22.11.19

EN DEFENSA I REIVINDICACIÓ DEL PARC DE L'ALHAMBRA DE L'HOSPITALET


Font fotografia: blog Local-Mundial


El dimarts, 10 de desembre, faré, al barri, una nova presentació de la meva darrera novel·la. El títol definitiu ha estat El Parc i les Ombres però anteriorment l'havia titulat El Parc de l'Alhambra. No m'ha estat fàcil ni ràpid publicar-la però el temps ha aconseguit que en millorés el redactat. Vaig canviar el títol perquè al llibre hi surt més d'un parc i la referència a l'Alhambra em condicionava a encotillar les descripcions de l'indret. El Parc de l'Alhambra és un racó preciós de la ciutat de L'Hospitalet, la meva darrera escola, Bernat Desclot, es troba al costat d'aquest indret i hi anàvem sovint, amb els nens i nenes, car el pati escolar resultava petit i poc amable. 

Quan estaven fent el Parc jo no sabia que treballaria al seu costat durant deu anys, els darrers de la meva vida professional. Recordo que sovint, els diumenges, en tornar de les sortides que fèiem a algun càmping de Tarragona, veia com s'anava creant aquell lloc, que tants records té, avui, per a mi. El Parc és molt bonic durant tot l'any, s'hi apleguen els infants que surten de l'escola, els  jubilats i jubilades, les parelles adolescents. I s'hi celebren molts actes de la Festa Major del barri, el barri de Santa Eulàlia.

M'hauria agradat molt tenir un parc així a tocar de casa, quan era petita. Al costat del parc hi ha uns blogs molt alts, els van deixar fer tant alts amb el compromís de construir una zona verda al davant, en l'època de la seva construcció. Havia fet moltes fotografies del parc, sobretot durant l'època de final de curs, quan les flors grogues de les tipuanes i les liles de les buguenvíl·lees conformaven catifes que semblaven ben bé del Corpus. Malauradament no sé on paren, soc un desastre pel que fa a l'ordre, la veritat. Qualsevol dia em sortiran, en alguna carpeta oblidada, real o virtual.

EL PARC I LES OMBRES - Júlia Costa

L'Hospitalet ha estat la meva segona ciutat de referència. Hi vaig treballar durant  trenta anys, des de 1978 fins al 2008, quan em vaig jubilar. Tenia un blog dedicat a aquesta ciutat però es va perdre no sé on. Vaig treballar allà en molts projectes pedagògics, en concret en un que es deia L'Hospitalet és Escola i vaig escriure un conte en el qual uns follets catalans, els Tocaboires, colonitzaven els parcs hospitalencs. Aleshores treballava al costat d'un altre gran parc hospitalenc, Can Buxeres.

Aquests dies, amb això del llibre, m'he assabentat d'un estrany i  alarmant projecte de l'Ajuntament de L'Hospitalet, volen malmetre, en part, aquest Parc, per tal de fer un gran poliesportiu. Els veïns s'hi oposen, car hi ha d'altres possibilitats. El Parc ja ha sofert alguna mutilació, malauradament, al llarg del temps. 

El tema és inquietant, i tot i que potser no té la mateixa gravetat, m'ha fet pensar en la llarga lluita dels veïns del Raval, enfrontats a la gent d'upa del MACBA. Finalment s'ha solucionat, més o menys, però no entenc com un museu, per bonic que sigui, pot tenir unes instal·lacions tan fatxendes i grans, mentre la gent humil ha d'anar a un CAP amb deficiències greus. En el fons tot és fruit d'una mena de política urbana d'aparador, molt del gust dels governs municipals amb aspiracions de deixar empremta. Passa a les ciutats grans i mitjanes, però també a pobles i poblets, tan sols cap veure les notícies locals de les teles. I consti que en sabem de la missa la meitat, en general. 

Al blog Local-Mundial (https://localmundial.blogspot.com/) podeu trobar, molt ben explicat, l'estat de la qüestió, els orígens del problema i com van les coses. Malauradament les ciutats i els barris acostumen a mirar-se el melic i L'Hospitalet és, encara, una ciutat molt desconeguda per als barcelonins, tot i que tampoc és que els barcelonins coneguem a fons barris que no siguin el nostre, més enllà de les visites turístiques i les necessitats laborals. En els darrers anys he viscut casos d'insolidaritat ciutadana preocupant, com ara exigir que determinat espai urbà o equipament, a Barcelona, sigui pels veïns d'aquell barri, tan sols. I això encara que els del barri del costat tinguin, potser, moltes més necessitats urgents. 

Una mare d'una de les quatre escoles en les quals vaig  treballar durant els meus anys a L'Hospitalet (i si vaig canviar no va ser per gust sinó perquè l'erràtica política educativa tanca i obre centres segons li convé) m'ha enviat informació sobre el tema, en veure que a facebook jo, en assabentar-me de com anaven les coses, vaig escriure un comentari personal. Quan vaig arribar a L'Hospitalet era, encara, una ciutat amb molts problemes de tot tipus, mal comunicada en molts barris, amb l'etiqueta, que encara dura, de marginal i coses pitjors, quan L'Hospitalet, com Barcelona, té barris diversos, llocs preciosos i gent de tota mena. Ha millorat moltíssim, gràcies, evidentment, als diferents governs municipals, no ho negaré (i a la pressió veïnal, ep). Per això m'ha sobtat aquesta trista notícia, el sol plantejament de voler fer minvar una zona verda, en lloc d'ampliar-la, en un indret on ha crescut el ciment, potenciat, per exemple, pels blogs de la Ciutat Judicial (els quals, per cert, havien de ser més alts i també es van reduir de volum gràcies a les protestes del veïnat) m'ha alarmat i m'ha entristit.

D'aquests problemes se'n parla poc, més enllà de les informacions de les televisions locals, si no és que hi ha molt soroll i aldarulls diversos. Molta gent de Barcelona però també de la resta de Catalunya segurament no coneix l'existència d'aquest bonic parc, evocador, romàntic, i imprescindible.  Si l'espai l'hagués dissenyat algú conegut les coses, probablement, anirien d'una altra manera. O no, qui sap. En tot cas, lamento que s'hagi obert aquesta caixa dels trons, ja tenim prou problemes amb la política general per haver d'amoïnar-nos pels nostres espais verds de referència.

En tot cas, si no coneixeu el Parc, mireu d'anar-hi, abans no ens el facin desaparèixer o ens el redueixin sense manies. I, si podeu, feu difusió d'un problema que ens afecta a tots, aquests projectes absurds son una amenaça per a la conservació, ja prou difícil, del nostre entorn sentimental i de la nostra salut ambiental. DEFENSEM EL PARC DE L'ALHAMBRA!!!!!!

8 comentaris:

F.PUIGCARBÓ ha dit...

D'aquests problemes se'n parla poc - dius -. Cert, ni tan sols sabía que hi havia aquest Parc, de fet m'agrada més aquest títol per la teva Novel·la ' EL PARC DE L'ALHAMBRA' és un títol més intrigant i que a més visualitza el parc.

Felicitats de nou per la novel·la.

Salut

Júlia ha dit...

El problema és que si parles de llocs reals has de ser molt fidel en les descripcions i, si no és així, tens més llibertat i pots 'inventar'.

Gràcies, si et fa gràcia la pots demanar a l'editorial o encarregar a un llibreter conegut que la demani, no crec que es visualitzi gaire a les llibreries 'grans'.

Em fa molta ràbia això del Parc, avui a la tele de L'Hospitalet, que agafo des de Barcelona, en parlaven una mica, de fet avui hi havia una assemblea de veïns.

Júlia ha dit...

La gent viatja molt per tot arreu però sovint no coneix gran cosa d'on viu, ni tan sols del seu barri i, en el cas de Barcelona, dels indrets turístics massificats. L'altre dia em vaig quedar parada, al curs de dibuix, quan una companya -de Barcelona- va dir que no sabia on era el Maremàgnum... Escolto coses molt rares.

F.PUIGCARBÓ ha dit...

Haig de baixar a BCN a primers de desembre, vols dir que a la Central no el trobaré?.
I sinó el demanarè a la Llibreria Técnica de SBD.

Júlia ha dit...

No ho sé, aquesta editorial ven més aviat sota demands però poster sí que el trobes.

Júlis

Unknown ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Mercè Burnat ha dit...

Vull felicitar la Júlia per aquest llibre.
El parc i les ombres en principi és una novel·la d’intriga, però és molt més que això, perquè amb l’intent de resoldre d’un crim, aborda altres temàtiques com la immigració, l’assetjament escolar, el pes de la motxilla que tots portem al damunt, l’amor incondicional, l’amistat, la solitud …. Sense que en cap moment decaigui la intriga que t’atrapa des de la primera fins la darrera pàgina.
A banda es recuperen mots preciosos que quasi mai emprem, alguns dels quals són endebades, desgrat, endegar …
Una novel·la molt recomanable amb la qual gaudir, però que una vegada acabada ens convida a la reflexió.

Mercè Burnat

Júlia ha dit...

Moltes gràcies, Mercè, una abraçada!