AIXÒ JA HO HAVIA ESCRIT, O POTSER NO...

Al teatre de la Biblioteca de Catalunya es pot veure una obra de J.B.Priestley, Això ja ho he viscut, dirigida per Belbel. Forma part de la trilogia del temps de l'autor, amb El temps i els Conway i Cantonada perillosa. Això de trilogia del temps ve de l'aplicació a aquests textos d'unes teories parapsicològiques que van tenir un cert seguiment a finals dels anys trenta del segle passat, obra d'un senyor que es deia John William Dunne, a l'entorn de les premonicions i d'això de tornar a viure coses que ja han passat o  trobar-nos a llocs que ens son familiars. 

Aquest text potser no té l'encant de la història dels Conway, però encara funciona molt bé, en aquest cas, sobretot, gràcies al conjunt d'actors i actrius, excel·lents, i dels quals cal remarcar la perfecta dicció de tots ells, cosa que avui no és gens freqüent. La traducció és elegant, sense estirabots ni els, avui sembla que inevitables, mots grollers que no venen a tomb. Com que sembla que enguany tot es rebateja com a thriller, en algunes ressenyes han titllat l'obra de thriller filosòfic. Sis personatges en un hostal rural aïllat, un dels quals molt misteriós, suposo que a algú li ha sonat a coses com La Ratera, què hi farem. 

Es cert, però, que hi ha filosofia, molta. Filosofia especulativa i, més enllà de la premonició i del pes dels somnis, sorgeix un element sempre vigent, això de que les nostres accions arrauxades poden afectar un munt de gent i canviar-los la vida. Amb uns actors amb menys grapa l'obra podria, fins i tot, fer-se pesada. Avui, al menys a mi, les passions amoroses sobtades, més enllà de l'adolescència, em grinyolen una mica. I és aquest fet, un enamorament que condueix a un perillós adulteri, el suposat nucli de l'obra, tot i que hi ha molt més, en el rerefons, com, per exemple, les possibilitats de canvi i millora que les persones podem tenir, al llarg de la vida.

Carles Martinez i Lluís Soler protagonitzen uns diàlegs impagables, tenen els papers més agraïts i de lluïment, com deien abans. Ja sóc, des de fa anys, un admiradora incondicional de Soler, però no he seguit tant a Carles Martínez i em va semblar un actor d'una categoria incommensurable, en aquest personatge lúcid i observador, tan particular. Banacolocha i Miriam Alamany son els bonhomiosos amos de l'hostal, entranyables tots dos en els seus personatges. I Sílvia Bel i Roc Esquius son aquesta parella enamorada, disposada a trencar amb tot, passi el que passi. Potser perquè la seva passió no acaba d'estar ben resolta en el text semblen, en algun moment, una mica incòmodes en els seus papers. 

L'obra és una bona ocasió per recuperar l'autor i recordar-ne l'obra i els fets. Priestley va ser un intel·lectual de pes, amb idees socialistes i comunistes, assenyalat en algun moment de forma malèvola pel nostre mitificat Orwell. Va ser un activista polític molt compromès i es va desenganyar de la deriva de l'esquerra, al seu país, i això que era anglès. L'obra preferida de l'autor no va ser cap de la trilogia mencionada sinó Truca un inspector,  en la qual sura molt més la seva ideologia d'esquerra i que també juga amb el tema del temps, car no sabem si els fets han passat o passaran. 

La gent de la meva generació vam tenir sort en poder sentir i veure molt de teatre. Ens n'oferien un munt per la ràdio, de tota mena, clàssic i popular. I amb l'arribada de la televisió també es va fer molt bon teatre, amb una sabata i una espardenya, durant molts anys. Les companyies d'aficionats posaven en escena, a centres socials i parròquies, força teatre de tota mena, cosa que encara es manté, en part.

Quan el segon canal va començar a emetre en català vam poder veure coses molt interessants, com la Salomé de Wilde,  que comentava ahir. La TV3 ha endegat pocs espais de teatre i ho ha fet de forma una mica atzarosa i erràtica. I en castellà, el mateix, pràcticament ha desaparegut del mapa. Per la tele, durant un temps, també emetien filmacions de teatre fetes per la BBC, excel·lents. 

Recordo una versió d'El temps i els Conway, amb la Claire Bloom i d'altres actors i actrius de categoria. També molta gent recorda la magnífica versió en català que es va fer al Condal, fa més de vint anys, d'aquesta obra, amb un gran repartiment, dirigida per Mario Gas. Se'n va fer una filmació per a la televisió, opció aquesta que, de tant en tant, es recupera, afortunadament. L'obra, en castellà, acostumava a portar el títol de La herida del tiempo. És d'aquelles històries que sempre funciona i funcionarà, té grapa, nostàlgia, emoció i aquesta tristor lligada a l'inevitable i irreversible pas del temps.

Això ja ho he viscut es va poder veure dues vegades, en castellà. En els anys setanta i a l'any 2000, quan es va intentar recuperar el teatre televisat. L'intent va durar fins fa tres o quatre anys, però els temps havien canviat molt. Precisament amb aquesta obra de Priestley es va iniciar aquella nova etapa que no va trobar prou suport per part de l'audiència contemporània.

El teatre, com el cinema, és millor veure'l, és clar, en una sala adient i en directe. L'espai de la Biblioteca de Catalunya és molt bonic i La Perla, 29, els seus gestors, tenen grapa en la tria, en general. Malgrat tot, no és un teatre convencional i els seients son una mica incòmodes. Afortunadament, la visibilitat es bona. i permet innovacions d'aquestes tan de moda avui, posar l'escenari al mig, fer-lo més gran o més petit... Però de vegades les obres clàssiques, ni que siguin clàssiques contemporànies, demanen escenari convencional, teló i tot això. Una altra tendència es reduir els tres actes a dos. O fins i tot a un, en ocasions. Tot es pot fer si es fa bé però es bo recordar com ho volia l'autor, en la primera estrena.

Recordo en ocasions, amb ironia, al gran Pau Garsaball, quan explicava que les obres de teatre acostumaven a poder-se classificar en dos grups, el del crit i el de la parrafada. En aquest cas, amb tots els respectes, ens trobem amb una obra de parrafada, de bona parrafada. Són les que a mi m'agraden més, ho admeto.