15.3.19

SANTA MADRONA, ELS BARCELONINS I EL POBLE-SEC


Avui és Santa Madrona, segons la tradició, hauríem de poder veure les primeres orenetes. He escrit en moltes ocasions sobre aquesta santa, el seu compatronatge, la seva vinculació amb el Poble-sec i Montjuïc i moltes coses més. Malgrat això, cada any llegeixo que és una santa oblidada o que el Raval, amb tot el  respecte pel barri veí, la reivindica. Fins i tot acabo de trobar en algun indret virtual que la Plaça de Santa Madrona és... al final de la Rambla.



Fa molts anys que pel meu barri escrivim i parlem sobre la santa. Els esforços festius s'han consolidat en una gran diada castellera que ja té una llarga tradició i que se celebrarà diumenge,  a la Plaça de Santa Madrona, que es troba al Poble-sec, al sector de la França Xica. Per la tarda de dissabte, aquest any, faran Havaneres a l'Escola Jacint Verdaguer, amb motiu de la celebració. S'ha intentat i proposat fer més activitats però no acaben de quallar del tot.

Fa més de vint anys que pels meus verals poble-sequins en reivindiquem, doncs, el record, des d'un punt de vista més cultural i popular que no pas religiós, és clar, car avui ja sabem que molts sants i santes van tenir una vida improbable i mítica. Santa Madrona va ser considerada patrona de la ciutat, al costat de Santa Eulàlia, a qui ningú no li qüestiona l'antiguitat patronal, a partir de 1563. El nom de Madrona va ser molt popular fins fa, com qui diu, quatre dies, cosa que es reflecteix en el nom d'un munt de personatges femenins literaris.

Per la geografia catalana hi ha un munt d'ermites dedicades a la santa, sobretot en indrets on la sequera ha estat habitual, car una de les moltes coses que se li demanava era pluja. A Montjuïc resta una petita ermita, molt ben restaurada, del segle XVIII, quan ja el convent dedicat a la santa havia desaparegut de la muntanya a causa del tema de la guerra de Secessió, ja que en aquell conflicte Montjuïc  va rebre de valent. El convent encara es va refer, a l'indret de la Plaça Reial, fins que la desamortització no el va foragitar. 

Les parròquies del Poble-sec fan cada any un aplec a l'ermita i, amb aquest motiu, s'obre el recinte, a tocar del MNAC, ja que es troba a dins de l'espai del Palauet Albéniz i, en general, està tancat. Cosa que potser és positiva i ha evitat destrosses, la veritat. L'aplec es fa per la primavera, a causa de la meteorologia, a l'abril, fins ara. Aquest any ja s'ha passat al maig car, si plou, tenim la festa enlaire, què hi farem. També pot ploure al maig, o al juny. De fet, Santa Madrona ja tenia tirada per això de la pluja. Però potser plora des del cel, com Santa Eulàlia, a causa del relatiu oblit en el qual se l'ha tingut durant molt de temps.

El Baró de Maldà, tan badoc i aficionat a contemplar el jovent en floració, descriu una processó que va ser molt popular durant anys, la de les Pelegrines, que traslladaven les relíquies de la santa des del convent de Montjuïc fins a la Catedral, amb motiu de la festivitat. Hi anaven noies molt jovenetes, vestides de pelegrinetes, i era tot un espectacle. Les anades i vingudes de les relíquies eren habituals quan es demanava pluja i, durant un temps, les relíquies es remullaven al mar i tot, cosa que es va acabar prohibint a causa del deteriorament que comportaven. Això de les relíquies és tot un estrany tema que avui s'exemplifica amb la devoció a objectes de culte popular modern, que van pertànyer a actors, cantants i d'altres sants laics del nostre temps. 

La Plaça de Santa Madrona es diu així perquè al seu volt es va conformar un primer nucli del barri i es va construir la primera església amb cara i ulls del Poble-sec, a tocar de la plaça. L'església va acollir el culte a la Mare de Déu de Lourdes, molt popular aleshores. Això de les aparicions celestials és tot un altre tema a estudiar. En créixer el Poble-sec i construir-se l'actual església de Santa Madrona es va decidir canviar el nom a la de Lourdes, després d'haver-se dit, durant un temps Santa Madrona, l'antiga. Més o menys.

L'església, amb tot allò de la Setmana Tràgica, va quedar feta miques i es va refer del tot. L'arquitecte va ser, com en el cas de la de Santa Madrona, la Nova, la del carrer de Tapioles, Adrià Casademunt, d'una família important d'arquitectes. El seu pare, també arquitecte, havia estat un dels fundadors i crec que el primer director de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. Durant anys aquí es podia obtenir un títol de Mestre d'Obres però, per ser arquitecte, i moltes coses més, calia anar a la capital del regne, ço és, a Madrid.

Santa Madrona, la gran, la del carrer de Tapioles, es va inaugurar el 1888, encara sense campanar, car pels nostres verals hi ha afició a fer arrencades de cavall i aturades de ruc. Tenia vocació de catedral, abastava un gran terme urbà i al davant s'havia d'endegar una plaça emblemàtica. Tot va quedar a mitges. La Setmana Tràgica la va perjudicar a fons, alguns dels desperfectes que es poden veure al portal provenen d'aleshores i no s'han pogut acabar d'arreglar mai, tot és molt car i si no ets una església gaudiniana, mira, què hi farem. El campanar es va enganxar a l'església el 1925 i és sobreposat, i, fins i tot, m'han explicat, la pedra va ser molt pitjor que la de la  resta. S'hi va fer una punxa amb ceràmica, coronada per una creu. 

Va arribar la guerra civil i encara bo que no la van tirar a terra. Van treure la creu per motius ideològics i la punxa ceràmica per no cridar l'atenció dels avions feixistes. Es van fondre les campanes per fer material de guerra. Es van malmetre imatges i es van perdre les relíquies de la santa que ja havien fet un llarg pelegrinatge a causa de la política i l'urbanisme, tot i que després de la guerra un devot en  tenia una de petitona i la va donar a la parròquia. Es va destinar el recinte a garatge de camions. Acabada la guerra l'església estava fumada i malmesa i quan jo era petita es feien recaptes per comprar bancs i pintar-la. Es va fer una reforma amb una sabata i una espardenya i es van pintar els murals que es poden veure a la volta, damunt de l'altar, amb la Madrona, el seu martiri, i tot un cor de sants barcelonins.

L'església va comptar amb un centre parroquial que durant uns anys va ser molt actiu, s'hi feia bon teatre, recitals de cançó, va comptar amb un esbart de categoria i amb un grup d'escoltisme. No tinc proves documentals sobre el tema, m'ho han explicat alguns dels qui ho van patir, però resulta que on avui hi ha la Biblioteca del barri, que havia estat escola professional religiosa de nois, lligada a la parròquia, en acabar la guerra no es va recuperar la pedagogia sinó que s'hi va instal·lar la Falange. En alguna ocasió hi va haver baralles entre els escoltes i els joves falangistes, al barri hi havia de tot encara que no ens agradi recordar-ho, i el mossèn d'aleshores, un senyor molt pintoresc, va fer fora les tendències catalanistes excessives. S'ha de dir, encara que destorbi, que en els seixanta al pati de la Falange s'hi feien balls yeyés i deunidó la gent jove que hi anava a lligar i a moure l'esquelet.

Entre unes coses i unes altres resulta que l'església gran de Santa Madrona precisaria d'una reforma en profunditat, mirant d'orientar el seu gran espai en diferents direccions lligades a les necessitats actuals, però avui hi ha pocs capellans, pocs fidels a les parròquies, poc interès pel patrimoni religiós que no sigui de marca i tot es complica. La de Lourdes és més petita i està més cuidada. Una església molt semblant a la del carrer Tapioles, també projectada per Casademunt, és la de l'Àngel Custodi d'Hostafrancs, que està, també, força cuidada i conserva la punxa, és com una Santa Madrona realitzada en una mida més reduïda.

No m'allargaré, car per la xarxa i en el meus blogs es pot trobar un munt d'informació, encara que s'insisteixi amb una certa pesadesa en titllar Santa Madrona de santa oblidada i hi hagi qui, com amb allò de l'exposició sobre el Paral·lel, potser es pregunti com és que no en sabíem res. Hem publicat molts articles, al CERHISEC, sobre la santa i les seves tradicions, des de fa anys. En una ocasió, en un d'aquests llibres sobre divulgació de tradicions barcelonines, tan nombrosos i en augment des de fa anys, l'enyorat Huertas Claveria va fer una referència a un escrit meu, en una de les publicacions anuals de CERHISEC la qual, per cert, acostumava venir-nos a comprar cada any a la Mostra d'Entitats del barri o a una mostra d'entitats barcelonines que es feia per la Mercè, a la Plaça de Catalunya, i que es va esvair no sé encara com ni perquè. Doncs més d'una persona em va comentar, contenta, que Huertas Claveria m'havia citat en una nota al peu de pàgina. O sigui, l'important no era que jo hagués escrit un article sobre la santa sinó que algú, més conegut que jo, m'hagués citat. Així funciona el món.

Quan vaig fer la primera xerrada sobre Santa Madrona, a la Biblioteca, fa un munt d'anys, encara no hi havia la facilitat dels power points actuals ni era tan senzill reproduir fotografies, així que vaig fabricar un mural educatiu, tipus escolar, amb informacions i fotocòpies retallades. Santa Madrona hauria de ser avui una santa patrona reconeguda i valorada, a causa d'haver arribat a la costa barcelonina, com tanta gent del present arriba, si sobreviu, a la costa d'on sigui, a causa del naufragi d'una barca precària, en la qual viatjaven les seves relíquies, amb destí a França, on sembla que havia de contribuir al guariment del rei de torn. 

Per tal que Santa Madrona acabés de reeixir caldria inventar alguna cosa pastissera, un tortell en el qual la sorpresa fos una barqueta o bé un vaixell de pasta de full farcida. En tot cas, bon dia de Santa Madrona i que al cel ens puguem veure els qui ara ens veiem per les xarxes socials i la vila virtual dels nostres temps, tan complicats, estranys i surrealistes com els de tots aquells que ens precediren en la lluita per la vida i ara dormen el somni de la pau.

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

A Camprodón coneixia dues dones que es deien Madrona, ja d'una certa edat.
Aquestes santes i sants, van caient mica en mica en l'oblit. sort que tu ho recordes.

Salut

Júlia ha dit...

Qualsevol dia els recuperaran, de fet ja la tenim una mica recuperada, al barri. Tot puja i baixa, com la borsa.