5.2.19

MISÈRIES DE L'ESPÈCIE

Trobo bé que es donin a conèixer misèries del passat, si serveix d'alguna cosa. No em sembla bé la insistència exagerada en el morbo. Ahir mateix, cada vegada que engegava la tele, en un canal o un altre, em sortia aquest senyor d'un poble de Tarragona explicant el mateix, que el mossèn els grapejava. Tenies la percepció de què, en lloc d'un mossèn o dos es parlava d'un exèrcit de mossèns constantinians. L'home, que deia que allò no l'havia afectat personalment, no parlava dels anys cinquanta, ni dels seixanta, sino de principis dels setanta, del tardo franquisme. El més inquietant era que ho va dir a casa seva i li van donar una mena d'explicació bonista i tolerant. Encara més, tothom ho sabia. Tampoc no era, aleshores, un nen de sis o set anys, ja en tenia dotze.

Som, i sembla que així ha de ser, comprensius amb la nostra gent propera, pares, mares, avis: era l'època, l'església tenia un poder, als pobles tothom es coneix i tot això.  Però a mi em resulta tan condemnable l'actitud del mossèn com la de la massa silenciosa. Mots fets s'han denunciat quan els culpables ja son morts o molt vells, que no es denunciessin en el seu moment pot semblar -a mi no m'ho sembla-, comprensible. Però som al dos mil divuit i fa trenta, quaranta anys, que això es podia haver esventat sense riscos, la veritat.

La història dels grapeigs del mossèn, una més entre tantes com hem entomat gairebé tots i totes de petits i jovenets, en algun moment de les nostres vides, no s'havia esdevingut en els cinquanta ni en els quaranta, sinó en els setanta, quan les coses estaven canviant i a l'església, des d'allò del Concili Vaticà II, bufaven vents nous, tot i que ja entenc que no era el mateix la gran ciutat que la Catalunya profunda. Però no totes les famílies feien el sord. 

Sé de casos en els quals els pares, sense entrar en denúncies que potser, això sí, en aquell moment haguessin estat -no ho sé- inútils o complexes, evitaven que els seus fills -això passava més als nens, a les escoles i la resta- tornessin a tenir cap mena de contacte amb el tocador. També hi havia famílies que feien el mateix quan el problema era que a escola, pública o privada, la criatura havia topat amb un sàdic, d'aquells que pegaven a dojo, encara en quedaven molts i algun en vaig arribar a conèixer. O sigui, canviar d'escola.

També se d'algun cas en el qual fins i tot es va aconseguir, de forma discreta, que un rector abandonés l'indret i fos substituït per un altre. Una dita catalana antiga fa pecat amagat és mig perdonat. Cosa que no vol dir que no es faci alguna cosa, també amagada, per tal de neutralitzar les actituds condemnables, és clar. No sóc avui ni creient ni religiosa, el tema l'he arxivat a l'indret de les tradicions i la cultura indefugible. Però he de dir que vaig conèixer capellans i monges de tota mena, alguns d'admirables i comprensius, fins i tot, encara que sembli mentida. En un dels seus llibres, Rafael Nadal es veu obligat a dir que a l'internat gironí on va estudiar no el van tocar, en cap sentit. Ço és, ni li van pegar ni el van grapejar ni violar. Al meu pare, en una època molt diferent, en la mateixa escola, on va ser un temps alumne extern, no el van tocar, però el van estovar, a ell i a molts altres. Però Nadal ja parla d'uns altres temps i s'anava més amb compte. 

En general, per la meva experiència i la de gent que conec, de la meva generació, força anterior a la del senyor que s'ha decidit, l'any 2018, a explicar el tema i ha aconseguit que en sortissin uns quants més, músic popular inclòs, a casa, encara que no t'expliquessin ben bé d'on venien els nens sí que t'avisaven sobre el fet de què hi havia homes estranys que grapejaven i fins i tot dones que et  podien adduir i fer-te'n alguna de grossa. També hi havia un munt d'exhibicionistes, aquells de la gavardina, els quals, normalment, no passaven més enllà de l'exhibició però eren molt mal vistos. Quan vaig començar a treballar, en una empresa gran, tenia quinze anys, era a principis dels seixanta. El primer que em va dir un senyor que era el meu cap, a la secció de l'Arxiu, era que si algú es passava de rosca li digués de seguida. Això vol dir que el risc era real, vaja.  No vaig tenir problemes, tot s'ha de dir.

Es grapejava a les aglomeracions, als transports, al cinema i a les processons de Corpus. A les dones en general i a les criatures, en particular. Eren, però, els cinquanta, els seixanta. Jo  creia que a partir dels setanta la gent havia estat més valenta i el país menys contemporitzador amb les misèries del sexe no consentit.  Passar per davant d'una obra en construcció era horrible, et deien, ja de ben joveneta, tota mena de disbarats i també més d'un mirava de tocar el que podia. Però, és clar, això no vol dir que s'hagi de condemnar avui tot el gremi dels paletes. De tota manera penso que si els paletes humils del present, la gran majoria forasters extra-comunitaris, fessin allò d'aleshores, amb el racisme subliminal que rumbegem, els linxarien.  En aquella època molts manobres no eren catalans. Ni que resulti avui políticament incorrecte recordar-ho, cal dir que aleshores molts d'ells eren andalusos. 

Però en el temps de l'adolescència de la meva mare eren més catalans i feien si fa no fa. El meu avi, català del tot, de jove, per les festes en les quals la gent sortia al carrer, amb els amics, es dedicaven a anar a tocar culs al Passeig de Gràcia i la Rambla. He conegut catalans aparentment seriosos i cultes que tenien aquesta mena d'aficions, no ens enganyem. Una amiga meva va descobrir que un senyor del barri i de la parròquia, d'aquells amb certa cultureta i família admirable, que ens recitava poemes durant les festivitats, anava al tramvia i a l'autobús fent de les seves. Algunes nenes duien agulles de cap amagades, per punxar els agosarats, jo no n'hauria estat capaç però feien molt ben fet. Als centres d'ensenyament, instituts, universitats, sempre hi ha hagut algun professor ovella negra, en general, tots ho saben. I podríem entrar a fons en mons com ara el de la faràndula.

Malgrat tot, el vuitanta per cent dels abusos, de les violacions, parlem clar, no tant dels tocaments i grapeigs, a infants i adolescents, es donen a l'interior dels cercles familiars i d'amics. De vegades també se sap i es fa l'orni. Són abusos laics i no tenen el morbo de pertànyer a col·lectius religiosos. L'anticlericalisme té un pes,  des de sempre, i sovint és transversal. En aquestes horribles filmacions que va encarregar Alfons XIII, porno barat i de mal gust, un tema recurrent en explicar els rerefons de la monarquia, surten, és clar, capellans fastigosos, tot un símptoma de la manca de respecte vers el gremi, fins i tot per part del mateix monarca.

Que les societats tancades i jeràrquiques son indrets de risc se sap des  de sempre i això ha propiciat tot un gènere literari i cinematogràfic situat en internats, convents, casernes i acadèmies militars. Algú em diu que aquestes coses, si les fan capellans, son pitjors. Doncs jo crec que el pitjor es que es facin a les llars, en els ambients més íntims de la vida quotidiana. O que s'expliquin a les llars i el papa i la mama facin el desentès. He vist, en la meva vida professional, algun cas sospitós, mitja dotzena a tot estirar, una sola dona en el context. En algun cas, fins i tot, el professor inquietant era molt valorat per les famílies. També he entomat suposicions falses i injustes sobre pobres innocents. Ara tot ha canviat però, abans, que un mestre fos gran i solter ja el feia objecte de sospites. 

Algunes persones que saben que he escrit alguns llibres m'han narrat coses diverses, aparentment singulars, per si em manca la inspiració. Molts fets son d'aquest tipus. Una companya de feina que vaig tenir durant els setanta em va explicar, fa poc, com un oncle seu les tocava, a ella i la seva germana, i per això miraven de no quedar-se mai amb ell. Encara més, sospitaven que abusava de la filla, la seva cosina. Una meva parenta em va explicar que, amb la seva mare, van anar a veure un bon amic del poble, a l'hospital on l'havien operat. La mare  va sortir un moment de l'habitació i l'home la va grapejar. Era molt petita i no ho va explicar, no ho va entendre. Ah -em deia- si el meu pare se n'arriba assabentar, el mata! Era aquesta una reacció possible, en alguns casos. No tothom mirava cap a una altra banda, encara més quan no es depenia, ni professionalment ni econòmica, del grapejador.

En els anys vuitanta, a la ciutat i als pobles, es va estendre la plaga de la droga dura. Potser algun dia podrem saber d'on venia, qui la repartia i quina gent de pes hi sucava pa. Precisament al poble d'un d'aquests mossèns grapejadors la cosa de la droga va ser seriosa i alarmant. Encara avui passa, això, tot i que d'una forma menys absoluta, segons la meva percepció. Una amiga, d'un poble andalús, em deia  fa poc com el problema afectava el seu poble, i també, que tothom sabia qui la repartia. Tothom sap sempre coses, con en el cas dels polítics i la seva descendència aprofitada. Però tothom calla fins que algú parla, quan tot ha passat i ja s'hi pot fer poca cosa, més enllà de constatar que l'espècie humana, ai, té misèries i servituds. O quan convé a algú que les misèries surin. El que em sobta, encara, és que els temes que tenen relació amb el sexe desvetllin avui més morbo i tafaneria, que d'altres, tant o més greus. En general, aquells tocaments -no pas violacions,  aclarim-ho- en ocasions desvetllaven, en la meva època, tan sols comentaris de rebuig i mofes pre-adolescents sobre el culpable, un cotxino, un guarro, en llenguatge xaró, popular i poc normatiu.


5 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Ya he dado una respuesta e Lluis Bosch, la misma que emito aquí.
Has de disculparme que no añada nada más, creo que ya hay bastante, y ya harta, como la mermelada en exceso.
Gracies, JÚLIA, y a lo que vamos:


Hoy ha salido a la palestra lo del abuso de menores en la Escolanía de Montserrat por parte de un sacerdote muy importante de la curia allí enclaustrada. Hay profusión de detalles en el anexo que te inserto :

https://germinansgerminabit.blogspot.com/2019/01/la-hipocresia-del-abad-soler.html

Todos lo sabían, desde el malogrado Ernest Lluch, pasando por el estafador económico/emocional del Pujol para acabar con el siempre omnipresente Enric Juliana.

No hubo nadie, ni de pseuizquierdas, ni de ultraderechas, ni calienta sillones subvencionados que sintiéndose catalán, no se sintiera ofendido. Y daba igual la pertenencia a partido político, lo importante era que no podía ser verdad que un personaje benedictino catalán y portador de la senyera (como sale en alguna foto este ilustre metemanos de niños) hiciera una cosa así.

El Enric Juliana, tan comedido él, dijo en el diario cuyo propietario es un conde pero catalanista, eso si, que : "nos sentimos heridos como personas y como ciudadanos”, declaraciones que siempre que se deseen ver no hay más que acercarse a la hemeroteca de dicho periódico.

Lo cojonudo, lo bellaco, vamos, es que un cura metemanos, abusador y denunciado por una pléyade de chicos era más de fiar porque representaba a la institución y a la profunda Catalunya, que no diez denuncias de otras diez víctimas que eran igual de catalanes que el perraco en cuestión.

Y eso es lo que me jode, que no se admitan quejas si detrás se enarbola la catalanidad de quien la representa. Así el ladrón de Pujol sigue siendo honorable; los escritores más horrendos se merecen el Nobel; la ratafia es el elixir de la eterna juventud; el Parlament funciona aunque esté completamente parado, eso si, ellos cobrando; y la DUI era un juego en el que todos sabían que sería imposible implantar pero que valía la pena de poner en práctica, porque en Tejero para implantar otro hijo-puta de Franco cargándose la Constitución, y las palabras de Puigdemont declarando la república , cargándose la Constitución, había todo un mundo, siendo aquella ilegal, y esta con derecho a una legalidad futura.

Mientras las leyes no se respeten por todos, todo lo que no sea constitucional será ilegal, incluso lo son las declaraciones a estilo Madre Superiora Ferrusolana: aquellas de : "No me parece bien que los moros vengan a Montserrat, qué quieres que te diga".

Salut

Francesc Puigcarbó ha dit...

clar que ho sabia tothom, recorda la Trinca amb la bragueta immensa. El que fins i tot molesta és que ho diguin ara, quan els acusats ja no es poden defensar, com el bateria dels Pets, això no és la conseqüencia d'un trauma infantil, és tambè una vilesa i un acte de cobardia tardà, que no serveix per a res.

Júlia ha dit...

Miquel, creo que no tiene que ver con la catalanidad, están saliendo casos en todas partes. Lo que no entiendo es que se denuncie ahora, la verdad, si las víctimas querían podían haberlo hecho hace tiempo, alguna incluso 'sacó dinero', todo el mundo lo sabe todo y nadie dice nada, aquí y en Madrid. Mezclar la catalanidad de por medio me parece dar una vuelta al problema que no hace nada más que confundir. Todavía más, la mayoría de abusos, insisto, se dan en familia, catalana o gallega, y mucha gente lo sabe, también. En fin, creo que ya he expresado lo que pienso en el artículo. No acabo de entender que todo lo interpretes 'en clave catalana', la verdad. Claro que sabe mal que pase aquí, también que pase en nuestras familias o en nuestras escuelas, pasa, ha pasado y pasará, aunque se intente controlar, lo mismo en el tema de los abusos a chicas, más o menos graves. O es que también se 'tapan' los asesinatos de mujeres perpetrados por catalanes? Me temo que no es así.

Júlia ha dit...

Francesc, m'inquieten més les famílies, mirant cap a una altra banda, que els fets, que ara ja no s'entén com 'surten', la veritat. Una altra cosa es que no estic d'acord amb moltes coses que diu Miquel, en barrejar pel mig el tema català. He conegut capellans seriosos que van fer alguna cosa quan van poder, en casos semblants, i, mira, eren catalans. I és això, ara que son vells o morts, surt el tema, de denúncies oficials no n'hi havia, i es podien haver fet fa trenta, vint anys, que som al dos mil divuit. No sé a què venen el Pujol i la Ferrusola, en aquest tema. Avui mateix escoltava que estan sortint casos a d'altres llocs d'Espanya, al País Basc. Però, ja dic, conec més casos 'en familia' però, és clar, Montserrat té més morbo. També hi ha qui pensa ben be a l'inrevés, que l'estat de la qüestió catalana ha fomentat el tema ara i aquí, també podria ser.

Júlia ha dit...

Això de Montserrat, com tot avui dia, polaritza el tema, per una banda hi ha aquells que s'alegren de què 'aquí també passi', com si els catalans, al menys uns quants, no sabéssim que som fets de la mateixa pasta que la resta del mon i volguéssim tapar les nostres misèries, que potser una mica, també, passa a totes les famílies.

Per altra banda hi ha els innocents, que realment creien que aquí no passaria o no passava o no volien veure que passava i creuen que el tema de Montserrat s'ha esventat amb fruïció per part de l'altra banda, que potser també, com va passar amb el tema Pujol, 'perro caído todo son pulgas', que deien. Pujol i Montserrat, en comparació amb la poca crítica que es fa d'altres temes peninsulars, son una mena d'excusa per criticar el procés i la resta i justificar l'injustificable. Ah, la tercera esca del pecat, és La Vanguardia. Serà que els altres diaris no diuen disbarats, i de menys qualitat, segons la meva opinió.

Que la Moreneta hi faci més que nosaltres.