El rec: Memòries de vint-i-sis estius (Cossetània) és el darrer llibre d’Olga Xirinacs, l’escriptora amb una més llarga i rellevant trajectòria de la literatura catalana, viva i en actiu. Xirinacs ha escrit narrativa, poesia, assaig i llibres de memòries. En narrativa ha conreat gèneres diferents i té llibres excel·lents. Pel que fa a la seva poesia, relativament poc coneguda, la vaig descobrir més tard i em va impressionar la seva qualitat. Malauradament, una edició de la seva obra completa no va conèixer la difusió i distribució que mereixia. L’autora continua escrivint i publicant, darrerament ha tret un deliciós llibre de poesia, Natura, i aquest altre, de memòries personals, on evoca els vint-i-sis estius que va passar a Rubí, de petita i de jove, amb els seus avis paterns.
Aquest llibre no és una evocació convencional del passat. Hi trobem records familiars, és clar, però moltes coses més. Hi ha força poesia a les seves pàgines, malgrat ser un llibre en prosa, així com un gran nombre de referències culturals de tot tipus. Olga Xirinacs és també pianista, ha pintat i dibuixat, ha fet interessants collages i tot i rememorar un passat perdut viu plenament en el present, ja que manté un bloc seguit per molts dels seus lectors. Els premis solen ser un al·licient, però de vegades provoquen reticències, en el món cultural, i guanyar-ne un munt de tota mena en pocs anys va perjudicar, en certa manera, la percepció de la seva obra. Som un país petit, amb les seves virtuts pròpies però també, en moltes ocasions, mesquí i envejós.
L’escriptora, avui, és tot un mite a Tarragona, on viu, però el món de la cultureta oficial barcelonina no ha estat tan agraït amb ella com caldria. O així m’ho sembla. En tot cas, aquest llibre és una gran ocasió per donar a conèixer l’obra de l’escriptora als joves que no n’hagin tingut ocasió, malgrat que compta amb llibres de narrativa juvenil, molt interessants. I, per als qui som més grans, és un bon moment per a recuperar i posar en valor una literatura de gruix, en la qual convergeixen un munt de temàtiques, noms i obres d’escriptors, de músics, records de cançons tradicionals, de llegendes. Hi trobem un vocabulari ric, generós, amarat de mitologies diverses i un context en el qual aquesta Olga petita descobreix, a poc a poc, el món, mentre creix, i consolida la seva vocació literària.
En el llibre l’autora es refereix a ella mateixa en tercera persona. Es ella i no és ella, car en el fet literari sempre hi ha el pes de la recreació. Ens inserim en un món suposadament idíl·lic que no ho és tant. Hi ha fets del passat poc explicats pels adults, violències antigues i més recents, com la Guerra Civil. Olga Xirinacs va néixer, precisament, l’any 1936. Ens trobem enmig d’un nucli familiar acollidor, amable, però que transita per les seves pròpies pors, pèrdues i tristors. Els infants creixen, la petita Olga serà mare i somiarà en llegar aquell món infantil seu a la filla, però això no serà possible perquè l’imprevist, en aquest cas, simbolitzat en un fet molt real, les riades de setembre de 1962, s’emportarà paisatges i records i tot serà diferent. El rec mític perdrà la seva presència tot i que la vida continuarà, com sempre, malgrat tot.
És aquest un llibre que cal assaborir a poc a poc i que demana tornar enrere de tant en tant, per recuperar-ne fragments inoblidables. La trajectòria vital, amb el sotrac de l’adolescència i l’esclat de la joventut, ens enfronta amb la novetat, amb les ànsies de viure, de descobrir, d’experimentar. Després, però, trobem a faltar el temps de la infantesa, quan tot era nou i misteriós i tot era, també, possible, com ara l’existència de les fades o la presència dels éssers inquietants de la foscor. Un cop passada la inevitable nostàlgia, a frec de la vellesa, els records tornen a ser amables, tendres, consoladors. La vida és així, té de tot una mica, i sabem que passa, de forma irreversible. Aquests dies estranys que estem vivint són ben adients per a immergir-nos en aquest Rubí del passat, gràcies al miracle de la bona literatura, i per entendrir-nos amb la força d’aquestes minucioses i poètiques evocacions d’un món desaparegut, però ben viu en la memòria i en el record.
Publicat al blog cultural Llegir en cas d'incendi (30/3/2020)
2 comentaris:
En una librería de Ho Chi Minh (Saigón), compré un libro usado solo por estar escrito en catalán. Después lo leí. Era de Olga Xirinacs, una reina.
Chiloé, una de las grandes, no tiene el reconocimiento que merece. La prosa es buena pero su poesía es mejor, para mi gusto.
Publica un comentari a l'entrada