18.9.19

LITERATURA I FESTA DE LA INDEPENDÈNCIA... MEXICANA






Soneto del emigrado


Cataluña hilandera y labradora,
viñedo y olivar, almendra pura,
Patria: rememorada arquitectura,
ciudad junto a la mar historiadora.

Ola de la pasión descubridora,
ola de la sirena y la aventura
- Mediterráneo - hirió tu singlatura
la nave del destierro con su proa.

Emigrado, la ceiba de los mayas
te dio su sombra grande y generosa
cuando buscaste arrimo ante sus playas.

Y al llegar a la Mesa del Consejo
nos diste el sabor noble de tu prosa
de sal latina y óleo y vino añejo.

Rosario Castellanos


Balún Canán és una novel·la mexicana clàssica i emblemàtica, escrita per Rosario Castellanos (1925-1974), narradora i poeta, un veritable mite literari en aquell país. Admeto que fins fa poc desconeixia el pes d'aquest llibre, de lectura preceptiva a Mèxic. Va ser un dels que es van triar al club de lectura sobre les relacions literàries entre Mèxic i Catalunya, que es va fer a la meva biblioteca i, malauradament, es va haver de substituir per un altre ja que a les biblioteques nostrades... no hi havia exemplars a l'abast. Tot i que n'existeixen diferents edicions al final el vaig haver de comprar per internet. Encara bo, vaja.

Aquests darrers mesos, per diferents circumstàncies, aquell país, que no conec, m'està resultant molt proper, pel que fa a la cultura que aplega. El MNAC ha recuperat el pintor Fabrés, que va residir un temps allà i va tenir moltes relacions amb aquella cultura. El llibre que comentava va ben poc, un recull d'articles i narracions de Calders, m'ha tornat a evocar les relacions amb Catalunya, que ja van sorgir en aquell interessant club de lectura. Diumenge pel matí, a la Feria del Grito, celebrada durant el cap de setmana al Poble Espanyol, es van agermanar uns gegants mexicans amb els del Poble-sec, en un acte propiciat per l'Associació cultural del meu barri Bibliomusicineteca, molt propera a tot el que sigui cultura mexicana i en la qual, dilluns de la setmana passada, vaig tornar a veure Veracruz. 

Diumenge per la tarda, amb unes amigues, vaig poder fer un volt per la festa del Poble Espanyol, molt animada i concorreguda, amb actuacions, botiguetes de menjar i allò que diuen un ambientasso. Pel meu literari gust m'hauria agradat trobar-hi un espai gran amb llibres i productes culturals més específics però, vaja, potser no era el lloc adient o potser aquest espai estava en algun lloc i no el vaig saber trobar. No deixo de preguntar-me, tot i que ja entenc que els exiliats catalans feien la seva vida, com és que llibres com Balún Canán o fins i tot la pel·lícula que es va fer, basada en el llibre, son tan poc coneguts i com aquells intel·lectuals del retorn no ens en van parlar mai a fons, que jo sàpiga. Rosario Castellanos té un sonet dedicat als emigrats en el qual menciona Catalunya, i que aplega alguns tòpics inevitables i qui estigui lliure de pecat... allò que diuen.

No es pot saber tot i, amb els anys, t'inquieta arribar a saber el molt que ignores i allò que t'ha passat per alt, no sempre per culpa teva. Quan jo era jove es va promocionar allò del boom de la novel·la hispano-americana, dos dels seus autors, com és sabut, van arribar a ser premis Nobel i tot. Tant o més bons que no pas ells n'hi havia d'altres però no van tenir prou promoció o van sorgir quan ja la moda havia passat. El moment i l'oportunitat, la sort i la casualitat, tenen un gran pes, en això del pas a la posteritat.

Fa uns dies, el 16 de setembre, hi havia una entrevista a La Vanguardia amb l'escriptora i cantant colombiana Albalucía Ángel. Tot i que en algunes referències d'internet se la inclou en allò del boom ella explica, de forma educada i discreta, que gent com Balcells més aviat la van menystenir o ignorar. Sort de Barral, que va editar els seus llibres. I incideix en el fet de l'oblit de la dona en el context d'aquells anys i aquells èxits editorials. O en el reconeixement tardà i apressat d'alguns noms emblemàtics femenins. Passa aquí, també, algunes bones escriptores han tingut la sort d'arribar a molt velletes, per tal que se'ls atorgués algun premi de categoria. I a algunes que de més joves van tenir ressò, després se les ha gairebé silenciat o arraconat.

Ara tenim la sort de poder accedir a les xarxes, tan criticades. Jo crec que una part de la crítica a les xarxes rau en el fet de què el monopoli cultural ja no és acadèmic, ni per a determinades elits, sobrevalorades en general, quan contemples els fets en perspectiva. Certament, hi ha un excés de publicacions entre les quals es fa difícil surar i et poden passar desapercebuts llibres de gruix. També la fama és més efímera. Avui s'ha abaratit, a més, i per sort, l'autoedició, molt criticada per algunes editorials convencionals, com si el fet de publicar un llibre en una editorial en garantís la qualitat de forma absoluta. Tot és relatiu i allò de què la qualitat sempre sura, un miratge. 

Vivim en un mon complex i apassionant, amarat de violència, mediocritat i coses lletges, però que, malgrat tot, ha assolit coses impensables fa dècades. El tema literari es pot aplicar fins i tot a la política, no és que els polítics d'avui siguin pitjors que els d'abans, és que hem perdut la innocència, en general. La història i les hemeroteques, si no es manipulen o reinterpreten, evidencien que sempre se'n fan de bolets, quan plou. Balún Canán se situa en l'època apassionant de Lázaro Cárdenas, el president humanista i eficaç que va acollir els nostres exiliats, tot i que avui sabem que alguns ho tenien més fàcil que no pas uns altres, no ens enganyem. La història del mon es tan surrealista que a Cárdenas li van donar un premi de la Pau, l'any 1955, que portava el nom de... Stalin.

2 comentaris:

F.PUIGCARBÓ ha dit...

Un premi Nobel de la Pau que duia el nom de Stalin?, debia ser de la pau...pèrrima

Salut

Júlia ha dit...

Era l'any 1955, tot s'ha de situar en el context.