A la darrera sessió del club de lectura dedicat a les relacions literàries entre Mèxic i Catalunya vam llegir el llibre Arráncame la vida, el primer èxit literari d'Ángeles Mastretta. No era l'opció prevista, ja que el conductor del grup, Cristian Cortés, havia triat Balún-Canán, de Rosario Castellanos, un gran clàssic mexicà. Doncs resulta que aquest títol no es troba -de moment- a les biblioteques. Ni a les llibreries, gairebé. Finalment, per curiositat, me'l vaig comprar en una d'aquestes llibreries virtuals de segona mà i el tinc pendent de lectura.
Arráncame la vida pren el títol d'una coneguda cançó d'Agustín Lara. Avui, com vaig comprovar pels comentaris de gent del club de lectura, poca gent més jove que jo sap qui era Lara. Quan jo era petita, per la ràdio, es parlava molt d'ell i tothom ha escoltat cançons molt populars, cantades per intèrprets diversos, l'autoria de les quals és de Lara, que va ser anomenat en el seu temps com El Flaco de Oro, potser sense saber que eren seves. Un altre personatge, avui encara menys recordat, que surt al llibre, és Toña la Negra, gran intèrpret de l'època, que va cantar molts temes de Lara.
Del llibre es va fer, fa uns deu anys, una pel·lícula relativament fidel, molt ben ambientada, que fins fa quatre dies havia estat la més cara del cinema mexicà. Malgrat això, tot i que el llibre és també pels nostres verals força llegit i conegut, no ens ha arribat la pel·lícula, que jo sàpiga, tot i que va ser presentada com candidata als óscars, sense massa sort.
És un treball inútil comparar llibres i pel·lícules, son coses molt diferents. El llibre, com molta gent sap, sura per la història mexicana de la primera meitat del segle XX, a través de la vida d'una dona que es casa, sent una adolescent, amb un militar molt més gran que ella. Una dona rebel, però possibilista, molt interessant, que s'adona del que es vol adonar i fa el que pot en un context violent, masclista i complicat. Em sembla, pel que he llegit, que la pel·lícula deu incidir en excés en el tema amorós, fins i tot en els cartells promocionals, que evoquen un típic triangle amorós, a sota del títol, hi van escriure: en el corazón no se gobierna. I, a més amés, van canviar el final, pel que fa a la mort del militar poderós, un personatge així mateix d'allò més interessant. No crec que sigui l'amor, precisament, el tema central de la novel·la, que és moltes coses menys una novel·la romàntica, de fet.
Al col·loqui es va parlar del melodrama mexicà i de la seva influència en la literatura de més volada. Vaig pensar en Jorge Amado, que va recollir també aspectes melodramàtics populars, en el seu cas a partir de la literatura de fil i canya, per a les seves grans novel·les. Es pot fer molta broma sobre el gènere però, amb els canvis causats per l'evolució en tendències, costums i hàbits de conducta, el melodrama gaudeix de bona salut tot que no es vulgui posar aquesta etiqueta, avui, a sèries, llibres o pel·lícules que pretenen ser tota una altra cosa.
Un bon final, doncs, per a un cicle lector divers i variat. Arriba l'estiu i tot s'acaba, canvia o s'abalteix, mai no he entès ben bé el perquè quan, pel meu gust, no hi ha res millor que les rutines habituals, trencades per períodes breus de canvi i no per llargs espais de temps ensopit. Sempre ens quedaran els llibres. I el cinema resistent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada