5.4.20

JOVENTUTS MALMESES I GUERRES PERDUDES






Fa anys, en uns cursos per a mestres, a l’entorn del tema de com treballar el concepte de «pau» a l’escola, algú va comentar, de forma molt encertada, que no hi havia millor manera de treballar la pau que explicar bé les guerres. Víctor Amela ha recollit en aquest llibre, Ens van robar la joventut (Rosa dels Vents/Plaza & Janés), testimonis directes d’aquella tragèdia que va ser la Guerra Civil, en concret, d’homes que van sobreviure i van arribar a frec dels cent anys. Eren els joves de l’anomenada Lleva del Biberó, una denominació que ja em sembla, d’entrada, poc reeixida. Que gent que n’ha passat de tan grosses arribi a una edat tan avançada, com seria el cas, així mateix, per exemple, de Neus Català, fa trontollar totes les teories sobre la longevitat assumida gràcies a fer una vida saludable.

El llibre té diferents capítols. En el primer hi trobem divuit entrevistes fetes a aquells supervivents, eren nois que no tenien cap interès en anar a lluitar, feien la seva vida, eren molt joves, i a través d’històries que semblarien inversemblants si no sabéssim que la realitat supera tota la literatura, ens expliquen vivències extremes, doloroses, terribles. La veritat absoluta no existeix, hem d’anar composant la nostra visió de la realitat a través de peces diverses. Però, en general, si alguna conclusió es pot treure d’aquests testimonis, és que la guerra va ser absurda, violenta sense pal·liatius, i que, en tot cas, no calia enviar, quan ja estava pràcticament perduda, aquell munt de jovent a l’escorxador, mal equipat, mal dirigit i sense cap mena de preparació seriosa. El bo i millor de tota una generació es va quedar allà, vora l’Ebre, havent viscut molt poc. Els supervivents van patir molt després, no van tenir ocasió de recuperar una vida que ja no seria mai com hauria pogut ser. Malauradament avui es fan lectures simplistes o en clau heroica d’aquells fets, i els seus escenaris es van convertint en ruta turística i en un cert parc temàtic. Ha passat amb totes les batalles, Victor Hugo ja explica com un pagès fa diners explicant el fets de la batalla de Waterloo als encuriosits viatgers que en visiten els escenaris.

La segona part del llibre recull cinc testimonis de supervivents que van anar a la guerra convençuts, per ideologia, de forma voluntària. I la tercera recorda testimonis semblants, però de l’altre bàndol, com ara els catalans d’ideologia carlista, un tema que incomoda i que es voldria oblidar, de la mateixa manera que s’ha fet desaparèixer l’antic monument que els recordava, a la Terra Alta. A la quarta part del llibre l’autor aplega records i vivències que li han arribat de forma documental, a través de cartes, dietaris, notes, memòries. Al capítol cinquè trobem testimonis i referències de personatges coneguts com Perucho, Rabinad i Brossa. I en els dos darrers apartats, tenim altres opinions i testimonis diversos, amb alguna anècdota singular, com ara la recuperació d’una motxilla perduda. El llibre acaba amb un significatiu epíleg i dos epílegs més, molt breus, de fet una mena de darreres consideracions morals, un resum explícit de la filosofia del conjunt. Hi trobem al final una acurada bibliografia, mapes, i un Índex onomàstic que facilita consultes posteriors.

L’autor utilitza com a fil conductor la pròpia història personal, a través d’un oncle que no volia parlar de la guerra, com li passava a tants homes d’aquella generació. Una actitud que potser cal respectar ja que aquells joves van veure moltes coses i es van veure abocats a fer el que no volien fer. El llibre, si es llegeix de forma oberta i aprofundida, constata com el mal pot ser a tot arreu, enmig de les bones idees i de les idees que ens poden semblar errònies. I és que en l’actualitat hi ha una certa tendència a la mitificació de l’època i a fer divisions absurdes entre bons i dolents. I tot és molt més complex, les conductes s’han de jutjar, si és que cal jutjar-les, a nivell individual i considerant el context i les circumstàncies. Esgarrifen els testimonis d’afusellaments i assassinats motivats, per exemple, pel recurs desesperat a autolesionar-se, per tal d’intentar ser evacuats i poder fugir de l’horror, de la fam, de la set, del fred, de la son, de la mort i de totes les misèries que les guerres apleguen al seu entorn.

Tot el llibre té molt d’interès i demana relectures. Jo, personalment, em quedo, si cal triar, amb la primera part, amb aquests soldats que no ho volien ser, amb els antiherois i els obligats a anar a una guerra que no desitjaven. I això, després d’haver vist, en molts casos, com als seus pobles i barris s’havia desfermat, ja, la violència. El tema dels suposats incontrolats els quals, segons testimonis que he escoltat tantes vegades, van fer més franquistes que Franco, no s'hauria de deixar de banda, a l’hora dels debats indefugibles. Després, ja ho sabem, Franco va guanyar, la geopolítica el va mantenir en el poder fins que no va morir de vell, va poder matar i empresonar a dojo, i molta gent gran, com manifesten alguns testimonis, tan sols volia viure a casa seva, enmig d’una certa seguretat, ni que fos una seguretat vigilada, treballar i poder tirar endavant. Després d’haver perdut, això sí, els millors anys d’una joventut que els havia estat arrabassada. Després de la batalla, per als supervivents, van venir l’empresonament, els camps de treball, els llargs serveis militars.

Dels que van morir, no en sabrem res, no ens han pogut deixar cap testimoni. Ens expliquen que cridaven la mare, en els pitjors moments. Un metge comentava, aquests dies, que la gent, en morir, ni que sigui molt gran, crida també la mare, en molts casos. Aquest és un llibre indispensable i honest. Incideix en la situació d’aquells joves que van lluitar per una República que avui sembla un miratge, i no silencia els de l’altre bàndol, els quals, en molts casos, també hi van anar obligats. Ni tampoc deixa de banda el tema religiós, tan present en la vida quotidiana del passat i que va tenir un cert pes en alguns canvis de bàndol. O la divisió de les esquerres, entre anarquistes i comunistes o entre les diferents tendències de l’anarquisme. L’exili tampoc no va ser igual per a tothom, alguns polítics, els grans responsables del desastre, van marxar en cotxe i la gent corrent ho va haver de fer a peu i en condicions terribles.

Molts dels millors llibres sobre història contemporània els escriuen, com en aquest cas, més aviat els periodistes que no pas els historiadors. Potser perquè els historiadors volen anar més enllà i no poden entrar tan a fons en la vida real, poc adient a deixar-se encotillar en un manual convencional. En tot cas, uns llibres complementen els altres.

Publicat al blog cultural 'Llegir en cas d'incendi':

2 comentaris:

F.PUIGCARBÓ ha dit...

No se'n parlava gaire de la guerra a les cases en general, el pare fins que va ser molt gran no va començar a explicar coses que li havien passat, suposo que tenien ganes d'oblidar-la. L'ùnic potser era la frase: una altra guerra hauria de venir, quan no menjaves gaire, i te la solia dir l'avi.
Quan a la narració és lògic que sigui millor la dels periodistes, els historiadors busquen les raons de les guerres mentre el periodistes cerquen la sens raó d'una guerra i burxen més en la part humana.

Salut

Júlia ha dit...

Efectivament, se'n parla més ara que no pas quan erem petits, la gent tenia ganes de girar full i molts mals records, també.