ELS JOVES SALVATGES, PROBLEMES SENSE RESOLDRE

Gràcies a l'espai de Clàssics de BTV vaig poder veure Los jóvenes salvajes, pel·lícula que no recordava haver vist fins i ara, tot i que en alguna ocasió l'han passat per televisió. BTV, a més a més, té el detall de no interrompre les projeccions amb la publicitat habitual amb la qual ens piconen moltes cadenes.

La pel·lícula aplega molts elements que la fan imprescindible per a qualsevol aficionat al cinema i fins i tot per als aficionats a la història, en general. És un al·legat contra la pena de mort i moltes coses més, s'insereix en part en el cinema de bandes juvenils deixades de la mà de Déu, gènere que té coses bones, dolentes i mediocres, i conté elements que evoquen West Side Story, filmada pocs anys després.

Malauradament la denúncia social, a través de la literatura o el cinema, no ha fet el forat que caldria. La pel·lícula és de l'any 1961 i a les grans ciutats, no tan sols a Nova York, continua havent-hi joves marginats, famílies problemàtiques, elits amb mala consciència i injustícies diverses. Als Estats Units, en alguns dels seus estats, la pena de mort, que durant un breu temps va estar abolida de forma generalitzada, es continua practicant, amb alts i baixos, malgrat els errors palesos que s'han evidenciat amb el pas del temps. I sovint les víctimes pertanyen als sectors marginals i fins i tot, en alguna ocasió, son deficients mentals, com un dels tres xicots de la pel·lícula.

Burt Lancaster, actor immens, autodidacta i extraordinari, va iniciar amb aquest títol la col·laboració amb Frankenheimer i aquí fa allò que diuen un paperàs. L'acompanyen dames de categoria, Dina Merrill, una actriu de molt bona família que va voler guanyar els diners amb els seus propis mitjans i Shelley Winter, en un d'aquells papers de noia vulgar, patidora i mítica. D'altres secundaris de luxe són Telly Savallas i Edward Andrews, en el paper d'un polític oportunista, més motivat pel seu èxit electoral que no pas per la justícia. I molts més actors i actrius, avui oblidats, amb pocs supervivents hores d'ara, entre els quals la fràgil noia hispana, Pilar Seurat. O Vivian Nathan, aquesta mare que sembla més aviat sortida d'un llibre de Kazantzakis que no pas haver emigrat des de Puerto Rico, gran actriu que va anar treballant en el teatre, sobretot, i va morir amb gairebé cent anys.

Els tres delinqüents juvenils van tenir destins diversos. John Davis Chandler va anar fent papers de raret, a causa del seu físic, tan especial, Neil Burstyn es va suicidar abans de fer quaranta anys i Stanley Kristien va fer poca cosa de pes i va morir a mitjans dels noranta. La pel·lícula és plena de gestos, expressions, diàlegs que en ocasions freguen una mena d'humor negre intel·ligent i, a banda del tema de la pena de mort, incideix en l'evolució moral del personatge interpretat per Lancaster, qui ha aconseguit reeixir, triomfar, casar-se bé i tirar endavant però que en algun moment topa amb els seus origens i amb la realitat, que no sempre és com sembla.

La pel·lícula té el seu origen en una novel·la d'Evan Hunter, potser més conegut per Ed McBain, un autor singular, prolífic, controvertit i amb una vida intesa que sembla de pel·lícula. Es podia trobar publicada, en aquells anys, en aquella emblemàtica col·lecció Reno. El que es podia llegir en aquells llibres assequibles, amb unes cobertes inoblidables i que es desmanegaven amb facilitat, em sorprèn encara avui. Recordo una companya de feina que no es comprava revistes perquè deia que amb una mica més de diners tenia un llibre de Reno.

La pel·lícula va incomodar i sembla que no va aconseguir gaire èxit, va passar sense pena ni glòria. Avui encara inquieta comprovar que les coses no son ni blanques ni negres i que, sense caure en el bonisme lligat a allò de què l'home -i la dona- son bons i la societat els fa dolents, hi ha circumstàncies que se'ns escapen com aigua en un cistell. La justícia final, a la pel·lícula, sembla comprensiva i justa, fins i tot. No sempre és així però, en aquest sentit, es pot dir que la història té un final feliç i tot, considerant el context, l'època, les circumstàncies i la realitat complexa del tarannà humà, tan incomprensible sovint, a nivell individual però també col·lectiu.