8.1.19

MANIES, DÈRIES I HISTÈRIES


De vegades, com per casualitat -jo sí que crec que existeix, la casualitat- m'arriben temes i llibres sense anar-los a buscar, talment com si es busquessin a mi. Aquest ha estat el cas, darrerament, ja que m'he ensopegat amb llibres de gent de cultures tan diferents com Carmen Alborch, Rebecca Solnit o Arundhati Roy, que han escrit a bastament sobre el tema de la situació de la dona. No crec haver estat mai això que en diuen una feminista radical com tampoc no sóc radical en cap altra cosa, política o professional. Però en ocasions has de fer esforços per no ser radical ja que ser radical, de vegades, pot portar a ser injusta i poc ponderada.


Fa anys, a finals dels noranta, quan els assassinats d'ETA sovintejaven, vaig gosar, en un fòrum de la UOC on aleshores estudiava Humanitats, fer una comparació amb els assassinats de dones. Algú, un home, em va dir de tot menys guapa. Amb el temps aquella comparació ja no sembla desafortunada i l'ha anat fent molta més gent. Fugir d'estudi en el tema de les dones ha estat una estratègia que ara recuperen les noves dretes extremistes, dir que la violència s'ha d'entomar en general i sense etiquetes, per exemple. Evidentment, fins i tot hi estic d'acord, ha de ser així. La violència és violència, afecti a qui afecti. Però no es pot negar el nombre de mortes i violades que s'apleguen cada any, a tot el món i les quals, fins i tot en països avançats i amb lleis protectores modernes, arriben a números desconcertants i que produeixen inquietud. 


Molts aspectes del feminisme que semblaven superats han revifat. I, com sol passar, també ha revifat una mena de contradicció per part dels homes, i parlo dels homes normals, fins i tot defensors de la causa. Una mena de posada a la defensiva semblant a la que percebo en alguns intel·lectuals d'esquerra, que s'expressen en castellà, quan se'ls toca el tema català per activa o per passiva, encara que no siguin pas anti catalans ni unionistes en excés. 

Rebecca Solnit, escriptora i activista nord-americana, és una de tantes dones actuals que ha entomat el nou discurs sobre la dona, recuperant les autores clàssiques i incidint en el present. Ha revifat i donat nou sentit a un terme en anglès, mansplaining, que fa referència al tracte condescendent que donen els homes a les opinions femenines. Els llibres de Solnit es van publicant, en català, a Angle Editorial i, en castellà, a Capitán Swing. 

Un dels darrers recull nou articles que Solnit ja havia publicat en d'altres indrets, el primer dels quals dona nom al recull, Els homes m'expliquen coses. Crec que ha tingut el seu èxit, però no sé si aquest ha estat paritari, per intuïció diria que el llegeixen més aviat les senyores. L'autora va a una festa literària i un home agafa conversa amb ella, per fer-se l'interessant li recomana un llibre, sense adonar-se en cap moment de què està parlant amb l'autora del llibre recomanat, el qual ni tan sols no ha llegit, sinó que es guia per referències. Descoberta l'ensopegada, el senyor fa l'orni, com si res.

En el tema de la situació de la dona ens hem de guiar per números, números de dones violades, maltractades, mortes... Al món i  a tocar de casa. I hi ha una dada evident, incontestable, les dones són el cinquanta per cent, si fa no fa, de la població i, per lògica, haurien d'anar assolint aquest cinquanta per cent a tot arreu. Podria explicar moltes anècdotes en les quals la reacció davant de qualsevol comentari sobre manca d'equitat en el reconeixement de la tasca de la dona provoca, encara, brometes simpàtiques i de bon rotllo, però que ja neguitegen una mica.


En ocasions he parlat amb homes sobre el tema de què, per exemple, els Nobel de literatura o el Premi d'Honor de les lletres catalanes compti amb una diferència esclatant pel que fa al nombre d'homes i dones que l'han rebut i he percebut en directe això del mansplaining sense saber, encara, què era. I ja faig referència a la literatura perquè és un camp en el qual no es pot dir que no hi hagi dones. Tot i que resulta que en el camp de la ciència també n'hi ha moltes, ignorades per la gent del mateix ram en moltes ocasions, cosa que fa posar en evidència fa uns anys Mercè Piqueras, al seu blog La lectora corrent. 

La reivindicació del paper de les dones esdevé especialitzada. Es fan cicles de lectura de llibres escrits per dones, de cinema dirigit per dones, exposicions de quadres pintats per dones... Això està molt bé, però quan se surt de l'especialització es quan es manifesta l'asimetria, encara prou escandalosa. Si manifestes que, per exemple, en un club de lectura on participes, que pot ser dedicat a qualsevol temàtica, el nombre d'autores triades és molt menor que el dels homes sempre hi ha qui et surt amb l'estirabot de què tampoc no hi ha a la llista autors homosexuals, lesbianes, negres, xinesos o el que sigui. 

Evidentment, jo no puc saber, en mirar una llista de llibres recomanats, quina opció sexual tenen els autors o a quin grup humà pertanyen però  sí que puc diferenciar entre homes i dones, en el sentit més convencional, tradicional i, potser, restrictiu, no diré que no, dels termes. Fa algun temps, en visitar una Fundació dedicada a l'art pictòric contemporani també em vaig distreure fent números, les dones eren, clarament i escandalosa, minoria. Ara m'ha agafar aquesta dèria matemàtica i l'aplico sovint, altrament parles per intuïció i et pots equivocar.

En tot plegat, a causa de la situació, hem arribat en ocasions a aspectes que poden semblar ridículs, com ha passat en tants temes. Però les sufragistes semblaven ridícules a molta gent, en el seu temps pioner. Quan hi ha canvis és habitual caure en una certa radicalització, com ha passat amb això del llenguatge políticament correcte. Però és que abans de ser políticament correctes érem molt, però molt i molt, incorrectes. 

Quan escolto simpàtics acudits de gent com l'Eugenio, acudits que em van fer riure molt fa anys, ara em fan angúnia. Una mica com el que ha anat passant amb els acudits racistes o amb protagonistes amb alguna deficiència física o psíquica, uns acudits que fa anys eren habituals. Fa uns dies sentia per la ràdio un locutor jove, un home, per cert, que deia que li passava el mateix, encara més quan li enviaven aquestes facècies amb contingut eròtic que es passen per les xarxes socials, amb imatges de tetes i culs i coses semblants. O quan mirava, amb uns ulls diferents, pornografia tradicional. Se sentia incòmode.

No es pot negar que hi pot haver dones violentes que maltractin criatures, facin denúncies falses sobre maltractaments i s'aprofitin dels senyors en molts sentits. Però si anem a estadístiques i números seriosos, són poques, en percentatge. El col·lectiu feminista més radical poques vegades ha predicat una violència directa en contra dels patriarques abusius, més enllà de coses retòriques com allò de contra violació, castració. 

En aquest tema, com en tants altres, el més important és parar atenció a la realitat, una realitat galdosa pel que fa al nombre d'agressions sexuals, en ocasions amb resultats de mort, números canten. I, més enllà de posar-se a la defensiva, mirar si allò que es denuncia té una base sòlida. Per exemple, si manifesto que en una llista de llibres recomanats, al diari o a un club de lectura o en el nombre de premis literaris atorgats en una d'aquestes festasses planetàries, hi ha molts més homes que dones, intentar mirar, primer, si allò és cert, comptar, vaja, i admetre que és així i que segurament pot ser millorable amb una mica de perspicàcia a l'hora d'organitzar l'activitat.

Admeto que moltes dones, responsables d'aquestes asimetries i d'altres fets de la realitat actual, que volen anar de modernes, també es posen a la defensiva si els fas veure els seus propis errors o relliscades. Som humans, humanes, una de les coses que més empipen és que et posin en evidència les teves pròpies contradiccions, contradiccions en les quals tothom cau, encara més en una època on tothom vol opinar de tot i, si pot ser des de la tele, millor. Si a un científic li dius que ha opinat amb poca base científica sobre un tema que no li toca de prop o a un pedagog que ha ficat la pota pel que fa a la valoració científica del que sigui, de seguida es posen nerviosos -i nervioses-. 

Per exemple, per la tele surt un economista molt bo i t'explica com van les escoles del país, les quals no ha vist ni pel folre des que tenia criatures petites, per exemple. Fa anys, molts, recordo que ja el Doctor Siguan va esmenar la plana a Joaquim Puyal, quan aquest especulava sobre sous i mestres. Les tertúlies habituals compten amb molta gent d'aquest estil, el del totòleg de prestigi, i quan surt algú que tan sols parla del que sap és una meravella, pel que té d'exòtic i inesperat. Es fa molta especulació inútil sobre tota mena de coses, sobre política, sobretot. A la tele i al bar de la cantonada i a la perruqueria, ep. No n'hi ha prou amb haver vist una cosa, ni tan sols això. La interpretació ha de comptar amb referències i una base sòlida.

El millor seria que tothom parlés i opinés del que sap i coneix i que admetés que avui, fins i tot el més savi del món, pot saber molt poca cosa i que aquesta poca cosa també pot canviar. Nosaltres mateixos canvien d'opinió, i sort que és així, quan accedim a noves informacions en qualsevol camp, informacions que sempre són fràgils, vet-ho aquí. Pel que fa al feminisme, penso que ha entrat en una nova etapa o, si més no, que es tornen a recuperar idees que ja van expressar persones com Alborch, fa uns quants anys i que semblaven, ai, assolides per la gran majoria.

Avui revifen actituds clarament masclistes a tots nivells, en el mon de la gran política i en les aules dels instituts. És clar que també m'inquieta que Piaf cantés allò de que si el seu home li pegava, millor, que Joan Baez tingués en el repertori aquell senyor que vol tornar a matar la dona i el seu amant a l'altre món, si hi ha vida eterna, o que siguin dones les autores de llibres clarament masoquistes, en una línia de degradació i submissió del paper femení, com aquella Historia d'O o les més recents Ombres de Grey. És el que deia, de les contradiccions vitals. 

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

casualitat o causalitat, els llibres sovint troben al lector, sobre tot els llibres de vell dels encants. A mi m'han trobat moltes vegades als encants del diumenge a la plaça del Mercat.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Francesc, 'ens troben'...

.Chiloé ha dit...

Pues yo quiero recordar aquí a María Moliner quien, alejada del ideario de la RAE, supo crear un diccionario para que personas de cualquier formación tuvieran acceso al mundo de las palabras. Y también quiero recordar la road movie Thelma y Louise que supuso aire fresco en un cine poco acostumbrado a tratar de mujeres fuertes y temas tan reales como la violencia de género.

Júlia ha dit...

Chiloé, Maria Moliner, admirable. Respecto a la gran película que mencionas el final era 'colpidor' pero hubiese preferido que se las hubiesen ingeniado para sobrevivir, el suicidio a veces es un desenlace cómodo -para guionistas y novelistas- pero puede haber otras soluciones.