En ocasions ve de gust llegir un llibre o veure una pel·lícula que no et facin patir amb excés, tot i que ja intueixis que no seran res de l'altre món. En el cas d'aquesta història vaig començar amb la versió en cinema i després, per curiositat i perquè tinc debilitat pels llibres escrits en versió epistolar, vaig llegir el llibre, un llibre amb un títol ben llarg: La societat literària i el pastís de pell de patata de Guernsey.
El gènere epistolar revifa de tant en tant, encara més quan sembla que darrerament hi ha un cert plany per la pèrdua del correu tradicional i, fins i tot, dels emails extensos, a causa de l'increment de les modalitats telegràfiques lligades a les noves tecnologies. És una mica com això de la recuperació, en general pretensiosa, del blanc i negre, al qual, quan jo feia cursets sobre cinema pedagògic, en els meus temps d'estudiant, ja havien cantat les absoltes. També se solen desaconsellar els títols llargs però, en aquest cas, s'ha fet de la necessitat virtut. Tot té excepcions, recordo que els inevitables experts desaconsellaven els títols de pel·lícules amb interrogants i en tenim exemples reeixits i d'èxit, com ara ¿Dónde vas, Alfonso XII? o ¿Qué fue de Baby Jane?
El gènere epistolar revifa de tant en tant, encara més quan sembla que darrerament hi ha un cert plany per la pèrdua del correu tradicional i, fins i tot, dels emails extensos, a causa de l'increment de les modalitats telegràfiques lligades a les noves tecnologies. És una mica com això de la recuperació, en general pretensiosa, del blanc i negre, al qual, quan jo feia cursets sobre cinema pedagògic, en els meus temps d'estudiant, ja havien cantat les absoltes. També se solen desaconsellar els títols llargs però, en aquest cas, s'ha fet de la necessitat virtut. Tot té excepcions, recordo que els inevitables experts desaconsellaven els títols de pel·lícules amb interrogants i en tenim exemples reeixits i d'èxit, com ara ¿Dónde vas, Alfonso XII? o ¿Qué fue de Baby Jane?
La novel·la, que ha tingut èxit i s'ha venut força, té dues autores, americanes, una tieta i una neboda, Mary Ann Shaffer i Annie Barrows. La neboda va acabar el llibre que la tieta havia inventat, després de fer un viatge a l'indret on s'esdevenen els fets, Guernsey, una de les illes del Canal de la Mànega que va estar ocupada pels alemanys, durant la Segona Guerra Mundial. Shaffer va morir abans de veure el llibre acabat i editat. Tieta i neboda estan lligades professionalment al món editorial.
Mike Newell, un director molt anglès, eficaç, però una mica ensopit pel meu gust, ha dirigit la pel·lícula corresponent, correcta, respectuosa amb el llibre original però que es permet algunes variants destinades a posar una mica de misteri en un argument molt planer i sense sobresalts. Malgrat que s'expliquen coses terribles, ni el llibre ni la pel·lícula no s'hi rabegen. Per acabar d'adobar-ho tenim un final feliç, d'aquells d'abans, una mica forçat si pensem com en són, de diferents, els móns de la parelleta enamorada.
Recordo que un dels nostres ideals adolescents d'home perfecte, en aquelles converses habituals entre jovenetes romàntiques, consistia en la figura viril d'un pagès culte, honrat, ben plantat i sensible, amb qui passar les vetllades llegint poesia i escoltant música clàssica en un aparell d'alta fidelitat i davant de la llar de foc d'una masia comfortable. Aquest xicot de la pel·lícula és una mica l'encarnació d'aquelles fantasies remotes.
Malgrat que siguis conscient dels convencionalismes literaris i del final força carrincló, llibre i pel·lícula tenen el seu encant, lligat a una ambientació acurada, molt anglesa, i al fet de què les pel·lícules que homenatgen la lectura semblen tenir un valor afegit i en moltes ocasions et donen a conèixer llibres i personatges dels quals sabies poca cosa.
El pastís de pell de patata, tot s'ha de dir, té poc protagonisme i no en sabrem la recepta. Em venia el cap l'habilitat del cuiner de la família burgesa que s'evocava en aquell documental sobre la família Baladia, dirigit per Mireia Ros, el qual amb la pell de patata hauria pogut fer una cosa molt més impressionant, ben segur. La pel·lícula té un bon repartiment, amb Lily James i Michiel Huisman fent de parella protagonista, tot i que la narració esdevé coral en molts moments. I amb Jessica Brown Findlay fent un paper heroic, sacrificat i poc aprofitat, tant en el llibre com a la pel·lícula. I amb Tom Courtenay de secundari vellet i de prestigi.
Les referències literàries són més explícites en el llibre i esdevenen un dels aspectes més interessants del conjunt, sobre tot quan els participants en aquest club de lectura improvisat expressen les seves desacomplexades opinions sobre el material intel·lectual llegit, bàsicament anglosaxó. En resum: llegir és bo, just i necessari, hi ha més bona gent que no pas mala gent, al món, els enemics també són humans i víctimes, l'amor sincer valora més un pagès sensible i una mica sorrut que no pas un milionari fatxenda. Coses que avui ja resulten sabudes però que ens agrada recordar, de la mateixa manera com ens agrada que, en algun moment, els enamorats es casin, siguin feliços i mengin pastissos, que no cal que siguin sempre de pell de trumfa.
2 comentaris:
la crítica la deixa bastant bé, sense entusiasmar-se, i mira que el títol de la novel·la i la peli es ben poc comercial.
És una peli amable, sense ser res de l'altre món.
Publica un comentari a l'entrada