6.2.19

DIVAGACIONS METEOROLÒGIQUES I D'ALTRES NOSTÀLGIES


Les persones que presenten els programes sobre meteorologia, en general, son joves, primes i de bon veure. Dels antics, pocs en queden, no sé si quan fan els quaranta-i-tants els enretiren, potser sí, la tele ja ho té, això.

El temps meteorològic sempre ha comptat amb els seus seguidors, per la ràdio ja s'escoltava el tema amb certa reverència, i així vam aprendre allò de Golfo de León, Costas Catalanas y Mar Balear. La tele encara va popularitzar més la qüestió, un tema de conversa habitual, quan no saps què dir als veïns o saludats. Parlar del temps té molt menys risc que parlar, per exemple, de política de proximitat.

Com en el cas del capellà tocador, que fa poc esmentava, la repetició constant i piconadora crea angoixa apocalíptica. Que a cada moment et recordin el fred que farà demà aconsegueix que comencis a tenir fred abans d'hora. O calor. A més a més existeixen les profecies terribles sobre els efectes del canvi climàtic en un futur misteriós que no coneixerem. Un dels objectius subliminals de moltes informacions és fer por i ens acabarà passant com a aquell pagès del llop, que quan va venir el llop de veritat no li van fer cas i se li va cruspir les ovelles.

El temps meteorològic sembla, avui, una mena de malaltia. I això que tenim  calefaccions, aires condicionats, parques sintètiques i edredons nòrdics els quals, segons la meva opinió, al menys a Barcelona, fan més nosa que servei. L'estiu, el mateix. Aleshores ens han de dir cada dia que hem de beure aigua, evitar les calorades, no fer esport sota el sol i d'altres. Ara ja em trobo en aquest sector de població tractat, malgrat l'experiència, com si es tractés de criatures immadures, el de la gent gran, que ha de prendre mides en front dels molts perills lligats a la meteorologia diversificada.

Alguns programes sobre el temps meteorològic que he escoltat per la ràdio i els quals, en ocasions, aixopluguen velles glòries del tema, són la mar de divertits. La gent truca per fer una mica el fatxenda i explicar el seu proper viatge o bé per tal que se sàpiga on son els seus plançons de prestigi, treballant o fent un màster o un Erasmus per aquests mons de Déu: Aquest cap de setmana serem a Pekín, ens hem d'endur roba d'abric? La meva neta comença un Erasmus a Praga, s'ha d'abrigar més del compte? Aquestes consultes podrien tenir ramificacions d'aquest tipus, per tal de controlar els problemes del nostre temps: La nena vol anar a la discoteca Pimpampum, aquest cap de setmana, s'ha d'endur un garrot per si l'arramben?

De fet no és que la gent, avui, sigui més ximpleta o menys que abans. Som com som i com serem, aquí i a les antípodes. Rusiñol, que cada dia em sembla més genial, va retratar, en els seus textos irònics i humorístics aquest tarannà fatxenda de la gent que prospera. Els enyorats Esquirols cantaven una magistral versió del poema If, de Kipling: Si amb un rei mantens conversa i ell és ell  i tu ets qui ets... Però, qui som? Som un i molts, durant la nostra vida. I tampoc els reis son ja l'objecte de respecte d'altres èpoques, afortunadament. Si és que realment,  en d'altres èpoques era així. En un conte castellà antic,molt divertit, La muela y los pasteles, un pagerol se'n va a la capital per veure si el rei és més que un home i té una gran decepció en veure que és un home i prou. 

Malauradament encara hi ha qui s'emociona en veure al seu costat un cantant, un polític de culte, una actriu. Fins i tot un secundari de les sèries de televisió. Els que son més agosarats miren de fer-s'hi una fotografia, si es deixa. Les fotografies son avui una plaga bíblica. Com que hi ha devocions hi ha decepcions, és clar. 

Tornant al temps, surts de casa, com es deia xaronament i vulgar, acollonida -encara que siguis una dona i l'expressió resulti surrealista- pensant que, en sortir, et quedaràs garratibada i, res de res, el fred és el normal i corrent del mes de febrer, febrer el curt, brau i tossut. El febrer és un mes de grans variacions però els ametllers estan florits i, com deia el poeta, no són encara el millor temps però en tenen tota l'alegria. El març també és variable, un mes amb mala fama, que mata la vella a la vora del foc i a la jove si pot. Pel febrer sol venir la festa odiosa de Carnestoltes, el súmmum de la xaronada. La meva besàvia, segons m'explicava la mare deia que el Carnaval i la Palma eren les festes de les mares boges, ja que acostumaven a vestir la mainada amb poca roba i després venien les malalties i els refredats greus. 

Això de la Palma ha anat de baixa però les festes carnavalesques han anat a més, o així m'ho sembla. La Palma era abans una festa solemne, tothom es mudava i et compraven mitjons nous i alguna coseta més. Una amiga i antiga veïna de la meva escala em va enviar, pel mòbil, fa uns dies, una filmació arranjada d'unes pel·lícules que va fer el seu pare, de les Palmes passades, dels anys cinquanta. Aquest veí treballava en una empresa de fotografia i per això disposava de màquina de retratar i fins i tot de filmar,  avant la lettre. Era el fotògraf oficial de les nostres Palmes i celebracions.

A la filmació, entranyable, la gent va molt ben arreglada, i això que, en general, érem persones molt modestes. Els joves, quan veuen aquelles filmacions i fotografies creuen que es tracta de gent benestant però no és així. Ens posàvem la millor roba que teníem, poca i cuidada, a tot estirar un vestit jaqueta, un trajo fosc, camisa i corbata, coses així. La gent es retratava quan anava mudada i això fa que la percepció sigui enganyosa, sort d'aquests retratistes de culte posterior que ens mostren un mon ben galdós, que tampoc, tot s'ha de dir, respon exactament a la realitat,  tan variable. 

M'agraden aquests tobogans que dibuixen en els mapes del temps, ara fa fred, ara en fa menys, quan surti el sol escalfarà i quan es pongui, baixarà la temperatura. Cada dia l'encerten més i el mític bigoti del senyor Medina és avui un record divertit. En tot cas,  aviat sortiré de casa per anar de Sant Pau a Sant Pere, ja que jo faig, quan vaig a dibuixar a l'Escola de la Dona, tot el contrari d'allò típic d'anar de Sant Pere a Sant Pau. Farà fred,  avui? No sé què deu haver dit la tele. Potser que surti al balcó i miri el termòmetre familiar.

8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

ja ho vaig dir fa te mos, que l'espai del temps s'hauria de treure de teles i radios, més que res per inùtil, i per que aquests del temps són uns psicópates que frueixen amb llevantades, ciclogénesi, tempestes, fiblons, etc. Pero clar si al TN de TV3 treus el temps i el futbol, duraria cinc minuts.
A més, aquesta malaltia psicòpata s'ha encomanat a la resta de televisions d'Espanya, potser perque molts homes i dones del temps a les teles espanyoles són catalans

Júlia ha dit...

Francesc, sempre ha tingut el seu públic, quan la tele 'tan sols' era en castellà ja era molt popular, això del temps. I sí, si treuen el futbol i el temps ja no saben què explicar... a fons.

.Chiloé ha dit...

Ya sabes, piove, porco governo.

Tot Barcelona ha dit...

Yo creo que a las chicas del tiempo las contrata el de RRHH de Ciudadanos.
Todas altas, todas delgadas, todas jóvenes, todas morenas por el sol y el esquiar, y todas de manga corta cuando en la calle hace 10 grados.

Preferiría un programa de Torrebruno...

.Chiloé ha dit...

Tú y yo nacimos en Abril, Júlia, pero a mí lo que me gusta es el invierno, por encima del poético otoño y la presuntuosa primavera.

Júlia ha dit...

Chiloé, cierto.

Júlia ha dit...

Miquel, los chicos también son flacos y hay excepciones como la encantadora Sonia Papell.

Júlia ha dit...

Chiloé, yo soy convencional, me encanta el mes de abril.