21.4.19

AL SOFÀ I MIRANT LA TELE


És possible que la meva afició a la biografia tingui un rerefons de tafaneria irreductible. Aquests dies de Setmana Santa, tan desapacibles, m'he mirat força televisió ja que el vent i els núvols feien venir ganes de quedar-se a casa. La televisió va ser més bescantada, en el seu temps, que no pas els mòbils actuals. Recordo estadístiques que feien el recompte de crims, robatoris, violacions i d'altres desgràcies que podia acumular en poc temps un infant addicte a la pantalleta. El cine havia estat bescantat a causa d'haver fet minvar el teatre i la televisió va contribuir a mitificar el cinema, que va passar a ser el format antic, i, per tant, reivindicat, de distracció massiva.
Avui l'addicció a la televisió ja no preocupa i l'oferta s'ha diversificat, tot canvia, de forma inevitable, encara que quan envelleixes els canvis no fan cap gràcia. El cas és que les meves meditacions pasquals han comptat amb la visualització de dos documentals imprescindibles, que tenia gravats. Un d'ells, de 2014, ha estat Delantera de gallinero, en el qual José Sacristán  fa un passeig per la seva vida i la seva professió. Precisament Sacristán es ara a Barcelona, al Romea, amb un monòleg basat en un llibre de Delibes en el qual l'escriptor evoca la mort, prematura, de la seva dona.  Sacristán, ell mateix ironitza amb el tema, és una mena de successor, en el rànquing dels actors hispànics populars, amb grapa i estimats i coneguts pel públic, de Fernán Gòmez, tot i que tenen personalitats molt diferents.

El passeig per la vida de Sacristán és al mateix temps un passeig per la vida de cadascú de nosaltres, per la nostra evolució personal i pels canvis soferts per aquesta Espanya que no acaba de reeixir com esperàvem. Sacristán és un home que ha assolit grandesa i bellesa a través d'un aspecte mediocre, ell mateix diu que ni és ni llest ni tonto, ni alt ni baix, ni guapo ni lleig.
Ens va oferir durant uns anys la imatge de l'espanyol mitjà, no va defugir fer pel·lícules per passar l'estona, de les quals no renega i sap situar en el seu moment. I va ser el rostre habitual d'una transició que va saber fer un cinema lligat a les dèries de la gent, que avui pot semblar una mica innocent però que va resultar molt efectiu i va aconseguir connectar amb un públic massiu. Al documental mostra una de les primeres revistes que van reproduir la seva imatge a la portada, titllant-lo de llenacines.

Després ha fet coses de més volada, però no ha defugit la comercialitat, amb tal de treballar. Canta bé, havia fet sarsuela i un parell de musicals d'alt voltatge, My Fair Lady i El Hombre de la Mancha. Vaig poder veure aquest segon al Palau dels Esports de Barcelona quan encara estava en actiu, la sonoritat no era excel·lent però ell i Paloma San Basilio estaven d'allò més bé. Ha fet molt de teatre i una mica de televisió. 


Pel meu gust, -però cal comptar amb què jo ja tinc una edat-, com d'altres actors que de joves no criden l'atenció pel seu físic, em resulta més atractiu als vuitanta anys que als quaranta.  El mateix els va passar a Fernán Gómez, a Fernando Rey. No m'agrada fer comparacions però hi ha qui ha establert paral·lelismes amb Dustin Hoffman, potser per aquest aspecte una mica anodí, tan allunyat del dels galants convencionals i ben plantats. Sacristán també va ser Loman, el viatjant de Miller, com ho va ser Hoffman, un clàsic molt del gust dels senyors madurs. El vaig poder veure al Teatre Principal, una altre espai maleït, malgrat la molta història que té al damunt.

Amb Sacristán, al Principal, compartia escenari una gran actriu que va morir el 2011 i no va arribar a tenir el ressò que mereixia. És clar que durant un temps va estar retirada dels escenaris per dedicar-se a la vida familiar, un parany que ha acabat amb brillants carreres femenines en molts àmbits. Em refereixo a María Jesús Valdés, qui també vaig poder veure al Romea, a la versió en castellà d'un altre clàssic de Miller, El preu, un text que no fa molt de temps vam poder veure al Goya, en català, amb un repartiment de categoria. 

Un altre molt bon documental, del 2016, que va emetre TV3, ha estat el dedicat a La Chana, una dona que és la digna successora, -tot i que això  de les successions és relatiu-, de Carmen Amaya. La Chana ha estat una persona d'aquelles que neixen amb un do, d'origen, però les circumstàncies de l'època, un marit maltractador i qüestions lligades a la seva cultura familiar, van fer que hagués d'abandonar el ball durant uns llargs anys de silenci. El documental ofereix imatges entranyables dels seus inicis, d'aquells programes musicals de la tele del passat, amb un Iñigo jove i atractiu. I ens mostra el seu tranquil present, amb un marit peixater i discret, un bon home, com diu l'artista, i un gosset omnipresent, un més de la família. 

Molta gent bona, boníssima, del mon del flamenc, com la mateixa Chana, Carmen Amaya o La Chunga, eren catalans o vivien pels nostres verals, encara que haguessin nascut en d'altres indrets. Mayte Martín viu al Poble-sec i Poveda va néixer en aquesta Badalona que també va ser la ciutat de Camarón, durant una gran part de la seva vida. Cal entendre que tot això és també cultura catalana, encara que els puristes s'estimin més cantar havaneres traduïdes.

Per acabar de reblar el clau de la bona tele, malgrat que en els darrers temps el teatre havia gairebé desaparegut de TV3, ahir ens van passar l'adaptació televisiva d'Adossats, una obra escrita per Ramon Madaula, molt divertida, que passa per Sant Jordi. La vaig poder veure al Romea fa un temps, Canut encara era viu i feia el paper de l'avi que a la tele  va interpretar Camilo García. 

L'obra, sense ser Shakespeare ni pretendre-ho, entronca amb el teatre popular de Rusiñol i d'altres autors catalans del passat, com d'altres textos de Madaula. Pel meu gust el seu text més reeixit ha estat L'electe. La vaig veure, ai, en un altre espai esborrat del mapa, la Sala Muntaner. La interpretava ell mateix, amb el Roger Coma, i ens vam fer un bon fart de riure, tots dos actors estaven excel·lents. Tant de bo Madaula continuï escrivint aquest tipus de teatre, que connecta amb la nostra tradició i amb d'altres, com la comèdia italiana, i que és necessari i ens enfronta amb les dèries, vicis i costums del present, amb ironia intel·ligent. Ramon Madaula i Sílvia Munt, en un altre país, serien una d'aquelles parelles d'intel·lectuals de culte, valorades a fons, un luxe per a la cultura global nostrada, vaja. 

Sacristán recorda, al documental, una frase de Fernán Gómez segons la qual ser actor a Espanya es com ser torero a Islàndia, fent referència a la poca categoria que s'atorga, en general, al mon de l'escena i a la gent de la faràndula. Has de fet una llarga trajectòria i assolir alguns èxits, per tal que et valorin una mica i, de retruc, que et paguin el que toca i cal. Sacristán,  Fernán Gómez, àdhuc el nostre Madaula, han estat afortunats, contemplant el panorama. 

3 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

El documental sobre la Chana em va agradar molt. Quan a Sacristán, no sabia que cantes sarsuela, es que no l'hi se veure sempre amb aquesta cara de tristoi que llueix.

Salut

Júlia ha dit...

Sarsuela i fet grans musicals, i encara, en el documental que cito, fa algun refilet. Es un actor tot terreny i amb molta experiència, diu que quan va fer El Hombre de la Manxa, que, per sort, vaig poder veure a Barcelona, el Fernán Gómez li va dir que ja feia com 'els actors estrangers' que saben fer-ho tot.

Júlia ha dit...

https://www.youtube.com/watch?v=FX1mT_6DgKA

El tros cantat és cap al final, la gent el corejava a peu dret, va ser 'apoteòsic'