HEMINGWAY PER ANTITAURINS

Fa alguns dies el Francesc Puigcarbó reproduïa al seu blog un molt bon article del periodista i escriptor David Torres, del diari Público, en el qual evocava i reivindicava Ernest Hemingway. A l’article es mencionava la biografia escrita per Anthony Burgess. De vegades sembla que determinats temes et vinguin a buscar i això m’estava passant des de fa un temps amb aquest escriptor. Per sort vaig trobar la biografia a la biblioteca del barri, avui en estat de risc a causa d’un estrany trasllat oportunista, però aquesta seria una altra història. 

L’exemplar que vaig trobar era en català, un dels volums d’una excel·lent col·lecció de biografies de personatges universals del segle XX, publicada per edicions 62 i la Caixa de Catalunya, l’any 91, molt ben traduïda de l’original anglès, de l’any 1978, per Ferran Meler. Existeix una versió castellana d’una altra col·lecció de biografies, la que va fer l’Editorial Salvat, també a principis dels noranta. Tots aquests llibres es poden trobar d’ocasió, a preus de saldo, i, és clar, a les biblioteques. Però no trobareu gaire res a les llibreries, avui destinades més aviat a les novetats efímeres o a reedicions oportunistes disfressades de novetats o de redescobriments misteriosos. 

El gènere biogràfic ha passat per alts i baixos. Com en tots els gèneres, es pot trobar de tot, bo, dolent o mediocre. Jo hi tinc tirada, quan la biografia es bona i el biògraf, de categoria. Burgess va ser un gran intel·lectual, bon compositor musical a més a més, amb una vida complexa, mogudeta i molt interessant, i una extensa producció literària , però ha passat a la posteritat, sobretot, per allò de la Taronja mecànica, gràcies a la inquietant pel·lícula de Kubrick, qui va canviar el final de la història, per cert. 

Hemingway, com tants autors i autores, ha passat així mateix per etapes diverses, pel que fa a la seva valoració per part dels entesos. Durant uns anys el vam menystenir de forma injusta, de la mateixa manera que se l’havia adorat en d’altres temps, tot plegat lligat a la, sovint plaga bíblica, dels comentaristes de culte o dels mandarinatges acadèmics. Les modes tenen un pes, és clar. I la generació de la qual formes part. I el que llegeix i comenta la gent de la teva colla. El cinema va versionar de forma eficaç, tot i que sovint poc respectuosa, els seus llibres, de tota manera ja sé que cinema i literatura son dues coses molt diferents i que les comparacions son odioses. 

L’escriptor va cultivar una imatge de mascle caçador afeccionat a la tauromàquia que avui resulta d’allò més passada de rosca, en aquest tema hem canviat molt, o sembla que haguem canviat molt. Matar lleons i anar a aplaudir toreros valents ja resulta cosa del passat i, si ho fa algú, les persones sensibles del present ho trobem d’allò més bàrbar, amb perdó dels bàrbars. Era estrany que algú etiquetat com d’esquerres, tot i que Burgess matisa molt el tema, anés tan panxo a veure toros i sanfermines de forma recurrent, en ple franquisme. Era una cosa ambivalent, per una banda semblava que Franco no era capaç de fer-lo fora, a causa del seu prestigi, i, per l’altra, era l’evidència de què Franco era tolerant, a la seva manera. Tot depèn del cristall que portem a les ulleres, vaja. 

En tot cas, l’escriptor va ser un home complicat, bevedor, inestable, i en el capteniment del qual, mirant-ho amb perspectiva psicològica actual, hi podem trobar moltes inseguretats. Té llibres molt bons i llibres que no ho son tant però que tenen el seu interès. El recordo mirant toros, en aquells nodos del cinema de barri, i la seva barba blanca i el seu aspecte d’aventurer em resultaven, de petita, dignes de respecte. El tema del suïcidi ha contribuït a una certa mitificació però cal pensar que estava molt malalt i patia força. Va tenir un munt d’accidents de tota mena, personalment i literària va ser una mena de constant supervivent fins que va dir prou. Va guanyar molts diners i fins i tot el Nobel. El biògraf posa en paral·lel la seva figura, ambigua en moltes ocasions, amb la d’Orwell. El llibre de Burgess va molt més enllà de l’escriptor, se situa en l’època viscuda, en el mon que l’envoltava, cita molts coneguts i saludats, a més de les seves quatre dones, sense dedicar més temps del necessari als afers matrimonials i amorosos. 

La meva mare, de vegades, llogava novel·les, en aquells anys en els quals comprar-ne de noves no estava a l’abast de tothom. Recordo haver llegit Adiós a las armas, en castellà, i haver-me fet un tip de plorar amb la mort de la infermera. For Whom the Bell Tolls la vaig llegir més endavant i, per raons òbvies, la pel·lícula, poc encertada en algun aspectes, va trigar en arribar a les nostres pantalles. Aquests dos llibres i El vell i la mar, en una inoblidable primera versió catalana son els que més recordo de l’autor, tot i que n’he llegit d’altres. No és estrany, ep, son els més populars i el cinema també hi té molt a veure. El vell i la mar se’m va fer una mica pesadet però em va impressionar en molts moments. 

Més endavant vam conèixer dues netes de l’escriptor, actrius, una de les quals, molt maca, va morir de forma estranya, cosa que va propiciar evocar el suïcidi de l’avi, tot i que tenien poc a veure. El suïcidi encara es mirat amb prevenció i, fins i tot, mitificat, segons com. Cada cas és diferent i respon a causes diverses, però encara porta al damunt el pes de la tradició religiosa, que el condemnava, i sovint se sol amagar o maquillar, quan algú conegut mor i no en mencionen la causa, en un munt de casos, es que s’ha suïcidat d’alguna manera. El secretisme tan sols contribueix a què la gent que té un suïcida a la família se senti culpable i, fins i tot, injustament avergonyida. El pare de l’escriptor, malalt i patint força, va posar també fi a la seva vida. I el suïcidi assistit és, avui, una demanda que cada dia te més gent que la reivindica. 

Pel que fa al llibre en concret, és un exemplar ja vellet, al revés de la contraportada encara porta el segell d’una sala de lectura de la Caixa de Catalunya i un sobre d’aquells de paper en els quals es dipositaven les fitxes de préstec, fetes a mà. Deu ser l’edat, però aquesta mena de troballes m’entendreixen i donen a la meva lectura un estrany valor afegit. Encara més avui, quan moltes biblioteques et venen bons llibres a preus tirats, ja que no saben on posar-los, vaja.