16.4.19

ESCRIURE ÉS UN OFICI COM ELS ALTRES


Els escriptors que aconsegueixen vendre molt, en gran part perquè també escriuen molt, tenen mala premsa. Els ganduls elitistes, en general, son molt més valorats. L'excel·lència treballadora es castiga i l'enveja hi té molt a veure. A casa nostra em venen al cap, així, d'entrada, Sierra i Fabra o Vázquez-Figueroa. O el mateix Pedrolo, per exemple. Evidentment, quan un escriu molt és possible que tingui de tot una mica, coses molt bones i d'altres per fer calaix, però això també passa amb els que escriuen poc. Valorem els autors i autores per uns quants títols, no pas, en general, pel conjunt d'una obra que poca gent coneix en la seva totalitat i a fons. Encara menys quan l'obra és extensa i té un pes, fins i tot físic.

A causa dels molts prejudicis, fomentats per les lliçons acadèmiques que reps de jove i a les quals, a causa de la manca d'anys i d'experiència, dones molt valor, segons de qui t'arriben, vaig trigar en llegir Stephen King. Va ser la meva filla, de joveneta, qui me'n va passar el primer llibre, en concret La zona muerta, i em va agradar  molt i em va sorprendre. Aleshores en vaig anar llegint molts d'ell, fins arribar, com sol passar amb aquestes dèries, a una mena de saturació. A banda de què pots acabar per tenir malsons, ja que el mon de King compta amb una angoixa literària molt particular, lligada a fets inquietants i a les pors humanes que ens sacsegen, reals o inventades.

Fa molts anys, més de trenta, segur, fèiem llegir a l'escola llibres obligatoris, no sé si encara es fa. Es una pràctica absurda, amb poques excepcions. Jo crec que la tècnica desitjable és fer llegir fragments breus del que sigui, a l'alumnat, quan comença a ser una mica grandet, de manera que els deixin intrigats i provoquin que, en el present o en el futur, cerquin el llibre comentat. O explicar-los, amb grapa, un argument, incidint en la seva tafaneria. Hi ha un programa literari de ràdio excel·lent, que segueix aquesta metodologia, respon al bonic nom de Jardines en el bolsillo.

Amb el tema de la immersió hi va haver una gran producció en català,  escrita per autors de casa, tot i que també es van fer traduccions. La novel·la juvenil destinada a l'escola -era el temps de l'EGB, no sé com va ara- tenia molta demanda i era un modus vivendi per als autors, força interessant. Com que molts aspirants a escriptors treballaven a la secundària ja tenien el producte venut. 

Jo tinc algun llibre juvenil publicat, fins i tot premiat, i en una ocasió una amiga que tenia el marit fent de professor de literatura en una escola concertada em va dir que n'agafarien un de meu per llegir, en concret Enmig d'orats i savis. Però no va poder ser, hi havia compromisos editorials que no deixaven triar amb llibertat, d'aquelles pressions editorials abusives se n'ha parlat poc, em sembla. A banda del tema editorial i els seus condicionaments els mestres i profes miraven de col·locar en aquests sectors els seus llibrets o els dels amics i coneguts, tots som humans. Cal pensar que, en molts casos, a banda dels mateixos autors, el professorat no havia llegit d'avançada els llibres recomanats.

Tot i que els meus fills, que ara ja freguen la quarantena, els van fer llegir alguna cosa passadora i remarcable, a escola i a l'institut, es van haver d'empassar molts rotllos i es queixaven sovint de l'avorriment que els provocaven algunes d'aquelles lectures preceptives. M'estimo més no mencionar els autors més odiats, cadascú s'ha de guanyar la vida com pot, però alguns de catalans van saturar el mercat de novel·letes amb moralina, noies adolescents embarassades, homosexuals patidors i incompresos, nens malalts que s'han d'anar a operar a Amèrica i coses així, i amb col·leccions que novel·laven, de forma molt idealitzada, la Història de Catalunya, algunes de les quals espero que no revisin aquests estripats de la dreta hispànica del present que volen recuperar la improbable reconquesta.

El problema no era tant la temàtica com que els llibres eren molt  fluixets. Nois i noies de la segona etapa d'aleshores que es queixaven sovint de què els féssim llegir vuitanta pàgines  -era l'extensió habitual d'aquelles produccions editorials- llegien amb fruïció llibres de mil pàgines escrits per Stephen KIng, cosa que jo, la ignorància és agosarada, trobava molt poc educatiu. King, a més a més, és dels Estats Units, i ja se sap que quan ets progre i jove has de ser antiamericà, al menys pel que fa a la gent de la meva generació.

Stephen King ha hagut de demostrar que es un gran autor a base d'escriure moltíssim. El cinema ha aprofitat un bon nombre dels seus llibres, ha sobreviscut al temps i a les modes i fins i tot gent que sap anglès i és capaç de valorar la versió original dels seus llibres admet que el llenguatge és molt interessant, car reflecteix la parla provinciana d'una part molt concreta dels Estat Units. Malgrat tot això encara haig de llegir, escrit en el present i per gent relativament jove que no passarà a la història de la literatura. King va evolucionar de ser un autor juvenil que feia passar por als adolescents a ser un autor per tothom, ha fet el camí invers de gent, com, per exemple, Verne. 

Les reticències dels entesos sobre King em recorden les que provocava Agatha Christie, avui una mica més reivindicada, durant la meva adolescència. Un meu oncle amb aspiracions culturals em va portar, recordo, un llibre de Simenon ja que era allò que calia llegir, pel que feia a la novel·la d'enjòlit, i no pas a la dama del crim. Ho sento, però Simenon, qui, per cert, tenia un vocabulari força reduït, en comparació amb el de Christie, no m'ha fet mai el pes. Però admiro la grapa  francesa per mitificar i promocionar la seva gent, això sí.

Fa poc que ens ha arribat, en traducció catalana, un llibre de  King que ja té gairebé vint anys, sobre el fet d'escriure, Escriure. Memòries d'un ofici, publicat per L'Altra editorial. King opina sobre l'escriptura i explica molts aspectes de la seva vida, complicada i amb grans alts i baixos, però amb un punt de referència, els  seus sòlids lligams matrimonials i familiars. L'escriptura el va treure de la precarietat de la seva infantesa i joventut i l'ha ajudat a superar molts mals moments. 

No ens diu res que no sapiguem car els interessats en l'escriptor ja ho havíem llegit, tot això, problemes amb les drogues i l'alcohol, accidents, moments depressius. No és un personatge que amagui les seves relliscades i els seus defectes, cosa admirable. A casa nostra es té molta cura amb la realitat vital dels personatges nostrats, i, com deia una amiga, amb sornegueria, sembla que ni tan sols pixessin.

Tampoc no és, al menys no ho sembla, un escriptor pedant. Ha fet fortuna partint d'una situació molt difícil i això sempre ens resulta envejable i admirable. Llàstima que això de resultar envejable faci minvar, en molta gent, l'admiració deguda. King és, més o menys, de la meva edat, i la situació social de la seva infantesa, encara que allò fos Amèrica, no  s'allunya gaire de la que vivia molta gent per aquests verals. I és que en todas partes cuecen habas y en algunas, calderadas. Una part del cinema americà té un gran poder d'autocrítica i reflecteix sovint les misèries pròpies, s'ha de reconèixer.


Mentre King encara desvetlla reticències en els elitistes, Patricia HIghsmith compta amb el reconeixement intel·lectual generalitzat i no seré jo qui posi en dubte el valor de l'escriptora. Fa molts anys i per casualitat em vaig ensopegar, als encants,  amb un llibre molt interessant que va escriure sobre el seu ofici, un llibre molt ben escrit i molt pràctic, que incideix en el tema espinós de la comercialitat. L'hauria de revisar però recordo que Highsmith, com King, és molt pràctica, en el sentit de què admet que cal escriure tan bé com puguis però no es pot defugir el tema comercial i la demanda editorial, si vols viure fent d'escriptora i que et publiquin. 

El llibre de King ha estat força ben traduït per Martí Sales tot i que crec que no l'ha encertat en substituir alguns exemples de prosa que recull King, per il·lustrar el que ens explica sobre com caldria escriure, i posar-ne algun d'alternatiu, fins i tot... de Vallmitjana! En tot cas caldria que en notes incloses en el llibre ens acostés als textos originals que va incloure i triar King, en tots els casos.  Som tontos però no tant, vaja, encara que no dominem l'anglès. Sempre podem anar als origens, si els trobem i tenim paciència per fer un esforç personal de traducció desacomplexada. 

El triomf literari, en moltes ocasions, va lligat a la sort, els coneguts i les circumstàncies, com passa en molts altres sectors professionals, per cert. Però en el cas de King o del mencionat Sierra i Fabra i d'altres va lligat, més que res, a la feina constant i a la capacitat de treball intensiu, amb una certa capacitat, això sí, d'autocrítica. Ara ve Sant Jordi i, de la mateixa manera que es cus per a les rebaixes s'escriuen llibres santjordians a dojo. Quan jo era joveneta sortia alguna cosa nova en aquesta data però, en general, compraves llibres que ja existien des d'abans, Guerra i pau, coses així. Les novetats s'han de deixar reposar una mica però tampoc no hi vull fer sang, ja està el mercat editorial prou complicat per fer estelles de l'arbre caigut o en perill de caure. 

Tot viu de la novetat immediata, en aquest mon actual, tan deliqüescent, cada dia surten nous escriptors i escriptores i es descobreixen talents, molts dels quals no passaran a la història, més enllà, fins i tot, dels seus veritables mèrits literaris. Si vols un llibre antic has de comptar amb internet i portals com iberlibro, gràcies al qual m'acabo de comprar un clàssic mexicà difícil de trobar, ara per ara, d'una gran autora, Rosario Castellanos, Balún-Canán. Llibre i autora que comentaré en una altra ocasió, per no fer-me pesada.

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Com tu, vaig entrar a L'univers de l'escriptor de Maine, a travès de la mev a filla gran que s'ho ha llegit tot de King. A mi no em desagrada, pero a vegades se'm fa pessat, recordo IT que la Txell em deie, les primeres 200 pàgines costen d'empassar pero a partir d'aqui ja nola deixaràs de llegir, i fou cert. La 'larga marcha' és una mostra de com en sap d'escriure King, atès és difícil, que ha tingut bastant de sort en les novel·les que s'ha n portat al cinema o a la televisió, algunes com la Zona muerta de gran nivell.
La última versió de IT la tinc a 'movistar+' pero no l'he vist encara.

Júlia ha dit...

És que escriu molt, Francesc, i de tant en tant has de 'descansar'. I no tot té el mateix nivell, com comento, i és normal. Les pelis han tingut èxit gràcies als directors i els actors però també perquè el seu mon és molt original i divers i té ganxo.

Recordo un anunci que deia 'aprengui dels seus fills', crec que era de iogur, he, he.