18.11.19

FLORISTES EMPODERADES I RAMBLES MÍTIQUES


Tenia els meus dubtes a l'hora d'anar a veure la versió, dirigida per Jordi Prat, de La Rambla de les Floristes. Tinc certa mania al TNC, tan gran, tan faraònic, i amb una sala gran una mica incòmoda i, on, segons on seus, tens problemes d'audició. Per altra banda, cada vegada que he vist, en els darrers anys, alguna versió professional d'un Sagarra, i d'altres clàssics catalans, he tingut un disgust, sobretot, al TNC. Deu ser problema meu, car començo a ser antiga -per no dir vella, que enguany sembla un penjament-.

Però avui no és gaire habitual veure un Sagarra a lo grande i com que em considero sagarriana incondicional des de la meva tendra infantesa, he anat a veure aquesta Rambla del 2019, gairebé com una mena de compromís personal amb l'obra d'un autor immens i estranyament controvertit, menyspreat, i ninguneado -no trobo cap traducció exacta a aquest mot castellà-. Fa anys se l'havia eliminat d'antologies canòniques i gent d'upa, pel que fa al mandarinatge cultural, en deien moltes bestieses. Les misèries de la cultureta amb aspiracions de modernitat han estat perilloses, injustes i, senzillament, perverses.

Per altra banda, per sort, també han existit els defensors arriscats de l'escriptor. I la seva evident acollida popular, aquest munt de representacions, molt dignes, en ocasions magistrals, per part de grups amateurs de tota la geografia. Quan es munta una obra seva el teatre, per gran que sigui, si compta amb una mínima promoció, omple. Omple molt més que en d'altres casos, suposadament més  rellevants. Encara, aquests dies, en els quals les crítiques sobre l'obra han estat nombroses, he llegit articles que acabaven amb sagetes enverinades, com ara sobre allò que no aporta la recuperació d'aquest text. 

El país és com és i funciona, encara avui, allò dels prestatgets calderians. Sagarra va desvetllar, sobretot, enveja. La postguerra va ser complicada, a Catalunya encara més, car el tema de Catalunya interseccionava amb el problema social i costava destriar una cosa d'una altra, tot i que sovint tot plegat està prou clar. Sagarra, que havia de sobreviure el millor possible, va intentar adaptar-se a una situació que ja es veia que s'allargaria i va acceptar honors espanyols. No va ser l'únic, ni de bon tros. Però va rebre per totes bandes. És, pel meu gust, un dels millors escriptors catalans del segle XX, i no vull dir el millor per no semblar injusta. Malauradament en els darrers anys es llegeix poc en veu alta, es recita molt menys, els muntatges teatrals s'han encarit i la gent jove coneix poc a fons aquest autor, en general.

Sagarra va escriure de tot i tot ho va fer bé: periodisme, prosa, teatre, poesia seriosa i satírica, traduccions inoblidables... Va escriure, quan li va caldre, en castellà, i també ho va fer bé. El tema de la no-felicitació a Margarit ha tornat a revifar estranyes polèmiques sobreres, presents de tant en tant en el país, sobretot en el món cultural. Què hi farem. Sagarra s'havia de defensar en ocasions d'escriure teatre en vers, avui, si fos viu, potser  seria prou agosarat per dir que escriu teatre en vers perquè sí, perquè li agrada, parafrasejant Apel·les Mestres, autor encara més oblidat i recuperat poèticament en un anunci de telefonia mòbil, que ja és gros. 

Torno a la versió actual del clàssic, Rosa Boladeras defensa molt bé el paper i excel·leix en aquests monòlegs apassionats que van arribar a funcionar sols, ja que els havia escoltat recitar sovint,  més enllà de l'obra de teatre. Un altre tema és quan hi ha un diàleg viu, una conversa a diferents veus, sovint massa apressada i amb defectes generalitzats que ja he comentat en d'altres vegades. Com ara que si una cosa és en vers s'ha de fer bé en ves, s'han de respectar pauses, diftongs, i coses com ara aquest però que es converteix en pro gairebé sempre i que fa que es perdi una síl·laba imprescindible però (no pro), també, musicalitat i coherència. No sé si la gent, en general, no té oïda, però a mi em grinyolen aquesta mena de coses, que sovintegen quan es fan muntatges en vers. 

No m'han fet el pes aquests personatges, sovint grotescos, que van desfilant per l'escena, ni tampoc inexplicables travestismes que no entenc a que venen, potser és que no els he entès, ho admeto. No m'ha acabat d'abellir l'ús i abús de la coneguda tonada de Porter Moix. Xavier Ripoll, gran actor i que defensa bé el paper, no m'acaba de donar el perfil d'aquest senyor Ramon, però em va passar el mateix amb Torrents, a la mítica versió televisiva de l'obra. M'imagino que aquest don Ramon ha de semblar un senyor benestant, maduret, elegant, estil Ramon Casas o Rusiñol, no sé si m'explico. Malgrat tot, recuperar Sagarra, sigui com sigui, està molt bé i sempre és un goig. El vers de Sagarra és tan brillant, tan amarat de vocabulari popular i culte que aconsegueix una gran versemblança, si es diu bé, sense excessos ni intents de què no sembli vers sino una mena de cosa estranya.

Sagarra, tan bescantat per anacrònic o elitista,  va  escriure una obra la qual, llegida en clau actual, resulta totalment feminista. Una dona humil es guanya la vida honradament, malgrat el gran nombre d'assetjadors de casa bona que l'envolten. Un que sembla el més seriós i decent, un conco una mica amargat de la vida, li ofereix deixar la feina i mantenir-la, cosa que empipa molt la dona treballadora. L'home recapacita i li ofereix matrimoni però la florista, empoderada al màxim, manifesta que li abelleix més ser independent i lliure que no pas desclassar-se o lligar-se a un senyor, per ric i ben plantant que sigui. L'Antònia és una de les grans dones sagarrianes, com la Caterina, la Glòria i algunes més. 

Sagarra té obres millors i pitjors, pel que fa als arguments, però sempre hi ha, en totes elles, fragments brillants, ben escrits, que viuen sols, i un domini extraordinari del temps narratiu. Les millors obres sagarrianes sempre funcionen, com en el cas de Guimerà, que té obres que val més no recuperar, com en el cas de la darrera que es va fer al TNC, precisament. Passa amb tots els autors,  amb els novel·listes, i, avui, també amb els directors de cinema. Ningú no és igualment bo sempre ni en tot moment.

Les recuperacions del nostre gran teatre català, en el qual incloc de ple Sagarra, son sovint erràtiques, intermitents, atzaroses i no sempre reeixides. El Romea havia de ser el temple d'aquest teatre clàssic català però les coses han anat d'una altra manera i encara bo que continua obert i en actiu, amb programacions interessants, tot i que no és allò que hauria pogut estar. 

La televisió catalana, així mateix, ha estat atzarosa, amb el tema. Per sort ens queden mostres diverses del que s'havia arribat a fer, i no parlo de la mítica Rambla de la Sardà, sinó de produccions modestes del segon canal, allò de les Lletres catalanes, sobretot. De fet, amb el teatre castellà passa una mica el mateix, un gran autor com Buero Vallejo és  car de veure, va viure més anys que Sagarra i en una darrera entrevista a la televisió que es va passar de puntetes ja es planyia del bandejament en el qual se l'havia col·locat. I, sí, també el vers castellà es llegeix, per aquells verals, de forma estranyament actualitzada, en molts casos. No és cap consol, evidentment.

En tot cas, he de dir que aquesta Rambla em va agradar més del que em pensava que m'agradaria. Els moments brillants fan oblidar les seves petites limitacions i alguns estirabots. Boladeras és una actriu carismàtica i amb grapa i,  de la resta del quadre escènic, tot ell força interessant, en remarcaria l'actuació, breu, de Berta Giraut quan fa d'Isabel, amb una dicció envejable i una veu molt maca. Hi havia molta gent de fora de Barcelona, que havia vingut en uns grans autocars, a vessar. Avui tot és a l'engròs o sembla que no existeix, de vegades. En algunes ressenyes he llegit planys sobre la Rambla d'abans i la d'ara, aquests laments nostàlgics son freqüents, oblidant que la vida es canvi i que res és com havia estat ni serà com és avui i que mirar enrere fa que ensopeguem i no ens acabem adonar del present, que és l'únic temps, fràgil i efímer, que ens pertany de ple.

A la Rambla d'avui encara, per sort, queden parades de flors. Si l'obra hagués estat centrada en els Ocellets encara tindríem més combustible per a la nostàlgia crònica.

Cap comentari: