17.7.19

TOT CANVIA I NOSALTRES, MÉS


Al llarg de la vida has d'entomar molts canvis en el paisatge proper. Quan ets molt jove ni te n'adones, son els grans els qui es planyen de la pèrdua d'un passat que en el record sempre resulta més o menys idealitzat. Els canvis tenen aspectes diversos però allò de que a cada bugada es perd un llençol és així, i no hi podem fer res.

La remodelació del Mercat de Sant Antoni, que em sembla ben feta, considerant la realitat del present, ha desvetllat inquietuds diverses sobre pujades de lloguers i turisme desfermat, un fet que passa a tota la ciutat, per cert. Quan la gent comprava més pisos, però, travessar el Paral·lel ja comportava pagar un preu molt més car per un habitatge. Moltes aspiracions de gent del meu barri consistien en anar a viure a Sant Antoni o a l'Eixample, o més amunt, si podia ser. 

La desaparició del petit comerç ve de lluny però en aquests darrers temps s'ha accelerat. Sant Antoni s'ha anat omplint, en aquests darrers deu anys, de locals que substitueixen antigues botiguetes, locals informals, molts dels quals d'allò que en diuen modernillos. La clientela es més aviat jove, tan sols cal donar una ullada al personal d'aquests establiments per constatar que, generacionalment, no son establiments gaire transversals. 

Darrerament han tancat dos establiments dels més antics, El Jabalí de la Ronda i el Pa i Trago. Tenien uns quants anys, ja, però no eren eterns, res no ho es. Recordo quan existia la sala de ball Rialto, a la Ronda, un ball de gent gran, molta de la qual, en sortir, anava a menjar alguna cosa al Jabalí. Una amiga meva xalava d'allò més escoltant les converses de les balladores i els balladors, les històries dels seus amors crepusculars i coses així.

El Pa i Trago es va beneficiar d'uns anys en els quals hi havia molt poca oferta de restauració. Va mantenir un aspecte entranyable de local català, en el sentit més folklòric, fins i tot, de la paraula. Hi feien esmorzars de forquilla i un menú diari interessant, de vegades costava trobar-hi lloc. Pel barri queden encara alguns bars dels convencionals, el Mañé i algun altre. 

Hi ha llocs que han assolit  una tradició i aconseguit una clientela fidel, diversa i popular, sense fer soroll i sense desvetllar lloances de la jove modernitat, tot i que els joves normals i corrents també hi van de tant en tant. Un d'ells és el restaurant xinès Ciutat Flor, a Viladomat cantonada Parlament. Porten gairebé vint anys al barri, son gent molt amable i simpàtica, és un local tranquil, nét, lluminós i amb els menús habituals xinesos, senzills, barats i ben cuinats. Tenen sempre gent, tot i que fa poc vaig escoltar una dona gran, que no hi devia haver entrat mai i que comentava, en passar pel carrer, a una altra, aquí no hi veig entrar mai ningú. I és que la ignorància és molt agosarada i els prejudicis, també. No gaire lluny, al mateix carrer Viladomat, hi ha el Petit, de cuina gallega, també un molt bon lloc per dinar.

Al meu barri ha tancat fa poc O'Barazal, un restaurant que ocupava l'espai de l'antic i mític Bar Mundial i que s'havia creat un prestigi i una categoria i que comptava amb uns cambrers d'aquells que ja no en queden. Avui hi ha molts llocs amb menús diaris assequibles a un gran nombre de gent gran, hi ha persones soles i matrimonis d'edat que dinen en aquests establiments, de forma habitual, cosa que genera coneixences i relacions. Més que guies d'estrelletes MIchelin crec que pagaria la pena comptar amb guies de menús familiars, barats i bons, per barris, però potser aleshores hi incidirien interessos diversos i la cosa empitjoraria. En això funciona molt la comunicació oral, ah, aneu a aquell altre, també està molt bé...

Hi ha molts llocs que no criden l'atenció, que van fent anys i que crec que no es valoren com cal. No son innovadors ni fashion, ni pretenen res mes que viure de la seva feina i atendre el millor possible. Els usos socials, les tendències d'oci o el consum cultural evolucionen i això no és d'ara però, per valorar-ho com cal, potser s'ha de ser una mica vella, per allò de la perspectiva vital. La gent més jove que jo es plany de la desaparició de llocs que tenen sis, set, deu anys i que a mi no em fan ni fu ni fa. El meu avi comprava el Destino i a la revista sovint es queixaven de tot tipus de desaparicions, de locals, cafès, teatres i tot això. Aleshores jo era una adolescent i em semblaven una mica pesadets.

És lògic que tinguem tendència a anar amb gent de la nostra generació, és clar. Quan jo era joveneta anàvem a L'Ovella Negra a conèixer gent i fer-nos torradetes i ens semblava que érem unes vividores d'allò més agosarades. També van desaparèixer aquells clubs de ball i les discoteques. Els infants d'avui recordaran amb nostàlgia idealitzada les joguines i galindaines dels basars xinesos. Així és la vida, breu i atzarosa. I els paisatges canvien, ens agradi o no, ja que la vida... passa. Mirar massa cap enrere fa que et passin per alt molts aspectes excitants del present que ens acomboia.

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

EL Pare sempre ho deia, com ha cambiat tot! pensa que va néixer al 1917, quan no hi havia a penes res del que hi ha ara, i radio cinema o els cotxes eren a les beceroles.

Júlia ha dit...

Em sorprèn, Francesc, que els de trenta i quaranta es queixin ja dels canvis, doncs que es posin en remull, he, he.

Tot Barcelona ha dit...

Fui a buscar un libro muy curioso (las industrias que se hicieron ricas a costa de la mano de obra gratis en el período nazi alemán) a la biblio de Poble Sec, calle Blai, una de las mejores biblios en el sentido del trato y la afabilidad.

La calle Blai me pareció bochornosa, simplemente así. Comprendo que ha de haber bares, lo entiendo, lo que no entiendo es que sólo haya de haber bares puerta con puerta y frente a frente con cientos, cientos de sillas y sus mesas en una acera peatonal, que yo llamaría acera de bar, porque hay personas y hay vida casera, y aquello, a las cuatro de la tarde (no quiero imaginar lo que será a las 9 de la noche y en verano con la ventana abierta).

No se quien da permiso de cocina, ni de sanidad, ni de acústica, ni de salida de humos, ni de aforo, no lo se, sólo se que aquello no es normal, por más que cambien los tiempos y las formas, porque las personas siguen siendo personas y los niños necesitan de descanso y las casas son privadas...y allí se invade la intimidad con tanto griterío.

Tres cuartos de lo mismo en la calle Parlament, con la salvedad que no es peatonal.

Júlia ha dit...

Miquel, ¿cuanto tiempo hacía que no venías por el barrio?, pues mira, la situación más bien ha mejorado, se respetan algo más los horarios, por ejemplo. Eso empezó ya en las últimas etapas socialistas del ayuntamiento, mucho antes que en Sant Antoni y sin control ninguno.

Sin embargo, si ahora pudiésemos ver y sufrir el mitificado Paralelo de los buenos tiempos se nos pondrían los pelos de punta.