10.1.19

CONSCIÈNCIA CONTRA VIOLÈNCIA, UN TEMA RECURRENT


Matar un home no serà mai defensar una doctrina, serà sempre matar un home.
(Sebastià Castellio)


En aquests darrers anys s'està recuperant, una gran part a través de l'editorial Acantilado, l'obra literària de Stefan Zweig, un personatge complex, molt brillant i que va aconseguir èxits editorials importantíssims. Zweig era de casa bona, boníssima. Va poder fer el que li semblava quan li semblava i es va relacionar amb el bo i millor d'aquella Europa d'entreguerres, en la qual l'excel·lència de certs sectors intel·lectuals, artístics o científics, ha contribuït a abaltir les evidents misèries que s'hi covaven. El dia 15 de gener, per exemple, farà cent anys de l'assassinat de Rosa Luxemburg, personatge que potser no devia semblar gaire interessant a Zweig.

El que més m'agrada de l'escriptor, des de la perspectiva del present, són encara els seus llibres sobre personatges o fets històrics, entre la biografia, la novel·la històrica i l'assaig. Les seves novel·les, amb alguna excepció, no em fan el pes, potser pel paper que s'atorga a les dones. Tan sols en una, inacabada, per cert, Clarissa, hi he trobat una dama moderna i coratjosa, que no es deixa arrossegar per amors eteris. És clar que aneu a saber com hauria resolt el conflicte vital, d'haver-la acabat.

Castellio contra Calvino: consciència contra violència, no és pas un dels llibres més coneguts de l'autor. Jo crec que els seus llibres estrella, pel que fa a vendes i guanys econòmics, van ser els dedicats a dues reines amb final tràgic, Maria Estuard i, sobre tot, Maria Antonieta. És significatiu que fos així i fa pensar en la relació de Zweig amb les dones. A El món d'ahir són unes grans absents, fins i tot les seves, i això que ell va estar casat amb una senyora d'un nivell intel·lectual altíssim, que fins i tot va deixar el primer marit per l'escriptor. Potser per allò de què la intel·ligència i l'èxit són altament eròtics, qui sap. 

Quan Zweig va escriure Castellio contra Calvino, l'any 1936, de trista memòria pels de la Pell de Brau, ja disposava de mitjans que li facilitaven accedir a tot tipus de documentació, molta gent treballava per ell, eren els becaris de l'època. El llibre ens immergeix en la convulsa Europa de la Reforma i les seves moltes violències, difícils d'entendre des del present. La manca hispànica d'autoestima, malgrat les proclames patriòtiques d'uns sectors determinats, ha fet que sobrevaloréssim aquella Europa, en comparació amb el catolicisme monolític espanyol, lligat a coses com ara la Inquisició, sense entrar a fons a considerar l'època, la situació i la mentalitat. Per exemple, hi ha la idea de què per aquí vam matar bruixes a dojo però els números canten i al centre d'Europa, on dominaven molt més els poders locals, la cosa creix en un nombre exponencial. Aquest fet contrastable, per més que el demostris amb números i publicacions, la gent no s'ho vol acabar de creure, com tants altres fets lligats al passat i que s'han convertit en tòpics indestructibles.

Calví va ser un home altament inquietant, que va poder establir un règim de terror i vigilància, porta a porta, molt eficaç, en aquella Ginebra d'aleshores. Zweig incideix en la seva psicologia, en el seu tarannà, en la seva deriva totalitària. Fa, en ocasions, un paral·lelisme amb Robespierre, són d'aquests tips de persones incorruptibles, sense passions visibles ni ambicions econòmiques excessives, reprimides i monolítiques, no són sàdiques ni sanguinàries, però fomenten el sadisme i la violència, si això afavoreix les seves ànsies de poder i dominació. En èpoques difícils una mica de corrupció fa que es pugui respirar però la recerca de la puresa controladora resulta aclaparadora i difícil d'escapar-se'n. 

Castellio, una mica oblidat avui en comparació amb d'altres personatges de l'època, era un bon home, raonable, defensor de la llibertat de pensament i de consciència. Va tenir molts problemes a tot arreu. El cas de Miquel Servet, assassinat de forma salvatge i legal, va fer que s'arrisqués a fons a l'hora de denunciar la barbàrie calvinista i la manca de raó d'aquell sistema de coses. Servet era també un home complicat però, amb totes les seves ombres, el nostre aragonès d'origen no mereixia una mort tan horrible, injusta i absurda.

Sovint, encara avui, es culpa les religions, en general, del fanatisme, però les idees polítiques també han portat al fanatisme i a la violència generalitzada, en molts moments  de la història contemporània. El problema és l'afany de poder absolut, que es pot congriar al volt d'una idea religiosa o política. Idees, totes elles, que poden ser bones, d'origen, però que es tergiversen i perverteixen segons convé, normalment al volt d'un home amb estrany i perillós carisma. 

És clar que un home sol no podria establir un règim policial generalitzat, fan falta seguidors, devots, gent ambiciosa, cruel o fanatitzada. El context afavoreix el poder de persones les quals, en circumstàncies normals, viurien enmig d'una asèptica grisor. O potser ens haurem de resignar a admetre que l'espècie humana és altament imperfecta i amb una tendència al disbarat col·lectiu i al control de les idees que no és fàcil de controlar sempre i en tot moment. Per què, és clar, els humans s'han de controlar amb humans, també.

En temps convulsos, que són gairebé tots, en grau més o menys alt, sempre hi ha qui fa crides a afusellaments i guillotines, a prohibicions i limitacions de la llibertat. I això, en tot l'espectre ideològic. Mort el gos, morta la ràbia. Si la gent vota coses estranyes caldria no deixar-la votar, demanar-li una mena de certificat d'aptitud. El problema és qui firmaria els certificats, és clar. Castellio té una frase contundent, amb la qual s'encapçala el llibre, matar un home no és defensar cap idea, és, tan sols, matar un home (o una dona). Els preceptes religiosos més antics prohibeixen matar però l'espècie humana s'ha passat pel folre, quan li ha semblat, aquesta prohibició, la necessitat de defensar el dret a la vida, fins i tot de gent que ens pot semblar altament reprovable o odiosa. I no es conforma amb matar de forma directa, sovint gaudeix fent patir les víctimes, abans d'estossinar-les.

Castellio va haver de fugir i es va trobar amb molts problemes i rebuigs però, al menys, no va caure en les grapes d'un poder amb ganes de torturar i executar en nom de qui sap què. Fins molt després de la seva mort no es va reivindicar la seva figura. Això del calvinisme es fa servir, avui, de forma polièdrica, no sempre exacta. La llibertat de consciència va ser aviat un valor reconegut, a nivell teòric, però no pas a l'hora de la veritat. La llibertat és fràgil i sempre hi ha qui creu que té motius per limitar-la.

Zweig pren partit obertament per Castellio i mostra la seva  admiració per la coherència del pensador. Ell, però, no va saber actuar com el personatge que li va inspirar aquest llibre. A la darrera pel·lícula sobre l'escriptor i els seus darrers temps, al Brasil, tot i no ser reeixida del tot, es reflecteixen les seves pors i els seus dubtes, a l'hora de condemnar el nazisme. Tenia mitjans i prestigi per esdevenir una figura de pes, en aquell mon trasbalsat. Va fugir d'estudi amb un suïcidi molt meditat, al qual va arrossegar la seva segona dona, jove, malaltissa, tímida i poc estimada. El suïcidi de l'escriptor és una de les seves moltes contradiccions vitals. Una cosa és escriure i l'altra, viure. Llàstima, perquè el nazisme i l'estalinisme van tenir, també, els seus Castellios, no sempre compresos ni tolerats, que caldria reivindicar a fons en tot moment.

12 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...


Matar un home no serà mai defensar una doctrina, serà sempre matar un home", y es la síntesis del escrito. Siendo además de una certeza plena.

Pero al hilo, me viene una frase de Cattiaux, en "El mensaje reencontrado" :
"Una herida de arma puede sanar, pero una de lengua no sanará jamás", quiero decir que a veces y en ocasiones, el resultado no está en eliminar la libertad haciendo callar al mensajero, sino en levantar falsedades que pueden hacerle daño permanentemente.

Salut

Francesc Puigcarbó ha dit...

No coneixia aquesta novel·la, i mira que he llegit coses de Zweig, al pare li agradaba molt i tenia moltes novel·les d'ell. Dit això estic amb en Miquel:
Matar un home no serà mai defensar una doctrina, serà sempre matar un home", en aquesta frase es resumeix tot.

Júlia ha dit...

Mira, Miquel, jo m'estimo més que em critiquin que no pas que em torturin físicament, la veritat, però cadascú que pensi com vulgui.

Júlia ha dit...

En el cas de Calvino i de tants altres, malauradament, es feien totes dues coses alhora.

Júlia ha dit...

Francesc, és que la gent parla molt alegrament de prohibir, limitar el vot, tallar caps i la resta, quan ho fan 'els altres' ens sembla malament però en ocasions quan ho fan 'els nostres' sembla una gracieta.

Júlia ha dit...

Francesc, és que té moltíssimes coses escrites, és impossible haver-ho llegit tot, ara ho van reeditant, després d'aquest tinc pendent el que va escriure sobre Erasme.

Júlia ha dit...

Miquel, el problema és què interpretem com a falsedats la gent, depèn del crèdit que donem a qui ens ho diu i ens podem equivocar i, de fet, ho fem sovint. Si ho diu determinat periodista o diari no ho creiem però en d'altres casos, sí. La veritat es difícil d'esbrinar, pel que fa als contemporanis. Si ja veus el que explico sobre les bruixes, que cadascú creu el que vol, i mira que fa anys...

Olga Xirinacs Díaz ha dit...

No sempre un bon narrador és una bona persona. A la ploma se li fa dir el que vol, i ara, sense ploma, tenen més atenció els malignes a tot el món gràcies a les xarxes.
Trobar un bon narrador és trobar una perla. Trobar una bona persona i que sigui compromesa, també.
Molt bona l'exposició que has fet del llibre. Profunda i orientadora.
Molt bon any i una abraçada.

Júlia ha dit...

Olga, és així, la bondat i l'excel·lència professional no sempre van de bracet i no és el mateix allò que un escriptor pot dir que allò que fa a la seva vida personal.

Una abraçada i gràcies pel comentari.

.Chiloé ha dit...

Y digo más: A los escritores, creo, solo debe juzgárseles por su obra literaria y no por su conducta moral, aunque esta se refleje alguna vez en sus escritos. En ningún caso me estoy refiriendo ahora a Nabokov y a su Lolita porque él no violó a una menor, sino que escribió un gran libro que, aunque de un perturbado, en definitiva, trata del amor. Y eso es lo que hay que hacer, en todo caso, con las apetencias embarulladas: escribir, pintar o hacer cine. Pero sin dañar a nadie. Al menos así pienso yo.

Júlia ha dit...

Chiloé, no es tan fàcil, precisament escuché hace años a una escritora afirmando, y le doy la razón, que los escritores -conocidos, claro- suelen ser la gente que más decepciona al conocerlos. Con el tiempo es posible desligar vida y obra pero con nuestros contemporáneos no resulta tan sencillo. Un ejemplo aún vivo, Vargas Llosa era un autor de culto cuando parecía de izquierdas, con su deriva política creo que ha perdido lectores, sobre todo entre la gente joven. En una ocasion escuché en el metro el diálogo entre dos estudiantes insistiendo en qué no pensaban leerlo. A mi me pasó durante un tiempo con Pla. Creo que las biografías serias de políticos, escritores, pintores, cantantes o lo que sea, rompen todos los mitos. Por eso a menudo se suelen esconder o disimular actos lamentables de personas admiradas. No es fácil.

.Chiloé ha dit...

A mí me pasó con Ezra Pound, Céline y otros. Me costó mucho y a veces me sigue costando leer desprejuiciadamente.