tag:blogger.com,1999:blog-79495082643754655602024-03-28T10:27:52.997+01:00LA PANXA DEL BOUJúliahttp://www.blogger.com/profile/15180635931928842197noreply@blogger.comBlogger3239125tag:blogger.com,1999:blog-7949508264375465560.post-16304127781700916432024-03-26T17:19:00.004+01:002024-03-26T17:37:21.825+01:00L'HOME, LA COL·LECTIVITAT I LA HISTÒRIA ATZAROSA<p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgcgWQncLALMKsHAgctZp1Xt6rS6q6ThiRx-RtqAH_BzMVF7EXA_bh8tuhYXBoqugv3TzaDTIg3D0T9lXDk6Md9x_15NbQbc2JNoRhbifqh3oXHvu2NXVvmoGwif1WYmbeLQxZlSkTJvoziyPwxL3GXw78_2MZICHyrLaN_wW55IE_3P-900U-pYkanBrla/s340/llibre.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="340" data-original-width="340" height="352" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgcgWQncLALMKsHAgctZp1Xt6rS6q6ThiRx-RtqAH_BzMVF7EXA_bh8tuhYXBoqugv3TzaDTIg3D0T9lXDk6Md9x_15NbQbc2JNoRhbifqh3oXHvu2NXVvmoGwif1WYmbeLQxZlSkTJvoziyPwxL3GXw78_2MZICHyrLaN_wW55IE_3P-900U-pYkanBrla/w352-h352/llibre.jpg" width="352" /></a></div><span style="font-family: verdana;"><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">L’atemptat recent al centre comercial de Moscou m’ha trobat acabant de llegir 'Kilómetro 101', de Maksim Óssipov (Moscou, 1963). L’any passat, més o menys per aquest temps, participava en un club de lectura, a la Biblioteca Francesc Boix, coordinat pel periodista Josep Guixà, ‘Putin, l’últim Tsar. Vam comentar el clàssic de Kapuscinski, ‘El Imperio’, amb participació de la traductora Agata Orzeszek, ‘Cinco inviernos’ d’Olga Merino, amb assistència de l’autora, i ‘El hombre sin rostro: el sorprendente ascenso de Vladimir Putin’, de Masha Gessen, i, en aquest cas vam poder comptar amb el periodista Manuel Alias. No soc gaire de clubs de lectura, amb poques excepcions, però aquest va ser excepcional a causa de la tria, la qualitat i el talent de les persones que hi van participar i la tasca del coordinador.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Per més que llegeixis sobre qualsevol tema no en saps mai prou. Més aviat el contrari, quan més llegeixes més t’adones de tot el que no saps i de la complexitat del mon. Amb poques excepcions, les tertúlies televisives i radiofòniques frivolitzen sense vergonya, i la gent realment entesa compta amb el mateix espai que qualsevol expert de fa quatre dies.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Óssipov és metge, com Txèkhov, amb qui se l’ha comparat, però ell mateix ironitza amb aquestes comparacions, sovint inútils, que tant fan el pes a determinats sectors culturals. Va exercir de metge des del 2005 a Tarussa, una ciutat de províncies, a cent kilòmetres de Moscou, un espai per a dissidents diversos. A causa de la guerra amb Ucraïna, després d’haver pensat a fer-ho en d’altres ocasions, es va exiliar, primer a Alemanya i actualment a Holanda. A Espanya s’han publicat alguns llibres seus, pocs. A banda d’aquest, a la mateixa editorial (Libros del Asteroide) podem trobar Piedra, papel, tijera, que potser hauria d’haver llegit abans però que tinc demanat i en espera, I que és pot trobar en català, com ‘El crit de l’ocell domèstic’ (Club Editor).</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El poc que he llegit de l’autor es pot emmarcar en això que en diem ‘literatura periodística’, tot i que avui la literatura és molt diversa i fer compartiments especialitzats es complica. A 'Kilómetro 101' Ossipov abasta un període que va des de 2006 fins a 2022. Son narracions poc convencionals, que en ocasions no resulten fàcils de seguir però que son impossibles d’abandonar.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La darrera narració explica la seva sortida del país, com a perdedor, mal mirat pels patriotes adaptats, resignats o entusiastes i per la gent de fora. En aquells primers temps de la guerra amb Ucraïna es van fer ximpleries com ara, en alguns bars, el canvi del nom ‘ensaladilla russa’ per un altre que no fes referència al país invasor. Es van castigar manifestacions culturals russes o artistes diversos a qui Putin havia reconegut mèrits. La cosa, crec, no va passar d’anècdota poca-solta, de ‘quedar bé amb poc gasto’, però tot fa forat. De tant en tant sortien russos que vivien a casa nostra, explicant que estaven en contra de la guerra, atemorits en pensar que els mirarien malament. Alguns reticents nostàlgics, sense voler fer gaire soroll, donaven ‘una mica de raó’ a Putin i condemnaven l’OTAN, sense entrar massa en raons coherents sinó immergits en una mena de visceralitat absurda.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Quan era joveneta, de Rússia i d’altres indrets amb governs comunistes, els progres del moment ens n’explicaven sopars de duro a dojo i alguns ‘moderns i modernes’ que ara son pro-palestins sense matisos, anaven als kibbutz d’Israel a treballar una temporadeta. La frivolitat política i cultural amb la qual es parla del que sigui i les enredades en els quals caiem quan som joves i innocents fan molta angúnia. Per no entrar en el tema de l’antiamericanisme visceral. Una mestra coneguda amb qui coincidia a Rosa Sensat, no sé de quin partit, però m’ho imagino, em va explicar, en confiança, que havia viatjat a la URSS i que havia vist coses horribles i lamentables, però que, és clar, allò no es podia explicar aquí. Vaja, com li passava a Sartre. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Óssipov ens amolla observacions rellevants sobre un país gran i complex, situant les seves històries humanes en una petita localitat, d’aquestes que no surten gaire als diaris i que conformen el gruix dels estats i els territoris, allunyades, més o menys, dels centres de poder. Hi trobem l’afany pels diners, el pes de les petites corrupteles, una ignorància popular que contradiu afirmacions sobre la gran cultura soviètica generalitzada. O la xacra de l’alcoholisme en aquella societat tot i que Óssipov admet que la cosa ha millorat i que ha minvat la violència contra les dones. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El llibre ens explica l’anada a alguns congressos, un viatge als Estats Units, i potser hi ha un excés de desengany personal a l’hora de descriure capteniments negatius. Però l’autor sempre reprèn la pietat, la compassió, virtuts o sentiments, i l’amor a una humanitat sovint poc agraïda, coses que avui semblen passades de moda o gairebé rebutjables.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Óssipov no és un desconegut al seu país, ni com a metge ni com escriptor. Ha guanyat premis, ha vist representades i retransmeses per la ràdio obres seves de teatre. Va fundar una editorial especialitzada en medicina, música i teologia. Va organitzar una fundació benèfica per garantir la supervivència a l’hospital i millorar-ne l’atenció. Per la xarxa es pot trobar molta informació sobre ell i entrevistes molt interessants. El seu pare era escriptor, va patir la censura a fons, i un seu avi, també metge, va romandre deportat al Gulag des 1932 a 1945 i aleshores, pels motius polítics descrits, es va haver d’instal·lar a Tarussa. Un llibre que desvetlla admiració i curiositat i un escriptor que avui es considera un dels més rellevants de la literatura russa.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">https://www.lavanguardia.com/cultura/20220126/7992106/osipov-piedra-papel-tijera-ruso.html</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">https://www.lavanguardia.com/lacontra/20160505/401565276327/la-vida-es-preciosa-en-el-plano-individual-y-terrible-en-el-colectivo.html</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div></span>Júliahttp://www.blogger.com/profile/15180635931928842197noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-7949508264375465560.post-92075152109725564212024-03-24T08:30:00.004+01:002024-03-24T08:38:00.157+01:00GRAFOMANIES DEL DESIG<p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEiroxwiGN7wpbDLvUd6eJmOyizAgyQMoRYMWGlPLZyjOyta5FBgl7hgUTac555us_liZ2f65CrAyD4pKSC4GkRlSCMKHD4pmyq62DBB_AyijnvrZXrPmyjcAp_1D2vuCFypcVgi9X-15RxZyJ5Il1LpQXiJTJA8Ho7pOX6LbTWoITJXPav-T6p6AiAntV52" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="831" data-original-width="1280" height="208" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEiroxwiGN7wpbDLvUd6eJmOyizAgyQMoRYMWGlPLZyjOyta5FBgl7hgUTac555us_liZ2f65CrAyD4pKSC4GkRlSCMKHD4pmyq62DBB_AyijnvrZXrPmyjcAp_1D2vuCFypcVgi9X-15RxZyJ5Il1LpQXiJTJA8Ho7pOX6LbTWoITJXPav-T6p6AiAntV52" width="320" /></a></div><span style="font-family: verdana;"><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Avui, dia de Rams o de la Palma. Gairebé cada any escric al blog sobre dies assenyalats i fets recurrents. Una mica com allò de l'arribada de les castanyeres, a 'Incerta Glòria'. Hi ha temes adients als joves i que, per tant, demanen redactors nous cada any però d'altres es poden fer extensius a la gent vella (un adjectiu encisador que avui s'ha volgut transformar en un penjament), que pot comparar costums i facècies. Veig que tinc més de tres mil entrades, en aquest blog, algunes de llarguetes. Amb una amiga ens escrivim cada dia des de l'arribada de la pandèmia, ja portem a prop de mil tres-cents emails, alguns amb adjuncions de música, poemes i imatges diverses. I si compto llibres publicats i no publicats, poemes seriosos i poemes de circumstàncies i d'altres cosetes, no sé quin pes de paper imprès podria generar, al capdavall. A una companya jove d'un curs de dibuix li vaig dir que jo era grafòmana i em va preguntar si això era alguna malaltia. Potser sí, qui sap. Tambe he llegit tant o més, tot va lligat, el llegir no m'ha fet minvar l'escriure ni la capacitat de fer el dinar quan cal.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">Grafoman era el Baró de Maldà, no sé si n'hi ha hagut més, suposo que sí i que és un mal universal però potser més minoritari del que sembla. Els excessos espanten, hi ha qui s'ha fet molt famós amb algun llibre de qualitat mitjaneta ben promocionat. Aquell noi estrany i guillat de la pel·lícula <i>Suddenly, Last Summer</i>, el qual no veiem però de qui ens n'explica la sensibilitat la seva encara més estranya i guillada mare, escriu un poema cada estiu, fins que no se'l mengen de mala manera uns salvatges de Begur. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">Hi ha gent que em diu que sé moltes coses i sempre dic que les sé per vella, com el dimoni. Els records i la memòria ens enreden, de vegades, però, no sé si la gent menteix de forma conscient, quan m'explica anècdotes vitals, o ho fa sense voler, amb innocència. En tot cas tal dia com avui em venen al cap els Dies de la Palma passats, els de la infantesa, quan tothom anava a l'església i es mudava i la festa precedia una setmana fosca, trista, amb música clàssica per la ràdio, que ja és gros, pel·lícules religioses als cinemes -llevat del divendres, quan tot tancava- i un silenci ambiental una mica angoixant. Però també els de les primeres sortides juvenils, els de les sortides familiars, els que em vaig ensopegar en algun indret relativament llunyà.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">Va arribar el sis-cents, vam començar a bufar cullera, i molta gent va començar a sortir, d'excursió per les rodalies o de viatge exòtic, més endavant. Aquests dies un tema recurrent, més enllà de les desgràcies mundials, és el dels viatges, les sortides, els hotels i càmpings plens i la resta. Avui sembla que hem de queixar-nos de tot i repetir que no anem bé, mai no hem anat bè però, evidentment, havíem anat, a nivell personal, social i político-religiós, molt pitjor. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">Espriu, avui una mica de baixa en el rànking dels poetes sublims i nostrats, té un llibre molt simbòlic que es diu 'Setmana Santa', en copio un poema que m'he tobat per la xarxa imprescindible dels nostres temps. Això d'internet, per a mi, és una meravella malgrat els riscos apocalíptics que se li atribueixen. Ara es moda dir que Vinyoli i altres son millors, com si les qualitats poètiques es puguessim mesurar d'alguna manera. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><p></p><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">Trenta diners, a Sepharad,</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><div>són una grossa quantitat.</div><div>Et venc per ells, i fins per res,</div><div>no sols aquest despullat pres,</div><div>sinó la nostra dignitat,</div><div>el cel, els camps, els déus, el blat,</div><div>tot el país, de mar a mar,</div><div>llengües, costums, passat, futur,</div><div>el pensament, la llei, el fur.</div><div>És un bon preu, no et costa car.</div><div>Només pretenc de rosegar,</div><div>segur, tranquil, un tros de pa,</div><div>al sol, xau-xau, un os de gos.</div><div>Fes i desfés, com si no hi fos.</div><div>Vull aquest bri d’un curt present</div><div>de vell. Després, que bufi el vent.</div><div>Mort jo, i en creu el condemnat,</div><div>amb forta mà pren el ramat.</div><div>Aparentment brau o lleó,</div><div>mai no li tinguis gens de por:</div><div>llargs anys de neu han capolat</div><div>el poble meu de Sepharad.</div><div><br /></div><div>Salvador Espriu, Setmana Santa, XX (1971)</div></span></div><p></p><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><p></p>Júliahttp://www.blogger.com/profile/15180635931928842197noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-7949508264375465560.post-37158502820902662742024-03-23T07:38:00.003+01:002024-03-23T07:38:37.682+01:00BALADA DE LA JOVENTUT ARDIDA<p> </p><p><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj_lZVD0Ja4nlxEts7BkHoxWU4wa3xaMItX-c3U4SKs22jcipqyCpCULQR0tKB7tcy6Y2Fhjkj1IZDabk9TxV3dKx4jUXyOXdbP51qA75VDu5IzmiNz5Hk1qo6-Q4aEn3dRoGW84ndXbUWK_UzZ2fZ4JZ8D66974_suxBIcCc8MBL1pNf5mH1wQwv757D_c/s4032/050.JPG" imageanchor="1" style="background-color: white; font-family: "Trebuchet MS", Trebuchet, sans-serif; font-size: 14.85px; font-style: italic; margin-left: 1em; margin-right: 1em; text-align: center;"><img border="0" data-original-height="3024" data-original-width="4032" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj_lZVD0Ja4nlxEts7BkHoxWU4wa3xaMItX-c3U4SKs22jcipqyCpCULQR0tKB7tcy6Y2Fhjkj1IZDabk9TxV3dKx4jUXyOXdbP51qA75VDu5IzmiNz5Hk1qo6-Q4aEn3dRoGW84ndXbUWK_UzZ2fZ4JZ8D66974_suxBIcCc8MBL1pNf5mH1wQwv757D_c/s320/050.JPG" width="320" /></a></p><p><br /></p><p><br /></p><p><span style="background-color: white; color: #333333; font-family: "Trebuchet MS", sans-serif; font-size: 14.85px;"><br />BALADA DE LA JOVENTUT ARDIDA<br /><br /><br />La llum del sol s’esquitllava<br />vora la platja dels morts,<br />matinejaven sirenes<br />a la roca dels voltors.<br />Amb la motxilla de sarja<br />enfilàvem corriols,<br />i baixàvem a les cales<br />per banyar-nos i fer un mos.<br /><br />La llum del sol flamejava,<br />s’obrien els gira-sols,<br />les vinyes d’or i maragda<br />retratàvem des del port.<br />Volíem llogar una barca<br />per fer camí cap al nord,<br />on segons un vell poeta<br />tot és net i esponerós.<br /><br />Cantàvem cançons amables,<br />collíem mores i flors,<br />una esperança de nacre<br />es covava als nostres cors.<br />Ens van dir que a les contrades<br />més enllà dels set turons<br />tindríem taula parada<br />i feina, casa i un hort.<br /><br />Vorejàvem atzavares,<br />a les sabates, la pols,<br />a l’infinit s’encrespava<br />el mar vora els farallons.<br />D’aquells dies de miratges<br />me n’han quedat pocs records,<br />més enllà de les muntanyes<br />tot era encara més fosc.<br /><br />Joventut, com m’enganyaves<br />quan grimpava pels pujols,<br />amb un ramell d’esperança<br />i la frescor d’una font,<br />i un llibret a la butxaca<br />fet de terra, d’aire i foc,<br />i de l’aigua esmunyedissa<br />d’oceans de tots colors.</span><br style="background-color: white; color: #333333; font-family: "Trebuchet MS", Trebuchet, sans-serif; font-size: 14.85px;" /></p><div style="background-color: white; color: #333333; font-family: "Trebuchet MS", Trebuchet, sans-serif; font-size: 14.85px;"><br /></div><div style="background-color: white; color: #333333; font-family: "Trebuchet MS", Trebuchet, sans-serif; font-size: 14.85px;"><i>Júlia Costa, poemes inèdits (2017)<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><br /></i></div>Júliahttp://www.blogger.com/profile/15180635931928842197noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-7949508264375465560.post-65169520272881997482024-03-21T08:14:00.005+01:002024-03-21T08:17:10.484+01:00PRESENT<p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhFDqq2DQu8yyZXFaFXi0CfcQBdA4hx_iHDXlpllnWtH_pWjD5iUWnYB6BKGEIqLT2g7VmOJR4dMIMnVS3QHppdnrcFSwtBAfKO4Bl5jcBZ8kcOcdynOA7YV3Q2vVTLBfagjFPIgKugVo-D5FSk2AZZZRlSbVZHQTCsiVCj5XlKNy_v5lXKJP-iNgAdxDJj/s4032/fins%2023-10-22%20019.JPG" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="4032" data-original-width="3024" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhFDqq2DQu8yyZXFaFXi0CfcQBdA4hx_iHDXlpllnWtH_pWjD5iUWnYB6BKGEIqLT2g7VmOJR4dMIMnVS3QHppdnrcFSwtBAfKO4Bl5jcBZ8kcOcdynOA7YV3Q2vVTLBfagjFPIgKugVo-D5FSk2AZZZRlSbVZHQTCsiVCj5XlKNy_v5lXKJP-iNgAdxDJj/s320/fins%2023-10-22%20019.JPG" width="240" /></a></div><br /><p></p><p><br /></p><p class="MsoNormal" style="text-align: center;"><span face="Arial, sans-serif" style="font-size: 14pt; line-height: 19.9733px;">PRESENT<o:p></o:p></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><p class="MsoNormal"><br /></p><p class="MsoNormal"><span face="Arial, sans-serif" style="font-size: 14pt; line-height: 19.9733px;">Temps de tribulacions, de canvis i mudances.<o:p></o:p></span></p><p class="MsoNormal"><span face="Arial, sans-serif" style="font-size: 14pt; line-height: 19.9733px;">S’apleguen els captaires a la porta de mar.<o:p></o:p></span></p><p class="MsoNormal"><span face="Arial, sans-serif" style="font-size: 14pt; line-height: 19.9733px;"> </span></p><p class="MsoNormal"><span face="Arial, sans-serif" style="font-size: 14pt; line-height: 19.9733px;">Portafarcells excèntrics escampen noves brames<o:p></o:p></span></p><p class="MsoNormal"><span face="Arial, sans-serif" style="font-size: 14pt; line-height: 19.9733px;">i el penell de la torre assenyala el ponent.<o:p></o:p></span></p><p class="MsoNormal"><span face="Arial, sans-serif" style="font-size: 14pt; line-height: 19.9733px;"> </span></p><p class="MsoNormal"><span face="Arial, sans-serif" style="font-size: 14pt; line-height: 19.9733px;">S’emporten els rials desolacions i angoixes<o:p></o:p></span></p><p class="MsoNormal"><span face="Arial, sans-serif" style="font-size: 14pt; line-height: 19.9733px;">però també els instants, tan breus, de calma tendra.<o:p></o:p></span></p><p class="MsoNormal"><span face="Arial, sans-serif" style="font-size: 14pt; line-height: 19.9733px;"> </span></p><p class="MsoNormal"><span face="Arial, sans-serif" style="font-size: 14pt; line-height: 19.9733px;">La pluja imaginada repica a les teulades.<o:p></o:p></span></p><p class="MsoNormal"><span face="Arial, sans-serif" style="font-size: 14pt; line-height: 19.9733px;">A un ritme suportable el silenci germina.</span></p><p class="MsoNormal"><span face="Arial, sans-serif" style="font-size: 14pt; line-height: 19.9733px;"> </span></p><p class="MsoNormal"><span face="Arial, sans-serif" style="font-size: 14pt; line-height: 19.9733px;">Soc jo i soc tanta gent esperant primaveres!<o:p></o:p></span></p><p class="MsoNormal"><span face="Arial, sans-serif" style="font-size: 14pt; line-height: 19.9733px;">S’arrecera un ocell sota el ràfec de casa.<o:p></o:p></span></p><p class="MsoNormal"><span face="Arial, sans-serif" style="font-size: 14pt; line-height: 19.9733px;"> </span></p><p class="MsoNormal"><span face="Arial, sans-serif" style="font-size: 14pt; line-height: 19.9733px;">L’avorriment amara els carrers solitaris<o:p></o:p></span></p><p class="MsoNormal"><span face="Arial, sans-serif" style="font-size: 14pt; line-height: 19.9733px;">on gent que no té rostre somnia llibertats.<o:p></o:p></span></p><p class="MsoNormal"><span face="Arial, sans-serif" style="font-size: 14pt; line-height: 19.9733px;"> </span></p></div><p><i><span style="font-family: verdana;">Júlia Costa, poemes inèdits</span></i></p>Júliahttp://www.blogger.com/profile/15180635931928842197noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-7949508264375465560.post-36498645632581768612024-03-16T08:23:00.005+01:002024-03-16T08:28:19.069+01:00LA VIDA PASSA, I TAN SOLS UNA VEGADA<p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEjCgKFdNWA9ulb3B8JUErk4HC-OSvZK5_7RNE-A_NMnO_k064sAeSkxwVzpSPq9o3jlVOdQFaSVCMkROv1OH9XykojO1j7cNOdxOoUgzZQQu2Am3vuvec3A7rN0RjGUpE-Fzmxa9nExftPArdskD5fIeTAL7GLFzJlWAThLyF9fZQ1TgDfV_kukMEp0EG6Y" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="1200" data-original-width="810" height="339" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEjCgKFdNWA9ulb3B8JUErk4HC-OSvZK5_7RNE-A_NMnO_k064sAeSkxwVzpSPq9o3jlVOdQFaSVCMkROv1OH9XykojO1j7cNOdxOoUgzZQQu2Am3vuvec3A7rN0RjGUpE-Fzmxa9nExftPArdskD5fIeTAL7GLFzJlWAThLyF9fZQ1TgDfV_kukMEp0EG6Y=w229-h339" width="229" /></a></div><span style="font-family: verdana;"><div style="text-align: justify;">A diferents plataformes es pot veure la pel·lícula <i>Past lives</i>, una història tendra i emotiva a l’entorn dels primers amors, les possibilitats perdudes i, al capdavall, la vida que passa. Ha tingut èxit a diferents festivals però crec que ha passat sense fer massa soroll, enmig de la faramalla excessiva i inevitable dels óscars. L’ha escrit i dirigit la cineasta Celine Song, que s’estrena com a directora. Compta amb tres protagonistes de categoria, poc coneguts entre nosaltres però ja amb una trajectòria interessant, Greta Lee, Teo Yoo i John Magaro.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Ens explica una història que ens pot semblar habitual, poc original, si ens centrem en el seu nucli argumental. Les històries humanes son sempre si fa no fa però les mateixes coses es poden explicar de moltes maneres i, si estan ben explicades, ens emocionen i ens emocionaran sempre. Dos companys d’escola, un nen i una nena, intel·ligents i treballadors, s’han de separar als onze anys, més o menys quan aquí acabem la primària. Son amics, s’agraden, competeixen pel que fa al tema acadèmic, sobretot la noia, més ambiciosa. La família de la nena vol emigrar als Estats Units, no son gent pobra ni necessitada, es guanyen bé la vida, son professionals reconeguts, però volen obrir-se a nous horitzons. La mare de la nena els organitza una cita infantil per tal que la filla tingui un bon record del passat.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Celine Song ha partit de la seva pròpia biografia i, possiblement, qui més qui menys, en algun moment, es pot identificar amb els sentiments i les nostàlgies de la parella. Se separen, viuen vides molt diferents, es retroben per la xarxa, tenen una cita breu als Estats Units i es tornen a separar. Un tros de vida, amb salts intermitents, que podria allargar-se en el temps de forma indefinida. Es va estrenar a Sundance a principis de 2023 i aquell mateix any es va projectar a Berlín.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Els dos joves ens expliquen una història sentimental separada per el·lipsis de dotze anys, hi trobem ressons d’altres narracions, literàries o fílmiques, però és original i diferent en molts aspectes. Avui els retrobaments son més senzills, comptem amb internet, les xarxes socials ens ajuden a sabem què ha estat de molts amics i coneguts i això, en el fons, esberla imaginaris. I ens enfronta amb la realitat inevitable del canvi. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Una cançó popularitzada per Machín deia allò tan repetit de ‘no quiero arrepentirme después de lo que pudo haber sido y no fue’ però allò que podia haver estat i no va ser no es pot defugir, ja que a la vida anem perdent camins en seguir-ne d’altres. I això passa a tot arreu. La grapa de la narració i de l’estil narratiu és no dramatitzar ni caure en tòpics, com ara el desarrelament de l’emigrant, els triangles amorosos, la pèrdua del primer amor o les servituds de les relacions online. Ens mostra tres bones persones en conflicte però és un conflicte bonhomiós, assumeixen la tria feta, son civilitzats i comprensius. Hi ha poc diàleg, però molt rellevant, tot és delicat i sensible, els tres personatges ens desvetllen afecte i empatia. Com en el cas de l'origen de la directora i els actors el mon, avui, és global, i ens assemblem més en el present que en el passat. L'ànima humana, si és alguna cosa, està feta d'una pasta semblant a tot arreu. I, al capdavall, el tema central és, en el fons, el pas del temps i de la vida, inevitable i generador de melangies i nostàlgies. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Seria fàcil entrar en comparacions amb produccions del cinema oriental, com ara amb determinat cinema japonès. Aquí s’evoca una mena de creença coreana sobre la possibilitat de reunir dues ànimes en el temps i l’espai i creure que potser van estar unides en d’altres vides. Però si <i>Vides passades</i> té tanta força en la seva aparent modèstia poètica és perquè ens parla de sentiments universals, que tothom pot entendre, i amb els quals una gran majoria es pot identificar. A Orient i a Occident i al Poble-sec.</div></span><div style="text-align: justify;"><br /></div> Júliahttp://www.blogger.com/profile/15180635931928842197noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-7949508264375465560.post-60697467330801264222024-03-14T19:08:00.002+01:002024-03-14T19:15:37.934+01:00BALAÑÀ, ESPECTACLE I HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA<p> </p><p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEiaQqlLvRw7iJUb_dxR5hJKc6cW6MUpRtH-1yLsb0EFFABHhuff5Koi7C29Ws2rQoWlMYoBF-lP9KbaPm1id1Laq_p-G52TFOxw6Uev8d04lvnbjRbRvK_AHWIrueYNq8ob2bBO62oMCrLj6dKt0ji9XUC3BLd6keVr8JilDAnvPd9lWM070bCanAwka67K" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="658" data-original-width="400" height="327" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEiaQqlLvRw7iJUb_dxR5hJKc6cW6MUpRtH-1yLsb0EFFABHhuff5Koi7C29Ws2rQoWlMYoBF-lP9KbaPm1id1Laq_p-G52TFOxw6Uev8d04lvnbjRbRvK_AHWIrueYNq8ob2bBO62oMCrLj6dKt0ji9XUC3BLd6keVr8JilDAnvPd9lWM070bCanAwka67K=w199-h327" width="199" /></a></div><span style="font-family: verdana;"><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><i>Balañá, el mayor espectáculo del mundo (Almuzara, 2023),</i> del periodista Josep Guixà, és una biografia del personatge però va molt més enllà. Guixà és un gran periodista i ha publicat llibres imprescindibles sobre història contemporània, sol o en col·laboració amb Manuel Trallero, a l’entorn de fets i personatges diversos, inserits ja en aquesta mena de llegendari català sovint esbiaixat amb el pas del temps i la persistència de tota mena de mitologies resistents.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Es tracta d’un llibre rigorós, molt documentat, amb moltes referències periodístiques, prop de mil notes a peu de pàgina, que documenten com cal el que s’explica. Això no sempre és així, actualment. O es cau en excés de text acadèmic feixuc o no acabem de saber d’on han sortit les informacions, en alguns casos. El llibre manté un equilibri remarcable entre el rigor i l’amenitat necessària ja que va dirigit a un públic molt divers, amb ganes d’esbrinar un passat que cada dia és més lluny de nosaltres i que en ocasions consolida, sense massa rigor, les dèries del present.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Ens situa a fons en una època en transformació, convulsa i amb la tragèdia de la guerra pel mig. El seu principal protagonista se’ns mostra com un home hàbil i emprenedor, capaç de transformar-se i de gestionar, sense fer massa soroll. I, a banda de la trajectòria del protagonista i el seu entorn proper, descobrim aspectes de la vida quotidiana del passat que sovint passen per alt o se’ns expliquen a mitges. Les vaqueries, els escorxadors, les característiques dels barris populars, l’ambient taurí, tan present a tot arreu i que sovint incomoda els puritans actuals, fins al punt de negar o intentar negar la gran afició existent, i no tan sols a Barcelona. Els toreros van ser molt populars, fins i tot gent poc afeccionada als toros escoltava amb interès les cròniques de gent com Julio Gallego Alonso perquè, segons deia el meu avi, <i>parlava molt bé en castellà.</i></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Pedro Balañá (1883-1965) va ser l’empresari català més important del segle XX. Era d’origen humil, cosa que desvetlla, de forma inevitable, enveges i, de vegades, desqualificacions. Va començar venent llet pel carrer. Durant el primer quart del segle XX hi havia a la ciutat sis-centes vaqueries amb set mil vaques. Quan jo era petita, en els anys cinquanta, les vaqueries del barri deixaven, de tant en tant, que les criatures visitéssim el fosc rerefons de l’establiment i malgrat els evidents problemes higiènics i de salut existents, sembla que hi, ha, en ocasions, mena de tendència romàntica a recordar aquella època.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Balañá sempre a punt d’evolucionar amb els temps i adaptar-se a les circumstàncies, s’aniria dedicant al negoci de la venda de bestiar i carn dels braus procedents del toreig. La comercialització de la carn i la situació dels escorxadors és un altre dels gran temes presents al llibre. Balañá va esdevenir empresari en el mon dels toros, de la boxa, del cinema, del circ... Va ser un home espavilat i intel·ligent, ambiciós i discret, en certa manera. L’autor del llibre ens explica molt bé com copsava els interessos del públic, les necessitats d’oci existents en un temps gris en molts aspectes, en el qual la gent volia distreure’s. El cinema vivia temps de canvi i el teatre anava de baixa, tot i que de forma relativa. Avui ens queixem del tancament de cinemes però aleshores era habitual escoltar i llegir crítiques serioses i contundents sobre la transformació dels teatres en cinemes.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Treballador, ambiciós, espavilat, Balañá es va tractar amb polítics diversos, fins i tot va fer algun pas per la política sense excessos ni tancar portes útils. Durant la guerra havia organitzar corrides per a gent dels dos bàndols. Va excel·lir en el tema de la propaganda, va promocionar figures del sector i va convertir Barcelona en la ciutat més important en el mon del toreig. Va arribar a ser propietari de les tres places de braus barcelonines i també organitzava festivals diversos, més enllà dels toros, dirigits a tota mena de públic. Figures de les quals fins i tot els més reticents al tema han sentit parlar, Manolete, Chamaco, ens evoquen un mon que, en ocasions, sembla voler-se oblidar o menystenir.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Va incidir en el teatre però, sobretot, en el cinema. Alguns comentaris sobre el llibre i l’època hi volen veure el retrat d’una decadència, però la família gestiona avui, amb grapa en molts casos, el mon de l’espectacle i les sales propietat de l’empresa. Més que no pas una decadència hi ha una evolució, lligada als inevitables canvis socials i, fins i tot, educatius i de valors vigents. Massa ambiciós segons algunes opinions, Balañá pertany a un tipus de persones que desvetllen admiració, enveja i reticències, i sobre la seva vida, fets i evolució professional, corrden moltes brames, algunes de les quals el llibre desmenteix o matisa. L’any 1965, quan va morir, el país i el mon estaven canviant, la televisió prenia públic al cinema i calia reinventar-se. El seu comiat va ser el d’un triomfador de l’època, autoritats civils i militars, banda de música, bombers, guàrdies en uniforme de gala i toreros emblemàtics portant a les espatles el taüt.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El llibre, més enllà del seu protagonista central, és una gran crònica cultural, social i política d’un temps difícil que sembla que en ocasions es vulgui reinventar al gust actual. Balañà, malgrat una certa discreció, va concedir entrevistes i va ser molt present en la societat barcelonina. Hi ha molta documentació a les hemeroteques, poc coneguda avui, i l’autor ha parlat amb testimonis encara vius d’aquells anys. Pel que fa a l’empresa actual i als seus descendents, l’autor opina que si bé s’adapten a les tendències del present no tenen el poder d’anticipació de Balañà. I, com també l’autor opina en alguna entrevista, recordant el gran Néstor Luján, més que no pas un gran afeccionat era un afeccionat a l’organització de corrides.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Els llibres de Guixà ens situen en un sector de la nostra història que pot incomodar, ja que no responen a determinada mitologia catalana construïda durant les darreres dècades. Agradi o no Pedro Balañá va ser l’empresari barceloní més popular del segle XX i un dels empresaris taurins més importants de la història, cosa que també pot molestar, avui, als sectors hispànics més rancis que s’han apropiat d’una activitat que va ser transversal i molt popular. Els programes de festes majors del passat, fins i tot a poblets catalans remots, acostumaven a incloure populars <i>corrides de toros</i> i la plaça d’Olot, avui reconvertida en tota una altra cosa, és de 1859, la segona d’Espanya, després de la de Béjar. Guixà ha tingut l’habilitat d’aconseguir un equilibri difícil a l’hora de valorar el personatge, amb respecte moderat i seguir-ne la trajectòria. Ha comptat amb testimonis i informadors i crec que també és important el fet de no recórrer massa a l’àmbit familiar ja que aleshores, com passa en molts llibres biogràfics, hi ha una mena de desig de quedar massa bé o de no desvetllar reticències, cosa que limita la, sempre complexa, objectivitat.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">De l’afició als toros recordo els testimonis de gent que hi era afeccionada, com ara el meu avi. Tampoc no soc afeccionada al futbol, un esport que se suposava que faria minvar el nombre d’afeccionats amb la democràcia quan, segons com es miri, fins i tot ha estat a l’inrevés. El meu imaginari lligat al protagonista d’aquest llibre incideix més aviat en el cinema, en tants títols emblemàtics i en tantes sales de cinema inoblidables. Recordo aquelles anades familiars i extraordinàries a veure ‘Els Deu manaments’, en un temps en el qual aquelles produccions comptaven amb una mitja part, fins i tot. A causa de l’edat, sobretot, penso en l’estrena de West Side Story, en el mític Aribau, on no fa gaire vaig tornar a veure amb la meva neta ET, el mític títol que vam veure estrenar al cinema Urgell, amb la meva filla. A l’Aribau de West Side Story hi vaig entrar amb temor reverencial, encara no havia complert els setze anys normatius. Hi ha emocions que perviuen en el nostre imaginari, potser magnificades pel pas del temps.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El cognom Balañà pertanyia a un mon poderós i privilegiat, llunyà i proper al mateix temps, una mena de ‘marca cultural’ de l’època. Els llibres com aquest ens ensenyen més història contemporània que qualsevol manual ben intencionat. Parlar d'aquest llibre no és fàcil, hi surten tants personatges, tants paisatges humans i tants aspectes d'una societat en procés de canvi i evolució, que, de forma inevitable, sempre ens quedaran aspectes per comentar.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div></span><div style="text-align: justify;"><br /></div>Júliahttp://www.blogger.com/profile/15180635931928842197noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7949508264375465560.post-2890947932447932682024-03-12T08:45:00.003+01:002024-03-12T08:49:49.292+01:00MIRALLS ESTRAFETS , IMATGES I PARAULES<p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><br /><p></p><p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEgQBe44G8QgSYHbRyFYgAueZ8Vth1c3r6juZMT-J1iKiBoq9MLWu5hP7VbV9f0iAOIEyMBphlVqbyGfLHGFjkjyh9_rat3NSAUMnGFEb46QhVHuQQ1zj96ADeUX7x94N4JHFRhIxGtI2KN6W6Ugefbtms41bQwlXgfs7UpRZttX0eWKE0fRLpSc0uBEV4xq" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="1250" data-original-width="904" height="368" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEgQBe44G8QgSYHbRyFYgAueZ8Vth1c3r6juZMT-J1iKiBoq9MLWu5hP7VbV9f0iAOIEyMBphlVqbyGfLHGFjkjyh9_rat3NSAUMnGFEb46QhVHuQQ1zj96ADeUX7x94N4JHFRhIxGtI2KN6W6Ugefbtms41bQwlXgfs7UpRZttX0eWKE0fRLpSc0uBEV4xq=w266-h368" width="266" /></a></div><span style="font-family: verdana;"><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Fins al 25 de maig es pot visitar, al MNAC, l’exposició <i>El mirall perdut. Jueus i conversos a l’Edat Mitjana. </i>L’amplia i diversa selecció d’obres ens recorda i documenta la imatge dels jueus i els conversos construïda pels cristians, a Espanya, entre 1285 i 1492. Les imatges eren un important mitjà de transferència entre col·lectius, de forma inevitable van fomentar la col·laboració entre artistes i la influència mútua. Però també van difondre l’antijudaisme fomentat pels poders polític i religiós, l’estigmatització, que va ser un dels grans motius de l’establiment de la Inquisició espanyola, el 1478. Tot i que crec que, en aquest fet, hi va contribuir, crec, la necessitat de poder controlar el territori, tan divers i complex en aquell moment. I potser està bé recordar que ja hi havia hagut una altra Inquisició, uns segles abans, a l'entorn dels càtars.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">L’afirmació identitària precisa sempre de la construcció de ‘l’altre’, i això encara funciona avui, a molts nivells. Les imatges de culte es van situar en la prova per reblar la sinceritat dels conversos, després dels progroms de 1391 i de les conversions massives que van situar els conversos en un terreny sempre sospitós i fràgil. L’exposició ens mostra la mirada cristiana sobre jueus i conversos, en una època complexa i insegura. A través d’una setantena de peces, comissariada per Joan Molina, se’ns presenta una reflexió aprofundida sobre la mirada cristiana en aquells anys i, com ha explicat Molina en presentar la mostra ‘la diferència existeix però l’alteritat es construeix’. I aquesta construcció té el seu èxit, quan ve propiciada pel poder i la seva propaganda i necessitats i admesa per una població amb molts problemes i inseguretats.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">L’any 1492 es produeix l’expulsió dels jueus de la Península. I potser caldria, en alguna referència, recordar que l’expulsió va ser admesa amb lloances per part dels països d’Europa que ja havien generat expulsions, conversions i violències contra el col·lectiu jueu. Les expulsions fetes a França van contribuir a l’augment de població jueva, per exemple. No hi ha problema per a les persones prou interessades en la història i les seves complexitats però de vegades tinc la percepció de què, tant en aquest cas com en el de la bruixeria i d’altres, es genera de forma involuntària la percepció subjectiva d’una mena de maldat hispànica en general i castellana en particular, que cal matisar i explicar a fons i que la llegenda negra va provocar també un procés d’alteritat anti hispànica.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">És cert que el problema dels conversos no es presenta a la resta d’Europa, l’antisemitisme es manifesta de forma diferent, però tan sols cal pensar en la imatge de Shylock i del jueu, en general, al teatre i la literatura, per comprovar com van anar les coses a tot arreu. Reflexionar sobre el tema no està de mes ja que de tant en tant revifa un antisemitisme més visceral que raonat i que tendeix a la generalització que tant fomenta les alteritats, siguin les que siguin. I, de vegades, expressada per gent inesperada i, suposadament, culta i demòcrata.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">L’exposició es divideix en cinc àmbits: <i>Transferències i intercanvis, De precursos a cecs, Antijudaisme i imatges mediàtiques, Imatges per a conversos i Escenografies de la Inquisició. </i>Ha desvetllat un gran interès, s’ofereixen visites comentades per personatges interessants, i segueix en la línia actual del museu, tan encertada, diversa i ben gestionada.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Els que ja som grandets encara vam escoltar a les escoles dels primers temps del franquisme històries exemplars com les que es mostren a algunes imatges, les hòsties maltractades, el nen sant martiritzat... Per Setmana Santa s’anava a matar jueus simbòlics i un llibre tan nostrat i popular com ‘El trobador català’ inclou un poema sobre el tema, cosa que contradiu en part la procedència franquista dels prejudicis. Facècies com el miracle de Billettes tenen un origen ben francès. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">És interessant veure l’evolució de les imatges, unes imatges inquietants, que, en algunes modalitats, han arribat fins al present. El jueu, que no es distingeix físicament de la gent corrent, va assolint característiques de lletjor i s’identifica amb personatges negatius, com Judes. Com en el cas de les bruixes, cal trobar distintius per a reconèixer el mal invisible i, per tant, cal crear miralls estrafets. L’exposició és especial pel que fa al tema dels conversos, que tant va afectar la història espanyola, també la catalana, fins fa poc. O així ens agradaria creure-ho.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La mostra ha tingut un gran nombre de visitants a Madrid. El projecte, segons ha explicat Molina, va ser rebut amb escepticisme i una certa desconfiança. El tema encara incomoda i sensibilitza i cal que hi hagi debat i reflexió al darrere de la visita. I lectures complementàries, és clar. No crec gaire en allò de conèixer la història per no repetir-la, la història és polièdrica, interpretable i, com va escriure Croce, sempre és història contemporània. I la violència i la construcció de l’alteritat, sigui a nivell intel·lectual o popular, sembla que continua vigent, per això sempre hi ha qui es posa nerviós si insisteixes en considerar-te ‘ciutadana del mon’ i defuges allò que en diuen 'condicionants culturals'. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div></span>Júliahttp://www.blogger.com/profile/15180635931928842197noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7949508264375465560.post-35710685833908687972024-03-09T19:25:00.003+01:002024-03-10T21:30:54.120+01:00EL COSTAT FOSC DEL COR TORNAT A VISITAR<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><span style="font-family: verdana;"><div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEiP9XYjNrB6ftfJ66jeoWU787-hkJAZARjm6ccenhbf_aiPCYhnIKzPeUeHHeBLrq9cY8IiVUuDrmUZCUV5jH7ztz5qPKzNBYnpNRIeyjuJ59LmPr1oRFoy1BobiQ95rZ6N_9wIR2AsMeueEVC0FYnB2AKuMLfutsDxB6VwF4rConmmA4BccXapyVDCxGAZ" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="393" data-original-width="300" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEiP9XYjNrB6ftfJ66jeoWU787-hkJAZARjm6ccenhbf_aiPCYhnIKzPeUeHHeBLrq9cY8IiVUuDrmUZCUV5jH7ztz5qPKzNBYnpNRIeyjuJ59LmPr1oRFoy1BobiQ95rZ6N_9wIR2AsMeueEVC0FYnB2AKuMLfutsDxB6VwF4rConmmA4BccXapyVDCxGAZ" width="183" /></a></div><br /><br /></div><div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEixHoX_cQ5JNhWiQfuh_MjGcFgwPIZs1EvL4gpj11qd6h4rLfLwXtcTG-Ndv5JfliMynixzJWzaVJ-4Q9RmYAC06nVPVdme2Wut8ZcszGlIaCJvgAmVLPXn6-dBzdnVdl-4q0Z94XvXMFNa8f2ppoyhS87RzuqyfLZK3Nk9BBBIetAgOukUcifP8q9ykzOy" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="719" data-original-width="508" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEixHoX_cQ5JNhWiQfuh_MjGcFgwPIZs1EvL4gpj11qd6h4rLfLwXtcTG-Ndv5JfliMynixzJWzaVJ-4Q9RmYAC06nVPVdme2Wut8ZcszGlIaCJvgAmVLPXn6-dBzdnVdl-4q0Z94XvXMFNa8f2ppoyhS87RzuqyfLZK3Nk9BBBIetAgOukUcifP8q9ykzOy" width="170" /></a></div><br /><br /></div><div style="text-align: justify;">Ahir, al CineFòrum de Tot Història, vam comentar la pel·lícula “El lado oscuro del corazón", de l’any 1992, escrita i dirigida per Eliseo Subiela (1944-2016). La pel·lícula la vaig veure per primera vegada poc després de la seva estrena, en el context de l’assignatura de cinema, que feia amb Pamira González, en el marc de la carrera d’Humanitats de la UOC. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Palmira González era i és una grandíssima professora i experta en cinema però no sempre es connecta amb tothom en tot. És possible que hagués de fer algun treball sobre la pel·lícula, aleshores, ja fa de tot allò més de trenta anys. Però la pel·lícula no va respondre a les meves expectatives. Va ser força ben acollida, en el seu moment, però se’n poden llegir crítiques de tota mena. La revisió, tants anys després, encara m’ha decebut més. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Admeto que en aquestes coses tot son gustos i que és absurd recomanar res a ningú. Encara més, nosaltres també canviem, com el mon, i aspectes que en el present he trobat negatius aleshores no em van cridar l’atenció. Com ara el pes, segons la meva subjectiva opinió, d’un masclisme disfressat de poesia amb pretensions. O la visió romàntica d’una mena de prostitució idealitzada. El seu director, Eliseo Subiela, que va morir fa uns anys, en algunes entrevistes rumbejava una mena de masclisme intel·lectual. O així m’ho sembla.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La història té elements remarcables. En moltes converses i reflexions els personatges reciten amollen poètics de forma literal o gairebé. O sigui 'parlen com un llibre'. Reciten poesia, sobretot, de Benedetti, Juan Gelman, i Oliveiro Girondo. En algun lloc he llegit que el protagonista, encara que es digui Oliveiro, no té res a veure amb Girondo però, evidentment, la picada d’ullet resulta inevitable.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Música d’Osvaldo Montes, amb participació de gent com Fito Páez i una fotografia sovint hipnòtica i magistral, potser amb massa boires pel mig. Alguns preciosos boleros. Un molt bon repartiment, Sandra Ballesteros, avui retirada, Nacha Guevara, Dario Grandinetti, jove i amb una cabellera envejable, aleshores. I d’altres secundaris interessants, i moments en els quals el mateix Benedetti recita en alemany. El protagonista, Oliveiro, és un poeta que ven les seves frases, les quals també fa servir per a publicitat, d’alguna cosa s’ha de viure, mentre l’encalça la mort en forma de bella dama. Cerca una dona que vol que voli, segons ell mateix manifesta, ja a l’inici de la surrealista història. I si no volen com cal les envia a l'avern sense manies fins que li envien a ell, tot i que se'n surt amb un parell d'esparadraps.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La pel·lícula aplega massa ambició i l’excés de pretensions la fa caure en una fatxenderia intel·lectual que, pel meu tarannà, resulta de tant en tant feixuga i, fins i tot, ridícula. Crec que, si no es pren massa seriosament, la narració inspira la seva mateixa paròdia. I potser ja hi ha una intenció humorística, en el rerefons, en la seva insistència eròtica i en <i>boutades </i>com ara una titola artística que va amunt i avall o una vagina tèxtil i maldestra que fa d'entrada i sortida gairebé simbòlica al taller de l'escultor.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Tot i que el protagonista diu que li és igual com sigui una dama, lletja o pudenta, amb tal que voli i, se suposa, que el faci volar a ell, el fet és que totes les dones que surten, amb l’excepció feta d’un personatge estrany amb nas prominent i una dona bonica a qui, però, me li han endinyat bigotis, estan de molt bon veure. No pas així els senyors, lletjots en general i fins i tot vellets, excepció feta de Grandinetti, és clar, de qui s’ha de dir que trenta anys després i calb resulta tant o més atractiu i inquietant que en el paper d’aquest poeta enigmàtic, que cerca l’amor poc platònic.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Una escena m’ha fet recordar un professor de filosofia de la Normal, que feia broma sobre l’amor i a l'entorn de frases com ara 'te doy mi corazón' i explicava que el <i>cor real </i>era ‘com una patata de sang’. L’amor romàntic ha anat de baixa i el sexe explícit a la pantalla ja no ens excita com fa trenta anys. La pel·lícula es presta a endegar moltes ‘parrafades’ filosòfiques i que la simbologia, més que no pas surrealista, és evident i tòpica en excés. La mort, en forma de Nacha Guevara, per exemple, una mica pesadeta, va alternant escenes amb la ‘vida’ en moltes de les seves manifestacions... Espriu hi hauria estat d'allò més bé, en el conjunt poètic. Ahir, a més a més, era el Dia de la Dona i, en el present, hi ha coses que ja ‘no toquen’. Tampoc no m’estranya que la pel·lícula tingui encara les seves devocions, té el seu què, tot i que massa ofegat entre literatura i filosofia d’estar per casa.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">L’any 2001 es va fer una mena de seqüela, dirigida també per Subiela. Va comptar amb el mateix Grandinetti, amb la ‘nostra’ Ariadna Gil, i amb el retorn de Sadra Ballesteros i Nacha Guevara. El poeta viatja a Espanya, de fet Grandinetti hi ha treballat força, al país, de nou a la recerca de la dona voladora, obviant el fet de què el vol eròtic de segur que té més aviat a veure amb la grapa amatòria del xicot.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Però el temps passa i tot ha canviat. Oliveiro trobarà una altra dama, una equilibrista de circ encalçada per la mort. També és la segona una cinta surrealista i poètica, amb moltes metàfores i fotografia de qualitat. En aquest cas s’intentarà endegar un final feliç. Però tot plegat, malgrat tenir mèrit, no funciona com la primera vegada. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Diuen allò de què les segones parts no son bones però no deixa de ser un tòpic, hi ha de tot. També, com a la primera, l'exitosa de 1992, Plató, Aristòtil, Cortázar i uns quants més desfilen per les referències, a banda de la poesia benedettiana, no sempre prou ben triada. No insistiré en la valoració d’aquesta segona part ja que no l’he vista, tan sols n’he llegit alguna cosa i n’he sentit referències. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Pel que fa a l’amor i la seva recerca, sempre em ve al cap allò de ‘ni contigo ni sin ti tienen mis penas remedio...’ I, considerant la galvana existencial del protagonista, he recordat allò que predicava al poeta eteri el gran Atahualpa Yupanqui:</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Vete a mirar los mineros,</div><div style="text-align: justify;">los hombres en el trigal,</div><div style="text-align: justify;">y cántale a los que luchan,</div><div style="text-align: justify;">por un pedazo de pan...</div></span><div style="text-align: justify;"><br /></div>Júliahttp://www.blogger.com/profile/15180635931928842197noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-7949508264375465560.post-7149607061370252152024-03-07T17:53:00.003+01:002024-03-07T17:55:42.561+01:00LA VEU D'UN POBLE: CENTENARI DEL NAIXEMENT DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS<p><br /></p><p></p><p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEhItjKH3X6cg07zZyIIvqnNXwFvrxdI9AyLZRvh1_wnhhJSjFYmceV3ILfS7amQPylMyr02McR2NGIRJRYEXU5fXF8P6PtzlmOc75-f78MrklfQkMnCIwDntBtOKud5aAlFrQBhqgFmKwAJT6E25I4OOzzVcxKObIK7JbLgi-WUxgt4Ek0jR7vLhIkDXwko" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="2560" data-original-width="1823" height="322" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEhItjKH3X6cg07zZyIIvqnNXwFvrxdI9AyLZRvh1_wnhhJSjFYmceV3ILfS7amQPylMyr02McR2NGIRJRYEXU5fXF8P6PtzlmOc75-f78MrklfQkMnCIwDntBtOKud5aAlFrQBhqgFmKwAJT6E25I4OOzzVcxKObIK7JbLgi-WUxgt4Ek0jR7vLhIkDXwko=w230-h322" width="230" /></a></div><p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><br /></p><span style="font-family: verdana;"><br /><div style="text-align: justify;">El cantautor <a href="https://paualabajos.com/">Pau Alabajos</a> ha elaborat una biografia, la primera, no n’hi havia cap altra fins ara, de <a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Vicent_Andr%C3%A9s_Estell%C3%A9s">Vicent Andrés Estellés</a>, l’any del centenari del seu naixement. El llibre no és una biografia convencional, i tot i no ser massa extensa és, també, una bona antologia de l’obra del poeta, adient per aquells que s’hi acosten per primera vegada però també per als qui ja el coneixen, més o menys a fons.</div><br /><div style="text-align: justify;">Alabajos ha musicat diversos poemes d’Estellés i ha estat en contacte amb la seva família, sobretot amb la filla, el gendre i els nets. No ens ofereix un passeig cronològic per la vida del poeta, ho fa a través d’episodis de la seva vida vinculats amb els seus poemes, i els capítols s’estructuren en connexió amb el territori, el poble i el país.</div><br /><div style="text-align: justify;">Estellés mostra, a través d’Alabajos, el costat més humà i profund de les relacions que va bastir al llarg de la vida, amb la seva dona, Isabel Lorente, i els seus fills, o amb els seus amics. Podem copsar el dolor que li va produir la mort prematura de la primera filla i els vincles amb personatges com Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Ovidi Montllor o Salvador Espriu. En el cas d’Espriu és interessant recuperar-lo, en un moment en el qual la seva significació ha anat de baixa, un fet que tampoc no és estrany en el nostre context cultural, que, de vegades, rancieja i té interès en restar en lloc de sumar.</div><br /><div style="text-align: justify;">Estellés és un home polièdric, amb moltes facetes, fill del forner de Burjassot, periodista compromès i acomiadat, solidari amb les causes dels humils i explotats, amb el seu país i la catalanitat en general. Amb motiu de les celebracions del centenari s’endegaran diferents iniciatives tot i que, malauradament, no sempre els actes culturals d’aquest tipus tenen la difusió i el ressò merescuts.</div><br /><div style="text-align: justify;">Vicent Andrés Estellés va néixer l’any 1924 i va morir el 1993. Ha estat considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània. De jove, ja instal·lat a la ciutat de València, es va aficionar a la literatura de forma autodidacta, i va beure en moltes fons, tant catalanes com internacionals.</div><br /><div style="text-align: justify;">Va estudiar periodisme com a becari i va treballar al diari ‘Las Provincias’ on va fer amistat amb Joan Fuster i Sanchís Guarner. L’any 1978, després d’haver estat redactor en cap del diari, en va ser acomiadat. Aquest fet, però, li va permetre dedicar-se a la poesia i a d’altres activitats culturals. El mateix 1978 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el 1984 el de les Lletres Valencianes.</div><br /><div style="text-align: justify;">Compta amb una obra extensa, amb una part inèdita. Tot i que és molt conegut com a poeta va escriure novel·les breus, teatre, fins i tot guions de cinema. Els seus temes centrals son la mort, cosa que el fa connectar amb Espriu, el sexe, la pàtria, sempre en un estil quotidià, senzill, treballat i, si calia, vulgar i planer. Va obtenir premis i reconeixements i un dels qui va contribuir a difondre la seva poesia va ser Ovidi Montllor, gràcies al qual temes com ‘Els amants’ han acabat per ser patrimoni popular i molt conegudes i recitades.</div><br /><div style="text-align: justify;">Pau Alabajos (Torrent, 1982) és un cantautor actual, filòleg, una de les figures més interessants i cultes de la Comunitat Valenciana. Ha actuat a nombroses ciutats i en companyia de músics com Cesk Freixas. Ha rebut premis i reconeixements i ha treballat molts temes d’Estellés. És el secretari del col·lectiu Ovidi Montllor. A més dels seus concerts i tres discos gravats ha publicat dos textos teatrals i ha desenvolupat una gran tasca educativa a l’entorn del tema de la Nova Cançó i de la poesia d’Estellés. És, actualment, una de les personalitats més significatives i rellevants de les noves generacions del mon cultural dels Països Catalans.</div><br /><div style="text-align: justify;">Aquest és un llibre per tenir i rellegir. Inclou fotografies i un annex amb bibliografia i d’altres referències.</div><br /></span><h4 style="text-align: left;"><span style="font-family: verdana; font-size: x-small;"><b>Vicent Andrés Estellés</b></span></h4><span style="font-size: x-small;"><span style="font-family: verdana;"><b>La veu d’un poble</b><br /><br />Pau Alabajos<br /></span><br style="font-family: verdana;" /> </span><span style="font-family: verdana;"><span style="font-size: x-small;">Sembra llibres, 2024<br /></span></span><br /><p></p>Júliahttp://www.blogger.com/profile/15180635931928842197noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-7949508264375465560.post-41520543276375335732024-03-04T08:04:00.007+01:002024-03-04T18:10:09.348+01:00BARCELONA, EL TANGO, I EVOCACIÓ DE PATRÍCIA GABANCHO<p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjb6BYJXCxR6mQcPRhg_X8nSnUv4faJ5mquPPPb0Rknxw5bZCOq1RkurXP9Ws25An0Jzf7vnHuVqBlR2uzIs8kXiXAY5mGZt3O6C5mX8zmlaIbWhiyeX_D7I00rg_9UTBpBaC7Ghc1oh4zTPtJKwMTsZsHFuTsbnt-qnD6VJ0VWrIV5mhLJ3KlptfMvV5lM/s560/el-tango-en-barcelona-vol-1.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="560" data-original-width="560" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjb6BYJXCxR6mQcPRhg_X8nSnUv4faJ5mquPPPb0Rknxw5bZCOq1RkurXP9Ws25An0Jzf7vnHuVqBlR2uzIs8kXiXAY5mGZt3O6C5mX8zmlaIbWhiyeX_D7I00rg_9UTBpBaC7Ghc1oh4zTPtJKwMTsZsHFuTsbnt-qnD6VJ0VWrIV5mhLJ3KlptfMvV5lM/s320/el-tango-en-barcelona-vol-1.jpg" width="320" /></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><span style="font-family: verdana;"><i>Barcelona és la tercera capital internacional del tango, lligada a la primogenitura de Buenos Aires i al mirall de París. Aquest fet, però, és sistemàticament oblidat pels historiadors del tango i negligit pels barcelonins, a pesar que perduren en la memòria de moltes famílies les figures mítiques de Carlos Gardel o del trio Irusta-Fugazot-Demare (...)</i></span><span style="font-family: verdana;"><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Aquest breu text l'he copiat de la solapa del llibre 'Barcelona, tercera patria del tango', de Xavier Febrés i Patrícia Gabancho. L'havia llegit fa temps, el va editar Quaderns Crema l'any 1990, i l'he consultat per escriure un breu article que faig cada mes per a la revista Zona Sec, sobre aspectes diversos de la història del meu barri.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">A l'epíleg es menciona una bodega ja desapareguda a la qual, en el temps de la publicació, encara s'hi reunia un grup d'homes grans per escoltar, cantar i comentar tangos. M'han dit que la <i>Bodega Mariona, </i>molt popular i situada al Passatge Prunera, havia estat també la seu de la Coral La Trompeta. Tot desapareix però crec que el tango es prou viu a Barcelona, considerant les circumstàncies. Hi ha un local molt interessant al Poble-sec que es diu <i>Tinta roja, </i>el nom d'un tango, on es toca música diversa i, també, tangos. Fins i tot s'hi han fet classes per aprendre a ballar-lo, en diferents ocasions. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhBWKLHSpz3e4o-QnY4BJujnebPJQyau2h5JnN09jf1OiIhtyQQNWtrtpuO6ZTxnYkMqjCWZKiAZY4cdEcbJGwkHZKAdyD2dUFkNv-N8559AnY9-cAY8Ci36_uS2NbopojedEJ4BJKsebpsZpUjEioDYCg-7QyzdR1yLcKihMMhn_8fH1FV-Wd3A4vABvKA/s1309/barcelona-tercera-patria-del-tango.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1309" data-original-width="945" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhBWKLHSpz3e4o-QnY4BJujnebPJQyau2h5JnN09jf1OiIhtyQQNWtrtpuO6ZTxnYkMqjCWZKiAZY4cdEcbJGwkHZKAdyD2dUFkNv-N8559AnY9-cAY8Ci36_uS2NbopojedEJ4BJKsebpsZpUjEioDYCg-7QyzdR1yLcKihMMhn_8fH1FV-Wd3A4vABvKA/s320/barcelona-tercera-patria-del-tango.jpg" width="231" /></a></div><br /><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">A aquesta Barcelona sovint tan poc coneguda en profunditat pels qui la lloen o la critiquen, tan diversa i sorprenent, hi ha un munt d'històries i d'indrets desconeguts per als qui no hi transitem. Jo mateixa ja fa anys que no visito barris diversos en els quals, quan era jove, hi tenia coneguts i saludats o m'hi desplaçava per passejar-hi i 'descobrir'. Hi ha una tendència a evocar un passat mitificat i oblidar un present tan o més interessant, tot i que diferent, com és lògic.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El llibre m'ha fet recordar Patrícia Gabancho. Gabancho va ser durant un temps habitual als mitjans i a la premsa, va escriure uns quants llibres sobre el tema català, pero també sobre moltes coses més, alguns dels quals publicats per la també desapareguda editorial Meteora, on la vaig conèixer en alguna ocasió. Va morir de forma relativament prematura, l'any 2017. Havia nascut el 1952, era més jove que jo. Els llibres de Patricia Gabancho es venien molt bé, en general, cosa que devia compensar a l'enyorada Meteora la bona voluntat i generositat en publicar gent poc coneguda, com jo mateixa. </div></span><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">Era filla d'un intel·lectual argentí. Va estudiar català a Buenos Aires i es va relacionar allà amb dissidents del Casal de Catalunya, independentistes i d'esquerres. Va estudiar periodisme i va venir a Barcelona el 1974, on va romandre gairebé sempre. Durant el Sant Jordi de 2009 va ser l'autora de no-ficció més que més llibres va vendre, amb l'assaig 'Crònica de la independència'. Tambe va guanyar el premi Prudenci Bertrana amb 'La neta d'Adam'.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">Resulta inquietant com l'oblit passa el ribot pels records i pels personatges fins i tot per damunt de llibres i articles que haurien d'estar encara d'actualitat malgrat tenir uns quants anys. Patrícia Gabancho va deixar un fons documental de categoria i va tenir càrrecs i responsabilitats emblemàtics, com ara la vicepresidència de l'Ateneu. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">He mirat per la xarxa i crec que, de moment, no té cap espai, carrer o plaça, a Barcelona. Crec que una mena d'estrany protocol demana que faci un temps determinat que has traspassat, per tal de dedicar-te un carreró. No sé com va, vaja. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">Pel que fa al tango, quan es parla del Paral·lel tòpic i mitificat es fa més aviat referència a coses com ara el cuplet, la revista. Fa poc temps vaig dedicar una xerrada a la sarsuela popular i a alguns cantants del gènere que vivien al Poble-sec i es reunien al també desaparegut Bar Carbó, del Paral·lel. Alguns d'ells van morir, ja oblidats, a finals dels vuitanta. El tango va fer furor, al Paral·lel i a tot arreu, i havia sentit a parlar molt de Gardel i dels populars Irusta, Fugazot i Demare. Aquells lletristes i músics tot terreny que feien de tot també van escriure tangos, un dels més barcelonins és el que Llurba va dedicar al carrer 'Conde del Asalto', amb música de Rafael Yorio. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">Xavier Febrés (Barcelona, 1949) és un periodista de llarga trajectòria amb moltes publicacions interessants, biografies i articles, i va ser parella de Patrícia Gabancho. El podeu seguir al seu blog:</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">http://www.xavierfebres.com/2024/</span></div><div style="text-align: justify;"><br /></div>Júliahttp://www.blogger.com/profile/15180635931928842197noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7949508264375465560.post-4486053819765337892024-02-27T08:28:00.004+01:002024-02-27T08:34:10.513+01:00NÚRIA FELIU, AL PALAU ROBERT<p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEj-K_4LYg7cRw-ALNcoOr4UuuV74tRgp-0-CJzRFKgmmSTaeOTq4LfStx-L3fWpgvmbguWyN9cLF4tE9fAaVUNSKhsU677tFEaV1RBF78RLtlrfRVH8ZxxQ2n4FfJnmgD-tkImxgtVzilZtOVc8qVOjtIAADx0ssmTxCPeqmKUEja6GwAuGD4aFiDH97NIS" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="800" data-original-width="1200" height="213" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEj-K_4LYg7cRw-ALNcoOr4UuuV74tRgp-0-CJzRFKgmmSTaeOTq4LfStx-L3fWpgvmbguWyN9cLF4tE9fAaVUNSKhsU677tFEaV1RBF78RLtlrfRVH8ZxxQ2n4FfJnmgD-tkImxgtVzilZtOVc8qVOjtIAADx0ssmTxCPeqmKUEja6GwAuGD4aFiDH97NIS" width="320" /></a></div><p></p><span style="font-family: verdana;"><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Al Palau Robert, fins a mitjans de maig, es pot veure l’exposició dedicada a Núria Feliu. És una proposta del Departament de Cultura, comissariada per Óscar Dalmau i amb un guió de Julià Guillamon, a banda d’altres col·laboracions. L’exposició s’estructura al llarg de cinc ambients que repassen la vida i obra de l’artista. El Palau Robert no és, pel meu gust, un espai ideal per a segons quines mostres, resulta una mica laberíntic i poc espaiós. Malgrat tot ofereix sovint interessants exposicions, és un indret cèntric i l’accés és gratuït i lliure.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJj80Q4dtCsZVRIYMQrwt1yeMBbnw9cgBVouupZTP4_PQCkWRx59T6ftH_Z2d-Jd7DNBwMZWcdBzUq3-uQpbj91BAvGWvLutpJotLCkgkBWVMX9gzA1WXNryAsEHgb68H-GOHnJHDs8_s2QnbfIaUCMLBLN0bN0bSKJOrAvOXUTt5M6f3PiIOU1FHvt0ef/s260/feliu%20jove.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="260" data-original-width="194" height="260" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJj80Q4dtCsZVRIYMQrwt1yeMBbnw9cgBVouupZTP4_PQCkWRx59T6ftH_Z2d-Jd7DNBwMZWcdBzUq3-uQpbj91BAvGWvLutpJotLCkgkBWVMX9gzA1WXNryAsEHgb68H-GOHnJHDs8_s2QnbfIaUCMLBLN0bN0bSKJOrAvOXUTt5M6f3PiIOU1FHvt0ef/s1600/feliu%20jove.jpg" width="194" /></a></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Núria Feliu (1941-2022) va ser una artista singular, una intèrpret tot terreny, molt popular, sense ser autora de música ni de lletres va comptar amb col·laboradors de prestigi i gràcies a la seva tasca ingent comptem amb un repertori en català eclèctic i divers. Va tocar tots els gèneres populars, però també el jazz. Va recórrer el país, va viatjar a l’estranger, es va relacionar amb músics de gran categoria i va crear la seva pròpia productora. Va fer alguna cosa en castellà, cosa que li va comportar, en una època, una mena de rebuig puntual, entre determinats puristes del mon artístic nostrat.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Molt lligada al barri de Sants, que sempre va reivindicar i on va viure, la mostra s’inicia amb una fotografia on se la veu a la parada familiar del mercat. L’exposició serveix per recordar moltes coses, la seva tasca en el teatre experimental, amb obres que eren de gran actualitat i categoria, clàssics moderns, com Cocteau o Camus, i autors del país, com Pedrolo o Brossa. L’exposició serveix així mateix per recordar gent oblidada o desconeguda per a les noves generacions: Jordi Torras, Alfred Lucchetti, Nadala Batista...</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg5o6ZPwbh799SWiYG-cl8pUQrKC0sOdzNwhdnV87n3KMI2ZCPj8conFSkLBLfB6vhjmxgvvKd7eGsz1BrIITWvQ3AYBtIS6LKI_t8WVl-4baBxTvGmQ_p-bByqqFxDpG31R_FMZkeQu3d4wImpDZMH8brqp3YYOvw8eMz_ghRxrGpcKqp41Sufl9dtzz5i/s1920/feliu%20tele.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1080" data-original-width="1920" height="180" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg5o6ZPwbh799SWiYG-cl8pUQrKC0sOdzNwhdnV87n3KMI2ZCPj8conFSkLBLfB6vhjmxgvvKd7eGsz1BrIITWvQ3AYBtIS6LKI_t8WVl-4baBxTvGmQ_p-bByqqFxDpG31R_FMZkeQu3d4wImpDZMH8brqp3YYOvw8eMz_ghRxrGpcKqp41Sufl9dtzz5i/s320/feliu%20tele.jpg" width="320" /></a></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">A partir de 1965 es dedicaria del tot a la cançó i lletristes, també poc recordats avui, poetes, de fet, endegaran al seu servei magnífiques versions de tota mena de cançons: Andreu, Picas, Sarsanedas. I músics, és clar, Borrell, Burrull, Ros Marbà... Esdevé la gran cantant de jazz del moment, acompanyant el gran Tete Montoliu, enregistra a la mítica Edigsa, un temps breu, intens i esperançador. El tema discogràfic trontolla, la gent es professionalitza i ja no accepta segons quines exigències, no n’hi ha prou amb una generositat lligada al tema de ‘fer país’ i prou.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Després vindran els grans discos populars, els cuplets, les cançons de Mistinguette, boleros, festes majors, televisió, concerts. També Guillermina Motta recuperarà cuplets i gravarà, amb Barbat, unes versions excel·lents de tangos. Tot es pot cantar en català si es fa bé i amb grapa. Núria Feliu és un d’aquells personatges que esdevenen estimats i coneguts per tothom, més enllà de la seva professió. Col·laboraria en moviments veïnals, en iniciatives del seu barri, un barri que sempre va reivindicar.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi9Qo_cstx3OTnc7NMft3ASWo_xqVtfmRU5xZodjZDg9GxnFFnacAuU263qOYumedjUNJnjeECwAoR84hZvGRXnBKZueo-ZJbdakF7wnuzHKh7JpMM14mSdbquNO9T96EHPU8gg3T43qd_y_XB8jVHSnk-WlDfkfhudxCaHBXySm58wPErp0ebqS1WcFttJ/s92/feliu%20serrat.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="92" data-original-width="92" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi9Qo_cstx3OTnc7NMft3ASWo_xqVtfmRU5xZodjZDg9GxnFFnacAuU263qOYumedjUNJnjeECwAoR84hZvGRXnBKZueo-ZJbdakF7wnuzHKh7JpMM14mSdbquNO9T96EHPU8gg3T43qd_y_XB8jVHSnk-WlDfkfhudxCaHBXySm58wPErp0ebqS1WcFttJ/w240-h240/feliu%20serrat.jpg" width="240" /></a></div><br /><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">No és fàcil incidir a fons en la personalitat i la tasca de Núria Feliu. No tothom l’ha apreciat sempre, tot s’ha de dir. Quan va intentar fer alguna cosa en castellà hi havia grups de puristes que l’anaven a xiular. Durant molt de temps va semblar que pertanyia a una mena de ‘secundaris’ de la cançó. També empipava molta gent el seu acostament als sectors convergents. Som un país estrany on és més habitual restar que no pas sumar i on es passa amb facilitat de la devoció al rebuig.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Quan era molt joveneta, a l’Ovella Negra d’aleshores, un xicot amb aspecte d’intel·lectual del moment va agafar conversa amb nosaltres, tres noies molt jovenetes i crèdules, amb aspiracions de modernitat. Sobre el tema d’anar a xiular Feliu, per allò del castellà, ens va dir que ell ‘sempre’ anava a xiular Núria Feliu cantés com cantés’. De la mateixa manera, i perdoneu la frivolització, que calia ser marxista s’havia de ser ‘anti Núria Feliu’, entre la progressia amb aspiracions. Tenim casos més greus, com el de Sagarra. S'ha intentat amb Serrat però en aquest cas el seu èxit ha estat tan aclaparador i universal que fins i tot els més reticents han hagut de fer el despistat en moltes ocasions.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEihulGiKicUK8UosCyNzTBtAYCcueMm4LqoaFRzsf_2TcB1WNtNpsBUOm38rPhVt-Xx-iMgB_EdNfORxnMU91gyyuAFNZUhzL6BZPz83atxRvj10Eosv7HdO4jvKhuAOcAqt1gI8ZFFO3vCis46b4mqyR2MtT7BbQSmYOrlrNxou-RG4CSHPOSUtBJqS0Ih/s1200/feliu%20gran.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="810" data-original-width="1200" height="216" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEihulGiKicUK8UosCyNzTBtAYCcueMm4LqoaFRzsf_2TcB1WNtNpsBUOm38rPhVt-Xx-iMgB_EdNfORxnMU91gyyuAFNZUhzL6BZPz83atxRvj10Eosv7HdO4jvKhuAOcAqt1gI8ZFFO3vCis46b4mqyR2MtT7BbQSmYOrlrNxou-RG4CSHPOSUtBJqS0Ih/s320/feliu%20gran.jpg" width="320" /></a></div><br /><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Vaig veure Núria Feliu per primera vegada, en persona, en un d’aquells espectacles que feien a Horta. Vaig comprar molts discos en aquells anys, de Núria Feliu i de tants altres. Un pel qual tinc devoció és el dedicat a Espriu, amb música de Mercè Torrents, i una versió, la millor pel meu gust, i la primera, de ‘Des del fons del mar’. La vaig veure al Romea, en el temps del cuplet, la meva mare va venir i s’ho va passar molt i molt bé. La connexió amb el públic era absoluta i recordo que entre els músics que l'acompanyaven hi havia el gendre d’un conegut del meu pare. La darrera vegada que la vaig escoltar en directe, en aquell cas llegint els poemes d’un recull endegat per Albert Torras, va ser el dia dels horribles aldarulls de Can Vies. Albert Torras, amic de Feliu i molt actiu en un munt de temes, va organitzar el comiat de la cantant.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Passen els anys de pressa, oblidem i recordem i de vegades oblidem molt de pressa. L’exposició del Palau Robert és extensa i atapeïda, ho podria ser molt més. Més enllà del pesonatge aquestes mostres ens ensenyen molta història contemporània. Admeto, però, que la gran majoria del públic, al menys ahir, era d'això que, eufemísticament, en diem 'tercera edat' o 'gent gran'. Potser caldria dur-hi més jovent escolar?</div><div style="text-align: justify;"><br /></div></span> Júliahttp://www.blogger.com/profile/15180635931928842197noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-7949508264375465560.post-29394609364536738762024-02-23T12:44:00.003+01:002024-02-23T12:47:02.582+01:00LA DILIGÈNCIA, EL MITJÀ DE TRANSPORT DURANT EL SEGLE XIX<p><br /></p><p><br /></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgF5o04L5pVeSyaNUCVGlKy0qcV0tNkZ1FEAKUNbuYxJ4Cs7fTZDZeC5IEL3nE3JrI3FChmLIqHYxjm6EDTPpJ58S5WXDB3p7__tiFGficRUeBVI00tbxxfV9BWe-gEe76gjkZD7EbAA6yLc6g3lFXOutQVfdvE6mIenPum9QaKALYaX8BmZ4q92WwoTYEu/s2036/Dilig%C3%A8ncies%20Igualada,%201860,%202.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1384" data-original-width="2036" height="306" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgF5o04L5pVeSyaNUCVGlKy0qcV0tNkZ1FEAKUNbuYxJ4Cs7fTZDZeC5IEL3nE3JrI3FChmLIqHYxjm6EDTPpJ58S5WXDB3p7__tiFGficRUeBVI00tbxxfV9BWe-gEe76gjkZD7EbAA6yLc6g3lFXOutQVfdvE6mIenPum9QaKALYaX8BmZ4q92WwoTYEu/w449-h306/Dilig%C3%A8ncies%20Igualada,%201860,%202.jpg" width="449" /></a></div><br /><p><br /></p><p><br /></p><p><br /></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgO95nk9BUY8w26b0ab2auUYYmv5-sOfA4lD6192GOc8zgUmBJvIUXV9GEKiKr0OcMKNk_6VW6K-yizFijEVuir5W0vQNgDB6vrJ6eOP88P6k0Z4E5wBv1Z2TdZFVIOZQH5xslmwpTvHr1RC31HJRnBPiJydDbkprEFis2FV5dB5kom85PKTgsrtrtoi1PZ/s1938/Dilig%C3%A8ncia,%20mural.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1938" data-original-width="1759" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgO95nk9BUY8w26b0ab2auUYYmv5-sOfA4lD6192GOc8zgUmBJvIUXV9GEKiKr0OcMKNk_6VW6K-yizFijEVuir5W0vQNgDB6vrJ6eOP88P6k0Z4E5wBv1Z2TdZFVIOZQH5xslmwpTvHr1RC31HJRnBPiJydDbkprEFis2FV5dB5kom85PKTgsrtrtoi1PZ/s320/Dilig%C3%A8ncia,%20mural.jpg" width="290" /></a></div><br /><p><br /></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjKwMhkLPXWkHZIPcOquKqlS20_zHo5lEKipyOYKQyyOJj5I_qw-dfvVYsPenXODITC9tbhLy4Ium-cTlv1OqAa3oc9CipQuqwirAR3QhTJtMdbJNjAYP0tMSsYqnMn5hvChDsKNqGzPDkNn3uw7E1eihF-54KnLZDJTFbVPljS8ediATPe3Mco4M9O5e-f/s1191/cartell%20pdf%20copiar.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1191" data-original-width="842" height="448" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjKwMhkLPXWkHZIPcOquKqlS20_zHo5lEKipyOYKQyyOJj5I_qw-dfvVYsPenXODITC9tbhLy4Ium-cTlv1OqAa3oc9CipQuqwirAR3QhTJtMdbJNjAYP0tMSsYqnMn5hvChDsKNqGzPDkNn3uw7E1eihF-54KnLZDJTFbVPljS8ediATPe3Mco4M9O5e-f/w317-h448/cartell%20pdf%20copiar.jpg" width="317" /></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><span style="font-family: verdana;"><div style="text-align: justify;">Dimarts vinent, 27 de febrer, la xerrada mensual de CERHISEC estarà dedicada al transport durant el segle XIX, i, en particular, a les diligències. La xerrada, com sempre, serà a la Biblioteca del Poble-sec (Francesc Boix), a dos quarts de set del vespre. </div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiH8YDBCosW9tQ3lGkVuz9KG2RyG8jZkllMOIjRdjEtMPDD0MJqRSKWpNQIdcqyZvdRtr7-B0D2cvJKnr0TEcN5gODDuLdCB4QXPjTDDfAG_N_CypvnqANfiLOLH2KHxhFx6oufZhplbmVTGW1CEHtiSExQ0ARHocjw8Hul4NIdPKjLSsNa5rGtIgJHMGGP/s684/36039320_1736176649793784_3376210565172035584_n.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="416" data-original-width="684" height="195" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiH8YDBCosW9tQ3lGkVuz9KG2RyG8jZkllMOIjRdjEtMPDD0MJqRSKWpNQIdcqyZvdRtr7-B0D2cvJKnr0TEcN5gODDuLdCB4QXPjTDDfAG_N_CypvnqANfiLOLH2KHxhFx6oufZhplbmVTGW1CEHtiSExQ0ARHocjw8Hul4NIdPKjLSsNa5rGtIgJHMGGP/s320/36039320_1736176649793784_3376210565172035584_n.jpg" width="320" /></a></div><br /><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La farà Jordi Artigas, qui ja ha col·laborat amb nosaltres en diferents ocasions. Jordi Artigas és historiador del cinema, investiga sobre precinea, cinema d'animació, di buis i cultura popular. Des dde 2010 coordina el Cineclub del Reial Cercle Artístic, a Barcelona. És membre de la Federació Catalana de Cineclubs. L'any 2002 va fundar l'associació cultural Zoòtrop/La Memòria dels dibuixants, en col·laboració amb Jordi Morraja i Enric Asensio. Col·labora també amb el Centre Cívic El Coll-La Bruguera com a comissari d'exposicions, conferències... L'any 2021 va publicar l'obra ¡ 'El cine NIC i altres joguets cinematogràfics' (Trilita Edicions).</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div></span><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg-xRa8S4eh1j09SD2PVB8jvKv7XUx3PoCsOQV8gQJMEJhmmC1RJZIU9ZL1xQvg6Ly8ZjVvraG2xAEUohPLzA3tBt0V-2WgwwOJreExQgKqNwDHZiLF1mJdl9EnkHnlZDERoKyG9I_8_eKAxBotWKpuOQauaoIUiz9N54wTgc-11l-e8uClT4bCQdqcYYg4/s1150/stagecoach,%20ladiligencia1.webp" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="748" data-original-width="1150" height="208" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg-xRa8S4eh1j09SD2PVB8jvKv7XUx3PoCsOQV8gQJMEJhmmC1RJZIU9ZL1xQvg6Ly8ZjVvraG2xAEUohPLzA3tBt0V-2WgwwOJreExQgKqNwDHZiLF1mJdl9EnkHnlZDERoKyG9I_8_eKAxBotWKpuOQauaoIUiz9N54wTgc-11l-e8uClT4bCQdqcYYg4/s320/stagecoach,%20ladiligencia1.webp" width="320" /></a></div><p style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">Per una d'aquestes estranyes casualitats no fa gaire temps l'escriptora Marta Magrinyà va publicar una novel·la situada a Reus, en la qual evoca aquest transport. El llibre està ambientat a Reus, ciutat on hi va haver la primera línia de viatgers regular de l'estat espanyol amb aquest mitjà de transport.</span></p><p style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></p><p style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: verdana;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEhVtBaQ1cGzXn6iG-pmG9x_33lc6dw3RXcsrn-rF4f_5_F2zRARy7z-Wyyrk7z8wAYUNT3JWBbHjXrT165wJT2-1GCthT-2B_g_h3uhZCUsRDpdqCaDlllsAg2Jy0dHU3Ots8iUPcPFkeE-4GaWZyOoLLVkIBMOEWfiCydVpSFnxxQhxWER7wuPkr3h2alf" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="500" data-original-width="332" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEhVtBaQ1cGzXn6iG-pmG9x_33lc6dw3RXcsrn-rF4f_5_F2zRARy7z-Wyyrk7z8wAYUNT3JWBbHjXrT165wJT2-1GCthT-2B_g_h3uhZCUsRDpdqCaDlllsAg2Jy0dHU3Ots8iUPcPFkeE-4GaWZyOoLLVkIBMOEWfiCydVpSFnxxQhxWER7wuPkr3h2alf" width="159" /></a></span></div><span style="font-family: verdana;"><br /></span><p></p><p style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">https://www.llegir.cat/2023/04/critica-la-diligencia-marta-magrinya</span></p>Júliahttp://www.blogger.com/profile/15180635931928842197noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7949508264375465560.post-22267713672195909262024-02-17T07:28:00.005+01:002024-02-17T07:38:14.914+01:00SOBRE UN PASSAT NO TAN LLUNYÀ I ELS SEUS DOGMES DIVERSOS<p> </p><p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEgtLzMu-vjBK7urQXRoQ2GPTPqonCm6HbB4QsD_Ydm0mJY9n3X_k0-ebuNsMfstrVYbIc72Bhb7QeaUqdWQfuyEryjnLQHsPEwDDR4iREcAbTxfSUz5oXSDj6ia_DVIEJPzMLbWdl6YcXr0u9YHGzorIh8bxBzjQjEWhid9gkLA0poztRDL_F-wuy55yFZ3" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="342" data-original-width="229" height="368" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEgtLzMu-vjBK7urQXRoQ2GPTPqonCm6HbB4QsD_Ydm0mJY9n3X_k0-ebuNsMfstrVYbIc72Bhb7QeaUqdWQfuyEryjnLQHsPEwDDR4iREcAbTxfSUz5oXSDj6ia_DVIEJPzMLbWdl6YcXr0u9YHGzorIh8bxBzjQjEWhid9gkLA0poztRDL_F-wuy55yFZ3=w247-h368" width="247" /></a></div><br /><span style="font-family: verdana;"><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Una rastellera de mals averanys, en diferents moments de l'anomenada Guerra Freda, vaticinaven una possible Tercera Guerra Mundial. Quan jo era petita i joveneta semblava cantat i, gairebé convenient, que totes les generacions visquessin una guerra. Per sort, tot i que sense resultats universals, pels nostres verals el sentiment pacifista i antibèl·lic avui no sembla ja un exotisme. En aquells anys va existir una confrontació constant en el camp cultural, econòmic i ideològic però no pas un enfrontament bèl·lic directe. Cosa que no és cap consol pels afectats d'aleshores i del present, immergits en una situació de violència col·lectiva. Més enllà del mon occidental, la guerra brutal es va manifestar de forma directa i sagnant en molts indrets del món. I encara dura, malauradament.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">El cas espanyol va ser paradoxal. Mentre alguns països que havien estat feixistes o col·laboracionistes veien com se’ls restablia, més o menys, una democràcia convencional, aquí, en lloc de reconstruir la república, es va instal·lar, amb suports diversos i malgrat condemnes teòriques, la llarga dictadura franquista. Tot plegat tenia a veure amb les necessitats logístiques i militars dels Estats Units i els seus aliats, entre els quals els països democràtics europeus. En el camp cultural les potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial van incidir en el tema cultural amb el Consell Mundial de la Pau, pel que fa a la Unió Soviètica, i amb el Congrés per a la Llibertat de la Cultura, pel que fa als Estats Units. Amb tot plegat semblava que els espanyols 'érem així' i toleràvem una situació que responia a interessos estratègics més que no pas a la nostra idiosincràcia concreta. Pau, llibertat i cultura son mots molt útils a totes les tendències i susceptibles de definicions a dojo.</span></div><span style="font-family: verdana;"><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Agustí Pons torna a reflexionar a fons, en aquest llibre, sobre la nostre història recent i en com la situació va influir en molts intel·lectuals catalans destacats, els quals, en nom de l’antifranquisme, van prendre partit pel comunisme i van amagar o maquillar les purgues soviètiques i la situació real de l’URSS. En alguns casos per desconeixement però també, molt sovint, per oportunisme i ideologia, consolidant la perillosa teoria sartriana de què no era bo fer trontollar les creences obreres. Tony Judt havia analitzat la realitat i les servituds dels intel·lectuals francesos, durant el període 1944-1956, en relació amb la seva acceptació i ocultació de l’estalinisme, a l’imprescindible ‘Passat Imperfecte’. Pons analitza com ja Lenin havia establert un règim dictatorial de terror ben aviat, en nom, això sí, de bones idees i de la creació de ‘l’home nou’. L'infern, ja ho deien els vells del meu temps, està empedrat de bones intencions.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEhhgAw4ETeHDZosE_ClFgMPclDHQmifHLecuejoboK3bW0c5YjYbYdIZF_yQXDxbYpPQ8yR0OYniHd0JJLN15cVOPzS85r_LJQ0sSijppVMmKzI2RiVZ8e5dBYCwRAfqir4xGRtkJsENbtikSHPl4cmWxMIW2Pe0Rvql2s5Hf_tSLtichTcvyBQVdwBDikG" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="500" data-original-width="315" height="277" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEhhgAw4ETeHDZosE_ClFgMPclDHQmifHLecuejoboK3bW0c5YjYbYdIZF_yQXDxbYpPQ8yR0OYniHd0JJLN15cVOPzS85r_LJQ0sSijppVMmKzI2RiVZ8e5dBYCwRAfqir4xGRtkJsENbtikSHPl4cmWxMIW2Pe0Rvql2s5Hf_tSLtichTcvyBQVdwBDikG=w174-h277" width="174" /></a></div><br /><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Agustí Pons ens acosta al paper de molts intel·lectuals catalans destacats i a la seva implicació amb el comunisme o en la seva dependència ideològica de l’URSS. Pons no especula, va a fets concrets i a documents contrastables. El pitjor de tot plegat és que, quan la situació real no es va poder negar, es va aconseguir que es parlés de coses una mica etèries, com ara <i>eurocomunisme o comunisme amb ‘rostre humà’.</i> També recordo allò de 'dictadura, ni la del proletariat'. Ningú no va semblar tenir massa ganes de fer autocrítica, passant per alt contradiccions evidents en les seves trajectòries. Era, aquell, un mon d’homes, amb poques excepcions, la més brillant i directa la de Maria Aurèlia Capmany, una dissident relativa entre aquell conjunt de convençuts que conformaven una mena d’elit intel·lectual no exempta de problemes i de divergències.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Avui la societat ha canviat força però, en aquells anys, la universitat, fins i tot l’educació elemental, en molts casos, era minoritària, cosa que feia que, potser de bona fe, alguns d’aquells intel·lectuals amb títols i publicacions se sentissin més importants del que en realitat eren, a causa de la seva formació i del seu estatus. Però, també, -i això és una opinió meva-, malgrat que l’adoctrinament d’esquerra arribava a associacions diverses, parròquies i grups veïnals de gent obrera, la distància de la gent de la cultura universitària amb la dels barris pobres, de les barraques, de les escoles deficitàries i dels sectors realment explotats, era molt important. Durant un temps es va lloar el PSUC com a partit integrador, i no li trec mèrit, però el cert és que les dues ànimes del partit, que van aconseguir els seus èxits electorals i la seva implantació a barris pobres i humils, van acabar per no tenir una unió tan idíl·lica com semblava.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El llibre, sense ser exhaustiu ni feixuc, sinó planer i entenedor, ens evoca molts personatges del mon acadèmic, literari, artístic, periodístic: Alfonso Comín, Xavier Folch, Váquez Montalbán, Solé Tura, Antoni Tàpies, Manuel Sacristàn, Calders, Maria Aurèlia Capmany, Espriu i molts altres, actors principals o secundaris, els quals, més enllà de les seves contradiccions, ens evoquen un temps en el qual el debat era frequent i tot semblava en ebullició ideològica. Una part dels conversos al comunisme procedien de sectors familiars franquistes, fins i tot. Uns quants sectors rellevants de l’església catòlica es vam implicar en el fervor per una esquerra esperançadora. Ser catòlic, -o cristià-, i comunista ja no era una contradicció. A través de moltes parròquies la ideologia va fer forat a tot arreu i Montserrat va esdevenir un indret de culte, també polític. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Agustí Pons (Barcelona, 1947), periodista i escriptor, ha treballat a molts diaris i mitjans de comunicació i ha reflexionat i escrit sobre l’època, a fons i de forma coherent. Hi connecto força per un tema generacional i en els seus llibres expressa opinions lúcides i raonades. Ha manifestat que no li ha estat fàcil escriure i publicar aquest llibre, en el qual mostra un gran respecte per la gran majoria dels personatges citats, encara que n’hagi d’evidenciar les errades i les servituds. No és senzill, en èpoques complexes, lluitar per la llibertat, un terme complex, i haver d’admetre que les bones idees son de vegades més perilloses que les dolentes ja que en nom de virtuts diverses es fan i s’han fet moltíssims disbarats. Que la solució per no destarotar les masses sigui pensar que cal amagar les coses a segons quins grups de població mostra, de fet, un elitisme inquietant i discriminador.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Els llibres i articles de Pons ens acosten a allò que passava quan jo era jove em els seixanta i els setanta del segle XX, i no m’adonava de les coses o acceptava els discursos dels saberuts i la literatura política que es presentava com a indiscutible i veraç. No estar amb els qui dominen la ideologia vigent aïlla i no és gens senzill tenir opinió pròpia. En el present també hem patit desqualificacions a persones molt vàlides que, per exemple, no eren ni son independentistes. El pitjor no és haver-se equivocat o haver escoltat massa cants de sirena, sinó més aviat no endegar després reflexions, diàlegs ni debats. En uns altres temps el llibre d’Agustí Pons hauria generat més soroll mediàtic però molts dels personatges que hi trobem ja no son entre nosaltres i el debat que es genera quan passa el temps respon més a relats oportunistes que no pas al desig de reflexionar a fons sobre tot plegat. Un llibre que cal tenir, llegir i rellegir, sense complexos i amb ganes de meditar sobre la, sempre relativa, veritat. Potser ens cal viure sense grans idees imprecises ni enmig de somnis sobre futurs imprevisibles. I sense intentar 'convertir' ningú a cap dogma sigui religiós, polític o nutricional.</div></span> Júliahttp://www.blogger.com/profile/15180635931928842197noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-7949508264375465560.post-19807296198965794562024-02-13T17:05:00.004+01:002024-02-13T17:09:17.119+01:00LABORDETA, UN HOME I RES MÉS<p><br /></p><p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-size: 14pt; line-height: 107%; mso-fareast-language: ES;"><br /><br /></span></p><p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-size: 14pt; line-height: 107%; mso-fareast-language: ES;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiFxI-AlvZUUGhbqwMZuwkKsZoVZN3UdkHBLkjX4yR3l2wWKwW8AsJsVFyDTq2lVZlnq6JYDqzf-LTAGzG0usaIWR9ghc31-0B-Vi6SlupboCDjWd0oFEHQyYmzi2eu_RQpJCHnITxb8yBGnTVe6Tr0G5fnq4n_y1Qokpxkz2UUAWubExwb2AgRPeXg-Itp/s1200/Labordeta_un_hombre_sin_maas-584406248-large.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="842" height="414" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiFxI-AlvZUUGhbqwMZuwkKsZoVZN3UdkHBLkjX4yR3l2wWKwW8AsJsVFyDTq2lVZlnq6JYDqzf-LTAGzG0usaIWR9ghc31-0B-Vi6SlupboCDjWd0oFEHQyYmzi2eu_RQpJCHnITxb8yBGnTVe6Tr0G5fnq4n_y1Qokpxkz2UUAWubExwb2AgRPeXg-Itp/w291-h414/Labordeta_un_hombre_sin_maas-584406248-large.jpg" width="291" /></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><span style="font-family: verdana;"><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Aquests dies m'he mirat el documental sobre José Antonio Labordeta, a Movistar. Fa temps el van passar a algun cinema però hi va estar poc i no el vaig poder veure. <i>‘Labordeta, un hombre sin más’</i> va rebre guardons i reconeixements, és un documental aparentment senzill, que se centra en l’entorn familiar, una de les filles, Paula Labordeta, l’ha dirigit, amb Gaizka Urresti, i tot i que hi surt molta gent interessant, la dona, les filles i les netes son les qui ens acompanyen al llarg de la vida d'un personatge que va ser molt més que un cantautor.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Quan Labordeta va morir, l’any 2010, gairebé cinquanta mil persones, diverses, amb una gran majoria de gent anònima, van anar fins el palau de l’Aljafería per acomiadar-lo. Labordeta va ser cantant, poeta, activista polític, professor, escriptor... I, sobretot, va ser una d’aquestes persones que els col·lectius es fan seves i que connecten amb la gent, que les sent properes i semblants, més enllà, fins i tot, de creences i polítiques.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Com es pot veure a les filmacions, la gent, davant del fèretre, resava, plorava, feia la salutació comunista i, cadascú a la seva manera acomiadava algú que sentia molt proper. A Catalunya, tot i que avui força oblidat, hi va haver un cas d’aquest tipus en la persona d’Emili Vendrell. Que l’oblit no s’estengui per damunt del record, en aquests casos, depèn força de la família. Paula Labordeta feia temps que tenia la dèria de fer un documental sobre el seu pare però volia deixar passar un temps després del procés dolorós de la llarga malaltia i de la seva mort.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El documental defuig la grandiloqüència, és intimista però, de forma inevitable, ens porta per la història relativament recent, i del petit nucli familiar passem a l’Aragó real i divers i al sentit universal del missatge. Un cant a la llibertat i a la vida que no defuig moments tristos, de decepció, de desànim... El tardo-franquisme, malgrat les seves crueltats darreres, va ser un temps d’entusiasmes i esperança. I també, encara més, ho va ser la primera part de la transició. Després es van perdre molts llençols, tot es va anar situant en el mon de la política convencional, el partit socialista aragonès, com el català, va ser abduït per un PSOE pactista i amb poder.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Els cantautors van ser bandejats, es van perdre els concerts populars i barats, espontanis gairebé, reivindicatius i solidaris. Van quedar algunes individualitats professionalitzades, potser no podia ser d’una altra manera. Els concerts van passar als grans espais i molta gent es va dedicar a d’altres coses o es va col·locar a la política ‘oficial’. Aquí vam perdre la Nova Cançó però també coses com el cicle de teatre ‘Cavall Fort’, al Romea s’hi havia de fer teatre ‘nacional’ fins que no es bastir la gran piràmide teatral del ‘Nacional’ actual. L’etèria llibertat tan cantada i reivindicada va quedar en poca cosa. De fet no és senzill esbrinar en què consistia la llibertat reivindicada, més enllà de superar el llarg franquisme.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El temps fa que les veritats i els records es dilueixin, tot canvia. Però ahir, mirant aquest documental, el mateix que fa uns dies, amb l’<i>Imprescindibles</i> del Sergi Schaff, em preguntava, com em sol passar sovint amb el pas del temps i els records persistents, perquè s’han de perdre de forma tan absurda coses que funcionen. De fet el poder, sigui el que sigui, fins i tot el poder relativament amable, ho vol controlar tot i sempre, fins i tot de forma subconscient, en molts casos.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Labordeta se’ns mostra com<i> un home i prou </i>perquè, a través de les seves notes en aquest quadernet recuperat per la seva dona, un manuscrit d’aspecte escolar, intuïm els seus sentiments personals més profunds i el desengany quan, a finals dels setanta, ja es veia que les coses no serien ben bé com s’esperava. Afortunadament Labordeta va tenir bons amics, una bona família, va comptar amb oportunitats, com la que va aconseguir aquell inoblidable ‘país a la motxilla’, un país que és l’Espanya que sovint se’ns amaga, ja sigui amb faramalles conservadores o amb penjaments nostrats, que evidencien més ignorància que catalanisme sincer.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El documental recull les preguntes de les netes, que volen saber coses de la vida del seu avi. Labordeta mateix ens explica els seus desigs, records i sentiments, i familiars i amics comenten detalls de la seva vida. Sobretot és important la intervenció de la seva vídua, Juana de Grandes, una dona interessant que, de tota manera, se situa en una mena de segon pla, a favor de l'evocació del marit desaparegut. Tornem al passat des del present, el documental és també l'Aragó real, més enllà dels tòpics, tan lligat a la vida i al pensament del cantant i tantes coses més. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">No vaig ser gaire seguidora de Labordeta quan va començar a ser conegut i les seves cançons, com les d'altres cantautors, es van incorporar de forma definitiva al nostre imaginari. Hi ha hagut i hi ha bons cantautors i cantautores però el carisma no sempre funciona. Al comiat, entre la gent, podem veure passar Joan Manuel Serrat qui, tot i ser molt diferent, crec que compta també amb aquest atractiu humà que potencia determinades personalitats per damunt d'unes altres.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Labordeta, segons la meva opinió i sense deixar de banda la força contundent del seu cant, va ser, sobretot, un poeta. Va tenir un germà escriptor, també gran poeta, Miguel, que va morir de forma prematura. Veient el documental pensava en el tema de la nostra relació, sempre difícil i amb estranys alts i baixos, amb aquest Aragó proper i força desconegut a casa nostra. José Antonio Labordeta tenía també un blog on penjava poemes, d'aquest mar tan ple de tresors, encara que aplegui rampoines inútils i restes de naufragis, recullo un poema dedicat al mes de febrer.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><br /><br /><b>Un mes inútil</b><br /><br /><br />Un més inutil<br />invade las ventanas<br />de una larga y suave melancolía.<br />Escucho a una piansta<br />interpretar un nocturno<br />y la larga ausencia de los que se fueron<br />me atenaza la boca<br />y las lágrimas del olvido.</span><div><span style="font-family: verdana;"><br />No es bueno en este mes,<br />febrero lento,<br />asomarse al vacio de los dias pasados.<br />y en esta tarde,melancólica y suave,<br />con Chopin en mi pequeño<br />aparato de música entender:</span></div><div><span style="font-family: verdana;"><br />La vida es lo mas bello que tienen<br />nuestras vidas.<div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">José Antonio Labordeta (2008)</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">https://labordeta.zaragozame.com/</div></span> </div>Júliahttp://www.blogger.com/profile/15180635931928842197noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-7949508264375465560.post-7005800567729969162024-02-04T10:03:00.004+01:002024-02-04T10:09:32.220+01:00UNA MICA DE SUCRE, DIU QUE TOT HO FA PASSAR...<p> </p><p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEiwbfKEVBemROuCE37i0-frD-pGyODA9R5qmf4kVjo5sl-rIBgwAJLq4Hlfwr2fAsr3K1NT7Zn5BBQJSPI1DOpE-cyd4FsbiE_kovlFLdBmEPTl2O7L5IWhV9Sxts-mm2kl_lVL0PgnenqZIdVWybPRpIzrQxfmTzNZbOyM5Yte9Ggwe9sKjhssKL-xYP57" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="675" data-original-width="1200" height="180" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEiwbfKEVBemROuCE37i0-frD-pGyODA9R5qmf4kVjo5sl-rIBgwAJLq4Hlfwr2fAsr3K1NT7Zn5BBQJSPI1DOpE-cyd4FsbiE_kovlFLdBmEPTl2O7L5IWhV9Sxts-mm2kl_lVL0PgnenqZIdVWybPRpIzrQxfmTzNZbOyM5Yte9Ggwe9sKjhssKL-xYP57" width="320" /></a></div><br /><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">Ahir, amb filla i neta, vaig anar al cinema Bosque, avui del grup Mooby, a veure, una altra vegada, 'Mary Poppins'. De tant en tant cal mirar algun títol emblemàtic en pantalla ben gran. Tot i que he vist la pel·lícula en unes quantes ocasions, en vídeo o per la televisió, no és ben bé el mateix, ni de bon tros.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">Jo tenia setze anys quan es va estrenar. Vaig anar al cinema amb tres amigues, les quals tenien també, com jo, un germà petit al qual vam convidar. Crec que l'estrena va ser al Coliseum, un cinema de categoria. La pel·lícula ens va agradar molt. Jo, aleshores, treballava a la Harry Walker i estudiava magisteri als vespres.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">A la feina, vam tenir amb algunes companyes debats abrandats sobre sí Andrews mereixia o no l'óscar que va guanyar amb aquella interpretació. Hi havia opinions per a tots els gustos però semblava que un óscar precisava d'una interpretació dramàtica en un context seriós, dèries per a converses informals, vaja. De fet hi va haver també una certa opinió <i>especialitzada </i>en aquest sentit, que atribuïa aquell óscar a una mena de desgreuge a l'actriu, en triar Audrey Hepburn per a un paper que Andrews havia fet al teatre, molt bé, per cert.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">Tot això dels premis és atzarós i relatiu i opinable. Com en el cas de la tomba de Tutankamon hi ha una mena d'afició a relacionar repartiments emblemàtics de cinema amb desgràcies diverses que han encalçat els protagonistes. Al capdavall a la vida es passen èpoques de tota mena i la majoria d'actors i actrius d'aquell conte fílmic han arribat a vells, malgrat diversos tràngols. Van Dike després d'haver begut i fumat a dojo, és a tocar del centenari, gairebé. Fa poc va morir Glynish Jons, centenària. L'única mort prematura va ser la del nen, d'un virus estrany o una hepatitis o qui sap, quan era jovenet.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">La versió del cinema, ahir, era la doblada al castellà. El doblatge dels dos protagonistes va estar a càrrec, com en d'altres casos, de Salvador Escamilla i Teresa María. Vaig mirar si als crèdits finals els mencionaven però res de res, una injustícia. El doblatge musical està mal vist però, paradoxalment, el doblatge en general no ha anat de baixa, com era d'esperar. Escamilla, a casa nostra, és conegut més aviat per la seva tasca al volt de la promoció de la cançó catalana, va ser un home polifacètic i molt actiu i un molt bon cantant. Teresa María ha rebut reconeixements però no pas tants com mereix i a nivell musical no va assolir tampoc la fama merescuda, o així m'ho sembla. L'entranyable pare de les criatures, Tomlisson, el doblava l'inoblidable Josep Maria Angelat, per cert.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">Escamilla va gravar un disc amb les versions en català de molts temes del cinema, entre els quals els de Mary Poppins. Aquelles cançons van formar part del repertori que cantàvem durant unes colònies parroquials on vaig fer de monitora, encara suren en algunes escoles. M'encanten, de tant en tant em poso, gràcies a internet, aquelles versions d'Escamilla. Sento no recordar qui en va fer la traducció al català, en castellà va ser, crec, Ernesto Santandreu.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">Fa alguns anys, per Nadal, vaig anar a veure 'El retorn de Mary Poppins', les comparacions son odioses però inevitables. La pel·lícula em va agradar força però va aplegar comentaris per a tots els gustos. Els temps canvien i nosaltres també i no sempre les segones parts ni les continuacions l'encerten, ho admeto, però em va semblar digna i distreta. Crec que guanyarà pes amb el pas dels anys. La música no tenia el ganxo de la primera però és que avui el tema musical ha canviat i ja no tenim cap Salvador Escamilla que ens faci una bona versió en català. Ja gairebé tot és en anglès, de forma inevitable. Va ser la darrera vegada que vam retrobar la incombustible Àngela Landsbury a la pantalla, en una breu intervenció que era, de fet, un homenatge.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">El cinema era ple de famílies amb criatures, alguna nena anava disfressada de Mary Poppins però res a veure amb les reposicions gal·làctiques. Una tarda molt agradable, evocadora i feliç, vaja. Fins i tot vaig menjar crispetes, amb la ràbia que em fa que la gent en mengi en el cinema. Però als infants se'ls pot permetre tot això i el cas és que es pugui fer cinema d'aquest tipus. Per casualitat fa poc vaig escoltar, al programa 'En guàrdia', Josep Guixà, l'autor d'un llibre sobre el mític senyor Balañà, que penso llegir aviat. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEgoI051x4fxkHDOPlz0FKEy38UGgNmrfAIkC1KHxaneZGOWYuogju7Dh6coBl9EP37irQ6T7VZVUsIUerWiJiWqeEzQSVsdZpeMZqNg7RS6PMwXkQWVPVjRoYt9_Hl8m_BYHbP3SXP2jFSjaHE_EFDzgBl7GLGkggcz9MKMjYd1gj41nnln1vc159JgE7dO" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="2954" data-original-width="1794" height="354" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEgoI051x4fxkHDOPlz0FKEy38UGgNmrfAIkC1KHxaneZGOWYuogju7Dh6coBl9EP37irQ6T7VZVUsIUerWiJiWqeEzQSVsdZpeMZqNg7RS6PMwXkQWVPVjRoYt9_Hl8m_BYHbP3SXP2jFSjaHE_EFDzgBl7GLGkggcz9MKMjYd1gj41nnln1vc159JgE7dO=w215-h354" width="215" /></a></div><br /></span></div><p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEhq-CU9aCd-YZYSlgflT_3e6FO0HQ5plPczkayo_ZMtAr9G8inxkuM4cyLChw2Kn0xtjg7RVZ_JhgarT02iptx8imqxwDVR_5MuMqkSU_D3Ty6SWiCVB5zb6JO0rKANqDqeRw2U7FjsKofzH0-XdBOYgIF9VK7oeRaY0Wno03DPWzh0ics8wjox1-3O4KK2" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="450" data-original-width="277" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEhq-CU9aCd-YZYSlgflT_3e6FO0HQ5plPczkayo_ZMtAr9G8inxkuM4cyLChw2Kn0xtjg7RVZ_JhgarT02iptx8imqxwDVR_5MuMqkSU_D3Ty6SWiCVB5zb6JO0rKANqDqeRw2U7FjsKofzH0-XdBOYgIF9VK7oeRaY0Wno03DPWzh0ics8wjox1-3O4KK2" width="148" /></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><span style="font-family: verdana;"><div style="text-align: justify;">L'autora dels llibres sobre Poppins, P. L. Travers, va ser una senyora de llarga i complexa vida, molt interessant. Sobre ella i la seva difícil relació amb Disney se'n va fer, així mateix, una pel·lícula. Comparar llibres i cinema o televisió és una altra dèria que cal defugir. Cada cosa al seu lloc i en el seu moment. </div></span><br /><p></p><p><span style="font-family: verdana;"><i><span style="background-color: white; color: #212121;">Cada treball, si vols, pot ser</span><br style="background-color: white; background-repeat: no-repeat; box-sizing: inherit; color: #212121;" /><span style="background-color: white; color: #212121;">molt més alegre i bo de fer</span><br style="background-color: white; background-repeat: no-repeat; box-sizing: inherit; color: #212121;" /><span style="background-color: white; color: #212121;">Si és que vols, fins pots fer-lo divertit</span><br style="background-color: white; background-repeat: no-repeat; box-sizing: inherit; color: #212121;" /><span style="background-color: white; color: #212121;">pots dir-te que és com per jugar</span><br style="background-color: white; background-repeat: no-repeat; box-sizing: inherit; color: #212121;" /><span style="background-color: white; color: #212121;">i el temps et passarà volant</span><br style="background-color: white; background-repeat: no-repeat; box-sizing: inherit; color: #212121;" /><span style="background-color: white; color: #212121;">un joc, com molts, farà</span><br style="background-color: white; background-repeat: no-repeat; box-sizing: inherit; color: #212121;" /><span style="background-color: white; color: #212121;">el treball més dolç.</span><br style="background-color: white; background-repeat: no-repeat; box-sizing: inherit; color: #212121;" /><br style="background-color: white; background-repeat: no-repeat; box-sizing: inherit; color: #212121;" /><span style="background-color: white; color: #212121;">Una mica de sucre</span><br style="background-color: white; background-repeat: no-repeat; box-sizing: inherit; color: #212121;" /><span style="background-color: white; color: #212121;">diu que tot ho fa passar</span><br style="background-color: white; background-repeat: no-repeat; box-sizing: inherit; color: #212121;" /><span style="background-color: white; color: #212121;">que tot ho fa passar</span><br style="background-color: white; background-repeat: no-repeat; box-sizing: inherit; color: #212121;" /><span style="background-color: white; color: #212121;">que tot ho fa passar.</span><br style="background-color: white; background-repeat: no-repeat; box-sizing: inherit; color: #212121;" /><span style="background-color: white; color: #212121;">Una mica de sucre</span><br style="background-color: white; background-repeat: no-repeat; box-sizing: inherit; color: #212121;" /><span style="background-color: white; color: #212121;">diu que tot ho fa passar</span><br style="background-color: white; background-repeat: no-repeat; box-sizing: inherit; color: #212121;" /><span style="background-color: white; color: #212121;">tot més dolç ho pots trobar...</span></i></span></p><p><br /></p><p>https://lapanxadelbou.blogspot.com/search?q=Mary+Poppins</p>Júliahttp://www.blogger.com/profile/15180635931928842197noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-7949508264375465560.post-14041586314077409482024-02-02T08:33:00.004+01:002024-02-02T08:33:41.138+01:00REFLEXIONS LLUMINOSES AL VOLT DE LA CANDELERA I DE LES GALLINES PONEDORES<p> </p><p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEjgkUpLgs90TthRVVw2mqhuvVjar5Pk3Phhnij3c7URDmMzaSBfUsfkaYqjX6P-gcpRdbcs8AVF1eEROokXb1V44KIck3F_6pZpKJEEvgaIl2AdzmBjH5rkoe_ESxGjcnJkiAUduwb2tM5zvZnZMcejaCwRQJH6gVPY7XLw28TLPCiIGjiHcc8_k8sfqsK7" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="475" data-original-width="745" height="204" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEjgkUpLgs90TthRVVw2mqhuvVjar5Pk3Phhnij3c7URDmMzaSBfUsfkaYqjX6P-gcpRdbcs8AVF1eEROokXb1V44KIck3F_6pZpKJEEvgaIl2AdzmBjH5rkoe_ESxGjcnJkiAUduwb2tM5zvZnZMcejaCwRQJH6gVPY7XLw28TLPCiIGjiHcc8_k8sfqsK7" width="320" /></a></div><br /><p></p><span style="font-family: verdana;"><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><i>Per la Candelera, la gallina pon a l’era</i></div><div style="text-align: justify;"><br /></div> <div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Avui és la Candelera. Segons el cristianisme la festa té relació amb la presentació del nen Jesús al temple de Jerusalem, i la purificació de la seva mare, ja que les dones, d’una manera o altra, sovint s’han hagut de purificar. Jo, de petita, no entenia gens tot això de la puresa i les dèries que generava el seu camp semàntic.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La festa se celebra quaranta dies després de Nadal, el dos de febrer, tot i que en el passat imprecís i remot s’havia celebrat el dia 14, quaranta dies després de l’Epifania. És una festa popular a molts indrets del mon mundial. A Catalunya la més popular, des de fa anys, però no pas tants, des del 1851, és la de Molins de Rei. Se celebra mercat i fira agrícola, avui ampliada amb l’oferta vegetal de tot tipus, també de planta decorativa. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La Candelera és, en el fons, més enllà de purificacions diverses, una festa de la llum, el dia s’allarga i anem cap a la primavera, passant pels carnavals i la penitència de Setmana Santa. Les religions i les cultures diverses -tot i que encara no sé ben bé què és això de la ‘cultura’- han celebrat, d’una manera o d’una altra, això de què la foscor vagi minvant.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La Candelera, en el passat, era el dia de desmuntar el pessebre. Jo crec que, en general, avui es desmunten molt abans. Sembla que en el context cristià la va introduir un papa que es deia Gelasi, l’any 496, i va servir per abduir i reconvertir antigues tradicions gregues i romanes. Tot es transforma, vaja, segons convé als qui manen o segons ve de gust a la gent. És més fàcil transformar que no pas suprimir o prohibir. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">A l’escola hi havia una nena que es deia Candelària, Maria Candelària. Em semblava un nom raríssim però avui el de ‘Candela’ ja sembla més habitual, les Candeles més famoses, a casa nostra, son l’esposa i la filla del Serrat, crec. Per fer empipar la Candelària de l’escola li deien ‘calendario’.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Les monges de la meva escola, tal dia com avui, ens feien baixar a la capella i se celebrava un acte breu, molt del nostre gust, ja que un capellà beneïa tot de candeletes de colors i ens en donàvem una a cada nena. Eren alegres, primetes, molt bufones, i hi havia una gran expectativa sobre quin color ens tocaria.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Per la Candelera sembla que comencen a pondre les gallines. Bé, ara ponen sempre i a totes hores, en general. No sé si les que tenen ous envasats, d’aquests que avisen a l’envàs què son obra de gallines l<i>liures i felices</i> mantenen la tradició biològica. A la meva mare, en els anys llunyans de la meva infantesa, algú, no sé si un parent o amic, li va regalar una gallina. L’havia de tenir al terrat comunitari, per manca d’espai. Eren anys, encara, d’escassedat, i els ous eren un bé preuat i car. La gallina no ponia de cap manera. Una veïna, crec que la portera, en aquella època l’escala encara tenia portera convencional, es fotia de la meva mare i li deia ‘esta gallina va a poner para la Candelera’. Passava el temps i la gallina, res de res. I un dia abans de la Candelera es va produir el miracle, la gallina va pondre un ou, i tot va ser una festa esperançadora.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Lluís Llach va dedicar una cançó a una soferta gallina rebel. Les gallines han patit moltes injustícies, fins i tot deien allò de ‘és més... que les gallines’ quan les pobres gallines, en general, havien de compartir el gall del galliner i aguantar les seves dèries sexuals. Després les van reconvertir en màquines de pondre ous a dojo. I els ous es van abaratir i ja no van ser un bé exclusiu sinó una menja senzilla i, fins i tot, amb riscos per a la salut. Fa anys, molts, deien que calia menjar un ou al dia. Després els ous van ser objecte de condemnes nutricionals i es va passar a un ou a la setmana, a truites amb la clara sola. I el rovell, suposadament tan nutritiu, que es menjava, fins i tot, barrejat amb conyac, va passar a ser un perill colesteròlic.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Amb això dels menjars es passen modes. Modes, però, sostingudes per experts de tota mena, fins i tot per metges canònics i amb títol. Espinàs, a qui ahir mencionava, va escriure en més d’una ocasió sobre el tema, això de què el que és bo passa a ser dolent i a l’inrevés. Deia que havia acabat per menjar de tot una mica i molt de res. Al capdavall és una opció assenyada, crec. Quan un menjar és barat o s'abarateix té més riscos que si és car, ha passat amb les sardines, els musclos, els ous...</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Al poble del meu pare, i segurament a molts altres, hi havia una dita que feia ‘per un ou, el ventre no es mou’. Un refrany discriminador, que considerava els homes de la casa amb mèrits per estar més ben alimentats que els infants, deia ‘quan siguis gran, menjaràs ous’. A casa teníem un llibre atrotinat, una de les primeres edicions de la famosa ‘Carmencita, la buena cocinera’, quan buscàvem alguna recepta per fer provatures la meva mare eliminava les que demanaven més d’un o dos ous. Recordo una pobra dona a qui, en èpoques de vaques magres, al mercat li van prendre, del cistell, mitja dotzena d’ous, i la seva desesperació irada.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Avui també hi ha aquell refrany de si la Candelera plora el fred es fora i si riu, el fred es viu. I allò de tant si riu com si plora el fred es fora i tan si plora com si riu el fred és viu. Així es queda bé amb poc gasto, que diuen. Encara farà fred, de vegades ha fet més fred pel febrer i el març que pel gener. Recordo meteorologies de tota mena, però és que ja soc grandeta. De plorar, de moment, res de res, la sequera ens encalça. Quan, en aquesta època, fa un dia lluminós i agradable em ve al cap aquell poema de Maragall sobre l’ametller que fa ‘no ets encara el millor temps però en tens tota l’alegria’.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Que la llum de la Candelera sigui amb vosaltres, malgrat que no plogui i que la pau mundial encara sigui un miratge, un somni, i una esperança etèria. Algun dia la claror retrobada serà universal, així ho voldria creure. Però, això sí, que a les dones no ens vulguin purificar mai més.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div></span><div style="text-align: justify;"><br /></div>Júliahttp://www.blogger.com/profile/15180635931928842197noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-7949508264375465560.post-29733360410203824132024-02-01T08:06:00.005+01:002024-02-01T08:14:08.322+01:00AVANTATGES DE VIURE EN UNA CIUTAT MAL ENTESA<p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiL7QCMoLLfKOCfVg9y8jlFIEma9E_uEsBg_aIojZbiwcNAkcF2ZuFSJYBDFT-JiuzfzPBtKetAnS7I0TqcYGR8uMLQRkd1p43V8MeWXOKjPGXYO6-AtUHmtqz7HMx3wljkWOM9hV67tS5SlhPjEUvrEpwnPcIELXwfR3E5WbYDIDm35x8JVRrbCbueU6r3/s4032/054.JPG" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="4032" data-original-width="3024" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiL7QCMoLLfKOCfVg9y8jlFIEma9E_uEsBg_aIojZbiwcNAkcF2ZuFSJYBDFT-JiuzfzPBtKetAnS7I0TqcYGR8uMLQRkd1p43V8MeWXOKjPGXYO6-AtUHmtqz7HMx3wljkWOM9hV67tS5SlhPjEUvrEpwnPcIELXwfR3E5WbYDIDm35x8JVRrbCbueU6r3/s320/054.JPG" width="240" /></a></div><br /><p></p><p style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">Cada dia escolto o llegeixo opinions sobre un munt de temes, opinions que es poden etiquetar com a <i>generalitzacions. </i>Les generalitzacions, positives o negatives, sempre son absurdes o injustes però les fan servir els experts, els ignorants i els normalets. Malgrat que la majoria de gent amb dos dits de seny, en una conversa una mica seriosa, te n'admet la pràctica i s'adona dels seus riscos, sovint continuen sent recurrents i habituals.</span></p><p style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">Hi ha qui ha fet un viatge de quinze dies, a tot estirar, a algun país o regió, i ja sap com és la gent d'allà, <i>en general. </i>Hi ha qui pontifica sobre els joves, els infants, l'educació o la sanitat, a partir, i encara bo si és així, de les seves experiències, limitades i subjectives. Un tema objecte de penjaments o lloances, segons com bufa el vent, és la ciutat de Barcelona. No es pot viure a Barcelona, tot és brut i caríssim, ha anat de baixa en comparació amb no sé quin temps mític en el qual els qui xalaven eren els benestants fashion, la ciutat havia estat una meravella en els seixanta, els setanta, els vuitanta. Evidentment tot canvia, les ciutats, els costums, el personal i les tendències. </span></p><p style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">Potser també cauré jo mateixa en generalitzacions però escolto opinions sobre la ciutat per part de moltes persones que, a tot estirar, coneixen, i no pas del tot, el seu barri i això que en diem <i>el centre. </i>Fa anys, molts, quan Espinàs escrivia a l'AVUI la seva exitosa columna, l'escriptor ja va incidir en el tema, explicant que existien moltes barcelones, molts barris, molts sectors a dins dels mateixos barris, moltes realitats que no poden ser mai objectives perquè incideixen en les nostres dèries, les nostres visceralitats i les nostres manies. </span></p><p style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">Fins i tot hi ha qui, malgrat ser d'un indret, d'un barri, tampoc no s'ha interessat mai gaire per les activitats i grups que s'hi belluguen, per la seva història, més enllà de fer algun itinerari d'aquests que avui han proliferat a dojo. Fa uns dies sentia, per la tele, un periodista relativament jove, que m'agrada força. Manifestava que no es veia capaç de viure a Barcelona, viu en un <i>poble, </i>un poble relatiu, de fet una ciutat del Vallès, amb barris i realitats diverses, com tot. La vida de poble està mitificada i per tal que un barri de Barcelona sigui una mica respectat a nivell teòric ha de semblar <i>un poble. </i></span></p><p style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">Envellim, si tenim sort, i morirem de forma inevitable. En el fons aquesta mena de capteniment és una mena d'autodefensa, volem pensar que vam viure un passat, mític i mal recordat, que el jovent no viurà. De jovent n'hi ha molt, com de gent gran i vella. Som molts més, això no es pot negar. I molt barrejats i més que ho estarem. Tot creix a dojo però crec que les persones -i també generalitzo- acaben per conformar relacions visquin on visquin, si no son misàntropes irreductibles. Afortunadament es diuen coses per quedar bé, que no son certes, queda bé dir que empitjorem, que la nostra espècie, sobrevalorada, es troba en vies d'extinció, que hi ha més violència ara que en un passat imprecís... i no entro en el tema polític o lingüístic, tuiter és un sac de disbarats. Però també s'hi poden llegir coses interessants. Un altre sac de penjaments son les noves tecnologies, les pantalletes, internet, els llibres que no son en el sagrat paper canònic. Es poden llegir errades i disbarats a llibres antics i enciclopèdies pretèrites però sembla que fins fa quatre dies no ens enredava ningú. </span></p><p style="text-align: justify;"><br /></p>Júliahttp://www.blogger.com/profile/15180635931928842197noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-7949508264375465560.post-46719918768589207142024-01-29T11:45:00.003+01:002024-01-29T11:48:20.624+01:00EVOCACIONS LITERÀRIES I ARTÍSTIQUES BARCELONINES<p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEjsHstPXdewUNa_jVApP8M5_-FimClnRgKTw6g8ZrnietheWbD5-TqwfJOApuuLBrPyQPZgmJDtG3cYg6DtoMw3WwBqqq4fsCNfvRYwIJK6-JgXBgGwwlUIcFtU759Y-nzL7iEvR14XzvYDeIu1o6ntY-jTKw5aWE1WbKwmvzIgq7yYsXLU4wQtRfnm1v38" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="183" data-original-width="275" height="213" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEjsHstPXdewUNa_jVApP8M5_-FimClnRgKTw6g8ZrnietheWbD5-TqwfJOApuuLBrPyQPZgmJDtG3cYg6DtoMw3WwBqqq4fsCNfvRYwIJK6-JgXBgGwwlUIcFtU759Y-nzL7iEvR14XzvYDeIu1o6ntY-jTKw5aWE1WbKwmvzIgq7yYsXLU4wQtRfnm1v38" width="320" /></a></div><br /><p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><span style="font-family: verdana;"><div style="text-align: justify;">Quan era molt joveneta, amb una companya d'escola, anàvem tot sovint, els primers diumenges de mes, a 'veure museus', ja que aquell dia eren de franc. Un dels nostres indrets habituals de visita era el MNAC, aleshores Museu d'Art Romànic. També anàvem sovint a la Virreina i al d'Historia de la Ciutat i a molts altres, el nostre preferit era el Marés i el seu fons més romàntic i evocador, caixes de mistos, revistes de moda antiga, targes diverses, algunes fins i tot amb imatges una mica agosarades, que ens trasbalsaven.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Els museus eren, aleshores, llocs gairebé deserts on ressonaven les nostres passes una mica temorenques. El MNAC tenia l'obra amuntegada, un escenari semblant al que veiem reflectit en quadres antics on es reprodueixen espais d'estudis en els quals els col·leccionistes aplegaven els seus tresors. Hi ha una descripció interessant de com era tot plegat, al museu del Palau Nacional, al llibre <i>El Marge. </i>Més enllà de la història central, amb aquell personatge estrany i decebut de tot. El llibre és de 1967, Joan Oliver el va traduir al català el 1979.</div><div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEhO0D9f5FLByeQGkOlf_jqLlDhIsI23Ek_7JJKsP_wBLrDGXj2PNTLcjM94KS7-rOVu4vBJPuRCX6AEipekwglh-qZ738d3ZsbsvWtEJlQSEdcWtFDMMEcBXgbqzTr7HKzJcEdmutavhMCVS516JqwNjNWN_yszoS4WwWOf_HCJeDdxjtaMGzLCQ_IZyGX1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="480" data-original-width="331" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEhO0D9f5FLByeQGkOlf_jqLlDhIsI23Ek_7JJKsP_wBLrDGXj2PNTLcjM94KS7-rOVu4vBJPuRCX6AEipekwglh-qZ738d3ZsbsvWtEJlQSEdcWtFDMMEcBXgbqzTr7HKzJcEdmutavhMCVS516JqwNjNWN_yszoS4WwWOf_HCJeDdxjtaMGzLCQ_IZyGX1" width="166" /></a></div><br /><br /></div><div style="text-align: justify;">En aquells anys el llibre, que va conèixer una mediocre versió en cinema, amb la protagonista d'Emmanuelle, en pau descansi, com a improbable prostituta del Barri Xino, es va promocionar a causa del seu contingut 'agosarat' i diria que la resta de la literatura de l'autor és, encara, poc coneguda. Rellegir <i>El Marge</i>, avui, ens situa en una Barcelona sòrdida, contemplada per un francès en hores baixes que veu, en el monument a Colom, un símbol fàl·lic amb prepuci evident i que a l'actual MNAC troba quatre gats, foscor i molta pols. Fins i tot, si la memòria no m'enganya, algun japonès. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">En aquella època hi havia dos quadres que ens cridaven molt l'atenció, al MNAC que encara no era el MNAC, la Mare de Déu dels Consellers i el del martiri de Sant Cugat, en el qual es reconeix el monestir en obres, el sant té el coll a mig tallar, fa pinta de màrtir agonitzant i se li veuen els pels púbics per damunt del <i>tapa-rabos. </i>La part d'art modern era a la Ciutadella. Amb els canvis, relectures i promocions turístiques he perdut de vista obres diverses, tot i que, de tant en tant, algunes ressusciten.</div><div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEiPk5Wbnyz1Z36OWX2Odi83BBDKgKrpiIoB62qx-BMNU809tF0iKlNljjKAh3DThhnIlaoG9R2JnaD08SCokHQBFgzUlCxoM9SB5vzLpxFzdwqiSiv6FgZIKApXoOSEvSaeLx2BnODVypcC3u0lw7b-7DUzHpe6JB5gRJz5RNK7AqmEx0crzeTZ0XeechZ_" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="222" data-original-width="227" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEiPk5Wbnyz1Z36OWX2Odi83BBDKgKrpiIoB62qx-BMNU809tF0iKlNljjKAh3DThhnIlaoG9R2JnaD08SCokHQBFgzUlCxoM9SB5vzLpxFzdwqiSiv6FgZIKApXoOSEvSaeLx2BnODVypcC3u0lw7b-7DUzHpe6JB5gRJz5RNK7AqmEx0crzeTZ0XeechZ_" width="245" /></a></div><br /><br /></div><div style="text-align: justify;">Quan, molts anys després, vaig estudiar Humanitats a la UOC, a distància informàtica i en el primer grup pilot, amb el gran professor Campàs, d'Història de l'Art, vaig fer un treballa sobre la Mare de Déu dels Consellers. No hi havia, encara, internet, em va costar trobar informació, i avui aquell treball em semblaria lamentable, però va afermar la meva admiració per aquella imatge barcelonina ancorada en el temps. Em semblava una meravella, aquella Mare de Déu, però després vaig poder veure, ni que fos en llibres o per l'ordinador, quadres en els quals Dalmau es devia inspirar i les comparacions, de forma inevitable, mostren la distància qualitativa indefugible.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Els retrats dels consellers, amb els més importants situats en lloc preminent i més alts del compte, encara avui em produeixen un efecte hipnòtic. No son senyors gaire afavorits però eren gent important i privilegiada, en el seu context. L'art va evolucionar fins al punt fatxenda de col·locar les persones normals molt a prop de la protagonista i, fins i tot, de mostrar que tenen la mateixa mida que la Mare de Déu. Vaig sovint al MNAC, m'he fet dels 'Amics' i, a més a més, tinc el museu relativament a prop de casa. He vist canvis, evolucions, tendències, i encara en veure més si arribo a més vella. També he vist augmentar el turisme fins a límits que no hauria imaginat durant la meva primera adolescència.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Em vaig apuntar aquest any, com en alguns altres, a un cicle online sobre temes diversos que va organitzant el Museu. Enguany se centra en les connexions artístiques entre una peça del museu i alguna altra important, passant pel context cultural que va propiciar la relació. El cicle és a càrrec de Mercè Riera, com d'altres que he fet i que també ens va comentar la visita a l'exposició sobre Chagall de la qual parlava fa uns dies. Alternar visites convencionals amb activitats online ho trobo una meravella. Mercè Riera explica molt i molt bé i s'ho prepara tot a fons. He après molt en aquest tipùs d'activitats. A la vida, per poc tafanera que siguis, vas aprenent de forma constant, és allò de la dita castellana 'no te acostarás sin saber una cosa más'. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Comprenc que hi hagi gent viatgera, jo ho era més, ara, per circumstàncies, no puc voltar gaire però tornar a contemplar llocs i obres que he vist moltíssimes vegades em resulta molt interessant. Fa anys vaig sentir un fotògraf ja gran que s'havia especialitat en retratar la zona de Sant Llorenç de Munt, deia que la gent diu que coneix un indret però que el coneix, sovint, de passada, en hores concretes, en una estació de l'any... El mateix pel que fa a les obres d''art, diria jo. El tema podria provocar molts debats aprofundits, encara més en temps de massificació turística. Tot son gustos i èpoques vitals. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Internet i les seves possibilitats, tan bescantades en ocasions, amb el seu excés d'informació, em sembla una meravella. Hi pot haver mentides, errades, el que vulgueu, però pots contrastar, cercar, comparar, investigar. També he trobat errades i enganys a llibres i publicacions del passat que tenia per serioses i indiscutibles. Sempre ens enredaran, a posta o sense voler. Pujar a Montjuïc, al MNAC, sobretot si les escales automàtiques funcionen, entrar al museu i fer un volt per la muntanya em sembla, encara, un miracle a l'abast. Els ramats de turistes, d'escolars, que de vegades provoquen cert rebuig també tenen la seva grandesa. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Tornar a llegir <i>El Marge </i>te avui el valor afegit de comprovar el molt que, amb les seves limitacions i bunyols, ha millorat la ciutat i hem millorat, en general, des d'aquells seixanta i setanta tan mitificats. Un amic més gran que jo, en una ocasió, ironitava, deia que 'amb Franco vivia millor perquè ell era molt més jove'. Feia broma, és clar, però hi ha alguna cosa de certa en el comentari. Potser m'agradaria tornar a entrar al MNAC polsós i solitari del passat, tornar a veure unes estàtues malmeses que eren damunt dels pilons de la barana propera i que van desaparèixer no se quan. O poder patinar a La Foixarda pretèrita. La Mare de Déu i els seus devots consellers, afortunadament, continuen contemplant el pas de la gent per les sales d'un palau que ha sobreviscut per casualitat atzarosa, per cert. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">De vegades, de tant mirar-los, m'he ensopegat per Barcelona rostres molt semblants als dels consellers del quadre, potser en son descendents, qui sap. També, en ocasions, me'ls he imaginat cantant la famosa cançó del Retaule del Flautista. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div></span><p></p>Júliahttp://www.blogger.com/profile/15180635931928842197noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7949508264375465560.post-57092509968424507732024-01-27T08:17:00.004+01:002024-01-28T19:54:56.051+01:00ELS QUATRE-CENTS COPS, MÉS DE SEIXANTA ANYS DESPRÉS<p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEi3F-RzsqsepdNNPizAQkObNPAwG00SR9NEe-kpn-fM231C88m8ObUl3zsmL5gXnsm8cqB6ltX3x0LeIAwew5ZB97edN4tdPUSoLy5o6cbdlAFHLqLBgrI5HsW-ypSU2DYVMZXA4-EnkG4Q95nT7bj9VpNQiigG_SUSyByXPF2CuNTh2DYC___NuruVbjSL" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="868" data-original-width="640" height="262" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEi3F-RzsqsepdNNPizAQkObNPAwG00SR9NEe-kpn-fM231C88m8ObUl3zsmL5gXnsm8cqB6ltX3x0LeIAwew5ZB97edN4tdPUSoLy5o6cbdlAFHLqLBgrI5HsW-ypSU2DYVMZXA4-EnkG4Q95nT7bj9VpNQiigG_SUSyByXPF2CuNTh2DYC___NuruVbjSL=w193-h262" width="193" /></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><span style="font-family: verdana;"><div style="text-align: justify;">El temps passa, nosaltres canvíem i la visiò que tenim de les coses, de forma inevitable, es transforma. Això pensava aquests dies quan, a causa del cinefòrum virtual de Tot Història, em vaig tornar a mirar, en aquest cas en pantalla petita, cosa que també té un pes, <i>Els quatre-cents cops. </i>He vist la pel·lícula unes quantes vegades al llarg de la vida, ja la primera vegada no em va entusiasmar com esperava però aleshores em costava més expressar la meva opinió sense manies. Hi ha dogmes intocables però crec que, en general, tot allò de la <i>nouvelle vague </i>ha envellit malament. De fet, poques coses envelleixen bé, si n'hi ha alguna. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El pas dels anys aplega en el nostre imaginari informació diversa, no sempre lliure del tot, l'originalitat es matisa. L'any 1959 i uns quants dels de després van ser estranys, a Espanya (vull deixar de banda l'eufemisme 'estat espanyol' que ja em sembla una ximpleria). Aquí encara teníem franquisme per dies i França era un miratge. Un miratge enganyós en molts aspectes. Precisament en aquell moment patien, tot i que maquillada, la seva sagnant guerra colonial, però a la pel·lícula no hi ha política explícita. Hi havia gent privilegiada que podia anar a França, és clar. Molt poca.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El nostre país, Catalunya inclosa, era farcit de jovenets Antoine Doisnels molt més pobres i desgraciats que el de la pel·lícula. Però, qui podia fer una <i>nova onada</i> cinematogràfica, per aquí? Hi havia qui ho intentava, això sí. Tinc una mena de devoció per pe·lícules com ara 'Sin la sonrisa de Dios', de l'oblidat Coll, sobre un llibre de José Antonio de la Loma, Conrado Sanmartín fent de mestre esforçat i un munt de nens tant o més bons actors que Léaud. I una visió documental d'un Raval depauperat, miserable, amb un munt de famílies en una situació més lamentable que la del protagonista del mite cinematogràfic de Truffaut. I encara, ben mirat, son nens privilegiats, els francesos, tenen escola, cosa que no era el més habitual, en aquella època, 1955.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">He pensat, des de fa anys, que França té una gran habilitat per mitificar la seva cultura i la seva història, malgrat la molta competència que li ha sortit al llarg de les dècades, en cinema i en tot, de vegades els envejo aquesta capacitat, fins i tot. Admeto que 'Els quatre-cents cops' és, potser, del milloret de Truffaut, un director de vida breu i intensa, i que vista avui, sobretot la primera part de la pel·lícula, encara emociona. S'ha escrit a dojo sobre el seu cinema, sobre la molta autobiografia present a la història d'aquest nen rebel amb causa, no diré el contrari, amb una família poc afectuosa, malgrat que el padrastre té, fins i tot, bones intencions, i de mestres n'he conegut de molt pitjors, si penso en aquells anys i en el pes afegit que la religió i la moral tenien en la nostra educació.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Un tema absent, gairebé, més enllà de la frívola mare del protagonista i tres nenes simbòliques, son, en aquesta història, les dones. Truffaut fins i tot deixava Varda, una de les poques senyores franceses dedicades al cinema, fora de la <i>nouvelle vague. </i>Una denominació que, Truffaut díxit, no feia referència a una escola cinematogràfica ni a un denominador comú explícit sinó a una mena d'idea o ideal difícil de concretar, tot i que s'ha intentat. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Les històries d'infants rebels, encara avui, en gran part, son històries de noiets. Els nens, al menys fins ara, sempre han estat més complicats i rebels, a la vida i a l'escola, i, potser per això mateix, més literaris i cinematogràfics, amb poques excepcions, tampoc no vull generalitzar excessivament. Si Truffaut hagués viscut més anys i pugués llegir tot el que s'ha dit i escrit sobre el seu cinema en general i, en particular, sobre aquesta pel·lícula, potser es faria un fart de riure, qui sap. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Però molts tòpics recurrents sobre el jovenet Doisnel i les seves circumstàncies es van repetint, sovint embolcallats amb la fatxenderia dels entesos, avui fàcil de conrear gràcies a la molta informació que corre per les xarxes. Paradoxalment Léaud, l'actor, tot un personatge, no ha acabat mai d'esdevenir un mite actoral com, per exemple, Dépardieu o Belmondo. Diuen que les passa magres. La continuació de la seva vida, al llarg de quatre llargmetratges i alguna cosa més no va tenir la mateixa grapa ni la mateixa força que <i>Els quatre-cents cops. </i>La crítica no ha estat sempre amable amb ell, potser amb raó, però no se li pot negar coratge i sentit del risc. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La pel·lícula, per poc afeccionat que se sigui al cinema, s'ha de veure,evidentment. No sé si s'ha de veure abans dels quinze anys, com aconsellen alguns <i>experts,</i> ni si és una de les millors del cinema en general i del cinema francès en particular. Això dels 'millors' sempre és relatiu, subjectiu i, fins i tot, temporal, per molt que les creacions culturals esdevinguin, en ocasions 'clàssics'. En tot cas sobta veure com aquella França que mitificaven se'ns mostra en aquest cas de forma gairebé <i>cutre, </i>amb una escola pública xarona, uns carrers tristos i uns interiors gairebé tan lamentables com els dels habitatges modestos de Barcelona. Hi ha molta interpretació simbòlica, en aquesta pel·lícula, sobretot en aquest final, amb el mar i el noiet corrent, no pas cap a la llibertat, sinó cap al no res o cap a la integració inevitable en una societat possiblement més mediocre del que voldríem pensar.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El mar alliberador i ambivalent ens porta avui molts Doisnels prou rebels com per jugar-se la vida per millorar, ni que sigui una mica, just per bufar cullera i sobreviure, ni que sigui fent coses que ens incomoden i ens inquieten, nois la gran majoria. Alguns d'ells, els supervivents que tinguin sort, escriuran llibres i faran pel·lícules. Per cert, és un goig veure aquestes pel·lícules en versió original i una mica trist comprovar com de malament es pronuncia, avui, aquesta llengua, que va ser la nostra referència cultural estrangera més habitual. Recordo que Espriu, fa molts anys, es planyia del poc interès per llegir en francès que hi havia a casa nostra, aleshores, defensant el valor de les <i>versions originals. </i>La gent normaleta i humil, salvant les minoires, quan va començar a poder anar a França, fent una mica d'aprenentatge andorrà de primer, anava més aviat a veure cinema agosarat i allò del <i>streptease perpinyanenc.</i></div></span><p></p>Júliahttp://www.blogger.com/profile/15180635931928842197noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-7949508264375465560.post-79942114012424949992024-01-26T07:25:00.008+01:002024-01-26T07:28:13.131+01:00LA SARSUELA, HISTÒRIA I ACTUALITAT (1)<p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi7E3kr0tD1TIDwr8RZf0ks-mQZS4TgXv2Sb0Lscrk61_D8r2_fzWLLidHbCqEhwGO46P1JPBsGacAVHoCt6mOsebG_MMsffuM9r5pfkGrqCD7aSItnlrDWVtp74jMk2vV_lN089KwJwHl6QyfNQnsun-JV2NPajY9e3Z8JRDKy9BRTXIwkaUhEs3nZBMWq/s961/la%20rosa%20del%20azafran.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="639" data-original-width="961" height="213" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi7E3kr0tD1TIDwr8RZf0ks-mQZS4TgXv2Sb0Lscrk61_D8r2_fzWLLidHbCqEhwGO46P1JPBsGacAVHoCt6mOsebG_MMsffuM9r5pfkGrqCD7aSItnlrDWVtp74jMk2vV_lN089KwJwHl6QyfNQnsun-JV2NPajY9e3Z8JRDKy9BRTXIwkaUhEs3nZBMWq/s320/la%20rosa%20del%20azafran.jpg" width="320" /></a></div><span style="font-family: verdana;"><div style="text-align: justify;">Mentre preparo una xerrada pel proper dimarts, dia 30, a la Biblioteca del Poble-sec, sobre la sarsuela al Paral·lel, llegeixo una notícia sobre un muntatge, al Teatre de la Sarsuela de Madrid, de 'La Rosa del Azafrán', feta per Mario Gas i amb molta gent catalana. Tant de bo la puguem veure per aquí, però tinc els meus dubtes, considerant com van les coses. A la fotografia, Gas, Vicky Peña i Óscar Molina.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Poques manifestacions, a banda del teatre més popular de Sagarra i, de tant en tant, la sardana, han restat tan incompreses i menystingudes com la sarsuela, i això que va ser un fenomen llarg, important, transversal en molts aspectes. Durant cent anys, amb un repertori viu i divers, va unir rics i pobres, progressistes i conservadors, monàquics i republicans, creients i anticlericals. Va ser un signe d'identitat als dos bàndols de la guerra i cal situar el gènere en la seva complexitat i valor propi. Se'n van fer moltes de catalanes, en el repertori i l'imaginari tan sols subsisteixen la 'Cançó d'amor i de guerra' i 'La legió d'honor'. En castellà n'hi ha milers, la proporcio és si fa no fa, encara que no ho sembli. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">https://teatromadrid.com/espectaculo/la-rosa-del-azafran</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">També es vol oblidar que a Catalunya, amb alts i baixos, hi ha hagut una moda persistent del tema 'andalús'. Músics catalans van tenir interès per la cobla andalusa, pel flamenc, fins fa quatre dies. I encara avui, tot i que no abelleixi entrar en el tema, donades les circumstàncies. Autors com Guimerà, Víctor Balaguer o Rusiñol van escriure'n llibrets. En ocasions s'etiquetaven produccions sarsueleres com a 'teatre líric català', els límits son difusos. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiuCoQ1k1uOvAVwOQ9RGc59rrkG4WhT1UT_867yBoHv4GToNcYBY4BUN_Ry1ldhp-Oq9Af0GDM74tvSkYLG1vwqcPjYmj0_HovTvtLYQDyxkSNZBnQmyZvkgduW-K3WLGm8Zv_TEr6DrsivobOkHInguuOCORV3kBpWhWZKVkjcd5rw2SSRxVtxsCdMgvRh/s323/el%20siglo%20de%20la%20zaruela.webp" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="323" data-original-width="229" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiuCoQ1k1uOvAVwOQ9RGc59rrkG4WhT1UT_867yBoHv4GToNcYBY4BUN_Ry1ldhp-Oq9Af0GDM74tvSkYLG1vwqcPjYmj0_HovTvtLYQDyxkSNZBnQmyZvkgduW-K3WLGm8Zv_TEr6DrsivobOkHInguuOCORV3kBpWhWZKVkjcd5rw2SSRxVtxsCdMgvRh/s320/el%20siglo%20de%20la%20zaruela.webp" width="227" /></a></div><br /><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">No soc experta en el tema, la xerrada la centraré en anècdotes i personatges relacionats amb el meu barri i el Paral·lel, on es va programar sarsuela a dojo fins ben entrat el segle XX. Fins que vam començar a guillar a veure mon amb el sis-cents i les noves generacions ens vam 'modernitzar'. Com en qualsevol gènere, al de la sarsuela hi ha de tot, millor i pitjor. Com en teatre, en literatura, en esport i en restaurants. </div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjAH53F8l2rGkaHn9Q2iM93qFoFS8Eso7ejjwvfckyltJJyJeIYJ0T4x5UteTjkxmdfait_Yxly0OvkxT7yokGAf7jOL4P38yY4Hp7ZAO5MwAokbiTl2qTcWJfNkgFIwRUgoNCVuxB83nxSke4gDAHLZ_yUyyactQLnJJW60TtMR-bMSByx2QsCBavxDiT9/s358/Imagen4.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="358" data-original-width="254" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjAH53F8l2rGkaHn9Q2iM93qFoFS8Eso7ejjwvfckyltJJyJeIYJ0T4x5UteTjkxmdfait_Yxly0OvkxT7yokGAf7jOL4P38yY4Hp7ZAO5MwAokbiTl2qTcWJfNkgFIwRUgoNCVuxB83nxSke4gDAHLZ_yUyyactQLnJJW60TtMR-bMSByx2QsCBavxDiT9/s320/Imagen4.jpg" width="227" /></a></div><br /><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Al blog inicio una petita sèrie sobre el tema, mirat des del Paral·lel, això sí. Molts centres socials de Barcelona programen, encara, de forma força molt digna, sarsueles, i omplen sempre. Quan aquí arriben produccions d'una certa categoria als teatres convencionals, el mateix. Molta gent gran, potser sí. I poca promoció, en comparació amb d'altres coses. A internet, un munt d'espais ofereixen informació, històrica i actual, sobre el tema. També es pot trobar bibliografia, com ara l'excel·lent llibre de Temes i, pel que fa a una visió més popular i viscuda, no tan sols de la sarsuela, encara no s'ha superat el llibre de Miquel Badenas, que avui costa de trobar. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjU9PD-otUbn9Dkgvz_nkQDyon2W2x2m0QFOIytLXe_DAEVCDVCGfBQ3Ck7Nv4-HPPi6iCCXsXtZDetS3esD94OX_XnL5fiHK6b73PZMEve3yb5tZ5OCq2wAWzNckVCxQcQS0lHlG8MCpZXhrdOIagSEbDoqHh2UkvNF0DbjtYSLswH93M5M6mYMNZ9WbYq/s1191/cartell%201%20copiar.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1191" data-original-width="842" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjU9PD-otUbn9Dkgvz_nkQDyon2W2x2m0QFOIytLXe_DAEVCDVCGfBQ3Ck7Nv4-HPPi6iCCXsXtZDetS3esD94OX_XnL5fiHK6b73PZMEve3yb5tZ5OCq2wAWzNckVCxQcQS0lHlG8MCpZXhrdOIagSEbDoqHh2UkvNF0DbjtYSLswH93M5M6mYMNZ9WbYq/s320/cartell%201%20copiar.jpg" width="226" /></a></div><div style="text-align: justify;"><br /></div></span><p></p>Júliahttp://www.blogger.com/profile/15180635931928842197noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-7949508264375465560.post-2494172625765085442024-01-19T17:36:00.002+01:002024-01-19T17:36:22.885+01:00SOMNIS, PINTURA, VIDA I HISTÒRIA<p> </p><p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEju3fTOkzmGwDgKcfPesbq1wcJZiybtSmCEE2dc4X_mkyb2ws1jERxmojFMlBZ4dCjVpF6kRLTCzIpCa-proW7GD43Wh7TbeKlyrQTcsGMkFB_25nPUypCHg5twk6jSlqEPnJXHgrGBC89pEvmmfaIkxUP3vO4tbBVAOmoZBQDdGHPcmm8RoA__rBEjf4GG" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="1608" data-original-width="1137" height="376" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEju3fTOkzmGwDgKcfPesbq1wcJZiybtSmCEE2dc4X_mkyb2ws1jERxmojFMlBZ4dCjVpF6kRLTCzIpCa-proW7GD43Wh7TbeKlyrQTcsGMkFB_25nPUypCHg5twk6jSlqEPnJXHgrGBC89pEvmmfaIkxUP3vO4tbBVAOmoZBQDdGHPcmm8RoA__rBEjf4GG=w266-h376" width="266" /></a></div><p></p><span style="font-family: verdana;"><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Al Palau Martorell, un espai relativament nou, situat en un indret emblemàtic, es presenta una exposició dedicada a Marc Chagall, amb un bon nombre d’obra seva, pictòrica i gràfica, que es podrà visitar fins al mes de març. Chagall (Bielorrúsia, 1887-França, 1985) és avui un artista reconegut, amb moltes influències però amb una obra personal i un estil propi, fàcil de reconèixer però inclassificable. Chagall defuig etiquetes, beu en moltes fonts però acaba per ser tan sols ell mateix.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">L’exposició porta per nom ‘El color dels somnis’ i és que el color és molt present a l’obra de l’artista, tot i que es poden veure peces i aiguaforts en blanc i negre. Va viure molts anys, va patir totes les tragèdies i trasbalsos del segle XX i l’exposició s’estructura en seccions dedicades als grans temes que el van inquietar i motivar. Records de la infantesa, amb el pes de les tradicions russes i jueves, moltes referències a la seva espiritualitat, presents a les imatges relacionades amb la Bíblia, amb unes quantes dedicades al llibre de l’Èxode, l'amor, els animals, els espais estimats, la vida, en definitiva, en totes les seves manifestacions internes i externes.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Malgrat els problemes amb els quals es va ensopegar va ser un home vital, optimista, fascinat pel circ, per la ciutat de París, que el va acollir, i també, de forma recurrent, hi trobem moltes referències al sentiment amorós, que donava sentit a la vida i l’art i que explica l’esclat de color que sura, per exemple, en els seus rams de flors. Dues guerres, molts viatges, un llarg exili, antisemitisme, desarrelament però també amor al mon i la seva gent. Un mon pel qual es va moure, de grat o per necessitat, per instal·lar-se de forma definitiva a prop de la Mediterrània. Per damunt de les tragèdies del segle XX l'obra de Chagall traspua esperança.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">En els darrers anys s’han dedicat al pintor diferents exposicions. A nivell personal encara tinc molt viu el moment en el qual, al Museu de Tossa, lloc on va fer algunes estades, em vaig ensopegar per primera vegada amb ell, gràcies al seu extraordinari violinista celestial. Molt important és també, a l'exposició, la part dedicada a les il·lustracions dedicades a la totalitat de faules de La Fontaine.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">En l’aspecte amorós cal evocar la figura de Bella, primera esposa i musa del pintor fins la seva mort prematura, l’any 1944. Tots dos sentien l’amor com una força que els donava suport davant dels problemes de la vida. La pintura de Chagall és plena de símbols recurrents però potser resultaria equívoc voler fer massa interpretacions i cercar significats que poden ser variables segons els ulls que contemplen les imatges. Chagall és vida, color i optimisme, malgrat els seus problemes i les moltes complicacions de la seva vida. Fins i tot a qui no entusiasmi, d’entrada, l’obra del pintor, és possible que acabi per no poder defugir la fascinació que provoquen, en molts casos, les seves imatges i els seus escenaris.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Vaig fer la visita a l’exposició amb un grup d’Amics del MNAC i cal dir que sense el guiatge inspirat i inspirador de Mercè Riera molts aspectes m’haurien quedat a mitges o passat per alt.</div></span><div style="text-align: justify;"><br /></div> Júliahttp://www.blogger.com/profile/15180635931928842197noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7949508264375465560.post-45115417405171240642024-01-14T15:29:00.003+01:002024-01-14T15:35:16.319+01:00MARIA CASARES, LA DONA DE LES MIL VIDES<p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgGMnGkP7KWG1uvhYG5BUreoAbUunzWAaeuo8qtF2HvZ2liLB1u_2l1WkSwM9RYFY52hsUplNHL7LCGL94z9-P5m_AoFUI1K7h6E5-to1_HduK9X0uQPPo924BBRdIuWTS_eZhLJZModjGndmo-QDsEFJF1daTiHbTIjfwlGpio0HG2Va5mBdkadrX0yAfy/s612/gettyimages-56209450-612x612.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="612" data-original-width="503" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgGMnGkP7KWG1uvhYG5BUreoAbUunzWAaeuo8qtF2HvZ2liLB1u_2l1WkSwM9RYFY52hsUplNHL7LCGL94z9-P5m_AoFUI1K7h6E5-to1_HduK9X0uQPPo924BBRdIuWTS_eZhLJZModjGndmo-QDsEFJF1daTiHbTIjfwlGpio0HG2Va5mBdkadrX0yAfy/s320/gettyimages-56209450-612x612.jpg" width="263" /></a></div><br /><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjoNSJXGI4lakT5_MuzURe2fFvJzRLGqNUnFrejJ7T2bhrnWdxsQ0xN_HFrYKY4-o0TZSisUPyZTFyidTrDifhxmM1MI4-CoT3oPa0MxfmXSim4Yg5hsiSGBIs6r0HNv9OPTmYmJ4DOYj01m-g3_9APeK2m_Q0tLCvS-tg7ZITK8i3sAErvowIL3FZijB6b/s1024/Mari%CC%81a-Casares.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="752" data-original-width="1024" height="235" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjoNSJXGI4lakT5_MuzURe2fFvJzRLGqNUnFrejJ7T2bhrnWdxsQ0xN_HFrYKY4-o0TZSisUPyZTFyidTrDifhxmM1MI4-CoT3oPa0MxfmXSim4Yg5hsiSGBIs6r0HNv9OPTmYmJ4DOYj01m-g3_9APeK2m_Q0tLCvS-tg7ZITK8i3sAErvowIL3FZijB6b/s320/Mari%CC%81a-Casares.jpg" width="320" /></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div></div><p></p><span style="font-family: verdana;"><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">A <i>Filmin </i>es pot recuperar el documental 'Maria Casares, <i>la mujer que vivió mil vides`,</i> i al Lliure de Gràcia es pot veure un espectacle teatral sobre la correspondència entre Camus i Casares, interpretat per Rosa Renom i Jordi Boixaderas, i dirigit per Mario Gas. Camus sempre sembla està d’actualitat, he comprovat que he escrit sobre ell en diferents ocasions i que he llegit molts dels seus llibres i un parell de bones biografies.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Maria Casares, malgrat la seva rellevància i personalitat, en ocasions sembla la secundària d’una història amorosa mitificada a bastament, encara més a causa de la mort, tràgica i prematura, de l’escriptor. No és pas que no hi hagi material, un programa d’<i>Imprescindibles, </i>documentals en francès i publicacions diverses, com ara el recull de la correspondència que ara s’ha fet servir per al muntatge teatral. I unes memòries de l’actriu, força interessants.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Fa uns dies vaig veure una entrevista, breu, a Renom i Boixaderas, i vaig tenir la sensació de què la periodista que els entrevistava sabia molt poc de Casares, més enllà dels amors teatrals. Crec que, amb poques excepcions, és avui un personatge poc conegut, el mateix que el seu pare, el gairebé tràgic i controvertit polític Casares Quiroga, un demòcrata republicà moderat més, d’aquells amb bones intencions els quals els fets sagnants de l’època van reduir a poca cosa.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El documental de Filmin, gallec, llarg, excel·lent, tot i que no complet, cosa impossible en el cas d’una vida tan complexa com la de Casares, ens passeja per la història contemporània i per aquella França, mitificada i envejada, que desvetllava la nostra badoqueria per circumstàncies ben explicables, considerant el país en el qual vam néixer i créixer. La cultura francesa és molt hàbil per a les magnificacions de la seva gent. Aquí, a més a més, s’hi barregen, avui encara més, ideologies, sentiments, visceralitats i dèries diverses, i un cert complex d’inferioritat hispànic, que encara cueja. Parlar bé d’Espanya sembla que sigui, segons com, trair Catalunya, potser algun dia superarem aquestes ximpleries.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">No dubto de la veracitat amorosa de la parella Camus-Casares però tots dos van tenir embolics diversos i, a més a més, ell va morir jove, qui sap el que podia haver passat en un futur impossible. Era bon home però amb les seves ombres i passions faldilleres, que també el feien patir i sentir remordiments a causa del patiment de la seva dona i qui sap si, en algun moment, de la mateixa Casares. Dir si un va ser o no el gran amor de l’altre és especular. Casares va veure morir amants, parents, amics, fins i tot va sobreviure al seu marit, un interessant actor alsacià, però això dels grans amors de les vides de gent coneguda és encara molt del gust romàntic. Camus queia bé a tothom llevat dels sartrians. Encara que sembli un tòpic no soc l’única en pensar que, per part de Sartre, hi havia, sobretot, enveja a causa de l’atractiu sexual de Camus, que en algunes fotografies sembla ben bé un actor emulant Bogart tot i que hi ha qui, en broma, considerava que físicament també retirava a Fernandel. Els galls dels galliners intel·lectuals també cauen en aquesta mena de paranys.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">L’any 1922 es va celebrar el centenari del naixement de Maria Casares, Galícia ha sabut aprofitar el seu record i el del pare i ho ha fet de forma intel·ligent, una mostra és el documental que menciono. Casares i el teatre francès es mencionaven sovint a revistes com Triunfo, que en el seu temps ens semblava la bíblia i que tenia servituds ideològiques evidents, lligades al comunisme pre-transicional, molt present a la revista. Tot i amb això ja m’agradaria a mi, avui, comptar amb aquelles revistes del passat, amb aquells periodistes culturals de categoria i amb els seus admirables continguts.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Aquest documental ens acosta de forma personal i aprofundida a la figura de Casares, una dona singular, amb una vida marcada per la guerra civil, l’exili i la professió. Incansable, compromesa, disposada a córrer riscos, amb actuacions magnífiques i d’altres exagerades i histriòniques, és una de les dames de l’escena més reconegudes i aclamades a França. Aquí va venir tard, en un moment de crisi personal, no se la va acollir com esperava o com calia, o no es va saber situar en el país real que, tot sovint, els exiliats desconeixien. Però cal pensar que la Transició va representar un terratrèmol que ara minimitzem perquè no va ser ben bé, al capdavall, allò que n’esperàvem. Com sol passar amb tot. El director del documental, Xavier Villaverde (a Coruña, 1958), compta amb una llarga trajectòria, de més de trenta anys, com a director, productor i guionista.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div></span> Júliahttp://www.blogger.com/profile/15180635931928842197noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7949508264375465560.post-27598814075026762492024-01-12T17:32:00.006+01:002024-01-12T17:44:15.368+01:00MATI LLUMINÓS DE DIVENDRES AMB TEATRE CLÀSSIC<p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhTeJlGJHEgSBO38GOqNxSvZztssB0nKtM4Tpl9F3sdfJLgDVasguElm5Bi4mFDEedWU531fE1tJVqXj2XhtxZTnHJzEOb_ceUjXUDEbHlM6RVI-Ugt7h46Acos2aEPmCQTaRbMsebROWYLL5bWvX06OSxYhBkqMQwe_aXv669dHFtjAU8Eeyt2Mj12Op2l/s4032/fins%2012-1-24%20067.JPG" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="4032" data-original-width="3024" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhTeJlGJHEgSBO38GOqNxSvZztssB0nKtM4Tpl9F3sdfJLgDVasguElm5Bi4mFDEedWU531fE1tJVqXj2XhtxZTnHJzEOb_ceUjXUDEbHlM6RVI-Ugt7h46Acos2aEPmCQTaRbMsebROWYLL5bWvX06OSxYhBkqMQwe_aXv669dHFtjAU8Eeyt2Mj12Op2l/s320/fins%2012-1-24%20067.JPG" width="240" /></a></div><br /><p></p><p style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">Avui ha fet un matí d'aquells lluminosos d'hivern barceloní. Feia dies que no anava a Montjuïc, he pujat per les escales automàtiques i, oh, meravella, tots els trams funcionaven. Hi havia poca gent, en comparació amb d'altres dies. </span></p><p style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">He passat pel Jardí Botànic antic i he pujat fins a la zona de l'estadi per baixar després cap a l'Escola del Bosc, a veure el pobre Manelic, a qui encara no han honorat amb un entorn una mica bonic i digne, reduït a un bolet entre estranys bunyols escultòrics. Les ampliacions de la Fundació Miró han anat deixant tot aquell entorn, ampli i magnífic durant la meva infantesa </span><span style="font-family: verdana;">i joventut, reduït a la mínima expressió. L'Escola del Bosc també ha anat augmentant en ciment i l'antic bosc de pins del pati remot ja no existeix, des de fa anys.</span></p><p style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></p><p style="text-align: justify;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhCSJk4xhc57SSQvvotW1JopKPLRWHatvzsHmN8DDSEYYmrgiYhbRioqQ9x5WfhAViMaqtxLpO4EUgMtM1OHLZnUq-RYiw1IUX7TN5Wv4FyLyXtDUhiwDuB2v2NtzqrJHF89eMsetWwLMQcmhrTw3b7hNPKWNDs6sKxbDUfW5jCT4BgLUFPMjWC5c5Ryo71/s4032/fins%2012-1-24%20064.JPG" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="4032" data-original-width="3024" height="349" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhCSJk4xhc57SSQvvotW1JopKPLRWHatvzsHmN8DDSEYYmrgiYhbRioqQ9x5WfhAViMaqtxLpO4EUgMtM1OHLZnUq-RYiw1IUX7TN5Wv4FyLyXtDUhiwDuB2v2NtzqrJHF89eMsetWwLMQcmhrTw3b7hNPKWNDs6sKxbDUfW5jCT4BgLUFPMjWC5c5Ryo71/w262-h349/fins%2012-1-24%20064.JPG" width="262" /></a></div><br /><br /><i><span style="font-family: trebuchet;"><br /><br />¿Hi ha dona ben nascuda que no fes igual, <br /><br />si les dissorts paternes veia amb els seus ulls, <br /><br />com cada dia i cada pia nit jo veig <br /><br />que treuen més ufana, en comptes de minvar?</span></i><br /><br /><span style="font-family: verdana;"><br /></span><p></p><p style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">Malgrat tot, una sorpresa, l'espai evocador del Generalife i els jardins del Teatre Grec tenien aigua. Al Teatre Grec una colla de jovent, unes quantes noies i un parell de nois, un dels quals semblava el 'profe', assajaven. Una noia repetia una frase que he identificat amb una mica d'esforç mental, pertanyia a l'Electra de Sòfocles.</span></p><p style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">Quan, amb l'escola, anàvem en alguna ocasió a berenar a aquell indret, totes volíem ocupar el tron més important, que crèiem que devia pertànyer al rei o l'emperador, i en aquells túnels dedicats a espai per als actors suposàvem que hi romanien feres perilloses. Per dalt del teatre grec hi passa un caminet, avui impracticable, que en una ocasió, amb el meu pare, vam pensar que anava qui sap on, però tan sols donava la volta i per això en vam dir 'el camí de l'enganyifa'. </span></p><p style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">Les paraules de Sòfocles, repetides per la noia, potser aspirant a actriu, que el professor o monitor corregia, m'han recordat un antic dijous grans quan, amb una mestra jove de l'escola, vam anar a berenar allà. Una noia que no devia tenir més de vint anys recitava a l'escenari, de forma magistral, un text que després vaig saber que era de 'Medea'. La professora ens va dir que era una actriu molt jove i molt brillant, Núria Espert, i la vam estar escoltant amb reverència. 'Medea', una obra terrible, la vaig sentir en alguna ocasió en aquelles enyorades sessions de ràdio-teatre, potser per la mateixa Núria Espert. </span></p>Júliahttp://www.blogger.com/profile/15180635931928842197noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-7949508264375465560.post-11924004021835385732024-01-05T08:36:00.003+01:002024-01-05T08:36:18.138+01:00SOTA LA NIT DE GENER...<p> </p><p><br /></p><p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEgjI7ohj3xn5EV2XlKmM8Hvpp0bnalIhAen57rd24_EFmzTyoanq-iNl_2OXwDO55iaXY6-Di3Afog_IFpR9aSnJSpqcTcxAyC88lCh9RRWXQHYSRM4xRcx4nGhy7QJPH0kwkVxo6nvUikFlEAnIv-A1Li-MOLEICQRg40agciMrUX5EMbTm60QnTwKAfVs" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="280" data-original-width="500" height="179" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEgjI7ohj3xn5EV2XlKmM8Hvpp0bnalIhAen57rd24_EFmzTyoanq-iNl_2OXwDO55iaXY6-Di3Afog_IFpR9aSnJSpqcTcxAyC88lCh9RRWXQHYSRM4xRcx4nGhy7QJPH0kwkVxo6nvUikFlEAnIv-A1Li-MOLEICQRg40agciMrUX5EMbTm60QnTwKAfVs" width="320" /></a></div><br /><br /><p></p><span style="font-family: verdana;"><br /><b>Sota la nit de gener</b><br /><br /><br />Sota la nit de gener<br /><br />entre boires i muntanyes,<br /><br />han viatjat els tres reis ,<br /><br />resplendents de pols daurada,<br /><br />pel desert de l’infinit,<br /><br />en camells de xocolata.</span><div><span style="font-family: verdana;"><br /><br />Porten les carrosses plenes<br /><br />de joguines ben triades.<br /><br />Pilotes, nines i trens,<br /><br />i ordinadors amb pantalles,<br /><br />on pots veure tot el món<br /><br />des de les cambres de casa.</span></div><div><span style="font-family: verdana;"><br /><br />Porten mitjons i jerseis,<br /><br />abrics, barrets i flassades,<br /><br />disfresses, fireta, jocs<br /><br />d’aquests per jugar a la taula,<br /><br />llaminadures, titelles,<br /><br />i un munt de coses estranyes.</span></div><div><span style="font-family: verdana;"><br /><br />-Com està canviant el món!<br /><br />-Melcior, enfadat, s’exclama-<br /><br />No m’agraden els joguets<br /><br />electrònics, que fan ara-.<br /><br />És un rei tradicional,<br /><br />de costums encarcarades.</span></div><div><span style="font-family: verdana;"><br /><br />-Melcior, estàs envellint!<br /><br />-en Gaspar respon amb calma-.<br /><br />És jove i és coratjós<br /><br />I la novetat l’exalta.<br /><br />Amb els estris tecnològics,<br /><br />ell hi té la mà trencada.</span></div><div><span style="font-family: verdana;"><br /><br />Baltasar, el morenet,<br /><br />cavalca en silenci, calla.<br /><br />Porta a les mans un antic<br /><br />llibre de tapes daurades,<br /><br />on hi ha la història del món<br /><br />i cinquanta mil rondalles.</span></div><div><span style="font-family: verdana;"><br /><br />El sol comença a sortir<br /><br />rere muntanyes de nata.<br /><br />Els reis estan molt cansats,<br /><br />la seva gent, esgotada,<br /><br />de tant pujar pels balcons,<br /><br />amb la bossa carregada.</span></div><div><span style="font-family: verdana;"><br /><br />Tornaran cap a l’orient,<br /><br />ho faran ben a trenc d’alba,<br /><br />doncs tenen un hotelet<br /><br />a un oasi amb llacs de plata<br /><br />on reposen durant l’any<br /><br />de tota aquesta feinada.</span></div><div><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div><span style="font-family: verdana;"><i><br /></i></span></div><div><span style="font-family: verdana;"><i>Costa, Júlia, 'Les Fràgils Paraules', Ushuaia, 2015</i></span></div><div><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div>Júliahttp://www.blogger.com/profile/15180635931928842197noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-7949508264375465560.post-34254273584136921912023-12-31T11:25:00.006+01:002023-12-31T11:27:46.896+01:00MATERNITATS, PATERNITATS, CÀSTIGS I PREMIS<p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEhCXFW5p_WfK5Ah6aiKdtIwSoiFrqg781U5PyoDrwQcQbu-a2hZGbD5BDaTgZ1PJOhMrhJ95TTqqr1U2Bw8U2IzR184T1pEesOHQxWuMwG8QzFWp3u3lscbqYzxtbcK4RWxxjvqaX80kVdm_90-4BFKIrbGQKGpw6AFwr0W37cBj6gxZKRGPOdGhx66hBDU" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="674" data-original-width="1200" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEhCXFW5p_WfK5Ah6aiKdtIwSoiFrqg781U5PyoDrwQcQbu-a2hZGbD5BDaTgZ1PJOhMrhJ95TTqqr1U2Bw8U2IzR184T1pEesOHQxWuMwG8QzFWp3u3lscbqYzxtbcK4RWxxjvqaX80kVdm_90-4BFKIrbGQKGpw6AFwr0W37cBj6gxZKRGPOdGhx66hBDU=w427-h240" width="427" /></a></div><br /><br /><div style="text-align: justify;"><i style="font-family: verdana;">El castigo </i><span style="font-family: verdana;">és una pel·lícula xileno-argentina, dirigida per Matías Bize, amb guió de Coral Cruz i portagonitzada per Antonia Zeegers i Néstor Cantillana, amb Catalina Saavedra en un paper més breu però rellevant. Admeto que cap d'aquests professionals em sonava gaire abans de fer cas de les referències positives sobre aquesta història, intel·ligent, breu i amb molts motius a destacar. Ha rebut reconeixements diversos però no la van seleccionar per als óscars convencionals, cosa que tampoc no vol dir res, ben mirat. Es pot trobar a FILMIN.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">L'argument s'ha titllat de poc original, tot i que les històries de ficció son sempre les mateixes, explicades i reinventades de forma diferent, segons el moment històric, l'indret i l'època. Una parella jove, després d'uns fets que coneixerem més endavant, ha deixat el seu fill de set anys sol, a tocar d'un bosc i al costat de la carretera, com a càstig. Un càstig breu, al cap d'un parell de minuts el volen recollir i el nen ha desaparegut. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">La pel·lícula està rodada en un llarg pla seqüència, es van fer set versions car calia rodar tota la història al capvespre, i es va triar la sisena. L'anècdota familiar esdevé un conte de por, davant de l'absència del nen, de patir la fosca que arriba i en saber que de nit cau la temperatura, la foscor és absoluta i al bosc hi pot haver, encara, algun puma perillós. El bosc és, des de temps ancestral, un indret misteriós, perillós i mític.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">Pel mig, a causa de la tensió, la por, el dolor i el penediment, sorgirà la vida privada de la parella, els problemes d'un nen que per una banda ens sembla petit i indefens però que té problemes seriosos de conducta i que pot ser un d'aquests nens perversos i inquietants, manipuladors en molts casos i intel·ligents per damunt de la mitjana. Totes aquestes opinions son suposicions meves, és clar. També és un nen no desitjat per la mare, poc estimat per ella qui, no obstant, ha intentat tenir-ne cura i ha renunciat, a desgrat, a la seva vida professional.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">La pel·lícula es mou en una mena d'ambigüitat moral, va més enllà del moviment actual que incideix en la tendència a admetre que hi ha qui no vol tenir fills, dones sobretot, i que la societat empeny el tema amb insistència, encara avui, com si la maternitat, àdhuc la paternitat, fossin coses desitjables i gairebé obligatòries quan el fet, inqüestionable, és que ningú no demana venir al mon. El pare és un home actual, ben intencionat, que no acaba d'entendre els sentiments, una mica extrems, de la dona, i que tampoc no vol acceptar del tot els problemes evidents de la criatura.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">La pel·lícula es desenvolupa com una obra de teatre, en un únic decorat, al llarg de temps real, no hi ha visions del passat, tot se'ns explica segons la interpretació o la valoració de cadascú. El gran absent, que no arribarem a conèixer ni poder escoltar és aquest nen que, en algun moment, ens evoca aquell Kevin tan passat de voltes de Lynne Ramsay, fins i tot ens ve al cap el cop de porta de la Nora d'Ibsen, quan intuïm que les criatures, que ja devien estar força a càrrec de les mainaderes acabaran per dependre més, encara, del servei domèstic. Les criatures, nines per jugar, com admet la Nora i com avui costaria d'admetre a moltes dones i homes actuals, del nostre entorn.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">Conec gent de la professió educativa, sobretot dels primers nivells, que parlen de les criatures amb una evident hipocresia ben intencionada, mai no han perdut els papers ni han odiat cap alumne, els 'nens' i 'les nenes' son tan macos! Pel que fa a pares i mares, també he vist de tot, la gent vol quedar bé i t'explica sopars de duro sobre els seus mètodes educatius o bé és tan autoexigent, en els temps que corren, que sempre li sembla que no ho fa prou bé. L'autoexigència educativa i afectiva, suposada o real, és molt del nostre temps i del mon occidental i ben peixat. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">No fa gaire escoltava algunes professionals de diferents camps que no han volgut tenir fills, sembla que les dones s'hagin, encara, de justificar. No tenir fills es lliga al tema econòmic però en èpoques difícils hi hagut increments natalistes i a l'inrevés. Al menys ara sembla que es gosa dir, en alguns casos, que no es volen fills, al menys durant una època de la vida. El problema és que, per a les dones, la cosa sembla més urgent i de vegades es cau en el parany de la urgència. El valor dels infants ha augmentat, en els desastres col·lectius sempre s'incideix en el tema de les criatures, fan més pena, desvetllen la nostra tendresa, mentre que els vells sembla que fan angúnia, altrament les morts a les residències, massives i terribles, haurien provocat molts més problemes. Potser ha de ser així, no ho sé. Per altra banda s'ha arribat a tolerar bé l'avortamment mentre l'eutanàsia ha estat més complexa. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">Aquesta pel·lícula obre molts interrogants i molts aspectes del mon del present i dels problemes de les famílies modernes, cultes i ben peixades, en les quals, malgrat els avenços, la dona encara té cura dels infants, tot i que si anem al fons de la qúestió, i contra el cas de la pel·lícula, la dona és sovint qui vol fills, i, si pot ser, la parelleta. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;">Una gran pel·lícula, original en molts aspectes, molt ben filmada, amb una actriu, Antonia Zeegers, en estat de gràcia, extraordinària, a tenir en compte i seguir. Ens provoca pena, odi, llàstima, compasió, antipatia, cau en contradiccions, com ens passa a tothom, i s'adona de què es va acomodar, massa aviat, al convencionalisme que se li demanava, ni que fos de forma indirecta. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: verdana;"><i>El castigo </i>em va agradar molt tot i que em va provocar allò que en diuen vulgarment 'mal rotllo'. Son dies per triar coses més optimistes i amb finals clarament feliços. Tot i que ja se sap que el final feliç, com deia Welles, depen d'on poses el punt i final, el The End. Qui pot assegurar que després del final de la pel·lícula no pot existir, per als personatges, un futur més sincer i més 'feliç'? </span></div>Júliahttp://www.blogger.com/profile/15180635931928842197noreply@blogger.com2