18.7.19

QUAN ÉREM MÉS REPRIMITS I EL SENYOR REI NI FESTEJAVA


Tots son morts, avui. L'actriu jove, la patum actoral i el director de culte. Un programa de ràdio que he escoltat fa poc evocava l'escàndol generalitzat que va propiciar allò del tango parisenc, que a Espanya va arribar a extrems que avui poden fer riure força el jovent del present. Hi ha telefilms i sèries casolanes amb escenes més pujades de to que aquelles d'aleshores.

Les coses prohibides estan excessivament valorades, en general. Aquí s'havia iniciat un tímid destape i la gent privilegiada i amb possibles, quan viatjava a l'estranger, als museus de culte i d'altres destins turístics hi acostumava afegir cinema agosarat o cinema polític. A la França propera es van organitzar passis molt interessants, on hi havia de tot una mica, a Canet, a Ceret. Però Perpinyà i els Castellet eren tota una altra cosa, amb un públic més transversal i menys intel·lectual, que xalava d'allò més fent aquelles excursions. Grups de xicots, sobretot, però també matrimonis de mitjana edat, hi havia de tot en aquell Perpinyà en ebullició. Tant és així que quan he tornat a passar per aquella ciutat m'ha semblat molt ensopida.

Bertolucci és un director amb qui no he connectat mai gaire, em passa una mica el mateix amb Buñuel. No els nego mèrits, ep. Com a persones, en diferents aspectes, palesen el masclisme vigent d'aleshores, no eren els únics, és clar. Ni Schneider va ser l´única víctima del sistema, n'hi ha hagut moltes més, algunes ignorades o oblidades. Schneider, millor o pitjor, va continuar treballant i fins i tot tenia una parella estable i seriosa, una altra dona, car es va declarar en algun moment bisexual. 

Sobre problemes amb drogues, n'hi ha hagut a les millors famílies, d'actors i de botiguers. Moltes dones, amb una certa tirada bisexual, tot i que hi ha qui creu que de bisexuals en som tots i totes una mica, prenen opcions lesbianes lligades a les males experiències amb els homes que han tingut de jovenetes, ha estat el cas d'algunes folklòriques. I també en conec algun cas a la vida propera i veïnal, la veritat. De fet si haguéssim de boicotejar homenots del cinema de tots els temps a causa del seu capteniment moral i abusiu, amb aprenents i aprenentes, quedarien quatre gats, ben mirat.

També hi ha nois que han passat per coses semblants, en el mon de l'espectacle i en d'altres sectors professionals no tan glamurosos, abusos diversos, acceptats de grat o per força. Precisament sembla que el paper de Schneider, al Tango, l'havia de fer un noiet, però l'agosarament del director no devia arribar a tant. De la pel·lícula, per aquests verals, se n'explicaven moltes brames, com ara que a Brando se li veia tot. I és veu que certa intenció hi havia, de mostrar-nos els seus atributs, per part del director, però tampoc no va gosar fer-ho. Aquells cinquanta milions de dones que, segons l'actor, es masturbaven pensant en ell crec que ja no eren tantes, ni de bon tros i qui sap, potser de veure-li les vergonyes el nombre encara hauria anat més de baixa. A la noia se li veia el parrús, sense depilar, ep, poca broma.

Brando és un actor que m'ha anat agradant menys cada vegada, quan torno a veure pelis seves de vegades fins i tot m'agafen ganes de riure,  encara que l'argument sigui seriós. El trobo histriònic, passat de rosca, però el fet és que les tendències canvien. Avui potser Enric Borràs o la Xirgu, als escenaris, ens semblarien molt passats de voltes. Va tenir una vida complexa, exagerada, amb drames familiars diversos, però va fer molts calerons. Ell mateix deia que el bo de ser actor, actor amb fama internacional, és clar, era allò dels diners, que li havien permès de comprar una illa i tot. 

Les vides de la gent del cinema o de la jet set son objecte de molta curiositat, com ho havien estat les vides dels reis i les reines abans, i provoquen tota mena de comentaris. Els rics també ploren, vaja, i com la Soraya vull plorar, que cantava la Guillermina. Encara que els diners no aconsegueixin la felicitat, ja ho sabem, tot i que la mancança d'aquest bé tan desitjat tampoc no resulta gratificant, en molts casos. La felicitat és una abstracció i res dura per sempre. 
Jo vaig veure el Tango a França, a Beziers, havíem anat a visitar uns parents de per allà. Els espanyols tenien fama de reprimits i cotxinots, però també anava a veure coses així gent del país, el que passa és que les veremes acollien molts treballadors peninsulars i aquells grups d'homes animats, desfermats i sorollosos es veien molt. Em va semblar una pel·lícula fosca, trista, crepuscular i depriment. A Espanya va tenir problemes per a estrenar-se, ja durant la transició, però va estar prohibida fins i tot... a la Gran Bretanya.

La Trinca, que de tot en feia divertides cançons, gràcies a les quals podem, avui, repassar la història recent en clau d'humor, va fer la corresponen lletra sobre el tema, a ritme de tango, és clar. Qui no recorda allò de: El meu amic Fernando/ sentint el gran escàndol/ d'un film de Bertolucci/ que fan a Perpinyà... El cinema hispànic del moment va endegar coses com ara allò de Lo verde empieza en los Pirineos. Abans d'aquelles gresques ja s'anava més enllà de la frontera, amb el corresponent passaport, per obtenir el qual et demanaven un certificat de penals, a veure la Bardot o striptís, també a Perpinyà, com feia aquell fill de vídua de Pere Quart, cantat pels Tres Tambors, una versió absolutament lliure de Tombstone Blues, crec. 
Quan aquí es va obrir l'aixeta a Perpinyà es feien passis de pelis que ja es podien considerar plenament pornogràfiques i oblidables. Després es van obrir, pels nostres verals, les sales X i més endavant ja podíem veure, per la tele i en privat, coses com L'imperi dels sentits. Amb això del sexe cinematogràfic, com en tantes coses, va passar quelcom comparable al sexe real, i que m'evoca l'hilarant conversa entre Joan Borràs i Carme Molina, a Salut i força al canut, un títol de Bellmunt que pertany, així mateix, als mites rancis d'un temps i un país i unes prohibicions ximpletes.  La parella va a veure el psicòleg, Puigcorbé, a causa de les mancances i frustracions de la seva vida de parella, i la dona recorda el bé que s'ho passava quan festejava, sense arribar al final, magrejant-se al cotxe o allà on podien: ah, si allò era tan excitant m'imaginava que de casats seria molt millor...

Era tot tan perillós i pecaminós, en el passat, que pensàvem que l'alliberament en els usos i costums portaria al gaudi eixalabrat i a la felicitat etèria. Amb la política va passar una mica el mateix, com passa amb el menjar i amb els luxes que no son a l'abast dels pobres, però les coses no son tan senzilles. Tot i que admeto que ningú amb seny i experiència voldria, de cap manera, tornar a aquells costums rancis i a aquella moral aclaparadora i inculta, que, tot s'ha de dir, afectava molt més les noies, en general i sense voler discriminar ningú. I encara bo que, de jove, tot ho veus més acolorit i esperançador. Cosa que no té a veure amb la realitat sinó amb les ulleres generacionals, de fet.


5 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

L'últim tango la vaig veure a Camprodón, més endavant i no fa gaire vaig veure a Movistar+ 'Soñadores' ambdues em varen agradar i sobretot del Tango la música.
Bertolucci era un director de cine en estat pur com ho és Sorrentino, de qui he vist 'La juventud' i 'La gran belleza' que et recomano.

SALUT

Júlia ha dit...

Doncs mira, jo amb Bertolucci no connecto, no em fa el pes, Sorrentino es bo, una mica irregular, les he vist totes des de Il Divo, que van passar fa poc per la tele, beu molt en Fellini, per cert.

Cinefilia ha dit...

És curiós, però aquesta tarda, com que m'acabo de llegir la novel·la de Nabokov, m'ha donat per veure "Lolita", una altra pel·lícula que connecta amb "El último tango..." per l'escàndol que comportà la seva estrena.

Per cert que, pel que fa a Bertolucci i el seu film més popular, t'he de dir que jo també el tenia per "fosc, trist, crepuscular i depriment", potser perquè sempre l'havia vist per la tele, a trossos, amb un doblatge nefast i una còpia esgrogueïda d'allò més. Fins que un dia vaig tenir ocasió de veure'l en pantalla gran i en versió restaurada. Em vaig adonar, aleshores, que parla d'una història d'amor molt entranyable, amb una banda sonora, com diu en Francesc, excepcional a càrrec de Gato Barbieri i que era tota aquesta dèria de l'època del "destape", completament aliena al film, la que no m'havia permès fins llavors gaudir-ne plenament.

Fins aviat,
Juan

Júlia ha dit...

Juan, és que, a banda del suport, ja que no és el mateix veure una pel·lícula en una sala de cinema o a la televisió, nosaltres també canviem, si la veiés ara potser també la valoraria d'una altra manera, passa amb el cinema, amb el teatre, amb els llibres. Amb el teatre, a més a més, compta la posada en escena, els actors i actrius...

La primera Lolita vam trigar a veure-la per aquí, per raons òbvies. La versió més moderna no està malament però aquella en blanc i negre, amb gent com Mason i Winters, és insuperable. James Mason, al contrari de Brando, era un actor que no em feia ni fu ni fa quan jo era més jove i ara m'encanta en aquests papers ambigus i una mica turmentats.

A sobre, en els darrers anys va tenir un pes la confessió de Bertolucci sobre el tema de la mantega i la jove actriu, cosa que, per cert, Maria Schneider ja havia, més o menys, explicat.

La primera vegada que vaig veure el 'tango', a més a més, va ser en francès i em vaig perdre moltes coses, segur. El tema del 'destape' i el cinema, també 'polític', que tan sols es podia veure a l'estranger tenia un gran pes, ara sembla mentida. Recordo que també a França vaig haver de veure 'La caiguda dels déus', per exemple. De vegades paga la pena recordar de quin mon venim per valorar el que podem fer ara.

Júlia ha dit...

I les bandes sonores també tenen el seu pes, en el conjunt, és clar, la del 'tango' és molt bona.