11.6.19

ANTONI FABRÉS, AL MNAC: OBLITS I RECUPERACIONS


El Museu Nacional continua amb aquesta exposició sobre Antoni Fabrés, comissariada pel doctor en Història de l’Art, Aitor Quiney, la remarcable tendència a posar en valor i redescobrir artistes catalans el record dels quals, per motius diversos i sovint lamentables, s’ha abaltit amb el pas del temps. Les avantguardes i els trasbalsos polítics van contribuir a què es considerés l’etapa pictòrica anterior passada de moda, amb una tendència inquietant a restar més que no pas a sumar. Fins al 20 de setembre de 2019 es pot recuperar l’obra d’Antoni Fabres (1854-1938), pintor i escultor català, cosmopolita, molt valorat i apreciat en el seu temps, llevat dels darrers anys de la seva vida, quan ell mateix es va sentir dolorosament menystingut per les noves generacions. Va morir à Roma, en els anys de la Guerra Civil, tot compta.
Antoni Fabrés i Costa va néixer al barri de Gràcia de Barcelona i de molt jove va guanyar, com Fortuny, una pensió per anar a estudiar a Roma, destí natural dels aspirants a artista d’aquells anys. Hi va arribar un any després de la prematura mort de Fortuny, del qual en molts moments se’l va considerar una mena de successor, tot i que això és molt relatiu, més enllà de la seva etapa orientalista. Un altre gran pintor que va seguir aquella tendència fou Josep Tapiró, a qui el Museu Nacional va dedicar una altra excel·lent exposició monogràfica. Fabrés va dominar el dibuix, la pintura i l’aquarel·la, i va ser considerat en algun moment el millor aquarel·lista de l’època.
Fabrés, a més de la temàtica orientalista, va pintar quadres de temes hispànics, tradicionals, com d’altres pintors del seu temps. Però va pintar moltes altres obres que es poden emmarcar, tot i que Fabrés defuig les etiquetes, en el realisme i el naturalisme, en les quals es percep una denúncia punyent a l’entorn de la societat del moment. Va ser un molt bon retratista, amb una gran preocupació pel color i la llum. El 1926 va fer una gran donació de la seva obra a la Junta de Museus de Catalunya, a canvi d’una pensió vitalícia que va acabar per no rebre, cosa que va propiciar el seu retorn a Roma, on va morir.
L’exposició compta amb 147 obres de Fabrés, pintures, algunes escultures i material documental que mostren la popularitat assolida durant la seva vida. Fabrés va viure a París, a Roma, a Ciutat de Mèxic, es va dedicar a l’ensenyament i en aquest darrer país va ser molt valorat tot i que controvertit en algun moment. Molts pintors mexicans que van revolucionar l’art del segle XX, com Diego Rivera i d’altres, van ser alumnes seus. A l’exposició hi podem veure el retrat d’un Rivera molt jove, per cert. És possible que més d’una vegada, voltant pel MNAC, haguem quedat sorpresos i embadalits davant d’un quadre de Fabrés, sense donar-hi, però, la importància que calia, en desconèixer la trajectòria i la biografia del pintor.
Fabrés va triomfar a París, a Alemanya, a Itàlia, a Anglaterra i va tenir clients de tota l’Europa del seu temps. Com tants pintors de l’època, que havien de viure de la seva feina, hi trobem obres que volen satisfer un públic benestant, i intents de trobar nous camins, més personals i crítics amb el mon que l’envolta. La mostra, instal·lada de forma molt encertada en l’àmbit del museu dedicat a la pintura de l’època,  en lloc de a les sala habituals de les exposicions temporals, evoca l’acumulació pictòrica d’aquells gabinets de finals del segle XIX i principis del XX, i està dividida de forma cronològica, en cinc àmbits, relacionats amb la trajectòria vital i professional de l’artista.
Hi ha molt de temps per gaudir d’aquesta imprescindible exposició, si pot ser, més d’una vegada. Fabrés, tot i la seva vida itinerant, va tenir una família estable i adaptada a la seva vida artística. A l’exposició es poden veure uns bonics retrats de les  seves filles, Júlia i Glòria. El mític Goupil va ser marxant seu. Fabrés va tenir amistat amb personatges importants del seu temps, com Narcís Oller. Més enllà de la figura del pintor, que ens interpel·la, seriós i elegant, des dels seus autoretrats, l’exposició ens immergeix en un mon complex i divers, polièdric i fascinant, en el qual la pintura i el dibuix eren els pals de paller d’un món cultural en construcció i que comptaven amb una gran popularitat, força transversal malgrat les distàncies entre les classes socials que la conformaven. El MNAC ha editat un molt bon catàleg sobre el pintor i la seva obra que es pot trobar a la reformada i emblemàtica botiga del museu.

2 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Abans després de llegir un escrit com aquest, tan documentat i ben explicat si no sabies que deixar de comentari, clicaves a google i deixaves constancia de que havies pasat pel lloc i llegit el text. però des que l'han tret, no hi ha més solució que deixar un comentari per que quedi constància del teu pas. Hauré de buscar alguna formula per deixar constancia de la meva visita sense deixar comentari.
Podria ser: vist, o ben vist.


Salut.

Júlia ha dit...

Òndia, doncs no sabia això del google, ara molta gent em mira els blogs pel facebook, per cert.