LA INVENCIÓ DE L'ART DISTINGIT I LA PERCEPCIÓ DE L'ARTISTA TRIOMFADOR

Gràcies a l'excel·lent servei d'eBiblio porto sempre al mòbil algun exemplar per llegir, a qualsevol lloc adient. Hi ha qui pensa que llegir en suports que no siguin els convencionals no és el mateix però personalment crec que l'important és el contingut i no pas el suport. Llegir en el mòbil no vol dir que no llegeixis en paper, evidentment, tot pot conviure i, de fet, en el meu cas és ben bé així. 

El préstec bibliotecari probablement perjudica les vendes. O potser no. No ho sé. Si un llibre, com aquest mateix sobre Fortuny, em sembla prou interessant, acabo per comprar-lo, en alguns casos. Però poder gaudir del préstec, en cas de dubte, m'evita fer despeses inútils, en volums que no responen gens a la seva promoció mediàtica, ni tan sols a la crítica especialitzada passada pel sedàs de la premsa cultural.

En paper o en el mòbil hi ha llibres que busquem per algun motiu, interès pel tema, recomanacions fetes per persones que són de la nostra confiança i amb les quals compartim gustos, lectures preceptives del club de lectura en el qual participem... Uns quants llibres dels que llegeixo amb motiu de la tertúlia de Tot Història es poden baixar en pdf. Tot plegat pot arribar a aclaparar als qui som lectors una mica compulsius, amb tant de material a l'abast. 

Hi ha llibres  que semblen trobar-nos a nosaltres. Em vaig ensopegar per atzar amb aquest, en tafanejar el catàleg virtual, i pensava que es tractaria d’una biografia més o menys acurada sobre el pintor. Però és molt més que això, és una passejada per l’època de Fortuny i pels seus paisatges, familiars i artístics, una sèrie de reflexions acurades sobre l'art, un magistral assaig, molt personal, sobre com l’art va esdevenir un signe de classe. 

Aquesta classe és la gran burgesia del segle XIX, enriquida i amb aspiracions de tota mena. El llibre planteja una pregunta que em faig sovint, tant pel que fa a l'art com a la literatura. Les coses ens agraden o ens semblen de qualitat pel fet que ens han dit que ha de ser així? Avui mateix, en una visita a un monestir gòtic el guia, un jove molt competent per altra banda, ha ironitzat a l'entorn de dues infames capelles barroques que ocultaven l'elegància del gòtic. Però és que, a banda de què romànic, gòtic, barroc o renaixentista ens han arribat passats pel sedàs dels dos darrers segles, les esglésies no eren pas sales d'exposició, la intenció era molt més profunda o ho havia de semblar. Bonic, lleig, o elegant, son atributs sense sentit, en aquests casos. 

Moltes idees que tenim sobre tot plegat responen a allò que hem après, en un context acadèmic o fora d'aquest mateix context, de forma alternativa. Molts valors estètics i literaris pugen i baixen, com la borsa. En les visites que havia fet amb l'escola a museus i exposicions vaig comprovar com, als infants i joves, amb absoluta bona fe, se'ls fa un cert adoctrinament estètic. I això passa a l'escola, a l'institut, hi ha lectures preceptives, recomanacions, tot plegat lligat a la política cultural del moment. De fet, l'art, tal com el podem percebre avui, ens ve del segle XIX, quan esdevé, com diu el títol del llibre, una mena de distinció elitista.

Mariano (amb aquest nom va firmar sempre) Fortuny va esdevenir tot un símbol del seu temps. Durant la seva vida, tan breu, va reeixir i aconseguir la permeabilitat social gràcies a una indiscutible grapa com a pintor però també va contactar amb qui tocava i va emparentar amb una família d’upa, els Madrazo. Carlos Reyero es catedràtic d’Història i Teoria de l’Art a la Universitat Autònoma de Madrid, especialitzat en la pintura del segle XIX. Durant alguns anys els pintors de l’època, així com els dels inicis del segle XX, amb algunes excepcions, una de les quals seria el mateix Fortuny, van quedar ocults, i molts d’ells fins i tot menystinguts, a causa de la sobrevaloració de les avantguardes. 

Fortuny és considerat espanyol o català, segons qui en parla o escriu sobre ell, malgrat que va ser un home absolutament cosmopolita. La seva vídua va acabar per viure a Venècia, amb els fills, un dels quals va esdevenir un rellevant dissenyador, un gran artista que vam poder conèixer a fons, fa gairebé deu anys, gràcies a una inoblidable exposició a La Pedrera. Aquest llibre ens situa en el context de l’època, en les diverses valoracions que els artistes i marxants i un munt de personatges, que avui tot just ens sonen, van fer de l’obra de Fortuny. Ens explica on van anar a parar les seves obres i recull molts textos del moment, un gran nombre dels quals amb opinions diverses i retòriques que l’autor comenta amb ironia intel·ligent i que ens explica molt més sobre la valoració i situació dels artistes o en el camp de la política cultural emergent que d'altres textos més acadèmics. 

Fortuny va ser un home reservat, discret, poc amic de les aparences però que tenia afició a fer adquisicions importants d’objectes diversos. Va beure en moltes fonts i no va defugir, com tampoc no ho van fer d’altres pintors, mostrar un exotisme o un espanyolisme que eren molt del gust d’aquella societat. El llibre inclou bones reproduccions de les pintures i fotografies que comenta, una sort, avui és habitual entomar llibres sense sants o amb reproduccions poc acurades. Trobem en aquests pàgines fragments de cartes als amics, textos en els quals es pot llegir entre línies, en algun moment, una certa inquietud. També ens explica l’autor anècdotes diverses. Fortuny és un artista ambiciós però conscient del camí que li cal seguir i que en algun moment sent una mena de por pel futur, en el cas del seu casament, per exemple. 

El llibre esta organitzat en parts que porten el nom dels colors de l’arc de Sant Martí, el pintor va ser un home amic dels colors vius i de la llum, dels detalls i de la precisió. Reyero destaca la capacitat de captació del tarannà dels personatges. Un quadre a bastament estudiat, La Vicaria, esdevé el protagonista d’una mena de polèmica molt hispànica, amb una mena de crides creuades pel que fa a la seva adquisició, en les quals suren molts dels tòpics habituals quan es fa referència al caràcter català o a la gasiveria dels poders responsables. Al capdavall el quadre aniria a parlar a Barcelona. 

Fortuny va morir molt jove i de forma sobtada. La seva mort, inesperada, ha estat objecte d’especulacions diverses, l’artista misteriós i enigmàtic és molt del gust de les modes culturals. Tant ell com la seva família van ser gent molt coneguda però discreta. No podem saber com hauria evolucionat la seva pintura, de viure més anys. Tenim d’ell, més aviat, quadres de petit format, aquarel·les. La història dels encàrrecs que es feien als pintors i de la forma en què s’atorgaven pensions i beques és també molt interessant.

Malgrat el gran projecte de La batalla de Tetuán aquest és un quadre inacabat. Els poders públics precisaven de pintures de gran volum, que mostressin escenes històriques o religioses i que reforcessin la política i la reinvenció de la història, una constant. La història justifica el present i es pot explicar de moltes maneres, totes són mentida. Avui aquells quadres, molts dels quals han conformat el nostre imaginari, es tornen a revaloritzar, situant-los en el seu moment. I és que l'art, la cultura, fins i tot la menys apreciada, son tot un reflex, més o menys estrafet, del moment, dels gustos, de les dèries, les manies i els valors de la gent de cada època i de cada lloc.

Aquest és un llibre que té moltes lectures, ple de detalls, adient a un públic ampli i divers. Va molt més enllà de la meritòria vida d’un gran artista triomfador i ens ajuda a entendre una mica més un segle complicat en el qual l’art anava assolint un lloc precís, el de signe de cultureta, de riquesa, de poder i d’elitisme. Les classes privilegiades ho tenen avui més difícil, amb la massificació del consum cultural, tot i que sempre es poden conformar reductes minoritaris i adients als escollits. Les moltes manifestacions de la contracultura reivindiquen en algun moment allò que en algun moment podia semblar xaró i rebutjable, tot depèn de qui ho promociona. Ara mateix estic escoltant per la tele una mena de pintoresca reivindicació de la cultura txarnega, quan pensava que aquest adjectiu ja havia passat a la història des de feia molt de temps. 

Un altre tema, molt important, és el preu. L'art, per ser bo i valorat, com l'esport, ha de generar beneficis, individuals, col·lectius, turístics. El llibre de Reyero incideix en molts aspectes del tema i és una delícia, segons la meva subjectiva i relativa opinió.