AGOSTEJAR

font de la imatge: http://imatgies.blogspot.com/2012/08/agostejar-dictats-de-la-natura.html

L'any real sempre ha començat, per a mi, en el mes de setembre, i s'ha acabat a finals del mes d'agost.  L'any real, potenciat per la meva feina i pel tema escolar, en general, l'identifico amb l'any acadèmic. L'agost és un mes que mai no m'ha fet el pes, per molts motius. És un mes irreal, els cursos i les activitats s'abalteixen o es traslladen, els amics s'escampen, les ciutats i els pobles canvien el seu aspecte humà, la calor ja es comença a fer pesada i el dia, de forma constant, es va escurçant, esquitxat, a partir de mitjans del mes, amb alguna tamborinada.

Quan anava a escola, les nenes que tenien avis i àvies a pobles més o menys llunyans podien resoldre el tema estival, no era el meu cas. Juliol encara és un més actiu, es fan coses. La gent que pot, avui, diversifica les vacances, si en pot fer, i l'agost, a Barcelona, ja no és aquell desert inquietant dels vuitanta. Aquests dies a molts pobles fan festes majors i també canvia, durant uns dies, el seu aspecte quotidià. Estic ordenant poemes perduts i m'adono que els dos mesos més versificats, per mi, son l'abril i l'agost. L'abril és un mes ple d'esperances, tot va amunt, com em va comentar un amic, fa temps, en comparar primavera i tardor. L'agost és la constatació de la decadència inevitable i pressentida.

Hi ha molta literatura sobre el mes d'agost i que porta el nom del mes al seu títol. No fa massa temps, al teatre de la Biblioteca de Catalunya, van recuperar la Dansa d'agost, de Brian Feil, una obra que he vist moltes vegades, també en cinema. És una obra agraïda per als actors, actrius sobretot, que la interpreten. Fins i tot en una ocasió la vaig veure representada per uns afeccionats una mica maldestres i la força de la història millorava el conjunt, cosa poc habitual. Una altra obra que porta el nom del mes és Agost, de Tracy Letts. No comparteixo els entusiasmes que desvetllava. Al Lliure, fa anys, en van fer una versió llarga i completa que semblava obligatori d'anar a veure, un dels darrers treballs de la malaguanyada Lizaran, per cert. Molta gent, en la intimitat, et deia que se li havia fet pesadeta. Té una versió en cinema, més suportable gràcies a una mica de retallada de text. 

Crec que un dels textos que més evoca, pel meu gust, aquest sentiment agostenc, és Balenes d'agost, més coneguda per la versió en cinema de LIndsay Anderson que no pas per l'original teatral, de David Berry. Com que, de forma inevitable, vas envellint, cada vegada que la veig en faig noves lectures. En cinema va aplegar actrius i actors de gran categoria, hi passa poca cosa, més enllà de les evocacions familiars de la gent gran que la protagoniza. Les crítiques, en el temps de l'estrena, van ser cautes, i algunes la van titllar d'ensopida i massa llarga. Recordo que una veïna de la meva escala, molt gran, es va empipar perquè la meva mare li va recomanar -la passaven per la tele- i ella pensava que hi veuria la Bette Davis jove i en veure tothom tan vell va tenir una mena de decepció existencial. 

Cercant informació i imatges sobre el bonic mot agostejar he descobert un blog molt interessant, per cert.