13.12.19

MAL DE LLENGÜES I DE POLÍTIQUES CULTURALS


Manllevo el títol de l'entrada del d'un llibre del meu admirat senyor Tuson (epd). Tuson, quan el vaig tenir, de forma breu, a l'escola Normal, de professor, no parlava català però més endavant va implicar-se a fons en la defensa de la llengua catalana i, sobretot, es va esforçor en esberlar prejudicis diversos a l'entorn del tema lingüístic, en general. Recomano tots els seus llibres, malgrat que en alguns dels darrers es repeteixen idees i conceptes. Seria una llàstima que restessin abaltits a causa de l'acceleració consumista actual.

Això de la llengua, en la vida normal, ens donaria pocs maldecaps, la gent fa la seva vida i parla el que li sembla i com li sembla. De fet, el llenguatge hauria de servir per entendre'ns i, afortunadament, és així en molts casos. Ara el senyor Montilla, qui, per cert, no té pas un nivell d'expressió oral massa reeixit, ni en català ni en castellà, s'ha embolicat sobre nosequè  dels alumnes catalanoparlants i en si tenen dificultats en castellà i això justificaria fer més castellà. Ja tenim el tema polític prou enredat, aquí i allà, com perquè ens surtin amb més estirabots.

En general, sobre l'escola i el que s'ensenya i com, tothom opina. Una vegada una persona del camp de la sagrada ciència va afirmar en un escrit que l'escola -no sé si la primària o la secundària, en general els que no son del gremi no fan massa distincions- no fa ensenyament científic. Li vaig comentar que trobava poc científic fer aquella afirmació i crec que no li va agradar gens el meu comentari. A ningú no li agrada, a mi tampoc, que ens enfrontin amb les pròpies contradiccions, que acostumen a ser moltes i evidents.

En tot això de la llengua s'han fet i es faran afirmacions diverses, poc contrastades. La realitat, però, va per un altre costat, pel de la vida real. Quan jo vaig començar a fer de mestra encara cuejava allò de la llengua materna i s'esgrimien teories sobre el problema que representava, pels menuts, estudiar en una llengua que no fos la de casa. Era una argumentació orientada a aconseguir ni que fos unes engrunes de català a l'escola, cosa que va anar arribant amb calçador fins que no es va implantar la immersió.

En el temps en què es va implantar la immersió jo treballava a escoles amb una majoria d'alumnes que provenien de la immigració hispànica i no veia clar aquella proposta. En una escola d'estiu una patum pedagògica de les d'aleshores ens venia la moto del català necessari per al futur laboral del jovent i sobre la necessitat d'apostar pel tema. Li vaig objectar que feia, com qui diu, quatre dies, ens havien assegurat, els mateixos pedagogs o uns altres de prestigi, tot allò de la llengua materna. No m'ho havia inventat pas jo. Doncs em va deixar com a una ignorant, que allò era una estratègia, vaja. O sigui, parlant en plata, era política. Un dels exemples sobre immersió que ens explicaven amb pèlsi senyals als cursets era el del Canadà, aquí sempre tirem d'exemples foranis, molt poc semblants a la nostra realitat.

La immersió es va fer i no va passar res i vaig apostar pel tema, encara més quan van començar a arribar alumnes de tot el mon, a l'escola pública de barri, és clar, i ja el tema no era ni el castellà ni el català sinó la barrija-barreja inevitable. I és que en això de les escoles hi ha moltes categories, també entre les públiques, car el barri i la situació social tenen més pes que no pas les filosofies diverses que s'esgrimeixen quan toca. Allò de la llengua materna, aquelles teories segons les quals, a llocs com Suècia, en el passat remot, quan arribava un infant amb l'urdu o el xinès com a llengua de casa cercaven algú que l'entengués i l'acollís, van esdevenir obsoletes quan els infants amb llengües diverses i llunyanes i cultures d'aquí i d'allà, van arribar a dojo. 

L'escola primària es va adaptar com va poder i els infants, tot i que suposo que alguns de nou vinguts, petitons, no sabien ben bé a quin mon havien aterrat, també es van adaptar. I no es va enfonsar el mon. Ja no es podia argumentar allò de la llengua de relació, car tot s'havia complicat. Allò que es va viure com un problema, fins al punt de què molts pares i mares finolis canviaven les criatures d'escola quan hi havia massa multiculturalitat ètnica i social a les aules, després va esdevenir riquesa cultural i avui, tot i que hi ha de tot i alguns finolis continuen cercant l'escola perfecta, hi ha centres en els quals la barreja es evident. I no passa res.

Al principi de la immersió, en uns altres cursets -un company mestre feia broma, fa anys, sobre això dels cursos, parafrasejant el poeta 'me sé todos los cursos', deia- se'm va assegurar que els infants de no sé quins barris humils jugaven al carrer en català, cosa que encara no passa ni avui. Fins i tot es va voler ficar cullerada en les activitats d'oci, al pati, per sort la intenció no va prosperar. He de dir que l'alegre pau i la germanor que es viuen a les escoles elementals es complica a la secundària, per molts motius. Les motivacions d'una part del professorat per dedicar-se a l'ensenyament no son tan vocacionals ni sacrificades i l'edat de les criatures és complicada. Un gran error va ser enviar els preadolescents a això de l'ESO, però, vaja, ja està fet. 

La societat canvia i evoluciona i hem arribat fins aquí, amb un cert èxit. Les escoles, tot i que sempre hi hagi mancances, tenen més recursos que abans i això ho podem valorar a fons les mestres que ja som grandetes, és clar. Ara volen tornar a remenar el tema, en aquest cas els polítics repatanis. De fet, el que es fa a l'escola està sobrevalorat, si l'escola elemental tingués tant de pes la gent de la meva edat seria tota fatxa i catòlica practicant. De l'escola se'n diuen molts penjaments car cadascú parla per ell mateix, pels seus fills i, ara, pels seus néts. O sigui, per l'experiència propera i casolana. Experiència des de la qual jo també manifestaré les meves vivències.

Vaig dur als meus fills a una d'aquelles escoles del CEPEC, per tal que fessin l'ensenyament en català, aleshores tot era encara en la llengua cervantina. Vam haver de gratar-nos la butxaca i, al capdavall, aquelles escoles, que després van passar a públiques tenien, també, moltes contradiccions. La primera a la qual va anar la meva filla gran, al meu barri,  va acabar com el rosari de l'aurora. Els mestres pertanyien a diferents partits polítics d'esquerra, més o menys radicals, els pares, també. La directora era una mica il·luminada i es va veure bandejada per les noves mestres. Com que la cosa es va anar complicant l'escola va acabar per tancar. Vam poder dur el nen i la nena a una d'un altre barri, a una altra del CEPEC. Ara no els podria dur allà perquè aquella escola, que ja és pública, no em tocaria. La cosa no seria greu perquè avui les del meu barri fan immersió i s'han modernitzat en tots els  aspectes.

La meva néta va a una escola pública normaleta, amb una població escolar d'allò més diversa. De vegades, en broma, i que no s'enfadi ningú, dic que sembla una estampa del Dòmund, aquell pati, a l'hora en la qual venen pares, mares i avis a recollir els menuts. No passa res, i a banda de la gent no europea també hi ha italians, anglesos i famílies d'altres països més propers. Crec que, en general, al pati juguen força en castellà, què hi farem. Però em penso que la culpa no és del manxaire sinó del fet que l'oferta de dibuixos animats i vídeos per a criatures, que avui es consumeixen, sobretot, a través de tablets i mòbils és en aquesta llengua. I és que els mitjans audiovisuals i les noves tecnologies tenen poca oferta en català.

Als principis de la TV3 el català va fer un salt qualitatiu important entre l'alumnat de parla castellana, gràcies  al club Súper3, a la Bola de Drac i, fins i tot, a Dallas, car la gent, encara que no ho admeti, fa la vista grossa, a casa, amb això de les programacions poc educatives. Pel meu gust i per molts motius ara s'ha perdut pistonada. L'únic programa infantil de qualitat reconeguda i de  consum transversal, és el MIC, però arriba a infants molt petits i després es passen a d'altres coses, algunes de força ximpletes, tot s'ha de dir. Però els grans fem si fa no fa.

En general, avui, el jovent parla la llengua de la seva colla d'amics, cosa que no vol dir que no en sàpiga d'altres. I mira moltes sèries, directament, en anglès. Per tal d'implementar la immersió es fa fer allò del reciclatge, a alguns mestres de parla castellana els va agradar fer aquells cursos però d'altres es van trobar amb un professorat dogmàtic que els va fer avorrir el tema. Vaig conèixer un parell de mestres que van assolir el nivell més alt de català, però que no el parlaven si no era per imperatiu legal. De fet hi ha gent que porta tota la vida per aquí i no et dirigeix ni un mot en català, si pot. 

Tampoc estic d'acord amb això de què si et parlen en castellà responguis en català, no m'agrada que ningú em digui com he de parlar, la veritat. Cadascú que faci el que li abelleixi, car la vida és diversa i els moments vitals, també. Ja no entro en el tema de què gent castellana encara que no sigui d'aquí, no esdevigui capaç d'entendre el català quan jo mateixa puc, sense haver-los estudiat, esbrinar el que volen dir escrits senzills en d'altres llengües derivades del llatí. 

Hi ha gent que, tot i que entén i valora el català i et demana que li parlis, es incapaç d'expressar-se en una llengua que no sigui la seva, se sent incòmoda. Hi ha gent que et parla un català perfecte, per demostrar que pot fer-ho, i és absolutament anticatalana. Hi ha de tot a la vinya del Senyor, vaja. Hi ha poca gent dedicada a l'ensenyament que s'hagi interessat per aprendre alguna llengua del nou alumnat nou vingut, àrab, xinès, urdu, portuguès... La curiositat  cultural no és majoritària i així és el mon. 


La meva néta parla català a casa i a l'escola fan immersió, però es mira a la tablet coses en castellà i  de vegades amolla expressions castellanes d'allò més sucoses, fins i tot en aquest castellà que en diuen latino. El mon és variat, podria ser divertit i tot s'ha d'entomar amb una certa ironia. Però, ai,  venen els polítics, els qui fan plans d'ensenyament, els saberuts  dogmàtics i aquells i aquelles que ens diuen què hem de fer i què és el que toca, siguin castellans, catalans o americans, i ja l'hem espifiat. 

Jo vaig fer tot l'ensenyament en castellà dogmàtic, a casa es parlava català i fins i tot es llegia una mica El trobador català, i després, abans de la immersió, vaig poder aprendre català en aquells cursets d'aleshores. No entenc que encara, algú de la meva edat, de parla catalana, em justifiqui la seva ignorància ortogràfica o el fet de llegir, majoritàriament en castellà, perquè a l'escola no el va aprendre. Els anarquistes utòpics van intentar brandar, sense èxit, allò de l'esperanto, també podríem retornar al llatí però, de fet, acabarem, de moment, amb l'anglès funcional de supervivència i aneu a saber en què es convertirà aquest anglès al llarg dels segles que han de venir. 

I pensar que, segons ens explicaven a l'escola del meu temps, tot plegat va ser culpa d'aquells carallots de la Torre de Babel...

4 comentaris:

F.PUIGCARBÓ ha dit...

A la pràctica, la immersió ha aconseguit que tots els nens al pati de l'escola i al carrer parlin en castellà. I no nomès els nens, passat per instagram i veuràs quina és la llengua oficial.

Tot Barcelona ha dit...

D´acord amb l´escrit, en el fons i en la forma.
Salut

Júlia ha dit...

La immersió ha aconseguit que, encara que no es parli al carrer, el català sigui patrimoni de tothom, jo ho trobo molt bé. Un altre tema és que les llengües minoritàries en nombre de parlants i sense un estat al darrere -que, pel meu gust, no fa cap falta- ho tenen pelut, és com això de les malalties minoritàries, si no dona rendiment el medicament, no s'investiga. Es trist, però és així.

Júlia ha dit...

Miquel, un problema pelut perquè toca la fibra sensible, l'imaginari sentimental i moltes coses més.