgoten la paciència del periodistes, gràcies al cansament que provoquen. I hi ha els hàbils, que crispen perquè el periodista no pot amb ells.

Això passava amb un profe que vaig tenir a la Normal, un capellà amb una gran capacitat dialèctica, que no s'alterava quan algun alumne progre de pa sucat amb oli el volia provocar amb preguntes fora de to. És clar que aquelles eren relacions asimètriques i les entrevistes de la tele se suposa que són entre gent adulta i amb una certa experiència. O  no?

En el cas concret de la senyora Arrimadas i el senyor Sanchís era previsible el resultat. Arrimadas és una dama amb pocs recursos, que sovint repeteix la sonsònia prevista sense sortir-se del guió partidista i Sanchís un periodista controvertit en molts aspectes, el nomenament del qual ja va generar protestes diverses. Però és que, de fet, els directors dels canals, públics i privats, responen a directrius polítiques concretes i són uns manats, tot i que de vegades alguns d'ells ens han sorprès ja que, més enllà de la seva ideologia, han sabut entomar una certa pluralitat. Són excepcions i acostumen a durar poc en el càrrecs.

Malgrat  el que dic, admeto que en determinades circumstàncies el  periodisme pot ser una professió de risc. La seva importància, avui, en els països democràtics, és, però, molt relativa. El periodisme de denuncia no acostuma a fer caure governs ni a fer canviar tendències de vot, ens movem en d'altres paràmetres. Una periodista joveneta, a més a més, em va explicar en una ocasió el gran nombre de contractes escombraries, de precarietat i d'explotació que hi ha en el sector. No és l'únic sector on passa això, és clar. I molta gent de les noves fornades han de fer moixoni si no es volen tancar portes, és la vella història de la lluita per la supervivència, vaja. I al darrera dels periodistes hi ha, sempre, els qui manen de veritat, les empreses grans i els qui remenen les virolles, no tant del poder polític com de l'econòmic.

8 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Iteresante pensamiento el tuyo. Y llevas razón. Una entrevista no es un debate.
Me ha pasado con una que vi de una peraona que me caía muy bien, Hilario PIno, cuando entrevistó en la 6ª a Maruhenda.
Yo se quien es Maruhenda, lo se muy bien, y guste o no es un tipo preparado que para pillarle en lo suyo (drecho y economía -en los dos maneja cátedra-), hay que hasde saber mucho. Allí el sr Pino quedó mal, porque su postura de izquierda, siendo la mía, no le llegaba a la altura en lo concerniente a leyes sobre el terrorismo (Maruhenda por lo que parece sufrió un atentado y de aquello que sabe mejor no tocarlo porque te hunde). Y aquello no fue una entrevista ¡ y mira que había preguntas que hubieran podido ponerle colorado¡, aquello fue un debate mal llevado.

Tampoco he visto la de Arrimadas, esta chica me duele y en ocasiones me hace daño lo que dice, dialecticamente se defiende pero no la encuentro con base, por eso la evito.


Comulgo en lo que has expuesto.

Salut

Júlia ha dit...

Miquel, és que una bona entrevista, en un context suposadament democràtic, ha de prioritzar el respecte vers l'entrevistat, o així m'ho sembla. Un altre tema és el que pugui pensar cadascú, lliurement.

Francesc Puigcarbó ha dit...

TAMPOC HO VAIG VEURE, ambdos són igual de menyspreables, vol dir que no es podia esperar res de bo de l'entrevista/debat. Dit aixó, es que entrevistar a un polític és quasi imposible, allarguen molt les respostes per evitar segons quines preguntes, van a pinyó fixe i si s'escau neguen la major, la menor i la derivada impunement, és impossible que contestin SI o NO A QUALSEVOL PREGUNTA PER CONCRETA QUE SIGUI, o sigui que es dediquen tota l'entrevista a tocar el violí. Potser no es poden fer entrevistes com cal a polítics, perque ja no hi ha ni polítics ni entrevistadors de nivell, el vol d'uns i altres és gallinaci.

Chiloé ha dit...

Para Júlia, por mujer, escritora y poeta. Con retraso.

Diria Que Eres Tu https://g.co/kgs/kkjjWX

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Quan vaig fer el servei militar i nomenaven "cabo" a algú, era freqüent sentir a dir cosa semblant a això: "ese, desde que le pusieron los dos tomates, se lo ha creído". Els "dos tomates" eren les dues franges vermelles a l'uniforme que identificaven com a "cabo". I moltes vegades era cert, s'ho creia que ja era algú.
Passa amb els polítics i amb els periodistes. I altres professions.
Tot plegat manca de qualitat humana.

Júlia ha dit...

Gràcies, Chiloé

Júlia ha dit...

Xiruquero, vaig treballar a un despatx i quan a algú -gairebé sempre un noi- el feien 'cap de seccio' (a la secció eren quatre gats) ja es transformava. A l'escola, amb els càrrecs directius, que no solen manar gaire, també he vist transformacions d'aquest tipus. Les excepcions són poques i duren poc en els càrrecs, en general.

Júlia ha dit...

Francesc, crec que hi ha gent que pot fer bones entrevistes i les fa, cas del senyor Muixí de BTV, per exemple, i que també hi ha polítics interessants i que s'expliquen, el que passa és que aquesta gent no és pas la més visible ni promocionada.