26.7.20

AVUI, DIA DELS ÀVIS I LES ÀVIES, DELS QUIMETS I LES ANNITES

Sagrada Família amb sant Joaquim i santa Anna - Viquipèdia, l ...

Em diu el google que avui és el dia dels avis, relacionat amb la celebració de Sant Joaquim i Santa Anna, pares de la Mare de Déu. Si tenim dia del pare, dia de la mare i dia del que sigui, considerant que sabem els noms d'aquests iaios emblemàtics, no es podia deixar de banda l'intent de dedicar una diada als personatges, cosa que hauria de propiciar un cert moviment comercial. Malgrat els intents, aquest dia dels avis no ha arribat a fer forat en els costums comercials, en general. Afortunadament.

Jo sóc anti dia del que sigui, per principi. I en una societat cada dia més laica i descreguda, tirar de la religió tradicional per vendre fa una mica d'angúnia. Sant Joaquim i Santa Anna eren els avis materns, en aquella singular sagrada família de fill únic i pare putatiu. No sabem, al menys jo no ho sé, com es deien els avis paterns. Això d'avis s'ha generalitzat per mencionar la gent gran, els vells, vaja. Ja he comentat en moltes ocasions com això de vell provoca refús social, talment com si fos un penjament. 

Al principi de la pandèmia vaig veure per la tele un mini debat entre gent gran en actiu, en actiu laboral, per cert, no en actiu d'aquest que es desenvolupa en cursos, cursets i espais de lleure especialitzat. Tan sols una persona, una doctora, va acceptar i reivindicar això de vell, la resta es van inquietar i semblaven molestos pel tractament que els mitjans donaven a aquest sector generacional. Això del virus ha posat les coses a lloc i ha evidenciat que la gent vella, de seixanta-cinc en amunt, estava situada en una zona de risc inquietant. 

La mortalitat ha fet estralls en aquest sector, com és sabut. I, encara més, els supervivents més vulnerables han quedat, en gran part, practicament empresonats a residències d'avis que han mostrat la seva cara més fosca, amb tot això. Una cara fosca que ja tenien em molts casos quan, en alguns d'aquests establiments, i no vull generalitzar, han passat coses molt grosses, deixadesa, maltractament, fins i tot crims i violacions. I tot això ja se sabia, com també sabíem que la situació dels temporers, a Catalunya i a molts altres llocs de l'estat espanyol, és lamentable des de fa anys i pans.

Quan jo era petita es feien Homenatges a la vellesa. No sé si encara se'n fan, jo havia acompanyat alguna dona gran, alguna velleta, que potser tenia poc més de setanta anys, en algun d'aquells homenatges, promoguts per La Caixa o per centres parroquials. Se'ls feia algun regalet modest, mocadorets, colònia, no sé si en algun cas no hi havia inclosa alguna propineta en metàl·lic. Avui això de vellesa està mal vist, molt mal vist. Hi ha pobles que fan una mena d'homenatges a la gent que ha fet, per exemple, vuitanta anys. No crec que la supervivència sigui cap mèrit però, vaja, aquestes coses animen la monotonia existencial i ajuden a no avorrir-nos massa.

No pots dir que ets vella sense que algú no et miri malament i t'expliqui que tu no ets vella, que l'important és l'esperit i d'altres galindaines d'aquestes amb les quals ens auto enganyem. Aquestes declaracions de principis van acompanyades de descripcions de persones, una minoria, les quals amb noranta o més anys encara fan tombarelles, pugen muntanyes i van a la universitat, ja que l'augment de classes passives ha generat una oferta diversa i que caldria estudiar en profunditat. Allò que s'ofereix, en aquestes activitats, amollaria material per a una tesi doctoral seriosa sobre la visió i l'aprofitament econòmic d'això que avui en dia en diem gent gran.

Joaquim i Anna van ser, certament, avis. Però no tots els vells i velles son avis. Jo tenia una tia-àvia, cosina del meu avi, que s'empipava si li deien iaia o abuelita, ja que no havia tingut fills i va fer fora de casa un marit militar que li feia el salt tot sovint. Ho havia pogut fer, explicava, gràcies, precisament, al fet de no haver tingut fills i comptar amb un ofici, modista, tot i que la pensió corresponent del militar, qui va morir abans de la guerra civil, li van passar durant tota la vida i deia que, en això, li estava agraïda.

Un llibre interessant sobre el tema de la gent gran, o com en vulguem dir, és el de Paca Tricio, La rebelión de los mayores. Porque la indignación no se jubila nunca. És un llibre que no té pretensions literàries, escrit de forma sincera i que incideix en la visió que avui es té de la gent de seixanta-i-tants en amunt. No estic d'acord, però, amb l'autora quan, com tanta gent, defuig l'adjectiu vell. Vell és el contrari de jove i això de jove, avui,  admeto que també té una dimensió diferent. Fa anys, quan se'n feien trenta, ja no s'era jove. Els nois ja no eren joves quan tornaven del servei militar, ja eren homes. I les dones es casaven i tenien fills molt joves, també. En aquest context tampoc no és tan estrany que la vellesa no arribi, en teoria, més enlla dels vuitanta, i encara.

Les paraules, per elles mateixes, tenen el valor que els donem en cada moment, però sembla que es gasten i s'han d'anar renovant. Paca Tricio insisteix així mateix, i en això hi estic d'acord, en què dir a tothom gran avi o àvia és absurd, car no dius a tothom fill o filla, pare o mare, de forma genèrica. Al capdavall es recorre a això de gent gran, o, en castellà, mayores. El nom no fa la cosa, és clar, i per més que no vulguem ser vells, si arribem a fer anys, ho som. Allò de la tercera edat també està passant a millor vida. 

Com en el cas de la gent amb problemes físics o discapacitats, en el camp dels vells es lloen molt els assoliments físics, per damunt dels intel·lectuals. Corren per la xarxa uns vídeos molt apreciats, d'una dama que corre mon tota sola, la abuelita mochilera, li diuen. Que una velleta llegeixi un parell de llibres interessants al dia no sembla rellevant, ni ho sap ningú. 

L'activitat intel·lectual se centra en l'assistència a la universitat però, en general, no és per fer una nova carrera i tenir la possibilitat d'arrodonir la pensió, si s'aconsegueix el títol, amb feines previsibles. Els estudis que fa la gent gran, centrats, en general, en temes 'de lletres', arrodoneixen la nostra cultureta però poques vegades seran productius i, en tot cas, les traves que es posen avui per fer calaix si ja tens una pensió son moltes. Ho entenc, prou feina tenen les noves generacions per guanyar-se la vida com perquè rastelleres de vells i velles es promocionin i, ni que sigui temporalment, ocupin llocs de treball interessants. Molta oferta universitària va encaminada a donar feina a la gent gran que ja està instal·lada en el mon acadèmic, o sigui, jubilats privilegiats, amb totes les excepcions que es puguin trobar. Molta oferta mèdica també va per aquest camí, crear nous llocs de treball i facilitar la vida de la gent en edat de fer bullir l'olla.

Hi ha sectors on això no funciona així però son minoritaris, persones del mon de la política, professors d'elit, metges de prestigi, actors en actiu, escriptors que venen... Un altre sector on s'aplegaven els vells de les noves fornades era el dels viatges, avui en crisi. L'Imserso estava molt bé però resulta que ha estat un focus de contagis, els quals s'han escampat per tot arreu, cosa que no s'ha comentat gaire, em sembla. La gent gran i humil, del temps dels meus pares, en molts casos no havia pogut viatjar gaire, ni estudiar, i l'accés a aquestes activitats era molt cobejat. Per sort per a ells van anar de la foscor a la llum, a la llum econòmica, i, molts d'ells, van poder passar-s'ho bé de grans, o de vells, o de majors. Però tot té un final, una decadència, morirem, emmalaltirem, encara que ens cuidem força, fem gimnàstica, no fumem i mengem verdureta. 

Es estrany que un llibre tan imprescindible com el del doctor Sitges-Serra, Si puede no vaya al médico, un llibre molt sòlid intel·lectualment i que va molt més enllà d'aquest títol, pel meu gust no gaire afortunat car sembla d'autoajuda d'estar per casa, no hagi generat debats, polèmiques o, fins i tot, protestes del sector mèdic, un sector que durant aquest temps ha estat objecte d'ensabonades generalitzades. 

Un mot del qual se'n fa ús i abús és aquest adjectiu tant vigent: vulnerable. De vegades, quan escolto a algú sortir amb això de la vulnerabilitat, aplicada a tota mena de persones i situacions, em ve al cap allò de l'escola, el qué lo dice lo es, el mundo al revés. Vulnerables ho som tots i totes, el metge més savi pot emmalaltir i el científic més saberut, equivocar-se. I, al capdavall, tots acabarem, més tard o més aviat, al mar de l'oblit. 

Una de les pors que he desenvolupat en aquests darrers temps és la de morir oblidada, en un hospital, sense que et vinguin a veure ni et puguin cantar el gori-gori, ho trobo horrible i crec que trepitja tots els drets fonamentals. Però els drets fonamentals, en aquests temps, han anat molt de baixa i Santa Salut i Santa Seguretat, dues santes molt poc fiables, son les que avui apleguen devocions més incondicionals i han empresonat Santa Llibertat Individual, en nom del bé comú, una excusa molt del gust dels poders de tot tipus. Això de la condemna de l'oci nocturn, per sobre de l'oci diurn, també em sembla surrealista, però, vaja, ja no m'allargo més que em faig pesada. Una característica, aquesta de fer-se pesada, habitual en els vells i velles, des de temps immemorials.

En tot cas, i considerant els riscos actuals i la situació de vulnerabilitat irreversible en la qual sembla que estem immergit els ja grandets, que Sant Joaquim i Santa Anna hi facin més que nosaltres. 

5 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

No ho sabia aixó del dia dels avis, rondinaires diuen que ens tornem els avis, però tambè és una fal·làcia com la del jovent i l'oci. De tot hi ha en la vinya del senyor, que per cert era el net d'en Joaquim i l'Anna.

Júlia ha dit...

Jo ho he vist al google, de moment no m'han fet cap regalet.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Per cert, Júlia, la Generalitat de totes i cadascuna de les Catalunyes, no dona res quan fa 50 anys que estat casat amb la mateixa senyora i ella amb tú. No sé, un diploma, o alguna coseta així.


Júlia ha dit...

No, que jo sàpiga, se'ls podria proposar.

nou Can Josep... ha tornat! ha dit...

Ara que dieu dels 50 anys de casats, els pares els van complir el 2003. Era, PRECISAMENT el dia 2 de Febrer, per la CANDELERA; que sí que és el dia de la Gent Gran.

Es tracta d'una celebració litúrgica en la que es commemora/celebra que en Presentar els pares de Jesús el nen al temple hi havia allà un home gran a qui Déu havia promès de veure el Messies abans de dormir... ai dormir: morir! com el propi Jesús Gil el dia que els del Atlético de Mardid van remuntar un 0-3 al Barça, en Simenó em sembla que es deia el vell del Temple va dir que "ja es podia morir".

Nosaltres, a "Vida Creixent" (que hi anava l'any passat... bé el curs passat i que va cloure's al juny del 2019 també ho celebràvem amb una missa a Crist Rei. Es diu de la Candelera perquè s'encén una espelmeta (una candela) al principi i en un moment donat de la missa que no recordo. Simbolitza una mena de "esser llum" reconèixer's cristià/catòlic (fins i tot en aquests temps) i malgrat per exemple ja no es puguin tenir (estar tenint a prop) els pares o els grans.

També hi havia al Temple una mena de sacerdotessa gran que va dir de Jesús que seria motiu de que molts es discutissin a Israel. Podeu veure-ho si aneu a "lectures de la missa" al Google mateix, és al blogspot! i feu clic sobre el 2 de Febrer de qualsevol any... i us mireu les lectures

Els meus pares em sembla que els van dir la missa dels 50 anys de franc a Montserrat (normalment una missa eren abans del confinament 10€ (15€ si formen part del seguit de trenta de les misses gregorianes que es diuen als difunts perquè pugin al cel (total 450€)) i que vingui en Martín Lutero! i els tractes de favor... i les indulgències (plenàries (que redimeixen de tots els pecats comesos abans... i per exemple si fas de padrí d'un bateig) i les "pagades"... però amb aquestes coses dels morts...