2.12.19

CENTENARIS I COMMEMORACIONS


Algú em va comentar un dia, en parlar de determinats problemes mèdics difícils de resoldre, que al capdavall un acaba esdevenint especialista de la seva malaltia. Fa molts anys, vint si fa no fa, que formo part d'un grup d'història del barri, i deu que participo en Tot Història. Tot plegat, que amb aquestes activitats he après molt més que no pas en els estudis acadèmics i convencionals. En el tema històric, com en tants altres, quan més llegeixes més t'adones de la relativitat del que sabies, de les mentides o mitges mentides que t'han amollat des de totes les bandes ideològiques, i de què, quan més estudies i llegeixes més t'adones de que no saps gairebé res i de què fins i tot els especialistes de més anomenada saben poca cosa i estan lligats a les seves pròpies dèries i convencions. 

Amb el tema de la Setmana Tràgica, l'any 2009, vam desenvolupar moltes activitats a l'entorn del tema. Quan hi ha commemoracions, com ara centenaris, el tema, de forma temporal, es posa de moda, es publiquen llibres d'història i de ficció, i es munten cicles de xerrades i conferències magistrals. Vaig escoltar, durant aquell centenari, moltes inexactituds i moltes bestieses per part de persones d'anomenada. Fins i tot gent del mon acadèmic qui, en privat, et comentava aspectes poc adients al relat vigent, matisava aquells comentaris quan feia una xerrada on el públic era eclèctic, nombrós i divers. Tot plegat, sense arribat a aquell extrem, em recorda l'actitud de Satre, negant-se a denunciar l'estalinisme assassí perquè no s'havia de trasbalsar la classe obrera.

Enguany commemorem el centenari de la Vaga de la Canadenca i torno a escoltar mitges veritats i a llegir relats oficials. Sovint s'obvia el context, els antecedents, el que va passar després i com, aquelles fites assolides al final de la vaga van ser, en molts casos, paper mullat o van afectar poca gent. Per exemple, la vaga de la Canadenca va coincidir amb una vaga del tèxtil en la qual es van aconseguir aspectes potser més rellevants que no pas això de les vuit hores, que algunes empreses ja havien assumit i que es va acceptar el tercer dia de vaga, tot i que no a nivell hispànic, és clar. O se sap molt poc de les revoltes protagonitzades per dones, mal conegudes encara, malgrat els esforços de gent de pes com la historiadora Soledad Bengoechea.

Un recurs interessant és espigolar a la premsa, al dia a dia, però per aportar novetats cal temps i dedicació i sovint és més còmode recorrer al relat establert i a algunes publicacions beneïdes per l'ortodòxia suposadament progressista. L'any 2017 no es va celebrar tant el centenari d'una vaga general complexa però molt interessant, per diferents conceptes. Tal i com s'expliquen aquests fets es restringeix el tema a Catalunya, una cosa que també feia el govern de l'estat espanyol en molts casos, no fos cas que els treballadors fessin reividicacions a nivell peninsular. El tema del catalanisme servia per a esquerra i dreta, quan convenia. I és que en aquella època la Lliga estava negociant una mena d'autonomia. La Lliga havia perdut la confiança dels obrers però també de molts dels seus suports espanyols, que creien que donava, ai, peixet a les vagues.

Ahir vaig fer una xerrada breu sobre el tema, comptava just amb mitja horeta, molt poc temps per a incidir a fons en els referents, motius i detalls d'aquella vaga, tan mitificada, sobretot perquè, en teoria, va acabar bé. En Josep Guzman, president del CERHISEC, que amb l'ajuda d'un estudiant ha endegat un buidatge de premsa de l'època, va fer una xerrada d'una hora i mitja fa pocs dies, en el context de les celebracions del cent cinquanta aniversari del Poble-sec i ens va faltar temps, així mateix.

Els fets històrics son complexos i qualsevol intent de divulgació, tot i que interessant i necessari, és com agafar aigua amb un cistell. Per altra banda, molta gent vol certeses i de certeses n'hi ha molt poques, a la vida individual, social i política. I ja no entro en el tema dels novel·lons oportunistes que aprofiten les commemoracions per endegar la corresponent llegenda suposadament històrica, en la qual els fets son com una mena de decorat de cartró-pedra, com en tantes pel·lícules de bons i dolents a l'entorn de, per exemple, la guerra civil. 

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Sovint la historia està molt mal explicada, te n'adones en casos que has viscut personalment, que no té gran cosa a veure el que expliquen amb el que realment va passar.

Júlia ha dit...

En moltes ocasions és que no hi ha manera de poder saber què va passar exactament, malgrat que hi hagi documentació, que no sempre n'hi ha, aquesta respon a interessos i ideologies, es pot falsificar fàcilment, en el fons creus les coses perquè creus en aquell que te les explica o les ha escrit.

Júlia ha dit...

Ni tan sols del que t'expliquen sobre la pròpia família te'n pots refiar del tot, i la memòria ens enganya a nosaltres mateixos, amb el pas del temps.

Júlia ha dit...

Un llibre molt interessant sobre el tema és 'La invención del pasado', d'un gallec, Miquel-Anxo Murado. Se centra força en la 'reconquista' pero es pot aplicar a la historia en general, el que explica.