2.10.19

SURREALISMES VITALS I MASCLISMES SACRALITZATS


És possible que molta gent que sap, més o menys, qui era Luis Buñuel, no sàpiga que Jeanne Rucar va ser las seva dona durant més de cinquanta anys, fins a la mort del cineasta. Rucar estava gairebé cega i vivia a Mèxic, on va morir, quan una periodista, Marisol Martín del Campo,  va aconseguir que li dictés els seus records, a l'entorn de la vida en comú amb el famós director de cinema.

El llibre, per a les dones d'avui, resulta inquietant i irritant. Buñuel va ser, en la seva vida privada, un masclista absolut, tant que fins i tot et preguntes de què tenia por. Tot i que va ser amic de García Lorca i de Dalí sembla que tenia una mania persecutòria i malaltissa vers els homosexuals, per exemple. Moltes de les coses que li va fer a la seva dona avui entrarien en la categoria del maltractament psicològic.

Rucar va ser una de tantes dones sotmeses al marit, una dona de la seva època, vaja. El que sobta és que era francesa, havia tingut una educació remarcable, destacava en un munt de camps. I Buñuel, en teoria, era d'esquerres, un home suposadament culte. O això hem volgut pensar. No vivien a l'edat mitjana, Buñuel havia conegut la República i dones que pretenien emancipar-se, com la seva primera novieta, Concha Méndez, a qui, per cert, no va mencionar mai més, després d'oblidar-se'n. 

El llibre mostra els sentiments ambivalents de Rucar. No pot deixar d'admetre com va bandejar la seva pròpia vida, dedicant-la a aquest senyor, tancada a casa, cuidant els fills. Però s'havia enamorat, ai, i ell era famós i va poder conèixer gent interessant. La va conèixer fins a cert punt, car, si podia, Buñuel la deixava absolutament al marge de converses i activitats serioses. El cinema de Buñuel mostra un mon estrany i complicat, on el sexe és molt present, fins al punt de què, avui, pel·lícules com La jove fan una mica d'angúnia. Fins i tot a nivell econòmic en alguns moments les van passar magres i no lligaven, precisament, els gossos amb llonganisses, que diuen, fins que el director no va estabilitzar-se del tot.

Comprovar com moltes dones d'aquella generació, aquí i allà, en una certa situació de privilegi, pel que fa a mitjans i preparació, van acceptar viure a l'ombra d'un senyor al qual haurien donat cent voltes, pel que fa a la intel·ligència i el potencial, resulta altament inquietant, però així eren les coses. Que fossin així a l'Espanya franquista té la seva explicació, la postguerra va soterrar les dones amb aspiracions sota una mena de matalàs de moral rància. Però en l'ambient cosmopolita que vivia Buñuel la cosa encara resulta més terrible. Rucar vol creure que l'home li va ser, més o menys, fidel, amb alguna escapadeta. Potser van ser unes quantes i de gruix, però ja se sap que per a aquests tipus d'homes hi havia, tan sols, les putes i les santes esposes i mares. L'home no tolerava grolleries ni paraulotes passades de rosca, a casa, i amb els fills va ser també molt restrictiu.

El llibre té un deliciós to de narració oral, i quan parles dius el que no vols acabar de dir. Al capdavall, es consola Rucar, el seu Luis la va protegir i cuidar. De forma més o menys subtil li va fer deixar, ja quan festejaven, la gimnàstica, perquè havia d'ensenyar les cames, la música, perquè el professor de piano era massa ben plantat i, més endavant, activitats tan innocents com l'enquadernació artística, que Jeanne va començar a practicar quan els dos fills es van emancipar. Tan sols volia que cosís i brodés i cuinés, coses que es fan a casa, vaja. Va tenir una reacció brutal quan, en una trobada d'amics, algú va lloar les opinions de Jeanne, que ell havia menystingut. Va canviar un piano que li havien regalat a ella, i que Jeanne tocava molt bé, malgrat que el marit li deia que ho feia de forma lamentable, per unes ampolles de xampany, a causa d'una juguesca. Per compensar-la, més endavant, li va comprar una màquina de cosir. I fins i tot, devia tenir mala consciència, tonto del tot no ho era, un acordió. Sorprèn com encara, en algun moment, li va regalar un cotxe. Però fins i tot aquest cotxe té un rerefons d'interès personal de Buñuel.

No podem dir que l'home no se l'estimés, a la seva masclista manera. El matrimoni va durar molt i no la va abandonar mai, com van fer d'altres homes de prestigi, per maridar-se amb alguna joveneta. Ni falta que li feia. Jeanne li donava suport en tot, no deia mai que no i qui manava era ell. Més comoditat vital, impossible. Ella tampoc va ser capaç de tocar el dos quan hauria pogut fer-ho i els temps ja eren diferents. Rucar desvetlla tendresa però també ens fa empipar, avui, amb aquesta submissió voluntària, justificada amb el tema de l'amor, la fidelitat i la resta. Desitjava tenir una filla però un tercer embaràs, per decisió de Buñuel, es va haver d'interrompre. Rucar és un símbol de moltes dones d'aquells anys tot i que algunes van saber rectificar o cercar camins alternatius. El pitjor és que aquesta mena de capteniment masclista revifa de tant en tant i que en el sexe femení hi deu haver algun perillós i atàvic ingredient masoquista, em temo.

Ara ha fet anys de l'assoliment, temporal, del vot femení, en el marc de la breu República no recuperada. Durant els anys de la Transició van passejar per les televisions Victoria Kent, qui va amollar unes opinions que aleshores ja resultaven absolutament passades de rosca. Com es sabut, Kent es va oposar al vot femení perquè les dones eren manipulables pels capellans i sortiria la dreta. Va sortir la dreta i es va culpar les dones però avui es posa en valor el fet de què molts anarquistes no van anar a votar, és allò de l'abstenció perillosa, vaja. Clara Campoamor va defensar el dret femení a fons, en un ambient de masclisme republicà abrandat, i a causa d'això li van amargar fins i tot l'exili, culpant aquell vot femení dels resultats electorals. No entenc que es pugui negar un dret tan just a ningú pel fet de què no votarà allò que volem que voti, vaja. Kent, a més a més, opinava que si una dona es volia dedicar a la vida activa havia de renunciar a la vida de família, a la maternitat.
Hi ha qui diu que les dones d'avui s'estan passant. Per molt que es passin no arribaran a les cotes a les quals han arribat els homes, durant segles, en el tracte amb les dones i en les seves opinions sobre el sexe femení. Estic llegint un llibre que és una mina, una antologia de textos misogins de tot tipus, obra d'Anna Caballé, Breve historia de la misoginia, adient per tenir i consultar en moments de feblesa. Afortunadament les coses han canviat molt, en aquest tema, al menys en el mon occidental, però també a la resta del mon la dona, per poc que pugui, intenta sortir d'aquesta mena d'esclavatge inevitable, lligat al seu paper reproductor i d'objecte sexual. Que una cosa tan lamentable com la prostitució sigui admesa, encara, com una mena de mal necessari, fa pensar. 

És clar que hi pot haver una minoria de dones qui facin de la vida, com en deien abans, perquè volen i els resulta rendible. També hi ha dones que se sotmeten perquè volen. O perquè els han fet creure que volen. I homes i dones que fan negocis bruts de tot tipus i sense manies. Ja sabem que hi ha qui trafica amb drogues, però és un negoci il·legal. De tota manera, en tot plegat, les prediques ben intencionades i les lleis que comporten obligació i prohibició acostumen a tenir efectes perversos, si no s'assumeixen de forma conscient i raonada. En alguna obra de Txekhov surten serfs que enyoren el temps en el qual no eren lliures i el recorden com un temps feliç i ordenat. I gent que enyora èpoques dictatorials perquè li sembla que hi havia, així mateix, ordre i pau. Que obres com la degradant Història d'O, amb versió cinematogràfica de culte perpinyanenc, durant la meva joventut, o això de les Ombres de Grey, hagin estat escrites per dones angunieja una mica.

Rucar va morir a mitjans dels noranta, ben cuidada però molt sola, els fills vivien lluny d'ella. Dictar aquest llibre penso que li devia servir de teràpia, malgrat les  contradiccions vitals que hi suren. Quan et fas gran vols justificar els teus errors, pensar que valien la pena i que van ser fruit de coses  admirables, com l'amor, el sacrifici, les idees polítiques,  el patriotisme, les creences religioses, el que sigui. El director de cinema, ja malalt, manifestava que s'hauria estimat més morir després que la seva dona ja que aquesta, pobreta, què faria sense ell... Buñuel, amb la seva doble personalitat, resulta, això sí, mirat des del present, absolutament surrealista. Surrealista en un sentit molt diferent del de la seva època activa, ep. Amb el temps perds la innocència i ja ni els llibres de Vargas Llosa ni les pel·lícules de Buñuel podran ser mai més el mateix, què hi farem.

8 comentaris:

.Chiloé ha dit...

Muy bueno, Júlia. Te lo cambio por esto: Cuando leí sobre Federica Montseny (que para mí fue una mujer infinitamente más culta y libre que muchos hombres, aunque no le dieron leyes para ello) me gustó todo. Y me emocionaron estas palabras: "...Tuve a mi primera hija en 1933 y la llamé Vida..."

F.PUIGCARBÓ ha dit...

Terrible, pero real, i en aquella época es podria aplicar a la majoria de marits, pensa que es consideraba normal aquesta manera masclista d'actuar cap a les dones, recorda l'anunci de veterano.

Júlia ha dit...

Chiloé, Montseny también tiene sus sombras, era una mujer de su tiempo y, precisamente, en algunos aspectos familiares era bastante conservadora, por cierto. Claro que vivió tiempos muy complicados.

Júlia ha dit...

Però és el que dic, que passés a Espanya... però ella era d'una altra cultura i, ja veus. I ell també, se suposa, tenia idees d'esquerra i tot això. Penso que hi havia molts homes així però també molts altres que, si bé no eren 'feministes', eren respectuosos amb les dones i admetien els seus valors i la seva problemàtica. El meu pare era així tot i que provenia d'una família conservadora, rural, carlista i catòlica.

.Chiloé ha dit...

Hay una campaña de desprestigio contra ella. Pasa siempre que alguien vale la pena. No obstante su vida privada no me interesa, solo sus ideas.

Júlia ha dit...

Chiloé, campañas de desprestigio hay siempre contra muchos y muchas, no me refiero a la vida privada, que me da igual, sino a la vida política, claro que los tiempos eran complicados. Montseny, como Kent, fue de los personajes del tiempo de la guerra civil que fueron entrevistados a menudo durante la priera transición. También sale en la película 'La vieja memoria', muy buena que, por cierto, tuve que ver en Francia aunque pronto la pasaron aquí. También la entrevistó Soler Serrano en 'A fondo', creo que por internet se puede recuperar la entrevista. No es ahora el momento pero quizás en algún momento escriba sobre ella y su entorno. Por eso creo que puedo opinar un poco en directo, ya que la escuché en aquella época, bastante a menudo.

De todas manera, respecto a las ideas, pueden ser muy buenas pero los hechos cuentan. Ya en el evangelio Jesús dice algo así sobre los fariseos: haced lo que dicen pero no hagáis lo que hacen... una opinión que debería matizarse, aunque sea bíblica.

.Chiloé ha dit...

Lo de que lo dijera ¿Jesús? lo pongo en cusrentena. Pero sí. En cierto modo, el modo malo, se anatemiza y/o ridiculiza a todo bicho viviente. Es una pena.

Júlia ha dit...

No sé si ho va dir Jesús o no, ni tan sols si Jesús va ser real, però així ens ho expliquen a Mateu 23:3, és que l'educació rebuda té un pes, he, he.