MINYONES
Betsabé Garcia
Llop Roig, 2019
En els darrers anys han sorgit un gran nombre de
petites i coratjoses editorials, entre les quals Llop Roig, dirigida per
l’historiador Pau Vinyes, que ha triat aquest nom com homenatge al seu avi,
l’escriptor Tomàs Roig i Llop. Un dels darrers títols publicats ha estat Minyones,
escrit per Betsabé Garcia (Barcelona, 1975), escriptora i llicenciada en
Filologia Hispànica que ja ha publicat ja diferents estudis i biografies sobre
dones destacades de la història, una de les quals, potser la més popular, ha estat la
de Montserrat Roig, tia, precisament, de l’editor de Llop Roig.
L’autora defineix aquest volum, escrit en segona
persona, com un assaig feminista amb perspectiva històrica i, al llarg
del llibre, repassa la vida de dones d’èpoques diferents dedicades al servei
domèstic. Malgrat el gran nombre de dones treballadores que van exercir aquesta
professió, la historiografia i el feminisme no han incidit tant com caldria en
aquest tema. Amb un estil volgudament lliure, que no defuig fer literatura quan
cal, Betsabé Garcia repassa la història contemporània del servei domèstic
femení català, a partir de finals del segle XIX fins a principis del XX.
Encara son escassos els estudis acadèmics existents sobre aquesta tasca femenina.
El camp del servei domèstic és ampli, i abasta des de la minyona interna
tradicional fins a això que s’ha dit dones de fer feines, una definició
que Maria Aurèlia Capmany es va fer seva, donant-li una nova i creativa dimensió.
Tot i que en alguns moments es va voler amollar una formació acurada a aquestes
persones, i els homes van viure una certa especialització en el context del
servei domèstic, fent tasques com ara de jardiners o conductors de carruatges,
d’altres feines de la llar es van considerar femenines i, en conseqüència, no van assolir
el reconeixement d’una formació professional seriosa. El problema del menyspreu
pel sector no és exclusiu de casa nostra, és clar. Ja fa molts anys, durant els
primers setanta, a França va sobtar el testimoni d’una espanyola que feia de
serventa, María Arondo, i que es titolava Moi, la bonne.
Una de les persones, del sexe femení, més ben pagada a
les cases benestants, amb molt de servei, considerant que els sous eren
miserables, en general, va ser la cuinera i, més endavant, la mainadera.
Curiosament, quan el tema culinari va assolir un prestigi més gran, el mateix
que va passar en el camp d’altres professions de dones com ara la costura o la
perruqueria, van sorgir més homes de culte i reconeguts que no pas
dones.
La política i la societat evolucionen però el fet és
que el tema del servei domèstic passa a les noves masses immigrants i tot es va
repetint, amb millores molt migrades, fins al present. La incorporació de la
dona de classe mitjana al mon laboral fa créixer la demanda i, malauradament,
en molts casos s’ha d’acceptar allò que deia un antic refrany castellà: no
hay peor trabajo que servir a quién sirvió. I és que determinada esquerra
amb tirada a la denúncia ha admès, en ocasions, que a casa tenia minyona o que
la seva dona de fer feines no tenia contracte. Una frase habitual,
despectiva, de fa uns anys, quan els sous començaven a anar de baixa, era dir,
per exemplificar la misèria de la paga, que allò ja ho guanyava una dona de
fer feines.
Estem vivint una nova onada feminista i sembla que
l’interès pel treball domèstic femení genera estudis diversos, els més
interessants dels quals son aquells que compten amb el testimoni de les persones
afectades. Tot i amb això queda molt de camp per córrer. Tan sols cal repassar
el cinema o la literatura de les darreres dècades per veure quina imatge s’ha
donat, i encara es dona en alguns casos, de la minyona, criada o dona de fer
feines. Alguns sectors, com el de les cambreres de pis als hotels, s’han començat a organitzar, tot i que, en aquest cas, compten amb contractes més o
menys sòlids. Un altre tema que incideix en aquest, avui, és el dels papers per
a la gent que ve de fora, i que genera pagaments en negre i situacions
injustes difícils de solucionar.
En aquest context un llibre com Minyones, apassionat
en alguns moments i que posa en evidència el poc respecte per una tasca
professional tan necessària, tan diversa, i tan poc reconeguda, resulta avui
colpidor i imprescindible.
2 comentaris:
Hi havia minyones que eren tota una institució a les cases dels benestants. Ara s'en diuen Kellys, sobretot les dels Hotels.
"La cuinera dels meus avis feia la millor sopa de peix del món", diu avui Milena Busquets a el periódico.
Francesc, la gent benestant que vol ser progre sovint amolla lloances al servei, un altre tema és que cobraven i quants dies lliures tenien. Les cuineres eren un estament 'privilegiat', en general cobraven més que la resta. Les Kellys son un altre cas, son tan sols les cambreres de pis dels hotels, tenen contractes, per galdosos que sigui, i en estar més comunicades s'han pogut organitzar millor. Però avui encara hi ha minyones internes en situacions d'explotació, filipines, per exemple, l'autora en comenta algun cas 'viscut' a través de les classes de català i castellà que feia a gent gran.
Hi ha casos molt diferents i tampoc totes les famílies eren iguals. Un factor a tenir en compte és que se les tractava de 'tu', en general, i elles tractaven de vostè a tothom. I em temo que encara passa en alguns ambients de classe alta. Fa anys, uns quants, al principi de la transició, una revista que es deia El Mon va entrevistar dones de polítics -de dones polítiques n'hi havia molt poques- i totes vivien a la part alta i tenien servei, malgrat que utilitzaven eufemismes, la noia que ens ajuda, és com de la família, etcètera
El pitjor és que poques vegades eren les afectades qui escrivien sobre la seva situació, crec que les coses, al menys per aquí, van canviant.
Les feines es valoren i tenen prestigi segons el que es cobra, ens agradi o no. En general les feines 'de dones' sempre han estat molt menys valorades i quan una feina es comença a 'feminitzar' sembla que també perd prestigi, així és el mon, tot i que també hi ha enguany un rebrot feminista molt interessant.
Publica un comentari a l'entrada