MASPONS I EL VALOR RELATIU DE LES IMATGES

El MNAC, que compta amb el dipòsit del fons del fotògraf Oriol Maspons, ha inaugurat una exposició molt completa sobre el fotògraf, comissariada per Cristina Zelich. L'exposició romandrà al museu fins al gener de l'any vinent, hi ha temps, doncs, per anar-hi i tornar-hi, car compta amb més de cinc-centes imatges, separades per àmbits, lligats a la trajectòria del fotògraf. Fins l'octubre no estarà enllestit el catàleg, que aplegarà documents diversos escrits per Maspons, poc coneguts o inèdits, molts dels quals també es poden veure a l'exposició.

Hi podem trobar fotografies icòniques, que ja formen part del nostre imaginari sentimental, el mateix que passava amb aquells cromos de tema històric que sortien a les rajoles de xocolata. Hem vist moltes fotografies de Maspons, fins i tot sense saber en el seu moment que eren d'ell: portades de discos, imatges publicades a revistes diverses, cobertes de llibres... El fotògraf reivindicava la fotografia útil, destinada a la publicació, al servei d'alguna altra cosa: literatura, moda, periodisme.

A l'exposició hi podem trobar, així mateix, imatges poc conegudes. Maspons va formar part d'aquell grup de gent guapa amb ambició intel·lectual que algú va batejar com gauche divine. No es pot negar a aquell ampli i divers grup de gent una certa intenció de renovació i modernitat però l'oposició al franquisme, que sovint es remarca, seria, en tot cas, molt matisable. Per les classes menys afavorides tot allò de les models, el cinema de Barcelona, el Bocaccio  i la resta, era en aquells anys tan llunyà com la Lluna, en general. De tota manera, els beneficis que assoleixen les classes benestants amb inquietuds acaben per arribar, d'alguna manera, a tot arreu, amb el temps i els canvis socials.

Una de les portades més conegudes de l'època va ser aquesta, la del conegut llibre de Marsé, amb una imatge d'una bonica model que va morir no fa gaire. Al sector de l'exposició que aplega cobertes dels llibres de Biblioteca Breve em preguntava com, entre tants títols segurament rellevants, aquest volum i La ciudad y los perros van ser els més llegits i comentats, de forma transversal, pels joves lectors i lectores de l'època. Aquest llibre de Marsé, pel meu gust, és el millor de l'escriptor. Reflecteix l'enfrontament entre dos mons reals, el dels quillos i l'elitista amb aspiracions. Hi ha molta poesia, en la novel·la, molta tristor i força ressentiment. Al capdavall tot sembla resumir-se en les impossibles aspiracions dels supervivents sense recursos i en allò de què cada mussol torna a la seva olivera.

La ciudad y los perros el vaig llegir gràcies a la recomanació del professor Tuson, que va passar de forma breu per la Normal. Avui, d'entrada, la figura de Vargas Llosa genera rebuig, però això no treu grapa al llibre i cal situar-lo en el seu temps i en el que va representar, tot i que darrere del boom hi va haver una promoció intensiva i intel·ligent.

Aquesta fotografia de Maspons, molt coneguda, no és a l'exposició. Mostra una d'aquelles imatges d'aprenents de torero, moltes de les quals fetes al Poble-sec. Fins i tot al terrat de casa venien noiets a torejar amb aquells toros de broma, no tots eren de classe baixa, l'afició al toreig va ser, durant uns anys, força transversal. Les nenes i la monja, una pobra dona que jo crec que tenia problemes mentals, eren de la meva escola. 

Avui no seria tan fàcil anar retratant gent pel carrer i publicar després les imatges. Malgrat internet i la resta no es poden retratar criatures així com així. Al menys en el mon occidental i ordenat. Les imatges de guerres i malvestats, algunes de les quals destinades a concursos i publicacions, no tenen tantes cotilles o no en tenen cap. Un altre d'aquells fotògrafs emblemàtics, Colom, va tenir problemes quan una prostituta va reclamar els seus drets d'imatge, en veure's retratada sense permís. Crec que a aquella senyora se li hauria de reconèixer la gosadia i el coratge d'haver tingut el dret a reivindicar, pels motius que fossin, el valor, fins i tot econòmic, de la intimitat.

Maspons i d'altres fotògrafs van treballar per a moltes revistes. Destino, la més antiga. Però també Gaceta Ilustrada i tantes altres com van anar sorgint més endavant, com Triunfo. I Interviu, és clar, plena de provocacions i sal gruixuda, un estrany poti-poti amb periodisme d'investigació i noies en pilotes. L'exposició és prou valenta en incidir, ni que sigui de passada, en les abrandades reaccions feministes que va provocar un anunci publicat per l'estudi de Maspons demanant noies violades que haguessin quedat embarassades. Avui, probablement, ni tan sols no es publicaria l'anunci. Tot  i que jugar amb el morbo, sigui com sigui, continua vigent, el mateix que jugar amb la dona-objecte i ninot, tan present en el mon de la moda, encara avui.

Maspons, que havia defugit el salonisme dels fotògrafs tradicionals de la seva joventut, aquells que defugien mostrar el mon real, no va utilitzar el color ni sembla que volgués saber res del tema digital. Al capdavall els anys passen per tothom. La universitat dels bons temps d'aquells fotògrafs era absolutament minoritària i el mon real era molt divers i complicat. En tot cas, passejar per aquesta exposició, per als qui som una mica grandets, és fer un tomb per la vida, i manllevo el títol d'un d'aquells programes de Puyal, de la primera TV3, avui tan llunyana, gairebé, com el Bocaccio. La gent jove, de forma inevitable, ho mirarà amb uns altres ulls, veurà coses que jo no puc veure i n'ignorarà moltes altres que per als vells i les velles son òbvies.

L'exposició, tot i que el seu nom fa referència a Maspons, reivindica d'alguna manera la figura de Julio Ubiña, ja que van treballar plegats molt sovint i sembla que en molts casos no es pot establir del cert l'autora exacta de moltes de les imatges. Un tema interessant, aquest, i, segons ens  va dir algú durant la visita, amb una certa ironia, podria ser objecte gairebé d'una futura tesi doctoral.

Més enllà de la moda, les models i les cobertes de llibres, Maspons va viatjar molt i va fer fotografies de gent humil. En aquests casos té la grapa de no carregar les tintes de la misèria i mostrar aquesta alegria de viure que sorgeix, fins i tot, en les pitjors circumstàncies i contextos. 

En tornar a mirar la primera fotografia que he penjat, aquesta tan coneguda amb Núria Feliu, Raimon i Serrat, m'ha semblat contemplar una mena de metàfora retrospectiva del present català.