30.5.20

SI POTS, NO VAGIS A ESCOLA... O SÍ?

School is Dead by Everett Reimer

Sovint em faig el propòsit de no escriure mai més sobre mestres, escoles, educació i la resta, però no me'n puc estar. Encara menys en èpoques com l'actual, quan el debat sobre l'escola entra en una mena d'espiral estranya i tothom hi diu la seva. Sobre escola i futbol tothom hi entén i sap el que s'hauria de fer. Aclareixo que quan parlo d'escola parlo de l'escola elemental, primària o com en vulguem dir. La secundària és un altre mon i funciona d'una altra manera.

L'escola ha canviat molt i, en edats tendres, el de menys, avui, són les matèries. Al capdavall, amb una metodologia o una altra sempre s'acaba intentant ensenyar a escriure, llegir, comptar i pensar. Aquestes quatre coses haurien de ser el quadrívium de l'educació bàsica i, si s'assolís el seu coneixement, la resta sobraria.

Quan jo era jove l'escola encara era, en molts casos, autoritària. Això sí, hi ha qui creu que en aquell temps hi havia respecte pels mestres i que ara no n'hi ha. El fet és que l'escola ha aconseguit universalitzar-se, al menys a casa nostra. Una sèrie que hauria de ser imprescindible per a tothom és aquesta del camí a l'escola, en la qual es mostren infants de diferents llocs del mon que, per anar a escola, han de fer marrades de categoria enmig de perills de tota mena. Malauradament la passen en un canal infantil i crec que no ha tingut la promoció merescuda.
holt, john. el fracaso de la escuela (el libro - Comprar en ...


De l'escola en viu molta gent que té poc a veure amb l'escola. Hi ha polítics, pedagogs i psicòlegs molt reconeguts els quals, en una aula una mica complicada de primer de primària durarien mitja hora. I, en canvi, els mestres, que sempre hem estat un sector professional una mica babau, amb una certa manca d'autoestima pel que fa a les elucubracions teòriques, ens creiem moltes coses d'aquestes que ens prediquen des de dalt, encara avui. Sempre sembla que no en sabem prou i que ens hem de 'reciclar', com la brossa, vaja.

Fa poc algú escrivia en un diari que els estudiants de mestres haurien de fer un any de pràctiques tipus MIR. A la meva edat ja em sé totes les metodologies, totes les teories, tots els plans d'estudi i tots els cuentos, com deia el poeta. Això ja estava inventat, en el Pla 67, en el qual vaig estudiar jo i que va durar quatre dies. I, de fet, ja havia estat inventat abans, durant la Republica, amb el Pla Professional, del qual el del 67 era una mala còpia. Per cert, molta gent que ensenya els futurs mestres ha vist l'escola de passada i pel folre, encara que tingui llicenciatures i màsters.

En això de l'educació hi ha gent de pes, no diré que no, que diu i escriu coses interessants, però, ni que tinguin prestigi i venguin llibres, no se'ls escolten gaire, la veritat. En els meus temps joves van proliferar llibres que predicaven el final de l'escola, n'hi ha un munt, avui oblidats, però que seria adient rellegir i debatre. 

Historia de la infancia - lloyd demause - alian - Vendido en Venta ...

Fa poc va sortir un llibre sobre medicina, molt bo, porta per títol Si puede, no vaya al médico. Als infants no els pots dir que si poden no vagin a escola, és impossible. Tot i que s'han fet algunes experiències sobre educacíó a la llar, no han tingut gaire suport, comporten problemes d'infraestructura i han tingut mala premsa per raons més polítiques que contrastades. Però, al capdavall, també en aquest cas manen els adults. I és que de petit, ai, per a tot depens dels adults. I els adults som com criatures, què hi farem.

L'escola, diuen, és un lloc per a socialitzar-te, per fer amics i la resta. També hi pots anar a patir, perquè el món dels humans, fins i tot en versió infantil, de vegades no és gens amable. I per més que s'esforcin els mestres sacrificats i vocacionals hi ha molts elements que no pots controlar, l'escola funciona com el mon i una aula d'infantil s'assembla força en ocasions, fins i tot, al Parlament i al context polític convencional. 

Sacralitzar l'escola és tan perillós com condemnar-la. I opinar del que no saps, un risc temptador. Hi ha gent molt bona en el camp de la ciència, del periodisme, de l'economia i del que sigui que el que saben de l'escola és el que han viscut a través dels fills, dels nebodets, de les netes... I para de comptar. Però això sí, saben allò que es fa i el que no es fa, a nivell general, com si haguessin fet servir complexes estadístiques. Un tema espinós és allò del fracàs escolar, del qual no es parla gaire, hores d'ara. 

Fracàs escolar és, per a mi, que gent que ha anat a escoles catalanes guais, d'aquelles en les quals es treballaven valors solidaris, o hagi estat cap escolta abrandat i coratjós, acabi d'executiu d'una empresa, acomiadant el personal, o fent calaix gràcies a algun càrrec polític, en podríem posar uns quants exemples. 

Fa pocs dies, al programa matinal del senyor Cuní, una dama periodista deia que els seus fills petits no patien gens per la situació ja que anaven a una molt bona escola on els controlaven via online de forma excel·lent. I va afegir: 'és una escola de pagament'. Ja hi som! Que algú amb estudis digui això, públicament, ni que ho pensi, que tots som humans, em sembla horrible, una mostra d'allò que diuen de què la ignorància és ben agosarada. Una mostra de fracàs escolar, vaja.

Carta a una mestra
L'escola mostra els prejudicis familiars, sobre tot des que han aterrat a les nostres escoles gent de tot arreu del mon. Però ja passava abans, amb els nou vinguts de l'estat espanyol. De l'estat espanyol pobre, és clar. Hi havia escoles per a població catalana de classe mitjana. I les altres. El fet és que de tot arreu ha sortit gent de tota mena, com passarà ara amb els d'avui, que han vingut de tot el mon. Jo tinc ex-alumnes per a tots els gustos i en totes les categories, una gran majoria convencionalment feliços, cosa de la qual m'alegro moltíssim. Ovelles negres i persones esgarriades n'hi ha a les millors famílies i provenen, també, d'escoles suposadament de prestigi.

Potser hi ha nois i noies que no poden seguir les classes online com caldria però també pot ser que sàpiguen quatre, cinc, sis idiomes, que tinguin una idea del mon més exacta i diversa que els nostres cadells i que es defensin d'allò més bé en el context de la vida pràctica. I és que això de famílies vulnerables és una etiqueta boirosa, indefinida. 

Un altre tema és aquest alarmisme sobre les pobres criatures que estan passant per aquest tràngol. I doncs, els nostres pares, que van viure aquella horrible guerra, sense escola, sense recursos i que, potser, fins i tot, van reeixir i ser feliços? O tots aquests infants de llocs on la violència és habitual i la gana, epidèmica? No crec que calgui passar-ne de tots colors per ser persona però una mica més d'empatia universal no ens aniria malament. 

Ahir, per exemple, en un cinefòrum virtual vam estar comentant La caiguda dels déus, del Visconti. Els Aschenbach sí que ho son, en aquella història, un família ben vulnerable, la veritat. No tot és menjar pernil i tenir una tauleta amb programes pedagògics i uns pares amb carrerons i màsters. 

7 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

No es la escuela infantil (creo que lo dices ) la que debe preocuparnos, los niños saldrán de una u otra manera, es la de los adolescentes. Ahí (entiendo poco o nada) pero ahí, si que lo veo complejo apra la juventud; por lo que se hay carencia de servicios (me refiero a wifi en casa) y para todos no hay equipos.
Poco más, porque hablo de pasada y por lo que me comentan en los centros donde asisto.
salut

Francesc Puigcarbó ha dit...

és el debat etern, diria que si es deixés l'escola en mans nomès dels mestres, tot aniria més bé, però hi ha massa gent aliena que hi vol posar cullerada, uns de bona fe i altres per aspectes merament polítics.
Per cert, a Corea del sud han agut de tornar a tancar un centenar d'escoles que havien obert, per la cosa del coronavirus, i aquí llegia que aviat hi podran tornat. No ho sé, però em sembla que es precipiten.

Salut

Cinefilia ha dit...

Uf, no me'n parlis del tema! Entre tele-treball i aquesta dèria per tornar el dia 8 al preu que sigui em tenen fregit. Perquè aquesta és una altra: per moltes mesures que s'adoptin al centre, el perill d'infectar-se anant i tornant en transport públic no te'l treu ningú...

Per cert: m'ha fet molta gràcia que encapçalis el text amb la portada del llibre "La escuela ha muerto". Jo tinc la mateixa edició i me'l vaig llegir farà cosa d'un parell d'anys. El seu contingut potser ha quedat una mica obsolet, però el títol segueix essent d'allò més contundent.

Una abraçada.

Júlia ha dit...

Miquel, no quiero opinar de la secundaria, creo que no funciona como debería, admito que es una edad complicada.

Júlia ha dit...

No entenc les presses per obrir però hi ha molta presió per tot arreu, es comenten coses absurdes com això de què obren els bars i les escoles no, el millor seria tenir paciència i esperar, no passa res per no anar a l'escola, la veritat.

Júlia ha dit...

Joan, era un llibre molt llegit en el meu temps jove, també el del 'Fracaso de la escuela', tot ha canviat molt però certament l'escola respon avui, més aviat, a una necessitat de tenir infants i joves controlats que no pas a la de transmetre els coneixements. La socialització es podria fer de moltes maneres. En tot cas no hi ha avui propostes noves, més enllà de bestieses metodològiques diverses, que plantegin alternatives serioses i possibles.

Aquests dies m'alegro d'estar jubilada. Crec que no és tant el perill de contagi, de fet hi ha molta gent treballant sí o sí, com que crec que tot es farà depressa i malament i no calia.

Conec gent en actiu -a primària- i els han marejat molt amb això de la feina online i la resta, de tota manera també fa temps que la burocràcia, amb virus o sense, fa perdre molt de temps a la gent de la professió.

Un altre clàssic del meu temps era el Poema Pedagògic del Makarenko, entre d'altres, en tot cas aquests llibres ja son 'història', he, he.

Júlia ha dit...

I, per descomptat, tota la sèrie Freinet, no sé que se n'ha fet, d'aquella metodologia, en general.