17.4.19

POSTGUERRES I SUPERVIVÈNCIA





Aquests dies s’està desenvolupant el Festival Wallay!, dedicat al cinema i la cultura africana, molt diversa, malgrat que, en general, hi ha una tendència a ficar en el mateix sac un munt de països, ètnies, llengües i manifestacions culturals o a creure que l’Àfrica actual encara és la dels nostres manuals convencionals dels anys cinquanta i seixanta. Malauradament tan sols em vaig poder escapar ahir a la Filmoteca, on projectaven O Herói, una producció d’Angola, Portugal i França, dirigida per Zézé Gamboa. 

Les pel·lícules triades per al festival recorren bona part de la geografia del continent. En aquest cas s’incideix en el tema d’Angola i la seva llarga guerra civil, que va seguir a la guerra per la independència. Mentre revistes dels setanta de tendència comunista ens informaven sovint de la guerra, quan aquesta estava instal·lava en la política de blocs de l’època, de la llarga guerra civil ens en van informar molt menys i, com tantes guerres del mon, va arribar a ser un tema oblidat o gairebé, més enllà dels sectors que treballen, amb constància, per allò encara tan eteri de la pau mundial. 

O Herói beu en moltes fonts, com ara en El lladre de bicicletes, i el protagonista es diu Vitorio en homenatge De Sica. La pel·lícula té uns quants anys ja, és del 2004, i és una llàstima que tantes pel·lícules interessants ens arribin amb comptagotes i, sovint, amb endarreriment. De fet moltes escenes recorden el neorealisme italià, i el panorama no és gaire diferent del de qualsevol postguerra malgrat que sigui una postguerra molt insegura i la guerra anterior hagi estat llarguíssima. També em venien al cap relats sobre l’espectacle dels soldats que retornaven de la guerra de Cuba, mutilats, refusats i havent-se de refiar gairebé de la caritat humiliant. 

La reincorporació dels combatents, reclutats a la força la gran majoria, ha estat un tema habitual en el cinema de molts països, en moltes ocasions el cinema ha representat una crida propagandística a la solidaritat imprescindible i difícil d’aconseguir. Aquests homes resulten incòmodes i la gent vol tirar endavant i viure com sigui. Vitorio, aquest combatent que retorna, això sí, condecorat, va estar segrestat als quinze anys, arrabassat d’un seminari on estudiava, i s'ha passat vint anys a la guerra, cosa que encara li produeix molts malsons i molts mals records. En els darrers temps de la guerra va perdre una cama, a causa d’una de tantes mines antipersones, i, no sense dificultats, aconsegueix que a l’hospital, desbordat a causa de les circumstàncies, li facilitin una pròtesi. 

El robatori d’aquesta pròtesi és l’eix central d’una història que toca molts temes, com ara la prostitució com a únic recurs de subsistència, les bandes juvenils, amb un gran nombre de nois sense família, el tema dels desapareguts i la seva recerca, les crides a l’educació, la distància entre les classes socials, la corrupció i l’oportunisme polític, el poder dels mitjans de comunicació, en aquest cas la ràdio, únic estri present a tot arreu i que pot fer un gran servei a la demagògia populista dels manaies, i la necessitat de sobreviure com es pugui i ens deixin, exemplificat en un final una mica esperançador, que és d’agrair en aquest tipus d’històries, ja que en ocasions sembla que tot hagi d’acabar el pitjor possible. 

Els actors, tots excel·lents, nens inclosos, ens son poc coneguts, tot i que els protagonistes han treballat força en el cinema. Makena Diop, és aquest heroi resignat, que intenta no desesperar-se, que és molt conscient dels límits i les possibilitats d’un futur molt emboirat i ens emociona en molts moments. Maria Ceiça, que en ocasions retira una mica a la Cotillard, és la prostituta amb ganes de deixar de ser-ho, amb un fill perdut a causa de la guerra i amb el desig de dedicar-se cosir unes cortines que ningú no necessita. 

Patricia Bull fa el paper d’una mestra comprensiva, preocupada per l'educació com a possibilitat de millora, situada en un estatus molt diferent de la resta, una mena de pont interclassista qui, no obstant, no pot defugir la seva classe social tot i que no desitja tenir fills, en un mitjà tan hostil com el seu país. De fet, si meditéssim a fons sobre la natura humana i els seus riscos em temo que gairebé ningú no en tindria, de fills. Milton ‘Santo’ Coelho és aquest adolescent que, al menys, té una àvia que se’n cuida i intenta fer màgia per aconseguir el retorn d’un pare que ja és tan sols una sèrie de fotografies familiars. 

Els desastres de la guerra son universals i recurrents, sembla que no ens acabem d’alliberar d’aquesta plaga bíblica i tan sols podem esperar que la mala sort no ens en faci compartir els disbarats, durant el nostre breu pas pel món. Però ningú no ens pot garantir que els nostres descendents no passin penes. En general inquieta més la pèrdua de patrimoni (patrimoni emblemàtic i turístic, no pas tot, és clar) que no la de vides humanes, en aquest mon estrany.

S'insisteix en què recordant sovint el nazisme i el feixisme les coses dolentes no tornaran a passar, quan estan passant en el present, un dia i un altre i això tan fràgil de la memòria històrica cadascú s'ho fa i s'ho explica a la seva manera i conveniència. De forma globalitzada, els humans, en general, som com aquesta gent de la pel·lícula, que es preocupa dels seus propis problemes, sense entrar a valorar si els dels altres son molt pitjors i mereixen més atenció que no pas els seus. Potser cal que sigui així, no ho sé.


2 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Ostres, Júlia: jo també hi era allà, a la Filmo! M'hagués agradat saludar-te personalment.

Molt acurada la teva ressenya. I molt oportuna la referència a l'actualitat quan fas esment del "patrimoni emblemàtic i turístic": quantes vides humanes es podrien salvar amb els 900 milions que ja s'han ofert per restaurar Nôtre Dame??

Enhorabona pel teu blog i fins la propera,
Juan

Júlia ha dit...

Potser ens vam veure, he, he.

Gràcies pel comentari i felicitats pel blog, no vaig al cinema ni a la Filmoteca tant com voldria però m'agraden molt les ressenyes que fas.