20.4.19

QUE EL MIRAR NO ENS FACI PERDRE L'ESCOLTAR


Fa anys, potser gairebé trenta, vam anar a Gran Bretanya amb la caravana. Em va sorprendre i produir una certa enveja comprovar com, fins i tot als grans magatzems, venien un munt de cassettes, el suport més popular aleshores, amb llibres i obres de teatre gravades. Però no tan sols gravades i prou sinó gravades per grans actors i actrius del teatre i del cinema d'aquells verals.

L'audiollibre  s'ofereix avui com una mena de novetat, cosa que fa una mica d'angúnia, ja que quan alguna cosa rep l'etiqueta de modernitat acostuma a durar poc. De fet, això de l'audiollibre és molt antic. Es redueix a poder escoltar un llibre, en lloc de llegir-lo. En èpoques pretèrites la gent gran amb possibilitats llogava lectors i lectores, per comoditat o perquè la vista els fallava. La gent gran sense possibilitats s'havia de refiar dels joves de la família i, de fet, era aquell, entre la gent ben avinguda, un retorn del temps en el qual els adults eren qui els narraven contes i facècies a la vora del foc.

Encara més, com que l'alfabetització no era massiva, com ara, a les tavernes i locals socials, en ocasions, hi havia algú que llegia el que calia, quan li demanaven. La literatura de ficció està plena d'exemples d'aquest tipus i es podria fer una antologia d'escenes en les quals algú llegeix i un altre, o uns quants, escolten. Diria que l'activitat lectora a sou sempre ha continuat, ni que fos a nivell minoritari. La lectura individual en veu alta era habitual en molts indrets, com ara als monestirs, a l'hora de dinar. A l'escola era habitual que, mentre fèiem labors una de nosaltres llegís en veu alta, per amenitzar la tasca cosidora.

Els qui som grandets vam créixer amb la ràdio i en aquells anys ombrívols, paradoxalment, es feien coses interessants en aquell mitjà, les novel·les fulletinesques s'alternaven amb textos de categoria i el teatre radiat era habitual, fins i tot aviat se'n va començar a emetre en català, per Ràdio Barcelona, de tant en tant. Moltes obres clàssiques les vaig conèixer d'aquesta manera i, més endavant, a través dels espais teatrals de la televisió.

Stephen King, en el llibre que comentava fa poc, explica com ara tambe llegeix sovint en el format d'audiollibre, mentre va en cotxe o quan li abelleix. Això no vol pas dir que no llegeixi de moltes altres maneres perquè els bons lectors no defugen cap suport. Hi ha qui pensa que si no llegeixes en paper la cosa no fa el mateix profit. Una teoria lligada a una mena de nostàlgia inquietant sobre el passat, de fet, com tantes altres.

King comenta l'estranyesa que li produeix que gent que vol escriure i reeixir en el seu ofici li digui que no té temps per llegir. El cert és que quan una cosa agrada es troba el temps que cal per fer-ho. Una bona amiga, molt esportista, se n'anava a nedar cada dia a  hores intempestives i unes mestres que vaig conèixer ho feien en horari de migdia i pujaven a les Picornell en un tres i no res. Aquests excessos, per a mi, haurien estat una creu i si no tinc temps per anar a la piscina és, senzillament, perquè no m'agrada nedar ni fer esport, més enllà de caminar.

Llegir no és obligatori però, certament, que algú amb aspiracions a escriptor o escriptora et digui que té poc temps per llegir o que no ha llegit segons què, sobta, ja que sembla que són activitats que haurien d'anar lligades. Hi ha aspirants a autors del futur que fan tallers i van a escoles d'escriptura però llegeixen relativament poc. No som un país gaire llegidor, la veritat. El relatiu bon temps mediterrani potser té molts estímuls, qui sap. Una professora que vaig tenir atribuïa al tema climàtic la manca de filòsofs i músics d'alçada, com ara els de l'Europa central. Tot plegat son tòpics i cadascú fa el que li ve de gust. He conegut persones sinceres que m'admeten que no els agrada llegir o fer activitats d'aquestes que sembla que han de ser obligatòries, com ara viatjar i veure mon o fer esport. Però no tothom és tan sincer i s'acostuma a amollar allò de què no es té temps.

Llegir no vol dir res ni es un valor absolut, es poden llegir moltes ximpleries i la lectura ha servit per adoctrinar en molts sentits. Però tornaré a l'audiollibre, que era el tema central d'aquestes divagacions. Fa anys, quan vaig començar a necessitar ulleres, vaig esbrinar amb quins llibres gravats em podia ensopegar. Una sortida era fer-se sòcia de l'ONCE on, per raons òbvies, comptaven amb moltes materials d'aquest tipus. Avui, la proliferació dels mòbils de les darreres generacions, que fan de tot menys gratar-te l'esquena, ha reinventat els audiollibres mentre els ebooks que tanta tinta van fer vessar van de baixa. En català encara hi ha poca cosa, de moment, però diria que més de la que ens podem pensar. La cosa, malauradament, serà sempre així, perquè les llengües tenen més possibilitats comercials si el nombre de la gent que les fa servir és més alt, és allò  de les audiències, ens agradi o no.

La lectura en veu alta, tot i que a les escoles encara es fa, diria que ha anat de baixa i avui hi ha menys gent que sàpiga llegir bé i amb grapa, el mateix que hi ha pocs actors capaços d'interpretar amb excel·lència una obra en vers. Com que amb això de la rima ha sofert tants penjaments com ara, per exemple, la pintura figurativa, fins i tot he vist obres de teatre en vers modificades de forma que el vers ho semblés poc i, en moltes ocasions, es mengen síl·labes sense manies i així es perd tota la gràcia. La gent no recita tanta poesia com abans tot i que queden rapsodes, però de forma relativament minoritària.

Els poetes, els escriptors en general, moltes vegades on mals lectors en veu alta, una cosa és tenir una melodia al cap i, l'altra, cantar-la. Per això, malgrat que faci il·lusió escoltar un poema recitat per l'autor, en moltes ocasions el poema guanya força recitat per algú que ho sap fer. Amb la proliferació de l'audiollibre trobes per la xarxa gravacions penoses, de gent que et pot fer clapar sense manies. No és pas que llegeixin malament però no tenen grapa. L'audiollibre s'hauria de promocionar a través de la veu d'aquell que te'l llegeix, no tots servim per a lectors-gravadors. Hi ha actors i actrius catalans que llegeixen molt bé, el vers inclòs. De tota manera els que em venen al cap, així, d'entrada, son ja una mica grandets: Marta Angelat, Imma Colomer, Jaume Comas, Lluís Soler...

El tema del doblatge ha estat un bon recurs econòmic per molts actors i fa que la lectura en veu alta esdevingui molt millor, amb la pràctica. A banda dels llibres llegits caldria promocionar també el teatre en aquesta modalitat, però ben fet, com el feien a la ràdio de la meva infantesa, potser fins i tot queden gravacions per aquest món que es podrien recuperar. Un gran rapsode i moltes coses més va ser el gran Ovidi Montllor, tan oblidat durant un temps per la cultureta. Els poemes d'Estellés no semblaven els mateixos quan els llegia un altre, sobretot el mateix poeta, al qual vaig poder escoltar en una escola d'estiu del passat remot i, la veritat, no tenia gaire gràcia.

Benvingut sigui l'audiollibre modern, doncs. La vista, com tantes coses, sol minvar amb els anys, també ho fa l'oïda, però hi ha recursos i suports a l'abast. Els audiollibres els podem portar al telèfon, el mateix que els llibres convencionals, i jo diria que aquests telèfons d'avui son el gran invent del nostre temps, ocupen poc espai i contenen fins i tot, a més a més de lectures diverses, l'enciclopèdia sencera, música a dojo, la premsa del dia, les fotografies familiars, els plànols de les ciutats i moltes coses més. No entenc que encara hi hagi qui es planyi dels canvis i enyori passats rancis, la veritat. Un altre tema és l'econòmic i l'evidència de què a cada bugada es perd un llençol, de forma inevitable. Hi ha qui em surt de  tant en tant amb allò de l'olor dels llibres quan la gran majoria de llibres ja fa molt de temps que no fan olor de res, siguem sincers. 



2 comentaris:

Cinefilia ha dit...

La reflexió que fas al voltant de l'audiollibre i les diferents opcions d'accedir a la lectura m'ha fet recordar la teoria dels polisistemes d'Itamar Even-Zohar. Aquest pensador israelià, nascut el 1939, sosté que tant fa conèixer una obra literària perquè l'hagis llegida (en qualsevol suport) o escoltada (en el cas, per exemple, d'un poema convertit en cançó o dels mateixos audiollibres) o adaptada al cinema o al teatre o a la ràdio: al final tot és un polisistema que fa que les obres culturals es difonguin i ens acabin arribant.

O sigui que fora complexos.

Bona Pasqua i fins aviat!

Júlia ha dit...

Jo també penso així, es fa molta literatura barata sobre la literatura i hi ha molts prejudicis. En el cas del cinema, sovint t'ho has de mirar com si fossin dues coses diferents i no comparar massa, un bon llibre pot generar una mala pel·lícula i un llibre mediocre o dolent una pel·lícula que està molt bé.

Bona Pasqua, igualment, i molts llibres i moltes pel·lícules!!!