10.7.19

MITOLOGIES PERSONALS, SET NÚVIES, SET GERMANS I MOLTA MÚSICA


Ahir passaven a la Filmoteca Siete novias para siete hermanos ja que han endegat un petit cicle dedicat al número set. Tots els números tenen la seva llegenda però el set té molta mitologia. Durant uns anys vaig anar sovint a Rosa Sensat, ja que participava en un grup dedicat a les Ciències Socials. La gent del grup de matemàtiques, menats pel Jordi Quintana, que es un d'aquests personatges que fan un munt de coses i totes les fan bé, recordo que va endegar un Museu del Set, molt divertit, amb retalls de diaris i de revistes.

No vaig poder anar ahir a la Filmoteca. M'hauria agradat ja que, tot i que he vist un munt de vegades aquesta pel·lícula, en les darreres dècades n'he gaudit gràcies a la televisió, i no és ben bé el mateix. És una d'aquelles pel·lícules que et regalaven en vídeo, quan regalar pelis en vídeo era una novetat original. Avui he llegit la referència sobre el passi d'ahir, a l'indispensable blog Cinefília Sant Miquel. 


Quan jo era petita no anàvem mai als cinemes d'estrena, que eren cars i minoritaris, i les pelis arribaven amb un cert endarreriment als del barri. Diria que la primera vegada que vaig anar a veure aquesta va ser amb una meva cosina més gran i el seu nòvio d'aleshores, a mi em devien enviar a fer de carrabina infantil, un costum habitual a l'època. No cal dir que en vaig sortir embadalida. La meva il·lusió hauria estat tenir un d'aquells bonics vestits de quadrets de colors, que porten les noies en el ball del graner. 

En aquells anys del passat remot, durant l'estiu, als cinemes de barri feien allò que en deien reprises i recuperaven títols que ja semblaven antics, així que vaig tornar a gaudir en algun avorrit estiu d'aquesta història romàntica i acolorida, dels seus balls i la seva música. Uns anys després, quan jo ja era una joveneta amb aspiracions, es va fer una reestrena molt promocionada i vaig tenir una mena de decepció. Em vaig adonar de què els decorats eren de cartró, l'estètica femenina havia canviat molt i tot em va semblar ranci, a banda de què ja covava jo un incipient feminisme que no veia clar allò del romàntic rapte de les noietes, coses de l'edat.

Però la música continuava tenint tot el seu encant. Aleshores feia el batxillerat als vespres, cal recordar que els instituts eren femenins i masculins, encara. Hi havia a classe una noia molt maca que sabia tocar la guitarra i cantava molt bé, Maria Pilar. Un dia vam anar a casa seva i ens va explicar que havia sortit del cinema cantant, després de veure aquesta peli, i amb la guitarra ens en va tocar alguns fragments emblemàtics. Una companya de classe més gran la va animar a anar a la ràdio, al programa del Salvador Escamilla. va gravar algun disc i va fer una carrera relativament breu, en allò de la Nova Cançó. Una companya de la feina que ballava en el grup d'una casa regional va participar, en una ocasió, molt entusiasmada, en una coreografia amb un ball inspirat en el de la festa del graner.
Després, tot allò que de jove em semblaven mancances m'han semblat virtuts. La pel·lícula s'ha de prendre com un conte musical, molt ben fet, malgrat el poc pressupost amb el qual va comptar. El tema feminista ens fa veure les coses d'una altra manera, evidentment, però cal dir que els senyors també se'ns mostren com uns brètols bruts, grollers i absolutament domesticables. Tot s'ha de situar en el seu context. I, per cert, els decorats pintats son una meravella, obra d'un gran professional del tema que es deia Frank Wesselhoff.

Hi ha pel·lícules rellevants de les quals s'ha dit que tenen una mena de maledicció al damunt, actors i actrius morts de forma violenta o prematura, coses així. Però, en canvi, aquesta devia tenir una benedicció, ja que un gran nombre dels qui sortien a  la pel·lícula son vius, tot i que molt grans, com la mateixa Jane Powell, que va fer moltes més coses però a qui recordaré, sobretot, per aquell paper de noia treballadora i decidida, manaia i matriarcal.

D'altres han mort molt grans, com Howard Keel, qui va tenir una segona vida amb allò de Dallas i que va ser un senyor de molt bon veure durant anys i panys. Russ Tamblyn, que ens agradava molt a les adolescents del passat, ha anat treballant i ha fet coses diverses. Va formar part, uns anys després, del repartiment de West Side Story, una altra d'aquestes pel·lícules de les quals et regalaven el disc i, més endavant, el vídeo. I que també va lligada a l'imaginari sentimental de tanta gent de la meva generació.  


Però West Side Story acabava malament i això de les set nòvies i els set germans, molt bé. És agradable imaginar que les set parelles devien tenir descendència a dojo i que potser avui conformen una mena d'aristocracia americana pionera. Amb tota la seva ingenuïtat, la pel·lícula aconsegueix que surtis del cinema -o apaguis la tele- contenta, cantant i ballant. Molts dels actors i actrius menys coneguts eren, més aviat, ballarins, i al ball es van dedicar, més que no pas al cinema. Per cert, sempre que estic en un prat muntanyenc florit i assolellat em ve al cap allò del wonderful, wonderful, day... malgrat que ja sé que després venen els plats bruts i els interiors per escombrar.

Stanley Donen, que havia estat ballarí, va viure molts anys i es va casar un munt de vegades. Considero que viure molts anys vol dir, actualment, depassar els noranta i tenir una vida activa interessant, activa i llargueta. Donen compta amb un munt de títols inoblidables, però jo, a banda d'aquesta pel·lícula, em quedo amb una altra, molt més realista, que també em torna a agradar sempre que la veig, Dos en la carretera. 

Quan era relativament petita i em preguntaven pel·lícules preferides mencionava sempre les Siete novias però després, quan ja era una mica més grandeta, em semblava que quedava poc intel·lectual i amollava algun altre títol més pretensiós i suposadament intel·lectual, ja que allò de l'art i assaig també va marcar la meva generació. Tot i que això de pelis preferides es complex i nosaltres canviem de gustos, avui la tornaria a afegir a la llista, sense reserves ni manies, una llista en la qual també hi hauria West Side Story i Dos en la carretera, ep. En tot plegat hi té un pes més rellevant la història personal que no pas el tema estrictament cinematogràfic, ho admeto. 

4 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Un antic company meu de feina (en Sebastià, que al cel sigui) acostumava a xiular constantment i gairebé sense adonar-se la melodia de "Bless Your Beautiful Hide". Suposo que això també fa que m'apreciï aquesta pel·lícula d'una manera especial, perquè tornar a veure "Siete novias para siete hermanos" em fa recordar un gran mestre que va tenir la mala fortuna de morir pocs anys després d'haver-se jubilat.

En qualsevol cas, això de "l'indispensable blog Cinefília Sant Miquel" m'ha arribat a l'ànima, Júlia.

Una abraçada,
Juan

Júlia ha dit...

Una pel·licula emblemàtica i la Filmoteca t'hauria de subvencionar, ep.

Una abraçada i bon cap de setmana.

Júlia ha dit...

La vida és breu i atzarosa, per això comprovar, gràcies als recursos d'internet, que Jane Powell, entre d'altres actors de la peli, encara és al mon dels vius, m'ha fet il·lusió...

Unknown ha dit...

Jo em pensava que era "Dress your beautiful Hair" where-ever-you-may-be hahah