31.7.19

PECATS INEXISTENTS I IMATGES MÍTIQUES




Leopoldo Pomés és un d’aquells personatges inclassificables, gairebé, com es diu ara, una icona de la modernitat barcelonina en una època ombrívola però en la qual moltes coses es movien, tot i que no pas per a tothom, és clar. No era pecat, editat en català pel Grup 62 i en castellà per Tusquets, és un volum de memòries heterodoxes, alternatives, desordenades i lluminoses. Pomés ha estat fotògraf, creatiu publicitari, promotor d’empreses lligades a la gastronomia, fins i tot poeta convencional, fins al punt de quedar segon, junt amb Perucho, fa anys, en una convocatòria del Carles Riba.

El llibre porta un subtítol molt adient, Vivències d’una mirada. La mirada de Pomés és professional però va molt més enllà, se’ns mostra com un tafaner encuriosit i impenitent i la llarga experiència i l’edat, vuitanta-i-molts anys, conformen una biografia feta de retalls, per la qual desfila molta gent, tanta que potser aniria bé comptar amb un glossari convencional al final del llibre. Ha pogut conèixer un gran nombre de persones interessants, d’èxit, del mon de la cultura, de la política, però també ens parla de gent anònima que l’ha sorprès i ha desvetllat la seva curiositat amatent.

Aquest és també un llibre per a tafaners i tafaneres, per aquells que van arribar a conèixer aquell mon, evidentment elitista però amb aspectes transversals rellevants, i pels qui ignoraven com es movia la publicitat de l’època i quina immensa tasca i esforç econòmic hi havia darrere de les bombolletes nadalenques de Freixenet. El llibre és ple de detalls incisius, evocadors, irònics, una mena de calaix de sastre una mica caòtic en algun moment, sempre amable, fins i tot amb persones que, a través de les anècdotes que se’ns expliquen, poden resultar-nos ben poc simpàtiques. La primera part, en la qual Pomés evoca el seu mon infantil i juvenil, en aquell país ple de prohibicions, o recorda els seus pares i primers amics, així com entremaliadures molt divertides, que ja reflecteixen el tarannà d’algú disposat a gaudir de la vida per poc que el deixin, resulten entranyables, com també ho son totes les pinzellades familiars que fan referència al seu entorn més proper.
Pomés i la seva editora han insistit en valorar la col·laboració de la periodista Lidia Penelo a l’hora d’estructurar tantes històries. No deu haver estat senzill, car el llibre traspua oralitat, la grapa dels bons narradors orals d’abans, aquells avis, oncles i veïns, que animaven amb les seves contalles i records els àpats i les tertúlies familiars. I, sigui com sigui, s’ha aconseguit un llibre directe i divertit, que recorre quan cal al llenguatge popular sense caure, en cap moment en el xaronisme. Pomés mira enrere sense ira, amb afecte i comprensió per tothom, i explica, això sí, allò que vol explicar i com ho vol explicar.

Les històries dels seus enamoraments queden en suspens en el moment oportú i és possible que en algun moment ens resulti llunyà, fins i tot una mica decadent i frívol contemplat des del present, aquell mon de models nòrdiques i àpats selectes. És el que també s’esdevé al MNAC, davant de les imatges, diverses i eclèctiques, de Maspons. Però fins i tot quan la narració s’immergeix en uns ambients que, a la gent normaleta que vam saber qui era Pomés gràcies a Serrat, ens resulten gairebé extraterrestres, l'autor aconsegueix, amb el seu declarat hedonisme humanista, amarar les anècdotes d’una mena de filosofia universal, lligada a la joia de viure i a la necessitat de gaudir del que es pugui, ja que, evidentment, no era pecat. Cosa que, en d’altres temps, no era gens fàcil d’arribar a admetre i a constatar, per cert. Per altra banda, malgrat tot, el concepte de fet pecaminós afegia un excitant interès a les transgressions.

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

En Pomés és tota una institució, pocs com ell han captat amb la mirada la nostra época.

Júlia ha dit...

Bé, de la seva generació precisament hi ha un bon planter, ara mateix hi ha l'exposició sobre Maspons al MNAC. De tota manera, ell i la resta, van captar una part de realitat, mai no es pot abastar tot, però aquelles imatges tenen molt de pes en els nostres records.