11.11.19

BELLESA PILOSA I MITES REINVENTATS


Per casualitat, ja que ni sabia que la passaven, em vaig ensopegar dissabte al vespre, a la tele, amb un clàssic fascinant, la versió que Cocteau va fer, en cinema, de La Bella i la Bèstia. Aquesta rondalla francesa, que beu de tantes fonts i que tantes versions ha conegut té, de fet, orígens ancestrals i ha comptat amb un munt d'interpretacions.

És simptomàtic com, en aquest tipus de rondalles, la lletjor acostuma afectar els mascles, redimits per la bondat i la bellesa de la noia, virtuts que van de bracet. Si les protagonistes de les rondalles i llegendes no fossin boniques la cosa potser no funcionaria tan bé. Els canvis en els costums i en la valoració de la dona han propiciat versions diverses en les quals la lletjor convencional no s'interpreta sempre de forma pejorativa i acaba per semblar-nos bonica, com al modern clàssic infantil Shrek. 

S'ha incidit molt en diferents tipus de discriminació social, per causes diverses, però tinc la percepció de què no s'ha valorat el que representa la discriminació a causa de resultar una persona convencionalment lletja o poc atractiva, sobretot en el cas de les dones. 


Torno al clàssic francès, que probablement vaig poder veure en algun cinema de barri, de petita, quan la pel·lícula ja tenia alguns anys al damunt. Tinc un record boirós, crec que em va fer força por. A banda que Marais, gran actor, sempre em va semblar altament inquietant. Aleshores no sabia res d'ell, a França és un gran mite, al contrari d'altres actors coneguts no va amagar mai la seva homosexualitat i és famosa i emblemàtica la seva relació amb Cocteau. Una obra de Cocteau que va protagonitzar, al teatre i en el cinema, Marais, L'àliga de dos caps, la vaig escoltar en alguna ocasió per la ràdio i  em va neguitejar força, a banda de què acaba molt malament i els finals tràgics, quan era molt joveneta, no m'agradaven gens. 

Jean Marais es avui recordat pels cinèfils autèntics, més o menys, tot i que aquestes antigues pel·lícules franceses de culte no son fàcils de veure als cinemes. Més oblidada, per nosaltres, ha estat Josette Day, la bonica i tendra Bella de la pel·lícula. Es va retirar relativament jove, en casar-se amb un industrial belga molt i molt ric i, de fet, aquesta va ser la seva pel·lícula amb més ressò. Havia tingut una relació amorosa amb l'escriptor i cineasta Marcel Pagnol. La pel·lícula compta amb uns quants bons secundaris, encara més oblidats que Josette Day, com ara Michel Auclair. 

La majoria de versions de la rondalla s'inspiren en la versió francesa del conte, recollida  i elaborada per una dama molt interessant, Jeanne-Marie Leprince de Beaumont (1711-1780). A banda de la influència de mites clàssics, com l'obra de Luci Apuleu, i de la simbologia diversa que aplega la història, bevia en casos reals, com el de Pedro González, un senyor tinerfeny amb hipertricosi al qual, d'alguna manera, la seva singularitat, en un temps en el qual les rareses eren molt del gust dels nobles i reis, va facilitar-li la vida. 
Es va casar amb una noia molt bonica, sembla que una dama de la reina Caterina de Mèdici, poca broma, i va tenir uns quants fills, la majoria dels quals va heretar la seva malaltia. De fet, per estrany que ens pugui semblar, persones amb aquest problema, dones barbudes incloses, trobaven parella i feien vides relativament convencionals. O sigui, que la  transformació en una mena de príncep de bon veure, que genera el desenllaç de la rondalla, ni tan sols calia. La vida pot ser molt dura però, també, relativament pietosa, en algunes ocasions. La valoració, en general, del pèl corporal, ha anat variant segons modes, tendències i negocis depilatoris. Tant és així que, avui, veure al cinema pèl a l'aixella d'una dama, com ara a Retrato de una mujer en llamas, sembla altament eròtic i agosarat.

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Guifré el pilós tenia quelcom a veure amb aquesta historia, o simplement era molt pelut.

Júlia ha dit...

No crec que tingués la malaltia, sinó que era pilós més o menys acceptable. En els homes era una virtut, 'el hombre y el oso...'

Cinefilia ha dit...

És una pel·lícula encantadora, filmada artesanalment i amb grans dosis d'imaginació. El seu rodatge, en plena postguerra, es veu que va ser d'allò més dur. El diari que va escriure Cocteau durant aquells dies és un dels millors llibres sobre cinema que he llegit mai. Fa un parell de cursos vam projectar "La belle et la bête" al cineclub de la nostra escola. Et passo l'enllaç per si t'interessa: http://cinefiliasantmiquel.blogspot.com/2017/10/titulo-original-la-belle-et-la-bete.html

Una abraçada,
Juan

Júlia ha dit...

Gràcies per l'enllaç, així que pugui m'ho miro amb atenció, jo crec que l'havia vist de petita i que m'havia fet por, però la memòria és enganyosa. Em va encantar veure-la per la tele, al cinema convencional encara deu ser molt millor, sembla mentida el que es pot fer amb pocs recursos i amb imaginació, tot i que la caracterització de la bèstia avui pot semblar-nos maldestre, no resulta gens inversemblant. Cocteau, un geni, poc recordat per aquí, però sembla que se n'està recuperant la petja.