DONES I BALL, 'DANZÓN', CINEMA MEXICÀ DE CULTE

Maria Novaro és una interessant directora, productora i guionista de cinema, mexicana, amb una llarga trajectòria i un currículum impressionant. Malgrat això, i amb l'esperança de què algun dia li dediquin un cicle acurat a la Filmoteca, crec que per aquí, més enllà dels cinèfils impenitents, en sabem poca cosa.

El primer gran èxit de Novaro, que va tenir projecció internacional, va cridar l'atenció a Cannes, l'any 1991, i es troba al bell mig del rànquing de les cent millors pel·lícules mexicanes de la història, va ser Danzón. Malgrat les bones referències, em temo que la pel·lícula no va arribar als nostres cinemes. Ahir la vaig poder veure a la BiblioMusiCineteca del meu barri, en una de les seves ja tradicionals sessions dels dilluns.

La pel·lícula ja té uns quants anys i pot ser, d'entrada, encara més quan no la podem gaudir en una pantalla convencional, que ens estranyi l'èxit que va assolir i com s'ha arribat a convertir en un títol de culte, al seu país. Però és d'aquelles que et van agradant més i més a mesura que hi penses i en recordes detalls concrets. La història, aparentment, és senzilla, una dona d'uns quaranta-i-pocs anys, d'aspecte juvenil, amb una filla ja grandeta, que treballa de telefonista, té com afició principal el ball, al qual dedica les seves estones de lleure. Des de fa temps balla amb un senyor maduret, amb el qual han guanyat concursos. De sobte, l'home desapareix i ella, que viu a Ciutat de Mèxic, l'anirà a cercar a Veracruz, sense èxit.

En aquella ciutat es trobarà amb un munt de gent i de paisatges urbans diversos, tot un estol de gent amable i humil, badarà pel port, contemplant uns vaixells que tenen nom de cançó, enamorarà un jovenet i, com es diu de forma redundant i recurrent, es trobarà a ella mateixa. Pel mig, sempre, la música, el ball, aquests danzons que s'han convertit en un ball emblemàtic de Veracruz, encara que el seu origen sigui cubà. I moltes tonades que coneixem, en versions excel·lents. Sense arribar a ser un musical convencional, la història sura entre música.

En el rerefons de la narració hi ha valors evidents, és una història de dones, els homes passen, fan de parella de ball, d'amants ocasionals, es dediquen a mirar les dones sense manies, però aquestes els poden donar carabasses quan els abelleixi. L'amistat entre dones és molt més sòlida que l'amor, que el sexe. La protagonista fa amistat amb dos actors del transvestisme, uns homes alternatius, vaja, que l'ajudaran en la seva recerca. Farà estada en un hotel atrotinat, que en algun moment devia haver estat un edifici de categoria, amb una patrona amable i maternal, joves prostitutes residents que tenen cura de les seves criatures i per on, de tant en tant, s'escapa algun senyal inquietant de violència masculina. Però les dones, com diu la patrona de l'hotel, se sabran defensar. 

La pel·lícula acaba de forma cíclica, amb el retorn de la protagonista a la seva sala de ball, a la seva feina i a les seves amigues. I on, fins i tot, retrobarà la seva parella perduda. Moltes imatges de la pel·lícula me n'han evocat d'altres, pel·lícules espanyoles en les quals també es rentava els infants menuts en un cubell. O aquestes fotografies de Maspons i d'altres de l'època, amb els homes aplegats i inquietants, mirant passar dones, sense gaire miraments i fent, entre ells, comentaris possiblement grollers o amollant a la xicota comentaris de mal gust. El mon canvia i, de vegades, fins i tot millora, en molts aspectes. 

I un altre mon, potser perdut de forma gairebé definitiva, és el de les sales de ball, de ball de parella. Alguna cosa en queda, com em va explicar una parella que mirava la pel·lícula, ja grandeta, aficionada a ballar. Una altra persona, peruana, em va explicar que quan va a Lima gaudeix molt a causa de l'oferta de sales de ball per a gent de totes les edats. I amb orquestra. Per aquí, fins i tot, quan a les festes majors o en alguns locals trobes una orquestra acceptable, el volum és espantós. Les àvies d'abans, si no ballaven, podien tafanejar i conversar, avui això és gairebé impossible.

I, és clar, va sortir el tema de La Paloma. La majoria de la gent que ahir mirava Danzón hi havia anat, poc o molt. De tant en tant sorgeix de nou la notícia de la seva obertura. La darrera que vaig poder trobar va ser d'abril de l'any passat, s'assegurava que la cosa seria pel setembre o l'octubre d'enguany. Tindrem sort? Serà veritat? 

El pitjor, pel que fa a aquest tipus de ball, és associar-lo, en exclusiva, a la gent gran. Una alumna meva que ara ja té fills, en una ocasió, fa anys, en dibuixar un plànol del barri de l'escola, en un dels locals hi va escriure: baile de viejos. Era, és clar, el casal dels jubilats, on algun dia de la setmana aquests podien ballar com abans. Una llàstima, ja que aquesta podria ser una activitat transversal, pel que fa l'edat, i, de fet, molta gent relativament jove té afició a això que en diuen balls de saló. Tot se'n va i torna, com aquesta dona de la pel·lícula, així que, qui sap, les modes van i venen també. 

La pel·lícula té la virtut de mostrar parelles molt grans, ballant amb devoció, concentrats en la música, parelles que la protagonista contempla amb tendresa i admiració. També ballen algunes criatures, quan toca. Els escenaris resten molt allunyats del glamour d'altres produccions centrades en el mon del ball, podem veure peus cansats però animosos, gent que es canvia les sabates per unes altres d'atrotinades i còmodes, en acabar la sessió, interiors que fa temps que no es repinten, aquella digna humilitat de la gent normal d'abans, quan les pretensions de polls ressuscitats no havien malmès les nostres excessives expectatives.

La protagonista de la pel·lícula és una d'aquestes actrius mexicanes de categoria que aquí gairebé ni ens sonen, Maria Rojo, una dona molt activa, que també ha intervingut en política, per cert. I l'acomboia tot un estol de secundaris de categoria, encara que no ens resultin familiars, a causa de l'errant distribució cinematogràfica dels nostres temps.

De fet, tenia mala consciència, ahir, gaudint del cinema després d'aquest exagerat desplegament policial, amb la detenció de set joves, i amb l'esbombament d'uns fets que son, encara, suposicions, però que alguns mitjans de comunicació ja han aprofitat per portar l'aigua al seu molí, sensacionalista, mancat d'ètica professional i altament inquietant. La presumpció d'innocència cada dia sembla més un miratge o un somni esvaït. Em venien al cap aquells versos de Brecht: en els temps més ombrívols, es cantarà també?