20.1.20

LA CIUTAT REAL I LA CIUTAT RETRATADA



A CaixaForum es pot veure, fins al 8 de març, una exposició que porta per títol Càmera i ciutat. És una mostra molt interessant, exhaustiva, feta en col·laboració amb el Centre Pompidou, i que recull un eclèctic fons que vol incidir en el tema de la ciutat i les seves grandeses i misèries. Hi trobem algunes filmacions, de vegades obra dels mateixos fotògrafs i fotògrafes, una gran part dels quals de casa nostra. La fotografia i, després, el cinema, son eines, avui, al servei de la història, però, com passa amb les restes arqueològiques, no ens ho poden mostrar tot ni en cap moment. La mirada no és mai objectiva del tot, al darrere sempre hi ha això que avui en diuen el relat.

Com en un gran nombre d'exposicions actuals, l'excés perjudica la reflexió. Avui més aviat  passegem per museus i mostres diverses, l'èxit d'un esdeveniment es compta per l'audiència, com els programes de televisió. L'oferta cultural és abundant, el consum cultural una activitat habitual i aquest  consum, en molts casos, el podem realitzar amb una despesa mínima o gairebé de franc. Tot i que en el camp  cultural, com passa amb tantes altres coses, els llocs cars tenen més èxit que no pas els barats, i sembla que les cues i dificultats per visitar el que sigui representin una  mena d'estrany al·licient. 

Un problema dels grans indrets expositius és la manca de seients còmodes. Per exemple, a l'exposició que comento hi ha filmacions inquietants que demanen observació acurada i paciència, com ara una de Joan Colom de gairebé mitja hora de durada, on podem recuperar la misèria propera dels seixanta. Però, qui es pot estar mitja hora a peu dret,  davant d'una pantalla petita, mentre la gent va i ve? 

Parlo d'aquesta exposició però podria parlar de moltes altres, això de fer-nos patir a peu dret, tot i que avui encara et facilitin, en alguns llocs, seients plegables que, és clar, has de carretejar amunt i avall, és una constant. Tot és massiu i demana rapidesa, passeu, mireu, marxeu. En el cas de CaixaForum jo, per exemple, puc tornar a les exposicions en més d'una ocasió, visc a prop, tinc tarja de La Caixa. Però no tothom ho pot fer. I potser ja li està bé a la majoria de la gent el passeig ràpid per museus i el que sigui, és com es viuen els museus emblemàtics als  viatges d'avui, en general i amb totes les excepcions que es vulguin.

Pel que fa a la fotografia, avui és a l'abast de tothom, podem retratar el que sigui amb un mòbil i els resultats, si es té una mica de grapa, són excel·lents. Però la difusió de les nostres imatge personals serà limitada, com ho és l'aportació  individual als blogs o espais diversos de les xarxes socials. El darrer àmbit d'aquesta mostra, el  que fa referència a l'actualitat, incideix més aviat en l'aspecte artístic de la fotografia. Mentre hem contemplat, amb una certa angoixa, els carrers i els infants  pobres, malgirbats i violents dels anys seixanta, la misèria actual urbana, tan propera, sembla no merèixer una gran atenció artística. És clar que ara no es poden retratar persones i infants sense riscos, al menys, en el món occidental. El dret a la intimitat avui és més consistent, malgrat  estar exposats a què ens retrati qualsevol passavolant. 

Davant de les imatges d'aquelles ciutats amb barris miserables, una de les quals, Barcelona, resulta incòmode imaginar qui eren totes aquelles persones i què en va ser, de la majoria. Els artistes, els fotògrafs innovadors, tenen noms i cognoms, però els protagonistes de les imatges són gairebé tots ells i elles carn de canó fotogràfic i no devien rebre ni tan sols una propineta per tal de passar a la posteritat.  A una obra de Buero Vallejo, El Tragaluz, un vell xaruc es pregunta una i altra vegada qui son els personatges anònims de les velles postals, gent que ell retalla i conserva. 

Encara més incòmode resulta pensar perquè la marginalitat i la misèria d'avui és troba tan allunyada de l'interès dels cineastes, dels fotògrafs, amb algunes excepcions remarcables. Darrerament, gairebé de puntetes, ha passat per alguns, pocs cinemes, una pel·lícula sobre la gent que dorm al carrer, protagonitzada per una de les víctimes d'aquesta situació. La visió de gent dormint al carrer inquieta els cors sensibles, sobre tot a l'hivern, i no és exclusiu de la nostra ciutat, però t'insisteixen en què la solució del tema és difícil i acabes que t'ho creus tot. 

Fa anys la misèria s'arraconava en determinats indrets i hi ha qui ha viscut i envellit sense veure-la mai de prop. Però avui la gent dorm als portals de les cases, als bancs del carrer, on pot, des que el recurs dels caixers ha anat de baixa. Hi ha un munt d'edificis abandonats, buits des de fa anys i panys, mal utilitzats, el problema, expliquen, és que s'haurien d'arranjar i tot val molts diners. Plantejar coses com ara obrir el MACBA (per triar un espai en condicions i calentó) per tal de deixar dormir-hi a dins els marginats pelats de fred del Raval pot semblar una boutade, és clar.  O un centre civic, o una església, cosa que alguna parròquia ja ha fet en ocasions, o qualsevol altre museu... I ja no entro en el tema de les imatges, de vegades amb premi, que reflecteixen guerres i  desgràcies llunyanes, amb criatures no pixelades pel mig. Al volt de tot plegat caldria un debat a fons però no corren massa bons temps per debatre res a fons i sense pressa.

En tornar de CaixaForum, de reflexionar sobre les visions de la ciutat, vaig passar per davant del Palau d'Esports, malmès, abandonat,  amb aluminosi, em diuen. Tot el seu volt, des de fa molt de temps, és una mena de ciutat de la misèria. Tal com està el panorama el podrien obrir, al menys, per acollir la marginalitat, ni que sigui de forma temporal i precària. Hi ha gent que se m'enfada si els dic  que aquesta mena de coses em preocupen molt més que no pas les reivindicacions polítiques etèries o el canvi climàtic, així que paro aquí. I això que el mon, en general, ara caic ara m'aixeco, em sembla que millora, i tan sols cal llegir llibre com el darrer de Blom, autor de les meves devocions personals, sobre les gelades terribles dels segles XVI i XVII i el món violent i terrible en el qual es van haver de patir. Ja se sap que aquella  capsa de Pandora, al menys, hi va quedar l'esperança.

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Clar, abans eren quatre els que feien fotografies, les feien i les revelaven ells mateixos, però en sortir aquests mòbils, tothom fa fotos a dojo i com dius de molta qualitat, però aquesta immediatesa li ha tret el rigor i l'espontaneïtat a les fotos antigues, que no només no es podien retocar, sinó que no sabies com sortirien fins que les revelaves.

Júlia ha dit...

I no creguis, també es manipulaven, si calia...

Tot Barcelona ha dit...

Molt recomenable ¡¡¡

I dos; i si és posible : "Memorable", de Bruno Collet....fantástica
salut

Júlia ha dit...

Ho tindré en compte, Miquel.