Green Book és una d'aquelles pel·lícules que segueix el següent procés, en la seva visualització per part de l'espectadora mitjana jubilada, lletraferida, i respectuosa amb això que en diuen la cultureta:
a) Passes una bona estona al cinema, al costat tens gent de diferents generacions i t'adones que també s'ho passen bé i en surten contents.
b) Surts del cinema satisfeta de què l'esperit de Capra i dels Nadals passats continuï vigent.
c) La cosa encara resulta més evident quan ahir vas anar a veure VICE i al mateix cinema t'han passat el tràiler de Cafarnaüm.
d) Has d'admetre que la història té evidents punts de contacte amb aquella Miss Daisy tan denostada per la crítica, malgrat que en la seva època va resultar molt premiada. I fins i tot, tornant a Capra, amb ¡Qué bello es vivir!
e) Arribes a casa i medites en què tot es veia venir, però funcionava. A sobre, llegeixes ressenyes diverses on piconen la pel·lícula sense manies i de forma injusta, en part. Amargats!!!
f) T'adones de què, encara que no creguis en els Reis d'Orient, de tant en tant està bé recordar que pel mon hi ha bona gent, amistats asimètriques, famílies unides i sentiments lloables.
g) Malgrat que no et poden dir que els dos actors principals no estan molt bé, t'adones que es fa molta broma gratuïta, a les ressenyes, amb l'engreixament de Viggo Mortensen i amb l'excessiva presència a les pantalles i pantalletes de Mahershala Alí, el darrer senyor afroamericà de moda i de bon veure, ara que els antics ja s'han fet vellets.
h) Arribes a pensar que la història és inversemblant, però resulta que està basada en fets i personatges absolutament reals, fins i tot el fill d'un dels protagonistes ha tingut art i part en el guió.
i) El director compta amb coses, si més no, una mica surrealistes, no mereix un gran crèdit, però tothom té un passat.
j) En resum: t'ho has passat bé, has sortit contenta del cinema, i no sempre hem de sortir d'allà dins deprimits o menjant-nos el coco i havent perdut l'esperança en l'espècie humana, encara que hi hagi motius.
k) Saps que la gent normaleta i sense pretensions admetrà que li ha agradat però que la gent estupenda no ho admetrà de cap manera... Serà un sí... però...
l) Esperes que per al proper Nadal, després de Capra i d'alguna nova versió del conte aquell de Dickens, et passin Green Book. I aleshores, alliberada de la immediatesa i de les pressions, potser podràs ser objectiva, lliure, desvetllada i feliç.
5 comentaris:
i amb força jazz suposo. Deien que era una especie de paseando a Miss Daisy...
Salut
No tan sols era músic de jazz, tocava música clàssica, Don Shirley, però el de menys és això, en la història. Recorda la Miss Daisy per això del cotxe, el xòfer i l'amistat, però els llocs i el tema son diferents.Es d'aquelles pelis que agraden a tothom qui vulgui anar al cinema a passar una bona estona i no patir, bé, tan sols a patir una miqueta, el racisme és el racisme...
Perdona, ha estat un clar cas de prejudici per part meva, músic negre: pianista de jazz, escoltant la crítica a Rac1 aquesta matí, han explicat que Don Shirley era pianista de música clàsica, i per cert, han deixat la pel·lícula molt bé.
Doncs encara bo ja que d'atres crítiques han estat una mica dolentes, de fet és una pel·lícula excessivament amable, per agradar a tothom, que acaba be, i, a sobre, en plena nit de Nadal, sembla d'una altra època, potser és que si les coses acaben malament o fan patir més semblen millors, qui sap. Però també té el seu costat crític i inquietant.
Francesc, si no sabéssim que la història és -més o menys- real i que aquest pianista va existir semblaria inversemblant que un afroamericà pogués assolir aquest prestigi, a principis dels seixanta, al seu país. El mon estava canviant, però no tot va endavant sempre ni de la mateixa manera.
Publica un comentari a l'entrada