25.5.19

DÈRIES, TENDÈNCIES, DEVOTS I REPATANIS


Quan alguna cosa es posa de moda i ens saturen amb propagandes i promocions sorgeix, de forma inevitable, la rebel·lia. Els que no fan ni miren ni utilitzen allò tan promocionat i comentat desitgen fer-ho constar. Com que ens han piconat amb el tema de la sèrie aquesta del Joc de trons estic llegint per tot arreu gent que proclama, amb ironia insistent, no haver-la vist. Aquest tipus d'afirmacions aconsegueixen, a les xarxes, molts suports. 

Resulta, doncs, que al final serà fins i tot més massiu i compartit el rebuig que no pas el visionat de la sèrie en qüestió. Als crítics amb una sèrie de la qual, en general, no n'han vist ni un capítol, se'ls ha sumat l'inefable director Serra, titllant la cosa de deleznable perquè hi surten dracs de Sant Jordi traient foc pels queixals. Així mateix he llegit uns quants articles, a la premsa convencional, que reblen una frase digna d'estampar-se en una samarreta: Jo tampoc no he vist Joc de Trons, ni la penso veure. Fer afirmacions de cara al futur és arriscat, jo he vist pelis que rebutjava i que al cap dels anys m'han agradat, ni que sigui per nostàlgia, i he llegit llibres que havia refusat en d'altres temps.

Jo tampoc no he vist la sèrie, com no n'he vist moltes altres que sé que son bones, interessants i ben fetes, com ara The Crown, mirada per molta gent coneguda, per exemple. No hi tinc tirada, potser per edat, a mirar sèries, encara menys si son excessivament llargues i per veure-les t'has de fer del Neflix o del que sigui. El tema generacional compta i molta gent que mira sèries llargues és gràcies a la influència de fills i néts, en ocasions acompanyada de pirateries diverses, quan ets jove tens una gran tendència a la picaresca transgressora, què hi farem. En tot cas, admeto que aquests escenaris mítics no em fan el pes, i aquí hi incloc cinema i fins i tot literatura, com ara les sagues de La guerra de les galàxies o El Senyor dels anells. M'agrada més el realisme no-màgic, en general. 

Les sèries que s'allarguen massa m'avorreixen, avui. Més enllà de sis o set capítols els arguments s'han d'embolicar en excés, ja passava amb els serials de la ràdio de la meva infantesa, això. Molta gent em comenta aspectes de les que fan a TV3, a la sobretaula, car això dels canals va per persones i sectors culturals i, per defecte, hi ha molta gent que sempre té el mateix canal posat. L'hora de després de dinar, per als qui estan desvagats en aquell moment, molts dels quals jubilats com jo mateixa, fent la becaina, és un moment adient per a seguir qualsevol ximpleria que t'expliquin. Les sèries que es passen pels canals convencionals son fullaraca, avui, coses de l'antigor. Ah, aquells temps de Fortunata y Jacinta, Cañas y barro o La saga de los Rius!!!

Fa pocs dies, en una botiga de fruita i verdura la dependenta, de l'edat dels meus fills, comentava amb una altra noia de la seva edat el final del Joc de Trons que es veu que havia vist d'avançada gràcies a habilitats diverses. No li havia fet el pes, ja que, segons la seva opinió, s'havia d'acabar d'alguna manera i així ho van fer quan els va semblar. Això passa amb tot, sèries, cinema i literatura. Fins i tot amb la pròpia vida. Tot s'ha d'acabar en algun moment, tot i que, en teoria, podria continuar de forma indefinida. 

Recordo, fa molts anys, com l'equip d'aquell exitós Verano azul es queixava de què la cosa s'hagués acabat tan aviat quan, als Estats Units, si una cosa rutllava l'anaven dilatant en el temps fins que es moria per consumpció i manca d'audiència. Passava el mateix, en d'altres temps, amb els llibres, encara més quan sovint es publicaven per capítols, en revistes  i diaris. La meva admirada Alcott estava tipa de què li demanessin continuacions de la història de les Mujercitas i en algun moment dels darrers llibres diu, fins i tot, que desitja que algun trasbals acabi d'una vegada amb la família March i els seus descendents. 

La dependenta de la verdura, aleshores, va explicar a la seva interlocutora que a casa dels seus sogres, que son gent gran, son fidels al primer canal i no el canvien mai i que com que ella hi va sovint havia seguit una sèrie de sis o set capítols, de la qual no recordo el nom, i que estava prou bé. Ho va dir sorpresa de què en un canal que no és de pagament sinó dels normals fessin coses tan remarcables. 

Em va mirar a mi, identificant-me amb la gent gran de la generació dels seus pares i sogres i em va preguntar si també mirava tan sols el primer canal i si havia vist la sèrie. Li vaig dir que jo alternava la 3, la 2, la BTV i la 1 i que no havia vist aquella sèrie però que en veia d'altres, de tant en tant. De tot plegat en vaig treure una conclusió sociològica curiosa, els canals habituals, els de sempre, son ja cosa de gent gran, en general. Encara bo, em va dir la venedora, que els iaios no tenen posat sempre Tele5 o coses així. 

El que no entenc és aquesta dèria en afirmar que una cosa no es veu quan no vèiem moltes altres coses, cadascú de nosaltres té el seu armariet cultural. Hi ha qui va al cinema i no va al teatre i qui llegeix novel·la negra i qui no en llegeix. El problema és que ens han parlat en excés de Joc de Trons, per les teles convencionals, precisament, fins a l'embafament, vaja. I també per les ràdios. 

Els humans tenim sovint dues aspiracions irreconciliables, compartir experiències i formar part de la comunitat i, per altra banda, ser originals i diferents, descobrir coses inexplorades. El gregarisme, però, acostuma a surar per damunt de la individualitat, i acabem per comprar el llibre d'èxit i per fer cues per pujar a l'Everest o visitar la Sagrada Família, que ja és gros. 

L'afany a l'elitisme individualitzat de vegades es converteix en esnobisme i això, en literatura, ho he viscut moltes vegades. Avui Rodoreda és un valor indiscutible i si dius que no hi estàs d'acord et miren com si fossis, també, esnob. Però quan va començar a tenir èxit popular, amb La plaça del Diamant, els del gremi universitari afirmaven que allò de la Colometa era un avorriment i que el que realment tenia un pes eren els seus contes. 

Jo abans pensava que el temps era un bon element crític, car recordes allò que et va impressionar el primer dia però ara tinc els meus dubtes, car els valors consolidats, en el camp que sigui, semblen intocables. No pas sempre, és clar. Els gustos canvien, els temps també i sempre sorgeixen, afortunadament, coses noves. 

De vegades t'has de reprimir, a l'hora de dir que no t'agraden programes o sèries de TV3, car sembla que s'ha de ser incondicional, entre els catalans militants, de la cadena. Això ha fet que ens passessin sovint bou per bèstia grossa, no vull mencionar sèries populars i populistes que no he pogut suportar, per tal que no em lapidin virtualment, i, de fet, com diuen els castellans, algo tiene el agua cuando la bendicen. 

El pas del temps fa que t'adonis de la relativitat de tot plegat, fins i tot de les teves pròpies conviccions i gustos, que poden canviar d'un dia per un altre. No és tant allò del Marx, Groucho, de què tens uns principis però si no agraden en pots tenir uns altres, sinó que tens uns principis però no saps quins seran els principis que pots tenir demà passat, quan puguis valorar els d'avui amb una certa perspectiva.

Per cert, això de deleznable m'encanta, pertany a aquest vocabulari en castellà que estem recuperant, en part gràcies o desgràcies a la política. La traducció exacta no existeix, com tampoc no existeixen els sinònims fidels, i per això hi ha mots que en una altra llengua no tenen la mateixa contundència. Els traductors ens donen, com a mot català equivalent, menyspreable però jo hi percebo matisos diferents. I és que l'etimologia de la paraula castellana remet a alguna cosa que es desfà, inconsistent, tou i que vessa, una mica, com ara aquesta pasteta enganxosa, de plàstic que tant agrada a les criatures i que s'ha tornat a posar de moda. Abans en deien blandiblú o una cosa així, i ara slime. 

Menyspreable té el seu equivalent més directe, menospreciable, i vol dir atribuir poc preu a les coses. Una cosa no treu l'altre, i suposo que qui menysprea, per exemple, Joc de Trons, és perquè li atribueix menys preu del que se li dona, tot i que si no s'ha vist el producte es fa difícil menysprear-lo. Deleznable ja té vida pròpia, més enllà de que els seus suposats sinònims siguin coses com ara inconsistente, fragil, quebradizo. En tot cas, que cadascú miri el que vulgui però que no em piconin amb propagandes excessives, ni a favor, ni en contra.

5 comentaris:

ricard ha dit...

Jo, que sí he vist la sèrie i m'ha entusiasmat tot i alguns alts i baixos, estic molt d'acord amb les teves apreciacions. No cal presumir d'allò que descobrim ni d'allò que desconeixem; a més, és impossible materialment veure-ho tot. En qualsevol cas, compartir o senzillament explicar experiències i gustos personals és, o hauria de ser, un plaer. Però cada vegada és més delicat expressar una opinió contrària a la de la majoria (la que sigui). Si es tracta d'art, pot ser que et mirin amb menyspreu o incredulitat. Si parlem de política, cal callar si no es combrega amb el pensament únic, ja que lúnic resultat serà el linxament.

Per cert, jo també trobo curiós el comentari d'Albert Serra, qui no dubta a qualificar de "deleznable" una sèrie de la qual no n'ha vist ni mig episodi. No diguis mai d'aquesta aigua no en beuré o "este cura no es mi padre", a mi tampoc no m'agrada el realisme màgic (m'avorreix El Senyor dels Anells) però Joc de Trons, com va dir Peter Dinklage, és la sèrie més realista que coneix. Creu-me!

Salutacions.

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

vaig veure la primera temporada de Joc de Trons, no em va agradar, nomès hi havia sexe i violència i a més tenia el pitjor que li pot passar a una serie o pel·lícula, no era creíble, amb una sensació de deja vu palesa, de cosa ja cista massa vegades. Vaig començar a veure el primer episodi de l'ùltima temporada, seguia sense enganxar-me, sense despertar el meu interès. Tinc pensat veure l'ùltim, però encara no ho he fet, i es que no sóc gaire per a no dir gens de series, i no es per anar contra corrent, és que no m'interessa a no ser que la pugui veure seguida, però ni així, i mira que la tendencia va cap aquí. En aquest cas com en algun altre, crec sincerament que són gairebè tots elñs que van en contra direcció per l'autopista.

Salut

Júlia ha dit...

Ricard, no en dubto, però és un tipus d'història que no em crida l'atenció, de moment. Ves a saber, potser algun dia la miro, quan passi el temps, qui sap.

Júlia ha dit...

Sobre el realisme màgic, és que també se n'ha abusat, com en tot, hi ha coses millors i pitjors.

Júlia ha dit...

Francesc, el millor es poder triar. Un altre tema és que si en el teu cercle d'amics miren la sèrie que sigui i tu no, no pots opinar, això passa fins i tot quan vas al cole. Jo ja dic, em canso de les sèries quan duren massa, i fins i tot de les pelis que duren en excés si no és que son una meravella, algun cas hi ha.