20.11.19

LA INQUIETANT UTILITAT DE LA MENTIDA ÚTIL


Al llibre de Nicola Chiaromonte que comentava fa uns dies es reprodueix aquest demolidor fragment del llibre Los Thibault, de Roger Martín du Gard, pertany al volum III, situat en el marc de la Primera Guerra Mundial.

-Què pot fer un govern en temps de guerra? Dirigir els esdeveniments? Vostè sap perfectament que no. I dirigir l'opinió? Això sí. Fins i tot és l'única cosa que pot fer!...
Doncs, bé, ens hi dedicarem. La nostra tasca principal és, com ho diria?, la transmissió 'arranjada' dels fets (...)
-La mentida organitzada!
-(...) No i no! Molt poques vegades és convenient dir la veritat! És indispensable que l'enemic sempre estigui equivocat i que la causa dels aliats sigui l'única justa! És indispensable...
-...mentir!
-Sí, encara que no fos sinó per ocultar, als qui lluiten, allò que es cuina a la rereguàrdia! Encara que no fos sino per amagar als de la rereguàrdia les coses esgarrifoses que s'esdevenen al front! (...) Sí, benvolgut amic! El més efectiu de la nostra activitat (em refereixo a la dels dirigents civils) està encarrilada... no tan sols a mentir, com vostè diu, sinó a mentir 'bé'. En aquest terreny de la 'mentida útil' hem realitzat a França, durant aquests quatre anys, veritables prodigis!

La mentida útil i l'art de mentir bé no es practiquen tan sols en els temps de guerra, també als temps de pau. I no tan sols utilitzen aquest art inquietant els qui governen, també hi excel·leixen els dissidents i les oposicions rebels, els predicadors  religiosos i els nostres propis líders. De fet, moltes coses les creiem per fe personal en aquells que ens les diuen, ja que resulta difícil, gairebé impossible, comprovar tota mena d'informacions. Ens han mentit els capellans i els historiadors, fins i tot els científics, per interessos personals o col·lectius. Ens ha mentit la família, en reconvertir informacions incòmodes i passats poc edificants. Un altre tema és que, en algunes ocasions, el mentider creu, fins i tot, les seves propies fabulacions. 

Les mentides més perceptibles son les maldestres, car aquest art de mentir bé no es troba pas a l'abast de tothom, cal molta grapa i molta intel·ligència, per resultar convincent. Una gran part de la literatura més interessant té, com a rerefons argumental, el fet de desvetllar mentides diverses i enganys assumits amb innocència. En general, qui ens desmunta unes mentides ens n'explica unes altres. I, de fet, potser ens hem de resignar al fet de què la mentida, la mitja  veritat i una bona dosi d'hipocresia sostenen un cert ordre social, fins i tot. I un gran nombre de relacions humanes, ben mirat.

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Hi ha també les mentides piatoses que a vegades són fins i tot necessàries, però aixó es fora del camp de la política.

Júlia ha dit...

Doncs sí, la mentida és necessària o aconsellable en molts casos, la franquesa excessiva esta sobrevalorada, em temo.