LA PANXA DEL BOU

Reflexions sobre la violència inexplicable i les seves inútils explicacions

2012-01-30T14:07:00.003+01:00

La violència ens sobta i espanta pel fet que és incontrolable. Quan es dóna algun fet violent i repugnant es busquen explicacions: l'alliberació de la dona, la crisi, l'educació, les mancances familiars... Hi ha qui creu que hi ha coses que abans no passaven, per exemple, en el cas de les dones, però jo recordo molt bé aquelles portades del Caso -revista de la qual, per cert, sembla que s'han perdut els arxius-, exposades als quioscs i sempre amb algun tema del que avui en diem violència de gènere o masclista i que aleshores es deia 'crim passional' llevat del cas de l'assassinat de prostitutes pels seus protectors, cosa també molt freqüent.

En no existir divorci més d'una dona havia mort de forma misteriosa facilitant així un nou casament del marit, un dels casos el va recollir aquella sèrie de fa anys sobre crims hispànics, era el d'un home benestant, enamorat d'una noieta jove. Avui es diu que tot plegat és a causa de l'emancipació de la dona, però això també passa en cultures i societats on les dones estan molt poc emancipades. En ocasions s'estableix en la parella una relació perversa i recordo haver sentit explicar, de petita, casos en els quals les dones no volien deixar l'home que les maltractava ni denunciar-lo ni fer res.

Precisament l'altre dia, cercant una altra cosa per l'hemeroteca de La Vanguardia, em vaig ensopegar amb un cas dels anys seixanta, un noi havia disparat a la nòvia amb una escopeta pel fet que aquesta volia renyir, deixant-la molt mal ferida. Considerant que moltes coses no sortien als diaris habituals cal pensar que el tema devia fer molt soroll. En tot cas, com es pot comprovar, aquests fets es repeteixen i no s'aturen, de vegades també es diu que passa més en parelles d'immigrants, que provenen de cultures més masclistes, però aleshores sempre arriba un cas ben nostre i sense explicació per acabar de desmanegar tots els tòpics. Les crides a l'educació em semblen absurdes, ningú ensenya avui a cap alumne a ser masclista, violent, abusador. El que passa és que no se sap què s'ha de fer. I jo crec que no es pot fer altra cosa que prevenció a les possibles víctimes i acolliment quan calgui. I acceptar que la ment humana té replecs que no podem entendre, encara.

Un altre dels tòpics vigents és que hi ha més violència als indrets urbans. Precisament l'altre dia escoltava per ràdio uns informes que incidien en l'alt nombre de dones mortes en petits pobles o en poblacions de mida mitjana, molt alt si considerem el nombre d'habitants i la mitjana. Aleshores van començar a comentar que si en les societats petites la gent es coneix més, es critica més, i, au, anar marejant perdius. Les poblacions grans, certament, protegeixen molt més l'anonimat i als pobles, ni que siguin grandets, hi ha un component sociològic que cal tenir en compte. Durant la guerra i la postguerra la violència va ser molt més alta també en aquestes societats més petites i fa algun temps, parlant amb un professor de la universitat, em va admetre que les malalties mentals, si considerem la mitjana, són molt més altes a llocs on la solitud o l'aïllament físic afavoreixen això que en diuen menjar-se el coco.

A les ciutats grans, amb tots els seus inconvenients, molts dels quals parteixen dels tòpics estesos per aquells que no hi viuen ni hi han viscut, un pot relacionar-se, associar-se a molts llocs i fer amics de moltes maneres, fins i tot lluny del seu barri. Però si vol anonimat també el pot tenir. Hi ha qui no entén que a la ciutat també es fa vida de poble, tot i que els temps hagin canviat molt i que, evidentment, les diferències entre uns barris i uns altres són molt grans.

Quan un fet violent s'esdevé de forma repetida en algun indret suposadament tranquil, els veïns fan pinya i acostumen a insistir en què allò és una cosa aïllada, una casualitat, que allà s'hi viu molt bé i tota la resta. Quan passa a la ciutat i, encara més, amb un barri com el meu o el Raval, les brames estenen tot el contrari, que si la deshumanització de la societat empitjora a les grans ciutats, que si el soroll i l'estrés i, au, a cercar explicacions a tot allò que no en té. La immigració ha donat nous elements d'explicació gratuïta: el racisme, el desarrelament... Un altre tema és que sempre es parla de xifres, sense entrar en els casos concrets i individuals que sovint són molt diferents pel context i tarannà dels implicats, cosa que fa que tot quedi, com sempre, en estadístiques fredes i abstractes.

Fa ja uns quants anys, en un estiu, es van donar, en poc temps, diferents casos de violència contra les dones, algun dels quals crec que encara no s'ha resolt, com el d'una noia molt jove de Tarragona que van assassinar a dins de la seva pròpia botiga. Aleshores no teníem immigrants i encara no s'havia etiquetat el tema com a violència de gènere o masclista. Els debats i les preocupacions anaven a l'entorn de la calor, de l'estiu. Recordo que Montserrat Roig, que aleshores escrivia a l'avui, va ironitzar sobre la qüestió comentant que als països de l'Àfrica feia molta calor i no estaven matant dones a cada moment mentre que a països freds també passava.

Es menysté molt el component biològic, l'agressivitat ancestral lligada a l'espècie, volem ser més humans del que som i oblidem que també els zoos s'estimen més comptar amb femelles, pel que fa a determinats mamífers. Un animal mascle en zel és temible, ell no té cap culpa, però és així. Molts gossos mossegadors són mascles i un dia vaig sentir explicar a una veterinària que fins i tot en aquest camp funciona el sexisme, ja que molts amos mascles de gossos mascles mostren moltes reticències a l'hora de castrar-los, quan han fet alguna malifeta.

Pel que fa als maltractaments als infants, sovint s'incideix en la prevenció que ha de fer l'escola però el cert és que quan un mestre sospita quelcom ha d'estar molt segur del que denuncia. I si no en té proves molt serioses l'intervencionisme administratiu és també molt tebi i ineficaç. Cal que passi alguna cosa per tal que s'actuï, alguna cosa grossa. Aquests dies, amb motiu d'un triple crim, he llegit al diari que els veïns d'escala també han de denunciar les coses que senten i veuen. Però, precisament en aquest cas, del qual es parlava, un veí ja havia alertat sobre les discusions que escoltava. Els pares i mares de criatures petites sabem també que de vegades aquestes fan molt soroll sense un motiu seriós, tant, que el tema pot semblar, de portes enfora, greu, quan no es tracta de res més que d'una marranadeta infantil.

Fa anys també, en el cas d'un infant maltractat que va morir, la pedagoga Marta Mata va criticar els veïns, els quals no sabien el què passava i que només van comentar que havien sentit el nen que plorava, en alguna ocasió, perquè que els nens ploren. Efectivament, els nens ploren, i fins i tot n'hi ha que no ploren quan més maltractats són. Vaig pensar que ella no tenia fills i ho veia tot molt clar però que la realitat no sempre era tan clara.

Avui un tema molt inquietant, encara, és el sexual. Els infants relacionats amb el cas del Raval havien generat, en l'administració, moltes queixes i advertiments dels mestres sobre el seu abandonament però tan sols es va intervenir -i, precisament, de forma destralera i inquisitorial- quan es va evidenciar que hi havia sexe pel mig. El tema de l'assistència social, com tots, depèn de amb qui et trobes, pel que he vist i patit en la meva època de mestra. Si alguns casos es van mig solucionar va ser per la insistència del professorat, de la direcció de l'escola, ja que tots els altres estaments, amb poques excepcions, tiraven allò que es diu pilotes fora. De vegades aquests serveis et deien que no podien fer res si els pares no col·laboraven. Refonoll, si els pares i mares de vegades tenien molts més problemes personals que no pas els fills!!!

Esta molt bé voler treballar amb les famílies però si les famílies estan desbordades o tenen els seus problemes gruixuts l'escola, l'esplai o qui sigui ha d'incidir en els infants i no desentendre's del tema quan l'entorn familiar no pot col·laborar.

De tota manera, per més serveis professionals que hi hagi a l'entorn dels infants, de les dones en situació de risc o de qui sigui, no tot es pot preveure ni controlar. Buscar explicacions de vegades s'assembla massa a buscar excuses per evitar entrar a fons en la cerca de solucions possibles. Ara, amb l'excusa de les retallades, ja tindrem un element més per excusar-nos. Per molt importants que siguin els recursos materials són les persones les qui fan que un servei sigui bo o sigui inoperant. De vegades, pel que fa a l'escola, he tingut la sensació que la creació de serveis diversos, emparats sota sigles de tota mena, una moda del nostre temps per no dir les coses pel seu nom, no servia per a res més que per fer baixar l'atur i que l'escola era com l'animaló d'una antiga cançó dels Vienesos, Los que viven del cordero.

Foix, recordat

2012-01-29T07:04:00.002+01:00

No sóc cap incondicional del poeta Foix, té poemes que em fascinen però també en té d'altres que em semblen excessius i poca cosa més que jocs de paraules, tot i que això, en el present, ja té un gran valor. Sota la bandera de l'avantguardisme, com sota l'etiqueta de l'art abstracte, hi caben moltes coses, sovint difícils de destriar. Ara bé, també he de dir que quan Foix m'agrada, m'agrada molt.

Foix va ser un home misteriós i distant, murri i contradictori, sovint en moltes referències biogràfiques es passen per alt les seves simpaties juvenils -i no tant juvenils- pel feixisme, com passa amb d'altres autors. Sempre m'ha sorprès el poc que es perdonen els passats d'uns en comparació amb els passats d'uns altres, en el camp de la literatura, de la política i en tots els camps. No em queixo del fet que el poeta simpatitzés amb el que fos, tots som humans, em queixo del fet que no es pugui parlar d'això ni d'altres aspectes personals seus amb llibertat i sense manies. Passa amb molts 'sants' del nostre calendari nacionalista, certament.

Aquest feixisme juvenil s'intenta justificar i, de fet, s'entén força en un moment en el qual aquesta manera de pensar resultava prou atractiva per a molts joves il·lustrats i amb un tarannà elitista, que Foix, evidentment, tenia. De tota manera cal dir que minoritaris grups d'això que en podem dir feixisme catalanista -que tot i que sembli estrany i anecdòtic encara existeix-, revindiquen de tant en tant aquests aspectes del poeta.

Recordo que quan Espinàs senyorejava la contraportada de l'enyorat Avui va explicar, en una ocasió, com en assistir a un acte cultural oficial, no sé si a l'Ajuntament o a la Generalitat, es va ensopegar, a l'ascensor, amb Foix i amb Martí i Pol. Espinàs, amb la seva bonhomia habitual, va remarcar el fet d'acompanyar els dos més grans poetes catalans vius, cosa que va desplaure del tot Foix, evidentment. Avui Martí i Pol, fins i tot Espriu, semblen valors a la baixa, mentre que el foixisme es manté, potser perquè la literatura és una mica com la borsa, puja i baixa segons l'entorn i les circumstàncies.

Dels molts poemes d'ell que m'agraden de forma incondicional i devota en destacaré un sonet, pel fet que hi tinc un deute antic. El vaig triar per encapçalar la meva primera novel·la publicada, Enmig d'orats i savis. Fins i tot vaig triar per a titolar el llibre aquest vers del sonet, una tria que havia d'explicar sovint en aquella època, en la qual el poema, que després ha estat molt recitat i reproduït, era encara molt poc conegut. He conservat aquest vers com a títol del blog que mantinc sobre temes i misteris històrics, de fet tots ens movem entre orats i savis i cadascú de nosaltres, fins i tot els poetes, o potser més que ningú, els poetes, poden ser, segons el moment i les circumstàncies, una cosa o una altra.

Diu un refrany castellà que tots tenim una mica de poeta i una mica de boig, una mica o molt, segons com es miri, i si acceptem aquell tòpic que deia que Catalunya era l'indret amb més poetes per metre quadrat haurem d'admetre que també la bogeria hi deu ser força present.

Saber narrar, en llenguatge vigorós

Deler i desig, i plers, i, sense esforç

Rimar bells mots amb el ritme dels cors

Amants o folls; i gens fantasiós,

-Oh dolç fallir!-, coronar de lluors

Éssers de carn, tot oblidant els morts

I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors

Reprendre el tot vital i rigorós.

Saber sofrir sense llanguir, i amar

Sense esperar, i essent, ardit, del segle,

Témer l'enuig i al nàufrag dar la mà;

Viure l'instant i obrir els ulls al demà,

Del clar i l'obscur seguir normes i regla

I enmig d'orats i savis, raonar.

Sobre el tema ideològic, copio el fragment d'una entrevista que va fer Ignasi Aragay a Valentí Puig on es comenta de forma, crec que intel·ligent, la qüestió:

I. A.: Comenti'm aquesta frase del llibre: "Ferrater trobava irònic que Pla fos aleshores (1924) el crític del feixisme i Foix el profeixista, quan després de la Guerra Civil seria a l'inrevés".

V. P.: És una manera de dir que Ferrater s'equivocava. Perquè Pla no va ser mai feixista i Foix sí. Foix tenia una idea bastant delirant de la política, no tenia sentit de la realitat. Fins i tot estava disposat a pactar amb els falangistes si haguessin acceptat fer les seves revistes en català. Això Gimferrer ho ha estudiat molt bé. En canvi, Pla sempre va pensar que els falangistes eren uns bojos. Ferrater pecava de doctrinari i no se n'amagava. I pecava d'intel·lectual quan pensava que perquè Pla havia seguit Cambó quan aquest va donar suport a Franco, això volia dir que era feixista.

I. A.: Cambó i Pla van optar per l'ordre autoritari?

V. P.: Sí. El problema de la dreta és que en moments de crisi opta per l'autoritat davant de la llibertat. I el problema de l'esquerra és que, quan ha d'optar entre llibertat i igualtat, dóna prioritat a la igualtat, una igualtat que degenera en igualitarisme.

(Ignasi Aragay: "Entrevista a Valentí Puig en motiu de la publicació de L'home de l'abric", Avui, 10 de març de 1998)

Ja sé que hi ha qui creu que biografia i obra literària s'haurien de separar del tot però crec que, sobretot pel que fa als nostres autors contemporanis, això és gairebé impossible, més enllà del fet que sovint una cosa i l'altra tenen també relacions profundament intel·lectuals.

Cròniques murcianes: Salzillo i el seu temps

2012-01-27T19:13:00.002+01:00

Totes les ciutats compten amb personatges emblemàtics entre els quals hi ha sempre primeres figures. En el cas de Múrcia, en política brilla amb llum pròpia el record de Floridablanca, un home del seu temps amb càrrecs importants en una època en la qual s'intentava canviar moltes coses des de dalt. Malauradament, les guerres amb els francesos i els malaurats segles XIX i XX van esberlar moltes il·lusions en les quals aquells homes il·lustrats van esmerçar grans esforços.

Pel que fa a l'art, Salzillo és el gran personatge murcià. Té museu propi, situat en un bonic convent en el qual es poden contemplar els pasos de Setmana Santa que van sortir del taller de l'artista. Als qui no hem viscut en ciutats o pobles amb una Setmana Santa popular i seguida amb fervor i afició ens costa d'entendre el sentiment que generen aquesta mena de celebracions, fins i tot en persones que no són creients però que formen part de comfraries i comparteixen l'entusiasme per la conservació de les tradicions.

Estic llegit un llibre molt interessant sobre la menestralia de Barcelona, en concret sobre els gremis de la construcció, de Manuel Arranz, que va ser un gran especialista en la temàtica relacionada amb el segle XVIII. És un llibre editat per Proa i l'Arxiu Històric de Barcelona. M'ha anat molt bé estar-lo llegint aquests dies ja que en retrobar-me amb l'obra de Salzillo he contemplat amb uns altres ulls tot aquell món molt poc conegut del segle XVIII que en aquest llibre està molt ben explicat, a partir de l'exemple barceloní.

Es queixa Arranz, en la introducció del llibre, en com es barregen sentiments del present a l'hora de valorar l'art del passat, fent referència a amb quina alegria s'han destruït esgrafiats i pintures neoclàssiques d'aquell segle, de vegades per mostrar murs romànics que els contemporanis no haguessin volgut mostrar ni en broma. Copio un dels comentaris d'aquest autor:

En més d'un temple s'han arrencat pintures interessants del segle XVIII -manifestacions autèntiques de l'art i de la sensibilitat del poble- per deixar a la vista una maçoneria tosca i pobra del segle XII o XIII, que va ser treballada pensant que mai no es faria visible...

Es pregunta Arranz per què l'art medieval i el modernisme han estat més afortunats que l'art dels segles posteriors, i per què fins i tot són objecte de restauracions i falsificacions orientades a fer una lectura errònia d'aquests passats que sembla que es volen considerar més catalanistes que uns altres. I reflexiona, a més, sobre el fet que el sentiment català s'ha viscut de formes diferents segons les èpoques, cosa que de vegades no és vol entendre o no convé admetre.

Pel que fa a la religiositat, aquest llibre sobre els menestrals del XVIII constata com es vivia immergit en un sentiment religiós indiscutible i ben acceptat, les cases de la gent, des de les més humils a les elegants, burgeses i aristocràtiques, eren plenes d'imatgeria, estampes i, si era possible, fins i tot de relíquies. El món quotidià es movia al ritme de les celebracions religioses, una gran part de persones vivien professionalment dedicades a la religió, tot i que hi havia un classisme molt marcat, també en aquell món de convents nombrosos i creences que avui ens poden fer somriure o fins i tot ironitzar sense manies sobre la credulitat dels nostres avantapssats. Hi havia un component religiós, més o menys profund, però també qüestions sociològiques i antropològiques, de prestigi individual o gremial, que afavorien el tema.

Era aquell un món fràgil, qualsevol malaltia o petit accident podia acabar amb la vida de la gent jove, les epidèmies eren habituals, s'entén que un suport sobrenatural s'acceptés de bona gana i que la celebració de la Passió de Crist o el Nadal catòlic resultessin compartides de forma devota i multitudinària. Només a les cases molt il·lustrades començaven a substituir-se alguns quadres de temàtica religiosa per mapes i paisatges o per referències mitològiques. Els llibres, pocs en general, que es tenien a les llars amb alguna possibilitat de comprar-ne, eren majoritàriament de temàtica religiosa tot i que hi acostumava a haver un petit nombre del que en diríem llibres professionals, en el cas de la menestralia.

Els artistes, músics i pintors, i els menestrals en general, vivien dels encàrrecs fets a l'entorn del fet religiós. En aquest context la figura de Salzillo és importantíssima. Salzillo es va dedicar en exclusiva a la temàtica religiosa. El seu pare va ser un escultor italià i ell fins i tot va entrar en un convent de novici, però en morir el pare es va fer càrrec del taller familiar i es va casar. Floridablanca li va oferir poder anar a treballar a Madrid però ell va estimar-se més romandre sempre a Múrcia. En el seu taller, molt jerarquitzat com tots els de l'època, hi treballaven aprenents i deixebles, seguint sempre les seves indicacions. Amb els anys i el contacte amb il·lustrats Salzillo va anar donant més importància a l'educació artística i va endegar la renovació d'aquests aprenentatges.

Els pasos sobre la Passió impressionen i, de fet, això és el que cercaven. Commoure i emocionar. Les estàtues romanes i gregues devien ser, en la seva època, pintades, policromades i amb ulls de vidre, com aquestes verges i sants, i tant o més temibles i trasbalsadores, però el temps les ha falsificat i emblanquinat. Salzillo va rebre, a través del pare, influència italiana, però va evolucionar vers un estil propi que iniciant-se en l'època barroca cerca una més gran naturalitat i senzillesa, ja en el camí del neoclassicisme.

La joia del Museu Salzillo, pel meu gust, és, però, el Pessebre. Més de cinc-centes figures de tota mena mostren un fresc social magnífic i colorista, que ens diu molt més sobre aquella època que qualsevol llibre d'història. El Pessebre arrenca amb la Visitació i arriba fins a la Matança dels Innocents i la Fugida a Egipte. Va ser fet per encàrrec d'un amic de Salzillo, Jesualdo Riquelme, un aristòcrata local. Mentre les figures bíbliques van vestides de forma convencional la resta de gent mostra un poble divers i colorista, amb moltes escenes de vida quotidiana, un gran nombre d'animals de tota mena i elements arquitectònics que també recullen els canvis en la construcció. Tot plegat respon a l'intent d'optar per una religió més en contacte amb el poble, més propera. Sembla que Salzillo acollia gent molt humil a canvi que li fessin de model. Expliquen que aquests aspectes quotidians fan aquestes figures tan diferent de les napolitanes, tot i que ells fossin els inventors del gènere. A causa del pes d'aquest escultor existeix avui una molt bona escola pessebrista i escultòrica a Múrcia.

Salzillo va ser un home molt estimat i reconegut a la seva ciutat, a la qual va ser tan fidel, una relació a l'estil de la de Murillo amb Sevilla. Va ser també un molt bon pintor i dibuixant però s'han conservat poques restes d'aquesta activitat. Un nombre d'obres seves, pel que fa a la imatgeria, es van perdre amb els sotracs de la història, el darrer dels quals la Guerra Civil. Acostar-nos a tot aquell món requereix molt més que un esforç de contextualització, fa falta voler entendre la mentalitat de tota una època poc i mal coneguda.

Cròniques murcianes: Cartagena, romans, bizantins, musulmans, cantonalistes i moltes coses més

2012-01-26T19:41:00.000+01:00

Quan jo era petita corria una dita que avui pot resultar políticament incorrecte del tot, que feia: En Cartagena mar sin pescado, montes sin leña, mujeres p..., hombres c... y niños mal educados. Imagino que aquesta dita l'havien elaborat els rivals urbans de la ciutat de Cartagena, potser els mateixos murcians de la capital, qui sap. A Mieres, el poble garrotxí del meu pare, deien dels Santa Pau: Santa Pau, vila merdosa, poca gent i carmellosa, Santa Pau, vila merdera, poca gent i carmellera. Per als no iniciats en el tema aclariré que això dels carmells feia referència als mocs que penjaven dels nassos dels del poble veí. De dites d'aquest tipus n'hi ha un munt, sovint els més propers són els més imaginatius a l'hora d'inventar refranys que malmetin el nom del poble rival, rivalitat que, com és sabut, tot i que jo ho he sabut fa poc, prové del que vivia a l'altra riba i competia per al gaudi de l'aigua, bé preuat i avui no tan valorat com caldria en els nostres petitburgesos verals.

Cartagena és avui una ciutat esplèndida, amb un centre urbà magnífic, cases remarcables modernistes i eclèctiques, que és com en diuen de les cases de l'època modernista que no responen als esquemes als quals estem tan acostumats. La joia de la corona és avui el Teatre Romà recuperat, però té molts altres atractius i espais que m'han quedat pendents per a una propera visita, com ara el Museu Nàutic, el Casino o el Museu d'Arqueologia Subaquàtica. M'agraden els museus però sobretot m'agrada passejar per aquestes ciutats de mida mitjana tirant a grandeta. El mar els dóna un valor afegit, tot i que les ciutats interiors també tenen la seva màgia. Cartagena ha estat una ciutat de mariners i militars, m'ha recordat Livorno, Maó, Bastia i tants altres punts mediterranis que van ser objecte del desig estratègic de tants poders al llarg del temps. Totes s'assemblen però cadascuna té vida pròpia i característiques molt destacades.

Hem pujat al Castillo de la Concepción, al Parc Torres, conegut més aviat com a Parque de los Patos tot i que en aquesta ocasió d'ànecs no n'hi he vist. Al castell hi ha un interessant museu i es pot veure un vídeo que resum en una breu estona la història, diversa i moguda, d'aquesta ciutat. Fa alguns dies, en un comentari, en Francesc Puigcarbó va fer referència als Reis Catòlics i les repoblacions amb catalans i aragonesos però he d'aclarir que, malgrat que els Reis Catòlics i, sobretot, la reina Isabel, semblen tenir la culpa de tots els mals històrics, el tema de les primeres escabetxades i repoblacions van ser culpa, si és que en parlar dels fets d'aquells temps es pot parlar de culpes, del nostre Jaume I, sogre d'Alfons X, que li va demanar ajuda davant de les revoltes que provocaven els musulmans davant dels privilegis que es donaven als nous habitants cristians. Els Reis Catòlics ja es van trobar la cosa feta i Múrcia els va servir de punt important en el tema de la conquesta de Granada. La definitiva expulsió dels moriscos vindria en època de Felip III i és un tema del qual també cal parlar a fons i no de forma breu i arrauxada.

Aquestes terres no havien estat abans, cap bassa d'oli. Un rei musulmà, Ibn Mardanis, dit el Rei Llop, que va protagonitzar l'etapa més remarcable del regne musulmà de Múrcia, ja va tenir problemes amb d'altres reis musulmans, fins i tot amb el seu propi sogre, que era el de Jaen, i a més es va veure amenaçat per l'arribada dels almohades. Va aconseguir de mantenir una certa independència a base de fer amistat i tractes diversos amb els castellans i aragonesos, amb Ramon Berenguer va firmar un tractat sobre Fraga, ciutat de la qual ell havia estat governador. En morir, els seus fills van fer-se vassalls dels almohades i potser no podien fer una altra cosa. La història de la dita Reconquesta és complexa i diversa i no un conte de bons i dolents o una festa patronal de moros i cristians.

Abans d'això la ciutat de Cartagena ja havia tingut un intent bizantí de recuperació, després dels atacs dels bàrbars. I molt abans havia estat objecte de les lluites entre romans i cartaginesos, va ser fundada per Asdrúbal. La ciutat, com la majoria de ciutats i pobles, va patir èpoques de decadència i va gaudir d'èpoques de represa econòmica i cultural. No es pot estar mai tranquil. Un dels fets més singulars i poc coneguts és una revolució cantonal en contra del govern central, en el marc de la Primera República, que va ser reprimida, com tocava. Passo per alt la resta d'alts i baixos, durant la Guerra Civil va restar en poder de la República i també va patir força, no he pogut visitar en aquesta ocasió un refugi de la Guerra Civil, els refugis són també avui uns espais que desvetllen un gran interès turístic.

Per a una informació més acurada podeu fer un repàs per la wikipedia. De tota manera, per aprofundir en el tema d'aquesta Cartago Nova tan fascinant m'he comprat un llibre que em sembla molt bo, Historia de Cartagena para principiantes, d'Alfonso Grandal López, arxiver de Cartagena i un d'aquests erudits locals tan imprescindibles i vocacionals que podem trobar, afortunadament, a molts llocs de la geografia nostra i dels altres. Malgrat el títol és un volum gruixut i acurat. La llàstima és que més enllà dels propis indrets dels quals parlen aquests llibres costin de trobar tot i que avui, gràcies a internet, la cosa és una mica més senzilla.

És a través d'aquesta mena de llibres com s'accedeix a la història de veritat, la quotidiana i propera, gràcies a la qual podem copsar una mica de la gran complexitat d'un passat que ens han explicat sempre de forma mal resumida i mal interpretada, ideològica i maniquea, força infantil. Les coses són complexes i les voldríem senzilles, ai.

Cròniques murcianes: San Ginés de la Jara

2012-01-25T20:03:00.001+01:00

De camí cap al Mar Menor veig, al passar per la carretera, l'impressionant monestir de la fotografia. Es tracta de San Ginés de la Jara, un conjunt impressionant en un estat lamentable i ruïnós. No coneixia l'indret, resulta que el 1992 ja es va declarar bé d'interès nacional però no ha parat de degradar-se, s'han perdut elements diversos que encara es podien veure a l'interior a principis del segle XXI.

San Gines de la Jara és copatró de Cartagena, un sant simpàtic i llegendari que es confon amb el Sant Ginés arlesià. Ginés o el seu equivalent català, Genís, van ser noms molt populars durant anys. He estat mirant per la xarxa i el cert és que hi ha moltes veus murcianes que es planyen de l'estat del conjunt però en un diari he llegit que l'alcaldesa de Cartagena no té diners. Cartagena sembla que ha gastat molt en rehabilitar el magnífic teatre romà, avui un punt estrella de la ciutat, una ciutat que ha millorat moltíssim des de l'última vegada que hi vaig ser. I també en d'altres coses que deuen semblar al consistori més importants que aquesta joia a punt de caure definitivament del tot. El més lamentable és que quan va ser declarat bé d'interès cultural, a principis dels noranta, el monestir es trobava encara en molt bon estat de conservació.

L'ajuntament es veu que va pactar amb una empresa privada la rehabilitació de San Ginés a canvi de deixar fer a aquesta empresa un conjunt turístic surrealista, amb camp de golf i no sé quants habitatges i hotels. Ha arribat la crisi del ciment i tot s'ha aturat. El monestir forma part d'una llista d'espais patrimonials en alerta roja. No és cap consol, però Catalunya en té poquets. És clar que de vegades la frivolització en la qual cauen molts dels espais rehabilitats també és una forma de malmetre'ls.

El que sobta més és que aquest monestir no es troba en un lloc remot i amagat i que, ben gestionat turísticament, possiblement podria donar beneficis però, tal i com està, precisa d'una intervenció d'urgència, cara i a fons. L'esperança és el darrer que va quedar a la caixa de Pandora, espero que quan torni per aquests verals, que tornaré, segur, pugui fer una visita al monestir i que me'l trobi arranjat, ni que sigui fins als folklòrics extrems en els quals han caigut, per exemple, Sant Benet de Bages i d'altres objectes del desig del turisme massiu, convertits en parcs temàtics i circs. Però val més un circ o un parc temàtic que un no-res.

Cròniques murcianes: El naufragi del 'Sirio', fa més de cent anys

2012-01-23T20:10:00.002+01:00

Encara em sorprèn comprovar com els petits punts referenciats en els mapes, avui digitals i en d'altres temps en aquelles pagines entranyables i plenes de noms dels atles, senzills i cars, que fèiem servir a escola i que, com els diccionaris, eren béns gairebé eterns que passaven de pares a fills, existeixen i són llocs reals i visitables.

M'ha passat això amb el Cabo de Palos, un d'aquells accidentes geográficos que m'aprenia de memòria de petita i que intentava assenyalar, sovint de forma maldestre, en el mapa regional penjat a la paret de l'aula de les franciscanes del Sortidor.

En aquest punt s'hi troba el far més alt de la Mediterrània. Ha estat escenari de molts naufragis, cosa que sobta quan et trobes, com aquests dies, amb un mar aparentment tranquil i plàcid, tan diferent d'aquella Costa da Morte gallega, que impressiona tan sols en veure-la.

Com que sembla que el pare de tots els naufragis va ésser el del Titànic i segurament sabem tots plegats molt més sobre aquella trista història que sobre tantes altres com es van esdevenir, semblants i molt més properes, és habitual titllar qualsevol vaixell enfonsat en dramàtiques circumstàncies i amb un nombre important de víctimes de Titánic español, com en el cas del Príncipe de Asturias, sobre la història del qual ja he escrit més d'una vegada pel fet que el besavi de la meva cunyada formava part de la tripulació i va sobreviure per casualitat, després de patir molt, cosa que va fer que més aviat no volgués parlar del tema.

Al Cabo de Palos també hi ha, entre d'altres, la trista història d'un Titánic, el Sirio, un vaixell italià que es va acostar massa a la costa, passant entre aquesta i les illes de la zona, cosa que no feia ningú amb seny. A més, en aquest punt el far resultava ben visible. El 4 d'agost de 1906 el vaixell va xocar amb els esculls, provocant-se un dramàtic naufragi. El capità i els oficials van ser els primers en pujar als bots salvavides i fugir, deixant els passatgers i la tripulació immergits en un caos absolut, amb dantesques escenes de lluita pels salvavides i fustots, mossegades, lluites i cops de puny per sobreviure, enmig de la desesperació més absoluta.

Pescadors i gent de la zona van ajudar els nàufrags, però hi van morir més de dues-centes persones, els cadàvers es van escampar per la costa i fins i tot se'n van recollir a Alacant. Gairebé sis-centes persones es van salvar, gràcies a aquesta ajuda de la gent senzilla. Una de les persones que van protagonitzar el salvament va ser el capità de pailebot Vicente Buigues, al qual se li va reconèixer l'esforç i el risc amb una condecoració. El 2006, amb motiu del centenari del naufragi, es va col·locar una placa commemorativa i es va fer un acte institucional a l'indret.

Sembla que el vaixell portava molts passatgers clandestins amb destí a Amèrica, previ pagament d'una quantitat estipulada, i que n'havia de recollir més a la zona, cosa que explicaria el seu apropament. Era una època difícil, de crisi i fam, i hi havia molts espanyols desesperats que volien marxar del país. Es viatjava de forma absolutament precària i miserable, per això no es pot saber ben bé el nombre de víctimes, ja que potser van ser moltes més de les comptabilitzades.

Sobre aquesta història, terrible, les seves circumstàncies i la situació del país en aquella època, podeu mirar els blogs El Naufragio del Sirio, Nuestra otra història o la mateixa wikipedia. També s'han escrit alguns llibres sobre aquells fets. Durant l'època es van cantar molts romanços en castellà i italià sobre tot plegat, cosa habitual en una època sense ràdio ni televisió.

Cròniques murcianes: llengua, parla, formes dialectals i lectures massives

2012-01-22T08:03:00.005+01:00

Com aquests petits sortidors del jardinet de la fotografia que afegeixen la seva aigua a un canal comú se m'acut que haurien de ser les diferents formes de parla que fem servir, i que s'han definit o indefinit com a formes dialectals. En moltes ocasions els qui tenen cura d'aquest canal central intenten que les aigües dels sortidors no s'integrin a les aigües comunes i que, com l'oli o com si portessin colorants, restin ben diferenciats i controlats, per tal de poder-los identificar, desinfectar, descolorir o fins i tot retirar, si fa falta.

El castellà de Múrcia té les seves característiques, com el de tot arreu, però em temo que els catalans i catalanes que rumbegem encara aquell estàndard hispànic de l'escola franquista unificada tenim tendència a trobar-lo pintoresc, com d'altres modalitats locals i regionals de la llengua de Cervantes.

En una ocasió, fa anys, amb una amiga, passejant pel càmping, meditava jo sobre el valor de les diferents formes lingüístiques vives, en aquell cas, del català, i em semblava que la interlocutora m'entenia, quan més endavant, explicant-me que la seva mare era de Badajoz em va afirmar amb contundència que allà sí que parlen un castellà molt lleig.

Aquesta mena d'aspectes de la realitat de la parla i també de l'escriptura, que han estat objecte de prejudicis sovint lligats a visceralitats polítiques, normatives suposadament indiscutibles o fatxenderies diverses, m'han vingut aquests dies al cap perquè he acabat de llegir un llibre que vaig agafar de la biblioteca i que ha desvetllat grans entusiasmes i lloances, sobre tot per part de gent de la generació dels protagonistes de la història. Es tracta de Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals.

La veritat és que el llibre m'ha interessat molt més per la forma que pel fons, una història de creixement, arrels i desarrelaments, maduració, amor i sexe, amistat, família, maternitats tardanes, confrontació entre una vida rural que declina i el present, en el qual s'ofereixen als joves moltes possibilitats de tria professional en els estudis que després no troben un sentit o una sortida tan aviat com caldria. Molts temes ja tractats abans i que seran tractats sempre, com és natural i gairebé inevitable.

El llibre retrata doncs una generació, la dels meus fills, i tots hem llegit llibres semblants de les nostres pròpies generacions, quan érem joves, que han conectat amb el nostre imaginari i els nostres problemes. Potser per això algú m'ha comentat que els meus llibres agraden a la gent gran, perquè costa defugir i transcendir la pròpia realitat vital.

L'originalitat del llibre rau en què que recull una forma dialectal encara poc coneguda i valorada pels sectors més metropolitans que no hi tenen contacte, la de les Terres de l'Ebre, una zona geogràfica poc literaturalitzada pel fet que fins fa pocs anys era llunyana, mal comunicada i la majoria del seu jovent tenia poques oportunitats d'estudi si no pertanyia a una minoria de famílies benestants. Una zona avui, afortunadament, en alça intel·lectual i d'on sorgeixen iniciatives molt remarcables i originals.

La bona literatura es nodreix d'aquests agosaraments. El voseo argentí va començar a tenir importància quan, primer els bons cantants i després els bons escriptors, el van utilitzar de forma seriosa. En podria posar molts exemples i la qüestió té riscos, ja que si no es fa bé la tria pot esdevenir folklorisme, cosa que tampoc no té perquè ser dolenta, però que provoca un cert menyspreu dels mandarinatges acadèmics.

Tot i que, és clar, la literatura també és ficció i reconversió, el mateix Tolstoi ens diu que molts dels seus personatges es troben parlant francès a casa però ell els fa parlar rus i nosaltres els llegim en català i castellà. Trobo que ha de ser molt difícil traduir un text com aquest de Marta Rojals a d'altres llengües, evidentment.

En alguns llibres jo vaig intentar que alguns personatges parlessin amb aquesta mena de realisme lingüístic viu, pero els correctors i els editors eren, en aquell moment, molt ortodoxos i només et deixaven posar alguna coseta en cursiva, sense abusar-ne. M'alegro que s'hagi obert l'aixeta de la comprensió lectora. Formes i paraules que els puristes identifiquen com a incorreccions gramaticals i que en aquest llibre llisquen de forma desacomplexada, eren totalment prohibits, aleshores, per les autoritats correctores. Una manera de fer que va produir un doll de literatura força avorrida, a còpia d'estandarditzar-ho tot.

Al llibre hi podem copsar alguns prejudicis tòpics sobre Barcelona, cosa habitual, les grans ciutats són una realitat tan diversa i polièdrica que els que hi arriben sovint no l'entenen, i sovint ni l'entenen els que hi viuen i hi han nascut. Les formes dialectals pageses són, avui, valorades, però les formes dialectals urbanes, pràcticament gens. Per altra banda també m'ha sorprès l'absència en els personatges joves i grans del que en diríem 'preocupacions transcendentals', ja siguin espirituals o polítiques o la reiteració insistent en el tema del fumar, per exemple. Pel que fa a les inquietuds solidàries, tan sols un dels joves que hi surten és, a tot estirar, ecologista.

Fa uns quants anys, el 1994, em vaig ensopegar amb un llibret sense pretensions, de memòries, molt viu i simpàtic, escrit de forma espontània i ingènua per Clara Pi, Aquella nena de la Rambla. Recordo l'entusiasme de la meva mare quan li vaig fer arribar, pel fet que recuperava la seva forma dialectal infantil barcelonina. Llegint Barcelona, estiu, etcètera, he trobat que algunes paraules i fins i tot frases senceres, pertanyien també al meu record barceloní, d'uns temps poc acadèmics i sense immersió vigent en la llengua pròpia, que aleshores no era res més que una gracieta regional. Un dels molts prejudicis lingüístics fruit del desconeixement és pensar que el que diuen vora casa no ho diuen en d'altres indrets, o no ho han dit en algun moment enlloc, i això es pot copsar en diferents estudis sobre la parla de llocs concrets que defugen la comparació amb la totalitat.

Al llibre de Rojals hi ha ambició literària, evidentment, tot i que pel meu gust li sobren unes quantes pàgines i la temàtica pot enganxar de forma relativa els qui ja som una mica vellets. Fa un temps, a Batea, poble en el qual es pot dir que, amb variants locals, es parla més o menys com parlen els habitants del poble de aquesta Èlia, una mica o molt desarrelada i força egòlatra, un senyor del poble es planyia del fet que els barcelonins menystenien la seva parla.

Sempre els barcelonins són els culpables de quelcom que s'esdevé a tot arreu, ja que la parla barcelonina rep també molts penjaments per part dels altres i avui resulta de més bon veure fotre's del kamako que no pas del pagès ignorant, una figura en procés d'extinció, sinó ja extingida del tot, però molt present als acudits de la meva infantesa. Jo li vaig dir que faltaven escriptors de la zona que asumissin el risc de fer literatura amb aquelles variants i, en aquest sentit, trobo molt remarcable el llibre de Marta Rojals.

Pel que fa als entusiasmes generacionals, ha de passar el temps, un dels millors crítics que conec, per saber si la novel·la és realment una fita i mostra un camí a seguir, l'inici d'un gènere o d'una tendència, no ho podem saber, encara, això. En aquests darrers anys ha sortit algun altre llibre narratiu que intenta recollir les formes no ortodoxes de la nostre llengua, m'alegro que els editors siguin capaços de destriar el gra de la palla i permetin aquestes incorreccions literaturalitzades, ja era hora. Ho podrà fer qui vulgui i amb la forma dialectal que vulgui o caldrà anar recomanada? No ho sé.

En tot cas un llibre per llegir i comentar de forma aprofundida, més enllà dels entusiasmes inicials, que en els blogs han trobat un gran ressò, fins al punt de generar una d'aquestes campanyes virtuals tendents a exhaurir-ne la primera edició, ja que per aquests verals s'hi passeja molta gent d'aquestes edats. I a esperar nous llibres de l'autora, una dama jove una mica misteriosa que a l'estil Salinger no ha volgut concedir entrevistes ni anar a ràdios o teles, cosa que ha desvetllat fins i tot comentaris sobre la seva realitat o sobre si es tracta d'un heterònim d'algú altre. Tot ajuda a vendre.

Cròniques murcianes: Records, orígens, cardenals i beates

2012-01-21T07:36:00.004+01:00

Feia molts anys de l'única vegada que vaig passar per terres murcianes. Més de trenta. Recordo que vam passar per Cartagena a veure el meu germà, que aleshores feia el servei militar. Era Setmana Santa i els quintos feien barrila als bars, molts d'ells vestits de romans i a punt d'anar a la processó. Les cavalcades de Reis i les processons de Setmana Santa es nodrien sovint d'aquell jovent que feia l'obligatòria mili, avui ja un record més del passat, una batalleta dels avis.

És la quarta vegada, des que em vaig jubilar, que participo en aquestes activitats de l'Imserso, de les quals tant ironitzava quan era més jove. Es nota molt que la població imsersada s'ha anat rejovenint, avui molta gent es jubila o prejubila més aviat i als seixanta ja es pot gaudir d'aquestes ofertes, gairebé un regalet si es considera seriosament el preu que es paga per a les estades en bons hotels situats, això sí, per regla general, en espais turístics convencionals, en aquesta època de l'any sense població estiuenca.

Múrcia i els seus volts han canviat molt des d'aleshores, com tots els territoris de la pell de brau, en general. Per la zona de la Mar Menor, on ens trobem, s'hi han fet hotelets i casetes i crec que hi ha molts més arbres i jardinets que quan vaig venir per primera vegada, aleshores la zona em va produir una sensació estranya de desolació i ara em sembla molt més alegre i lluminosa.

Molts catalans tenim avantpassats propers originaris de Múrcia, i ja no ens agrada recordar quan per insultar algú li deien mursiano. Tot és història. Les masses arrauxades de la FAI van aplegar molts murcians, obrers ressentits i desarrelats en aquella època, als quals no tractaven gaire bé els autòctons. A la Torrassa hi van posar aquell cartell que deia aquí acaba Catalunya y empieza Murcia. Tot això no es vol recordar ni s'hi vol entrar a fons, no fos cas que ens féssim mal, tan sols resta alguna evidència periodística, com ara un magnífic reportatge d'Irene Polo que va anar a Sallent amb motiu d'uns fets violents i d'uns enfrontaments a causa d'un excés d'immigrants que hi van anar a buscar feina i es van haver d'instal·lar en coves i indrets lamentables. El motiu d'aquelles migracions van ser la fam, la sequera i les injustícies socials, que es van acarnissar sobretot en una zona entre Múrcia i Almeria, una altra província molt castigada durant dècades.

Enguany, com vaig sentir comentar a Paco Candel en una ocasió, ens hem adonat del fet que ens assemblem més del que ens pensàvem, ara que han vingut immigrants de tants indrets i de tants colors. Els immigrants d'ahir sovint no són pas els més comprensius amb els d'avui. Però també amb els nouvinguts del present ens assemblem molt, pràcticament som iguals, tot i que la història inquietant i les bordades habituals sovint es complauen en incidir més en les diferències que no pas en les semblances.

M'està agradant molt tot això. Aquest sol que pots veure sortir i amagar-se al mar, tot just passant a l'altra banda del carrer. Ahir, passejant per Múrcia capital vaig comentar, mig en broma, que no canviava aquesta ciutat per Florència, on vaig estar fa poc. Ho vaig dir en broma, les ciutats no són comparables i cadascuna té el seu encant irrepetible, però és cert que hi pensava perquè Múrcia capital traspua una pau intensa, la de les ciutats que encara no han venut la seva ànima al diable del turisme massiu. Vam dinar a un preu de regal davant de la seva bonica catedral on els segles hi han anat afegint estils, fets i misteris.

Les ciutats amb riu posseeixen una màgia evident, amb els seus ponts, nous i vells, i aquests camins d'aigua que semblen plàcids però que poden resultar perillosos, encara més en aquest nostre clima mediterrani. Avui, per la ràdio local, escoltava un autor que ha escrit un llibre d'aquests que ara estan a tot arreu de moda, amb anècdotes i misteris sobre la ciutat, a l'estil de tants com en publiquen a Barcelona, d'història recreativa. Comentava que el Cardenal Belluga, un personatge molt important per a Múrcia, deia que la ciutat tenia buen cielo, buen suelo pero mal entresuelo, potser per això de les crescudes dels rius i dels terratrèmols, que aquí també s'han esdevingut de tant en tant i encara tenim molt recent el de Lorca.

En tot cas penso que aquestes terres són, encara, molt poc conegudes per als amants dels viatges llunyans i exòtics, tot i els vincles amb Catalunya que hi hem tingut, hi tenim i hi tindrem, com ara el d'una dama beatificada, la barcelonina Mària Àngela Astorch, que va viure una gran part de la seva vida a la capital murciana i que va morir aquí en olor de santedat, essent considerada enguany una santa local.

Encara és menys coneguda la seva etapa musulmana, de regne independent. Per als encuriosits, el meu enigma setmanal recull la història d'un altre murcià avant la lettre.

Fotografies: Imatges murcianes (1), Júlia Costa, gener 2012

Accidents i gregarismes

2012-01-17T07:28:00.002+01:00

Aquest lamentable accident del creuer me n'ha recordat un altre que ja té uns anys, molt més proper, el d'una de les barques de l'Oca de Banyoles, en les qual jo tantes vegades havia pujat, de camí cap a Mieres, amb la família, pel mes d'agost.

Cada any, si podíem, portàvem el meu pare, en pau descansi, al poble, el dia de la festa major. Anàvem a l'ofici, saludàvem els coneguts i els parents, cada dia menys de vius, visitàvem el cementiri per recordar els difunts i voltàvem per un poble que fins fa poc era encara molt poc conegut.

L'aturada obligada era Banyoles, per esmorzar, donar cacauets a la carpa Ramona i, en molts casos, fer un volt amb la barca. Tot era plàcid i minoritari fins que van arribar les Olimpíades i allà es van fer unes proves que van posar de moda la ciutat, cosa que va disparar l'arribada de turistes.

L'accident va ser obra de la negligència i la cobdícia, es van adaptar els vaixells per poder fer més viatges i deixar-hi pujar més gent, sense mides de seguretat, unes mides de seguretat que encara no sé si es va aclarir qui les tenia que comprovar, car les administracions es van anar passant la pilota en tot moment. Un grup de pobres i alegres jubilats francesos va quedar empresonat rere vidres tancats de forma hermètica. Morir d'accident quan ja ets vell i podries morir perfectament d'això que en diuen mort natural ho trobo especialment trist.

Crec que no oblidaré mai aquell fet que encara em provoca, quan passejo vora aquell bonic llac, una esgarrifança d'angoixa. Jo havia portat els nois i noies d'escola a la piscina, aquell dia, a L'Hospitalet, els vèiem nedar des d'unes galeries amb finestres, un pare que esperava el seu fill em va explicar el que havia passat i no m'ho podia creure.

Coses així passen a l'Índia, a l'Àfrica, a aquesta Espanya que sempre creiem menys culta, desvetllada i feliç que la nostra petita pàtria. Però no, va passar al cor de la Catalunya profunda, perquè aquí també passen aquestes coses i fins a una tranquil·la residència olotina et pots ensopegar amb un cuidador ximple i guillat a qui li vingui de gust estossinar velletes.

Els creuers, quan jo era joveneta, eren cosa de gent rica, com, en general, això de viatjar més enllà de Montserrat. De vaixells, agafaven les Golondrines i, si anàvem a llocs com Banyoles, els d'allà. Però resulta que vam anar fent bitlles i vam tenir cotxe i aspiracions, reflectides en aquell monòleg de Capri, hem de viatjar, hem de veure món, que no tenim conversa.

En aquests darrers anys molta gent que conec ha fet creuers. Els qui m'explicaven darrerament aquests viatges, tot i el seu aparent entusiasme, em mostraven el que són en realitat aquests desplaçaments, una mena de desfilada en gran autocar mariner, a l'estil del títol d'aquella pel·lícula, Si hoy es martes, esto es Bélgica.

Una senyora que he escoltat a la ràdio i que explicava que havia fet molts creuers, fins i tot per Alaska i la Patagònia -Déu meu, quins afanys de voltar pel món que té la gent avui!- admetia que la qualitat havia baixat molt amb la massificació. Sembla que els mars, encara més els propers, com la pobra Mediterrània, recorden ja la Rambla en hores punta, com ho deu semblar el cel, on els avions són cada dia més nombrosos.

Jo, la veritat, només de veure aquests pobles flotants, amb més de quatre mil persones a dins, ja percebo una estranya inquietud. Dues Batees, més o menys, tancades en un gran hotel com qualsevol gran hotel, amb botiguetes, cinemes, piscinetes, i tots fent el fatxenda disfressats de rics als sopars del capità i d'altres celebracions ridícules.

En fi, tot són gustos. Crec que les negligències i els accidents imprevistos poden passar a tot arreu i, de fet, passen cada dia a les carreteres. Hi ha molt alarmisme avui amb coses com el tabac però els cotxes provoquen molts i molts accidents i no se'ns aconsella ni prohibeix deixar d'utilitzar-los quan no cal, ni sembla que hi hagi cap intenció de fabricar-los que no corrin molt, d'entrada, o restringir-ne seriosament l'ús. Això sí, ens obsequien amb campanyes tètriques destinades al culpable individual, com sempre.

No deixaria d'anar amb creuer si en fos aficionada a causa d'aquest accident, evitable i inesperat. El risc i la negligència existeixen a casa i fora de casa. Però aquestes massificacions que provoca la propaganda m'inquieten molt més que els accidents. I en el lot d'absurditats hi inclouria la promoció d'espais turístics com la Sagrada Família, per exemple, amb cues que donen la volta al temple un dia sí i un altre també.

És fàcil promocionar el que sigui, fer-nos necessari allò que tan sols és desitjable. Sota l'etiqueta d'una cosa tan manipulable com la cultura ens veiem gairebé obligats a fer de tot i veure de tot. La gent protesta quan es parla, per exemple, de la possibilitat de cobrar alguna coseta a petits museus, biblioteques, o per serveis necessaris i cars, però paga bitllo-bitllo les moltes cuques que val visitar segons quins espais, anar al futbol o al concert d'un rocker conegut.

Recordo, per exemplificar, el cas d'uns pares protestons i progres que quan a escola es plantejava fer qualsevol aportació econòmica emetien filípiques sobre la gratuïtat exigible -escola pública, és clar- i que més endavant van acabar portant els fills a una de caríssima i elitista, quan les coses els van anar molt bé. Els humans som així de contradictoris.

Per no parlar d'aquests viatges caríssims els quals, segons sembla, i ho dic a partir de les trucades a la ràdio que escoltava ahir, amb motiu del naufragi, de pobres jubilats i jubilades que resulta que han voltat per mig món però que segurament viatgen a preu de gent gran amb la Renfe, es deuen trobar a l'abast de moltes persones aparentment normaletes.

Els accidents s'obliden, com totes les desgràcies, afortunadament. Com les guerres, les dictadures, les malvestats. Ens fem un món del present a mida, si ens deixen i les noves generacions tenen sobre el passat una visió molt diferent dels qui el vam viure i patir.

Només que caldria insistir molt més en el poder de la propaganda i les promocions ben fetes, que ens porten, de forma inconscient, a voler fer tots les mateixes coses que el veí, aquest gregarisme inquietant que tant ens pot fer anar de viatge i a donar la volta al món en ramat com donar suport a dictadors o a opcions violentes totalitàries en algun moment de la història.

Per cert, i a banda del tema, darrerament escolto i llegeixo moltes referències iròniques, però preocupants, a guillotines, cunetes, trets al clatell i bombes, per part de persones de les noves generacions. Crec que hi ha moltes coses que no s'haurien de dir ni escriure, ni tan sols en broma. Allò del ojo por ojo, que, com deia Gandhi, ens acabaria fent tots bornis i desdentegats, ja hauria de ser quelcom oblidat i enterrat. La pau és molt fràgil, encara que no ho sembli.

Manuel Fraga: crònica d'una mort anunciada, esperada i inevitable

2012-01-16T08:43:00.003+01:00

Models de moda masculina i aperturista en vestits de bany de senyors de bon veure.

L'estat de la nació i el repartiment dels pastissos.

Vegis el puret psoètic. Què hi diu, al paperet de Fraga?

Parlant informalment de la vellesa inevitable i les seves xacres i servituds. Un fumava molt, l'altre no.

Transformar alguna cosa per tal de continuar igual. O més o menys.

Els pares d'una constitució consensuada.

Potser el problema va ser que no hi havia cap mare amorosa.

El dòmino agermana i unifica.

Non é bo para ti que preguntes demais,
que te apartes do carreiro do perfecto cidadan.
Matrimonio soso, traballo precario
na tua mente a quimera de te facér encargado.
Tampouco che convén perderte en moitas leiras
cos feitos que, o pensalos, se converten en problemas.
Deixa que o mundo siga o curso seu
e continua o teu camiño en silencio e o teu.
Non cometa-lo erro de altera-las directrices
en que se apoia a xente con quen vives.
"É preferible a inxustiza a desorde"
dicia o meu avo o se abrocha-lo uniforme.

'Ultramemia' (Def con Dos)

Ha mort Manuel Fraga, després de fets diversos i pintorescos a l'entorn d'aquesta mort, com ara que algú de forma imprudent la va anunciar quan encara no s'havia esdevingut o una polèmica recent a twitter, ja que un polític municipal castellada va dir en una piulada que tenia l'ampolla de xampany a punt a la nevera, provocant reaccions en contra que trobaven el comentari de mal gust.

Això de l'ampolla de xampany ja va passar amb Franco, i encara molts presumeixen de la festa familiar que van muntar en la intimitat aquell vint de novembre esperat i recordat, per molt valents que fossin, ja que en aquell moment aquest tipus de celebracions encara eren clandestines. La veritat és que alegrar-nos tan ingènuament del fet que polítics dictatorials morin de vells i en olor de multitud, en lloc de morir a l'exili, o en l'ostracisme, com hauria de ser, em sembla una mostra més d'un tarannà ximplet i immadur. Tots morim, abans o després, la vida ja ens condemna a mort, de vegades de forma prematura, fins i tot.

De Fraga, darrerament, només se'n diuen penjaments, i evidentment la seva història política té moltíssimes ombres. Amb tants anys a la política franquista o post-franquista ningú en pot sortir sense esquitxar-se, encara menys si han tingut càrrecs tan importants en un règim tan llarg i, en gran part, inamobible i sense matisos. Quan al senyor Fraga ja li havien cantat les absoltes polítiques va fer una revifalla regional gallega molt interessant per als estudiosos de les singularitats de la política hispànica a tots els nivells. Per això encara el recordem, envoltat de gaiters, altrament l'hauríem oblidat molt abans, com ha passat amb nombrosos polítics del seu temps.

Molts dels pares i avis del jovent que avui, a les xarxes socials, esmenta Fraga com una mena de botxí barroer i sense matisos, van confiar en el seu protagonisme durant la transició. Fragamanlis, li deien, en alguns acudits. Va ser, ai, el ministre aperturiste d'aquell règim sota el qual vam créixer i viure, cosa que ja indica com era la resta. A les seves actuacions més desafortunades i represives se les titllava de fraguisco.

Fraga, contra tots els pronòstics, no va protagonitzar la transició, tal i com s'esperava. Va ser el jove Adolfo Suárez, un desconegut aleshores, qui ho va fer. Fraga estava massa relacionat amb el franquisme, és clar. Va fundar un partit més a la dreta que el de Suárez, un partit que, al final, reconvertit i transformat, va superar el pes d'aquella UCD de curta durada i avui mana, ens agradi o no.

Ningú no ho deu voler recordar ara, però la gent xalava molt amb les seves intervencions en aquells debates sobre el estado de la nación, pel fet que era un home culte i llegidor, amb molts recursos verbals. No era l'únic en aquella època, el to de les intervencions i fins i tot els acudits que es feien mostraven un llistó d'intel·ligència subtil i incisiva més alt que no pas l'actual, pel meu gust. Recordo que aquells debats van ser molt populars, es miraven amb més afició que La Riera, i els mestres de tots els colors polítics sortíem depressa d'escola per instal·lar-nos davant d'una tele encara sòbria, en blanc i negre i escoltar els polítics de l'època.

Reduir la vida política de Fraga a les seves ombres, que són moltes i espesses, és poc científic, històricament parlant, si és que la història té alguna cosa de ciència. Tots els polítics de l'època, fins i tot els admirats i sacralitzats a casa, tenen grans ombres, grans traïcions, grans defectes, fins i tot crims que sovint s'obliden, poques bigrafies serioses poden obviar aquestes qüestions, tot i que se les disfressa i maquilla segons la ideologia de l'historiador. Encara més, la gent s'enfada molt quan es toquen persones com Macià o Companys. Pel que fa als més actuals, com Pujol, actuem com les famílies, els podem tocar des de dins de forma fins i tot cruel, però la barroeria exterior empipa i aleshores fem pinya a favor del nostre parent territorial.

Dir que un ministre tan franquista, tot i que aperturista a l'espanyola, va fer el que va fer és repetir obvietats. Ni podia ni volia fer una altra cosa. De tota manera, amb totes les seves barbaritats, aquell aperturisme va permetre respirar una mica, ni que fos poquet. Tots aquells moviments socials arrauxats de la nostra joventut, tan magnificats i idealitzats, no van poder evitar les darreres penes de mort, encara que ara sembla de vegades que Franco va ser estossinat per aquells moviments de masses reivindicatius i sorollosos, Ni tan sols es va poder aconseguir, ni s'ha aconseguit encara, que retornés la República, tan legal, tan esperada, tan mitificada. Vam empassar-nos molts gripaus i, en aquell context, Fraga era un element més de la política del moment, que és la ciència d'allò possible, segons diuen.

Només cal mirar una mica enrere per adonar-nos que les coses no van ser com pensàvem i que molts dels qui més cridaven i predicaven es van adaptar ben aviat a les circumstàncies, de forma còmoda i, de tant en tant, corrupta. Molts d'ells potser seran dels que avui beuran xampany i suposo que serà de marca.

Que avui, sobre la vida de Fraga, insisteixin tant en els seus molts pecats mortals, tots els quals es poden llegir fàcilment a wikipedia, situats en el context corresponent, és comprensible. Situant els pecats en una esfera determinada oblidem les nostres pròpies responsabilitats i pecats propis, ni que siguin d'omissió. Més difícil és intentar una valoració de l'època de la vida d'aquest senyor, objectiva i crítica, situada en el context corresponent i intentar entendre com érem i com som.

Per cert, no sé si devien desinfectar la platja abans Fraga i el seu seguici no s'hi banyés per mostrar la puresa de l'aigua malgrat aquells fets. En tot cas no va afectar la seva salut, ha mort de vell i al llit, que és com voldríem morir tots. El seu vestit de bany va provocar molts acudits i rialles i ens el va mostrar de forma informal i ridícula, que sempre va bé. Com a anècdota personal recordaré que en aquella època vam fer una ginkama a la parròquia inspirada en fets de l'actualitat i, a causa del tema, un dels controls ens el van situar al carrer Almeria, un carrer de Sants que ens va costar de trobar ja que aleshores no transitàvem com ara ni teníem google.

Descansi en pau, malgrat tot, don Manuel. Els homes passen i fins i tot els poderosos envelleixen i moren, com és ben sabut. Si fins i tot Carrillo, un altre gat vell, supervivent i amb ombres ombrívoles, que havia aconsellat a Fraga fumar i no ser de dretes, ha dit que era un home intel·ligent i amb un gran poder d'adaptació... Al capdavall allò de la natura d'anguila és molt antic.

Facebooks malèvols, twitters perillosos, vídeojocs perversos i nines monsters horripilants

2012-01-15T17:14:00.006+01:00

Gràcies o desgràcies a aquest facebook que li fa poca gràcia, he accedit a una entrevista a l'actor Joel Joan. No entraré en el gruix de la conversa periodística, amb molts temes a comentar, sinó tan sols en la darrera resposta, a l'entorn d'una pregunta sobre si utilitza o no xarxes socials:

Estàs enganxat al Twitter o Facebook?

Només em faltaria que tot el que em passa pel cap ho posés al Twitter, em fotria en cada merder! A més sóc sociòpata, aquest és el meu trauma. Cada vegada em costa més relacionar-me. Això d'explicar-se al Facebook ho trobo adolescent. Les neures de la penya, la brometa del graciós... No ho entenc, m'avorreix.

Precisament ahir, en les converses que es van desenvolupar després de les intervencions dels ponents a les Jornades que comentava en l'anterior post, vaig percebre aquest mateix menyspreu o temor de molta gent que sembla convencional sobre el tema de les xarxes, facebook, twitter i la resta.

Quan ja vas fent anys et trobes que podries fer una llarga llista de novetats diverses que en el seu moment van desvetllar inquietuds, ires i prèdiques diverses sobre els perills que comportaven. El cinema era quelcom pervers que acabaria amb el teatre, però el teatre també havia tingut els seus perills.

Una tieta cinèfila portava d'amagat la meva mare al cinema, la seva àvia no volia que hi anés, els cines eren llocs foscos i antihigiènics -bé, aixó pot ser, sobretot si pensem que en aquella època s'hi fumava i s'hi menjaven cacauets i entrepans- on s'aprenien coses dolentes.

La novel·la era un perill per a les noies joves. Madame Bovary llegeix massa i li passa allò que tothom sap. Els tebeos eren també un gènere molt poc recomanable que calia evitar. La ràdio, un entreteniment pocasolta.

La televisió ja va esdevenir el súmmum dels vicis. Els infants veien massa la televisió cosa que els feia pitjors que els d'abans, una afirmació aquesta que escolto repetir una i altra vegada, sobretot a pares o mestres joves que no recorden ja com eren ells i topen amb les noves generacions de criatures de forma sobtada.

En unes colònies parroquials de fa anys, el capellà que les dirigia -sempre hi havia un capellà, aleshores, però avui també hi ha experts que pontifiquen- ens va fer una xerrada a les monitores sobre 'l'infant d'abans de la televisió i el de després'. S'havia perdut innocència, capacitat de raonament, gust pel joc, amb aquella tele rudimentària de l'època que avui sembla una meravella intel·lectual.

A escola, quan treballava de mestra, hi havia qui no volia sentir parlar de les calculadores, que acabarien amb la facultat del càlcul mental. Fa molts anys havia escoltat per la ràdio escriptors que abominaven de les avui ja romàntiques màquines d'escriure, 'res com el contacte directe amb el paper, la tinta, la ploma', opinava, crec que en castellà, un d'aquells intel·lectuals poc recordats.

El cotxe va ser també un perill per a la convivència i les relacions i, de fet, la vida veïnal va canviar molt quan van començar a ser a l'abast del ciutadà normalet, que aleshores va canviar la seva percepció de l'estri i es va fer addicte a les quatre rodes. Els canvis no volen dir res, tan sols que les coses canvien, però la vida social no mor a causa de res de tot això, evoluciona, es transforma i, en tot cas, som les persones qui fem un ús o altre de les coses.

Els ordinadors van arribar i el món encara va canviar més, de forma progressiva. Com va canviar amb els telèfons, els quals van acabar per eliminar el gènere epistolar al qual devem tantes novel·les en les quals s'esdevé un drama a causa d'una antiga carta que revela secrets amagats.

La màquina de cosir no feia els punts tan ben fets com les cosidores artesanes. Fa poc s'ha fet un homenatge a l'inventor de la baieta amb pal, la fregona o Mary, però aquesta tampoc no agradava gaire, no deixava el terra tan nét com el sacrifici agenollat de les senyores de fer feines.

Jo no he tingut mai minyona ni assistenta però recordo que una pregunta habitual qual algú cercava senyora de la neteja era 'si fregava agenollada'. I això per part de gent que feia, com qui diu, quatre dies que bufava cullera.

Una amiga meva no va poder comprar rentadora fins que la seva mare va morir, a la dona no li agradaven aquest tipus de modernitats. Els rentaplats també van patir bescantaments a dojo, sempre hi quedaven coses enganxades, deien.

No ho hem pogut parar, han arribat els vídeo jocs de tota mena i encara que no vulguis -diuen els pares novells- gairebé et veus obligat a comprar-los als nens com sembla que la gent es veu obligada, segons m'expliquen, a comprar a les nenes molt joveneta roba de moda d'aquesta tipus cabaretera enana, com deia, amb ironia, una mestra amiga. Els mòbils ja són imprescindibles quan fa quatre dies identificaven els fatxendes carallots.

Els nens ja no són nens ni les nenes nenes, sembla que quan havien d'anar a treballar molt aviat al camp o a les fàbriques eren molt més sans i bons i en sortir de treballar s'entretenien encara a jugar a la plaça a jocs molt inofensius tot i que la literatura ens mostra un món molt poc amable amb la infantesa, ara, ahir i abans d'ahir.

Tot això ja ho deien els egipcis i els romans, dels infants i els joves. Volem domesticar aquests bojos baixets que no es deixen i que, a més, demostren que no són un tot uniforme sinó que cadascun d'ells es diferent de l'altre, per més que ens esforcem a seguir metodologies dictades pels entesos i dogmes del moment sobre educació. La seva pèrdua d'innocència vindrà, de fet, quan, ja crescuts, afirmin que ells eren millors que els infants del futur, malmesos per ves a saber quins estris estranys.

Les xarxes socials són ja l'esca del pecat. De fet, per als pares i mares haurien de ser un recurs d'espionatge molt adient a les pors que ens amaren però volem pensar que els nostres se salvaran del tema i que millor que no ho provin. La meva és molt infantil, em deia fa poc una mama, sobre la seva filla, pre-adolescent, que encara viu al llimb o que a ella li sembla que és així.

Els infants són purs i bons però la societat, els companys d'escola -els altres- i les xarxes socials, sobretot les xarxes socials, són al volt nostre per a corrompre el que sigui. Els adults que no en volen saber res són molt respectables, cadascú té les seves preferències i si algú vol anar a nedar o a cosir o a passeig, en lloc de gastar una part del temps tafanejant pel món virtual o escrivint blogs per a qui sap quins inquietants i desconeguts lectors, em sembla molt bé.

El que no em sembla bé és que es manifestin una i altra vegada aquests absurds prejudicis sobre tot allò que no s'entén ni es vol entendre. Tornaríem a matar el missatger amb una gran facilitat, si ens deixessin. Els adolescents faran les seves penyes i tindran el seu món amb facebook o sense i fer prèdiques morals sobre els perills i els riscos del món actual i les tecnologies inquietants, que, per altra banda, no es poden evitar, no serveix per a res. Bé, sí, per donar la tabarra o per fer-se l'interessant i el marginal, l'outsider. Molts d'aquests pares preocupats segur que no han pogut evitar que a casa seva, aquests dies, entrés una horrible nina Monster High com en la meva època de mare mentalitzada no vaig poder tancar la porta als Másters del Universo. Ja que malgrat tantes protestes sobre tendències de consum infantil no som capaços -afortunadament- de controlar-les.

Se suposa que la persona una mica espigadeta que utilitza alguna xarxa té una mena de problema per a relacionar-se de forma normal, o sigui, en persona, cosa que moltes vegades és ben bé a l'inrevés. En tot cas hi ha de tot a tot arreu, com ha passat sempre i com continuarà passant. Encara recordo com n'era, de guai, afirmar que tu no volies ni tele ni cotxe, fa, ai, uns quants anyets... quan jo era jove, vaja. I no només d'esperit, com ara.

Els complexos drets d'imatge i reproducció: JORNADES

2012-01-12T07:41:00.001+01:00

Aquest cap de setmana s'organitzen al meu barri, el Poble-sec, unes Jornades a l'entorn del tema, cada dia més complex, dels drets d'imatge i reproducció i la problemàtica amb la qual es troba la recerca a l'hora de citar o reproduir documents, fotografies, filmacions.

Comptarem amb gent com el professor Josep Fontana en l'acte inaugural i Carles Balaguer en una de les xerrades. Menciono aquests dos personatges per ser els més coneguts, tot i que hi ha moltes intervencions interessants.

Com sol passar en aquest tipus d'iniciatives, organitzades amb pocs recursos, poc temps i molt voluntarisme, pot ser que algun conferenciant falli o que hi hagi algun petit canvi d'horari. Aquestes jornades han estat organitzades per CERHISEC i d'altres centres d'estudi dels barris de Barcelona (Montjuïc, Sant Andreu del Palomar, Clot-Camp de l'Arpa, Gràcia).

Podeu venir i apuntar-vos allà mateix. Si voleu assistir de forma puntual el dissabte a alguna xerrada no hi ha cap problema i, en tot cas, pregunteu per mi, que hi seré tot el dia, el mateix que el diumenge, al Molino.

Podeu trobar més informació en aquesta adreça web.

La inscripció val quinze euros però per a persones relacionades amb la història o associades a alguna institució cultural només són deu. Dissabte hi ha possibilitat de dinar, al preu de deu euros. Les xerrades es faran al Centre Cívic El Sortidor, a la plaça del mateix nom del Poble-sec i el dinar a l'Escola Anna Ravell, que es troba a la mateixa plaça.

Si algú vol assistir a alguna xerrada puntual no hi ha cap problema. L'acte de diumenge, al Molino, en el qual es passarà el documental sobre Jacques Leonard, amb assistència dels seus fills, és obert a tothom.

A veure si us animeu a venir! Feu-ne difusió a les persones interessades!!!

Maternalismes i paternalismes excessius

2012-01-11T08:06:00.008+01:00

Cargan con nuestros dioses y nuestro idioma,
con nuestros rencores y nuestro porvenir.
Por eso nos parece que son de goma
y que les bastan nuestros cuentos
para dormir.

Nos empeñamos en dirigir sus vidas
sin saber el oficio y sin vocación.
Les vamos trasmitiendo nuestras frustraciones
con la leche templada
y en cada canción.

Nada ni nadie puede impedir que sufran,
que las agujas avancen en el reloj,
que decidan por ellos, que se equivoquen,
que crezcan y que un día
nos digan adiós.

Esos locos bajitos (Joan Manuel Serrat)

Yo no sé muchas cosas, es verdad.
Digo tan sólo lo que he visto.
Y he visto:
Que la cuna del hombre la mecen con cuentos,
que los gritos de angustia del hombre los ahogan
con cuentos,
que el llanto del hombre lo taponan con cuentos,
que los huesos del hombre los entierran con cuentos,
y que el miedo del hombre…
ha inventado todos los cuentos.
Yo no sé muchas cosas, es verdad,
pero me han dormido con todos los cuentos…
y sé todos los cuentos.
(León Felipe)

Hi ha qui diu que li agrada en Serrat així, en bloc. A mi hi ha coses que m'agraden molt i altres que no tant. Durant molt de temps vaig tenir prejudicis catalanistes en contra de moltes de les seves cançons en castellà i a més trobo que va començar molt aviat a fer, cantant, allò que en diuen la cabreta, però he de reconèixer que en té un feix de molt interessants, com aquesta en la qual incideix sobre el tema de la infantesa i les dèries dels adults al seu entorn. L'expressió locos bajitos la va manllevar Serrat del gran Gila, per cert, com ell mateix explica. No és pel meu gust una cançó reeixida del tot i la tornada m'hi sobra. Però el gruix de la lletra té un gran pes filosòfic i educatiu, a nivell casolà i d'experiència paternal.

La frase cargan con nuestros dioses y nuestro idioma em sembla molt remarcable, genial. No els atorguem dons cobejables, als nostres nadons, sinó que els posem, d'entrada, càrregues que poden arribar a ser feixugues, l'idioma i els déus són de les més pesades, doncs comporten servituds aclaparadores. La infantesa és una època estranya, la valoració de la qual ha anat variant amb els canvis socials i culturals.

Durant les darreres dècades s'ha escampat un proteccionisme exagerat i també un intrusisme absurd dels adults en allò que fan els infants o els joves, ja que si per una banda se'ls reconeixen aviat molts drets per l'altra sembla que volguem allargar-los la infantesa fins a l'absurd. Fins i tot hi ha pares i mares que van a protestar al professorat universitari sobre notes o metodologia utilitzada. Avui mateix al blog Provisionals hi ha un comentari sobre la carta d'una mare a un diari, protestant del fet que a la seva filla, per a la selectivitat, li facin llegir els Drames rurals de Víctor Català.

Avui hi ha poques criatures, en general, a l'entorn nostre. Generen curiositat, atenció i dedicació exclusiva. L'altre dia, en el nostre dinar familiar de Nadal, només hi havia una nena petita, filla d'una meva neboda. Els pares i mares cada dia són més grans quan tenen fills, una tendència que sembla natural quan no ho és gens. L'edat pesa i no és el mateix tenir vint anys que tenir-ne trenta o quaranta, pel que fa al caràcter, el tarannà i la vitalitat necessària per bregar amb els infants. De tota manera molta gent no vol entrar a debatre el tema, avui, segons la doctrina oficial, primer s'ha d'estudiar, s'ha de viure, s'ha de gaudir de la vida (horrible concepte) i quan s'està situat és quan s'han de tenir fills. Tenir fills tampoc no és cap obligació ni cap exigència moral, afortunadament, tot i que en el tema hi ha un fort component biològic i sentimental, no exempt d'egoisme, tot i que tampoc trobo que un cert grau d'egoisme sigui condemnable.

Fa poc encara escoltava a un polític afirmant que la baixa en la natalitat va lligada a la crisi i als problemes econòmics del jovent, cosa que la realitat desmenteix. La crisi és un escarràs que serveix per explicar-ho tot, fins i tot coses que fa anys i panys que passen ara passen a causa de la crisi. Precisament en èpoques molt difícils, com les postguerres, acostumen a donar-se increments en els naixements i avui les classes més desafavorides tenen més fills que els ben peixats, per regla general. En el tema hi incideixen molts factors però gosaria dir que l'econòmic no és pas el més important de tots.

Resulta impossible pensar que els pares tardans d'un fill únic o, a tot estirar, d'una parelleta, tinguin davant dels fills l'actitud dels pares antics amb famílies nombroses i molts problemes econòmics, que esperaven sovint amb candeletes que aquests es busquessin la vida o contribuïssin amb un sou al benestar familiar. Aquesta excessiva preocupació que porta a pensar de forma absoluta que en l'educació tot és previsible i controlable, tant en la familiar com en l'acadèmica, genera frustracions i culpabilitats diverses quan, moltes vegades, les coses no surten com ens pensàvem.

He assistit a un gran nombre de reunions de pares i mares durant la meva vida, una moda del nostre temps, aquesta de la reunionitis que potser s'hauria de revisar a fons pel que fa als objectius i metodologia. Hi he intervingut com a professora i com a mare. Aquestes reunions reflecteixen totes les dèries del nostre temps. Allà hi surt sempre el pare o mare mentalitzat i amb afany protagonista que pontifica i predica els seus ideals, de vegades és dels qui menys es preocupa realment per les criatures a l'hora de la veritat. Hi ha els pares i mares preocupats per no fer les coses bé, com si les coses de la vida real es poguessin fer bé. I també hi ha els tolerants i discrets, que van a les reunions amb respecte, sense un gran entusiasme, escolten i decideixen el que els sembla amb naturalitat tot i que potser interiorment pensin: quines bestieses que ens està dient la mestra. Acostumen a ser els més eficaços i mai no presumeixen de res ni acostumen a ser els grans protagonistes de les activitats extraescolars.

En aquests temes cadascú és diferent i parla segons li ha anat a ell mateix a la vida però, en general, els infants serveixen per a excusa i justificació de moltes coses. L'excés intervencionista resulta ridícul, com la carta d'aquesta mare protestant de la lectura que li han fet fer a la seva filla, adulta i a punt d'entrar a la majoria d'edat. Entenc que la noia protesti i entendria que ella hagués escrit planyent la tria d'uns textos tan ombrívols com aquests. Hi ha lectures que fora d'un context amb motivació, que ens les situï en l'època històrica o en el moment adient de la nostra vida en el qual els podem entendre, no tenen cap mena de sentit. Les lectures obligatòries o el fet de l'obligatorietat són valorables, així com les tries que fan els qui endeguen els programes.

És clar que tot plegat també forma part d'un temps i d'uns costums. Avui tot es pot discutir i valorar, és un tema que ve de lluny. Tothom pot protestar de tot i acostuma a fer-ho si pot. Les protestes s'escolten però tenen poc efecte si no són massives. Hi ha molts continguts que formen part de l'escolaritat obligatòria o post-obligatòria que no serveixen per a res però que ningú no sembla qüestionar. Els joves i els infants, com diu la cançó, carreguen de grat o per força amb els nostres déus i el nostre idioma i encara els exigim que els respectin i defensin. A més, carreguen amb els nostres plans educatius.

Hi ha el costum generalitzat de portar els infants a manifestacions massives suposant que això és educatiu quan són en una època en la qual no poden entendre encara res de tot plegat. Quan gent d'ideologia contrària a la nostra ho fa ho trobem malament, cas de les protestes antiavortives, és una manipulació descarada, però quan són del nostre braç esquerre ho considerem educatiu, imprescindible. Això passa amb gairebé tot i pesa més el qui ho diu que no pas el què es diu.

La infantesa és una etapa estranya i màgica que després recordem de forma parcial i interessada. Se suposa que els infants són bons, nobles, generosos i tot això però hi ha de tot i en una classe de pàrvuls es reprodueixen sovint els mateixos temes que sorgeixen a nivell adult, el que passa és que els adults que manen, i en una aula de primària el mestre encara mana força, hi poden dir i fer alguna cosa. Controlar una mica i, en ocasions, portar el tema per on cal que vagi segons ens sembla als grans, això sí.

Creure que els fills s'han de sentir, per exemple, orgullosos de la família, del poble, de la pàtria espiritual, fins i tot de ser d'una religió determinada, mostra aquest intrusisme de forma evident. No els podem donar, en néixer, un gran ventall d'opcions. Per tant tampoc no els podem exigir fidelitats etèries com no cal que ens les exigim a nosaltres mateixos. Puc estimar molt la meva família, sentir-me culturalment -tot i que no sé què és la cultura- català i cristià, però d'això a manifestar orgull pel lloc precís que m'ha tocat a la loteria de la vida hi ha un bon tros que no ens agrada gaire explorar. A més, tot i que aquest orgull sigui merescut nosaltres no hem fet cap esforç per accedir-hi.

Diuen que en néixer tots som iguals, però que aquesta igualtat només dura uns segons. Aviat aquest pes de la cultura, de la família, de l'idioma, dels costums, ens condicionarà i educarà, cosa que, en el fons, consisteix en fer-nos passar per l'adreçador i en fer-nos participar de privilegis o misèries, segons ens vagi. Un altre tema és el moment històric i els seus dogmes, que també condiciona.

No hi ha cap instant festiu en el nostre creixement en el qual ens ofereixin la possibilitat de ser suecs, francesos, catalans o gallecs i d'optar per un idioma i una religió. Avui gairebé tot és pot canviar, evidentment, però costa molts esforços i sacrificis i no tenim elements de judici per saber on o amb qui ens aniria millor. Carreguem amb un idioma, amb una religió -o amb una absència de religió, actualment-, i amb una família que en el millor dels casos tindrà molt bones intencions, ens estimarà a la seva manera i ens deixerà créixer en mig d'una certa normalitat convencional.

La resta és atzar i nosaltres, i els nostres fills i néts, si en tenim, creixeran, diran adéu i s'equivocaran. Patiran i no hi podrem fer res. No sabem amb què es poden trobar els nostres descendents en un futur i pensar massa sobre les possibilitats de tragèdia col·lectiva o individual que poden arribar en algun moment, de forma imprevisible, i només cal repassar la història, acabaria amb l'espècie en abaltir les nostres ànsies reproductives, però sembla que la biologia té un gran pes en tot plegat.

Deixar viure i respirar els infants i sobre tot els joves per tal que protestin del que calgui ells mateixos, hi estiguem o no d'acord, crec que hauria de ser el més convenient, encara que jo no sóc qui per donar cap mena de consell educatiu, doncs quan més anys he treballat en l'educació més m'he adonat del fet que és aquesta una ciència fràgil sobre la qual no sabem res de res, cosa que potser s'esdevé amb gairebé tots els coneixements. Malauradament, una ciència tan inexacta i fràgil genera molts dogmes, moltes teories, molta literatura i molts experts desacomplexats que pontifiquen.

En tot cas, a mi, personalment, escriure al diari una carta com aquesta de la mare antidrames rurals em faria molta vergonya. En tot cas, si no m'agradés la lectura triada -que no és el cas- o algun contingut obligatori aconsellaria a la joveneta que fes el que cal fer per passar la selectivitat, llegir el que toca, per absurd que sembli, car l'objectiu de la majoria d'estudis és passar o aprovar, treure un títol, i no pas assolir un grau de cultura excel·lent que ens realitzi de forma integral. O sigui, que fos pràctica que és el que aconsellava el militar bonhomiós a Fortunada, a la novel·la de Galdós, quan s'adonava del fet que potser a la dama no li seria possible seguir les normes socials amb coherència i hipocresia. Cosa que, de fet, és el que li passa al capdavall. Ja que la impulsiva protagonista bandeja, com sol passar, en moments intensos emocionalment, els savis consells paternals del seu protector.

El ratolí dels nostres somnis i els angelets perduts

2012-01-09T09:02:00.004+01:00

Com la majoria de gent una mica gran recordarà, la caiguda de les dents anava acompanyada d'un cert ritual que consistia en posar la dent sota el coixí i esperar trobar-hi l'endemà alguna coseta, de vegades fins i tot calerons. Els responsables del regal eren els angelets, a casa nostra. I a la dels altres, el ratoncito Pérez. La tradició continua, segons crec.

Una pel·lícula que també s'ha passat en versió catalana ens explica un conte sobre aquest ratolí castellà. Resulta sovint embolicat entomar aquest tipus de coses i per a aclarir tot plegat i com hem d'acceptar la intrusió cinematogràfica del ratolí en la nostra cultura autèntica fins i tot he trobat unes recomanacions oficials de la CCMA sobre tan profund tema.

En algun lloc fins i tot m'he ensopegat, en lloc del genèric angelets, amb un personatge que es diu l'angelet de les dents i que no recordo haver sentit anomenar mai fins ara, la veritat. Sobre aquest angelet s'ha escrit algun conte i és que m'imagino que resulta més fàcil escriure un conte sobre un personatge individual amb aquesta tasca que sobre tota una cort celestial i anònima d'éssers alats.

El fet és que l'abandonament progressiu dels costums religiosos nostrats fa que a alguns pares moderns això dels angelets no els acabi de fer el pes. Entre unes coses i unes altres, Pérez, el ratolí dels teus somnis, ha anat assolint més protagonisme fins i tot a casa nostra.

Aquest Pérez, però, no és molt antic, tampoc, i no sé com en devien dir abans el Pare Coloma, un escriptor que va gaudir d'una gran popularitat, no escrivís un conte dedicat a Alfons XIII, aleshores petit, a qui li havia caigut una dent. El conte es va fer molt popular i avui el Ratolí Pérez sembla ja etern i immortal.

El Pare Coloma va néixer tal dia com avui, l'any 1851 i va morir l'any 1915. Avui ens sembla un autor antic i retrògrad però té el seu interès. Va fer-se jesuïta després d'un misteriós accident netejant una pistola. Home del seu temps, imitador i amic de Fernán Caballero, avui el consideraríem integrista, cosa que li criticava Pardo Bazán tot i que admetia la seva grapa i els seus tints naturalistes, sobretot a Pequeñeces, la seva novel·la més coneguda.

En aquesta novel·la criticava obertament certa aristocràcia ben instal·lada, capriciosa i egoïsta. Com que els personatges es van relacionar amb persones de l'època va provocar problemes a l'autor i una polèmica molt coneguda, cosa que va fer que més endavant optés Coloma per tractar temes menys compromesos.

El franquisme va aprofitar molt les obres de Coloma, que aleshores ja pertanyien al passat, i això va fer que se l'identifiqués com a un autor franquista, quan ell és molt anterior i no té cap culpa del tema, més enllà de pertànyer a una orde religiosa poderosa, diversa i controvertida. El cinema de l'època també ens va oferir versions de les seves obres, com ara Pequeñeces i Jeromín.

Anteriorment, abans de la guerra, ja s'havia fet una versió d'un altre llibre seu inacabat, Boy. D'aquesta novel·la recordo que una professora de l'escola ens n'havia llegit algun fragment interessant i va ser aquella la primera vegada que vaig sentir parlar de l'autor.

Sobre Coloma s'ironitzava molt, quan jo era jove. Avui és un autor pràcticament oblidat, com tants del seu temps, d'una forma injusta car aquells llibres, amb tots els seus defectes, ens ajuden a conformar una visió polièdria d'aquella societat arnada i resclosida de la Restauració, els seu antecedents i les seves conseqüències. Coloma era un home d'estudis, intel·ligent i preocupat, a la seva manera, pel que passava però també aficionat a menjar bé i viure còmodament.

Bon vivant i ben rebut per aquella aristocràcia que havia volgut criticar, capellans més liberals, com el també oblidat José Ferrándiz, van criticar aquests trets del seu tarannà. Com a curiositat recordaré, pel que fa al cinema, que a Pequeñeces el nen era Carlos Larrañaga, de petitó, i a Jeromín, Jaime Blanch, també aleshores un actor infantil.

Les dents de llet, una vegada els angelets, el Ratolí Pérez o qui fos havien contribuït a fer realitat les nostres il·lusions es guardaven en una capseta i al cap dels anys resultava una mica inquietant retrobar-les. Hi havia qui se'n feia rosaris i d'aquí ve, em sembla, allò de la cançó, me voy a hacer un rosario con tus dientes de marfil. Deien les velles del meu temps infantil que si les perdies quan et mories les hauries d'anar a buscar amb una candela al cul, cosa que feia una certa angúnia. Aquesta creença s'ha perdut, afortunadament, i espero que fos una brama més de tantes com te n'expliquen de petit.

De fet, les dents de llet tenien cert pes una mica sacralitzat. Avui tot ha canviat i no sé si encara es guarden o ja es fan desaparèixer aviat de les llars. De fet, s'atribuïa la caiguda de les dents al fet de dir mentides, com la crescuda del nas pinotxià o les taquetes blanques de les ungles, el cas era fer por al sector infantil per tal que confessés el que fos i quan calgués. Sembla que en els adults mai no han funcionat aquests sistemes de detecció de mentiders.

Per cert, crec que al conte hi surt un rei Bubi, que és com anomenaven familiarment la mare d'Alfons XII, la Reina Regent. No sé si a la pel·lícula hi surt o no, ja que no l'he vista tot i que crec que no és així. Considerant aquests orígens monàrquics del ratolí i tot plegat no sé si no s'acabarà declarant aquest Pérez persona non grata i aconsellant que els pares progressistes portin els infants a veure pel·lícules més educatives i menys sospitoses de missatges subliminals.

Per cert, ara he vist que la presentació del google també fa referència a l'aniversari del naixement de Coloma, que segurament haurà d'agrair, des de l'altre món, que el Ratolí sigui, al capdavall, qui ha recuperat el seu record literari.

Els anys d'aquella dama de ferro

2012-01-08T22:06:00.003+01:00

(Aquesta és una opinió cinèfila subjectiva i no pas una recomanació, que quedi clar!!!)

No em venia massa de gust anar a veure la pel·lícula sobre Margaret Thatcher però vaig escoltar per ràdio i també per televisió uns comentaris sobre la cinta que em van desvetllar la curiositat. La veritat és que el cinema biogràfic sobre personatges que encara tinc molt presents em fa una mica de por.

He de dir que la pel·lícula, molt més que una biografia o potser ni tan sols una biografia, em va agradar. La interpretació de Meryl Streep és tan digna com ho acostuma a ser sempre i el guió presenta una reflexió molt interessant sobre el poder i sobre els problemes d'una dona amb poder, mostrant el seu costat de persona normal lligada a la seva família però prioritzant l'ambició i la feina per damunt de la llar.

La pel·lícula ajuda a fer un repàs per aquells anys encara propers que potser molts joves no coneixen a fons. Però moltes coses de les que surten es podrien aplicar perfectament al present, ja que part de l'època Thatcher es mou entre crisi econòmica, problemes laborals, terrorisme i d'altres inquietants situacions no tan llunyanes de les actuals.

Molt interessant resulta la figura del marit, una mena de fantasma en la vellesa de la dama de ferro, irònic i bonhomiós. Imagino que el seu paper no devia resultar fàcil, diuen que va ser un gran suport per ella i van viure plegats més de cinquanta anys, fins que Denis Thatcher va morir, l'any 2003.

Sovint ridiculitzàvem, en l'època, aquesta dama de ferro, conservadora i a voltes intransigent. Va assolir èxits i fracassos, a la pel·lícula no se'n parla però el seu fill també va marxar d'Anglaterra, segons sembla, a causa de coses que potser titllarem a la llarga d'urgandarinades.

El respecte amb el qual es tracta la figura de Margaret Thatcher sobta, és un respecte molt anglès. Aquí passem de la sacralització idealitzada d'aquells que ens cauen bé a la ridiculització exasperada i destralera d'aquells que no ens agraden, pel que fa als polítics. Ambdues postures són absurdes però la nostra història és molt diferent de la dels anglesos.

Al capdavall, amb poder o sense, tots acabarem sent, com la dama, vells solitaris a les acaballes, amb els nostres records al damunt. La grandesa de la pel·lícula rau en gran part en mostrar de forma reeixida aquesta solitud.

En política el més fàcil és no fer res o fer veure que es fa alguna cosa i no fer res. Fer el que sigui sempre porta problemes i cal ser molt valent per entomar responsabilitats.

En una ocasió una mestra més gran que jo em va explicar que quan va començar a treballar volia fer moltes innovacions a l'escola i, entusiasta, va anar a parlar amb el director, un d'aquells antics, del cos de directors, bon home però endurit en moltes batalles i molts desenganys. Després d'escoltar-la amb paciència el director li va dir: Mire, Rosa, por 'no hacer' nunca tendrá problemas.

Sovint em ve aquesta anècdota al cap. Ahir, al cinema, veient com en el món de l'alta política cal prendre decisions i assumir riscos hi pensava sovint. Per cert, devia ser casualitat, però em vaig trobar a la sala uns quants mestres coneguts.

És difícil admetre que fins i tot persones molt allunyades ideològicament de la nostra manera de pensar mereixen una consideració i una valoració objectiva i mesurada, al menys quan ja han passat a ser història. En aquest cas i considerant l'època, que una dona filla de botiguer pogués llicenciar-se a Oxford i assolir un càrrec tan important resultava quelcom absolutament extraordinari, fins i tot a Anglaterra. Que optés per la política conservadora respon, ben mirat, al clixé tradicional i tòpic dels botiguers.

La pel·lícula ha rebut crítiques en el sentit que hi ha gent a qui li ha semblat que vol glorificar la figura de Thatcher i no incideix prou en els seus defectes i errades. Jo crec que si hagués fet això hauria esdevingut una altra cosa, un altre tipus de cinema molt més ideològic, que també n'hi ha d'haver, no dic que no. De fet no he trobat mai objectivitat, en aquest tipus de pel·lícules a l'entorn d'un personatge públic important. Però és que costa de trobar objectivitat fins i tot en els manuals seriosos sobre història, la veritat.

En tot cas, per acostar-nos de forma més crítica i global a l'època i a Thatcher només ens cal fer una volteta per la xarxa després de venir del cinema. De fet la pel·lícula no ha agradat a molta gent, polítics inclosos. Els de la seva corda pensen que resulta inoportuna i els esquerrans militants troben que és molt poc contundent amb els errors polítics de la senyora, pecat habitual i encara molt més gros en d'altres casos en els quals gairebé se santifiquen i sacralitzen els personatges retratats.

Hem de llegir, que no tenim cultura!

2012-01-08T07:57:00.003+01:00

Els grans premis literaris han perdut força volada des que no tenen cap mena d'interès en descobrir veus noves o veus oblidades sinó més aviat en vendre el que es pugui i de pressa, hi ha molts grups editorials que consideren que si al cap de dos o tres mesos no s'han venut molts exemplars d'un llibre aquest ja és un fracàs. Per això normalment els premis s'atorguen a persones ja consagrades o bé relacionades amb els mitjans de comunicació, periodistes coneguts, tertulians diversos... Com en tot, el que sempre ha funcionat en les promocions literàries han estat els coneguts amb possibilitats de ressò mediàtic i les seves xarxes. De vegades hi ha alguna excepció, però són poques i puntuals. Com que surten tants llibres ni tan sols els crítics més ben intencionats poden atendre les demandes amb una certa objectivitat i amplitud de mires.

Plànyer la realitat és un esforç estèril. Les coses són així i els negocis, fins i tot els petits, han de sobreviure. Fa uns dies escoltava per ràdio Joaquim Carbó, li han donat el premi Trajectòria i Carbó, que és una persona força sincera, en una entrevista a la ràdio admetia que és escriptor i ha de viure d'això, per tant s'hauria estimat més un premi que comportés, també, quelcom més que no pas honors. O sigui, més o menys allò que diu el refrany català de forma una mica barroera: records sense cistell, te'ls fots al clatell.

Joaquim Carbó ha escrit molt i bé, però de forma inevitable, cosa que també reconeixia a l'entrevista, el seu best-séller ha estat La casa sota la sorra, publicada en una època en la qual no hi havia pràcticament res nou en català i es va fer una crida als pocs escriptors de l'època, a l'entorn de la revista Cavall Fort, per tal que s'animessin. Títols posteriors, potser millors que aquest, de l'autor, no han tingut el mateix ressò i en l'actualitat costa força donar a conèixer les novetats que es publiquen. Carbó també ha escrit per a adults però l'etiqueta d'autor infantil o juvenil té un estrany pes que condiciona el coneixement dels autors, cosa que no passa a l'inrevés, quan l'autor que s'ha donat a conèixer en el món adult escriu per a infants o joves de forma puntual o per encàrrec.

En el panorama català i potser també en d'altres l'èxit ha vingut sovint del fet de ser els pioners i trobar un camp erm i per abonar en el qual ni tan sols no calia competir, com va passar a casa nostra quan el català va començar a esdevenir una possibilitat de guany i promoció. Després ja s'assoleix una certa etiqueta de clàssic, interessant però que en ocasions pot fer fins i tot més nosa que servei. Això no passa tan sols en la literatura sinó en molts àmbits professionals, com ara el de la música i els cantants, com va passar amb la Nova Cançó, en un moment en el qual era relativament fàcil gravar un disc o fer un recital.

Fa un temps comentava unes declaracions que vaig escoltar a Fernando Fernán Gómez dient que no coneixia ningú que tingués vocació d'actor sinó que el que tenien era vocació d'actor triomfador, fet que generava moltes frustracions quan de triomfadors, i considerant fins i tot a quantes interpretacions subjectives no es presta aquest adjectiu, n'hi havia molt pocs. Em temo que en el camp literari passa si fa o no fa, els autors i autores tenim vocació d'autors triomfadors però la majoria no triomfem. L'èxit és boig i eteri, temporal i arbitrari. Aleshores, actors, futbolistes, escriptors i el que sigui, ens conformem amb mantenir aquesta vocació a nivell d'expectativa o de reconvertir-la en afició de llarga durada. Afortunadament, la vida activa dels escriptors, triomfadors o anònims, sempre pot ser una mica més llarga que no pas, per exemple, la dels futbolistes.

La lectura encara té el seu prestigi d'una forma absurdament absoluta. S'ha de llegir. En el món actual es llegeix de grat o per força, ja que tot es basa en l'escriptura i la lectura, fins i tot en el món de la informàtica i de les xarxes socials. Però quan es diu que s'ha de llegir es vol dir que s'han de llegir llibres. Hi ha llibres avorrits, dolents, infumables, prescindibles, però sembla que un llibre és un llibre i fins i tot que llegir un llibre en un aparell electrònic o a l'ordinador no és el mateix que llegir-lo en el també sacralitzat paper convencional. Això ja ve de lluny, d'aquella època en la qual es defensaven els tebeos amb l'eslògan: donde hay un tebeo habrá un libro. Una frase que és inexacta, practicament falsa, a més de reduir els tebeos a subgènere literari.

Sobre llibres i èxits hi hauria moltes coses a comentar. Darrerament he llegit dos llibres que m'havien vingut recomanats per molta gent tot i que després he comprovat que no totes les crítiques han estat igualment entusiastes. No diré que estiguin mal escrits ni que no tinguin cert interès, però molts altres llibres que passen sense pena ni glòria són, pel meu gust, tant bons com aquests o força millors. Encara més, si alguns dels escriptors i escriptores que formem part de l'exèrcit anònim dels lletraferits constants ens presentem a alguna editorial amb aquests manuscrits em temo que no ens donarien ni les gràcies. I que si algun editor vocacional s'hi arrisqués tampoc no aconseguiria fer-se ric, la veritat. Un d'ells és Brooklyn de Colm Tóibin i l'altre Llibertat, de Jonathan Franzen. Un és breu, excessivament senzill, l'altre, llarguíssim i pesadíssim. Un altre gran èxit que no acabo d'entendre és el de El tiempo entre costuras, per exemple.

Tot són gustos i per això no entraré a fons en la qüestió qualitativa d'aquestes novel·les, un dels objectius de la literatura és, també, distreure. Porto molts anys llegint i llegint sobre el tema de llegir i he vist passar molts suposats grans autors, després oblidats, nostrats i foranis, lloats pels lectors convencionals del moment. Qui recorda avui a David Leavitt pels nostres verals? Quan va publicar El llenguatge perdut de les grues ens el van passejar per Catalunya convidat a pan y cuchillo, li van fer una promoció remarcable i exagerada fins el punt que el tema va desvetllar protestes dels bons autors oblidats de casa, menystinguts i poc valorats. De vegades un autor sorgeix pràcticament del no-res, de cop i volta, suposo que té coneguts en el sector que li donen aquestes empentes estranyes i inexplicables, pàgines a les seccions culturals dels diaris, deu minuts de glòria a la televisió gran, per no parlar d'ajudes, encàrrecs, beques...

En el món de la literatura juvenil i infantil, amb el tema de les lectures recomanades la cosa també ha estat important i en ocasions escandalosa. El camp juvenil i infantil passat pel sedàs de les recomanacions oferia una seguretat a l'hora d'editar, publicar, promocionar, i si l'autor, com passava en ocasions, treballava en el sector de l'ensenyament mitjà i tenia bons amics la cosa era relativament fàcil. Tot i que els compromisos també comptaven.

En una ocasió un professor conegut volia agafar un llibre meu per llegir a la seva escola, hauria estat bé, era una escola gran, concertada, amb molt d'alumnat, però a l'hora de la veritat no va poder ser pel fet que l'escola tenia un compromís amb una gran editorial que els fornia autors per Sant Jordi, llibres per la biblioteca i molts altres avantatges materials i espirituals. En aquest camp també s'ha fomentat el consum de novetats, cercar llibres antics, llevat dels quatre clàssics és ja molt difícil.

Les coses són com són i potser sempre han estat així. La perruquera del meu barri pot ser boníssima però no porta el rètol Llongueres ni pentina sota cap marca coneguda. El que no es veu no es ven, deia sempre una peixatera a la qual comprava fa anys. A més existeix el tema de les modes, que també pesen, en literatura i en tot. Que encara es defensi de forma etèria que s'ha de llegir sense entrar en profunditats sobre el què, el com, el quan i el perquè de les lectures em resulta hores d'ara, encara, una mica o molt sorprenent.

Tot això m'ha vingut al cap perquè fa poc una mare jove em comentava això del llegir o no llegir, de si a escola els feien llegir molt, de si la nena llegia més que el nen. Sobre el tema també s'han fet llibres, Quins llibres han de llegir els nens i nenes? Com aconseguir que els fills llegeixin i d'altres textos d'autoajuda i orientació tan inútils com oportunistes han sorgit també des de fa anys per marejar la perdiu lectora. El mateix Carbó, en l'entrevista que menciono, ironitzava sobre el tema, quan l'entrevistador li va preguntar sobre l'actitud dels pares a l'hora de fomentar l'activitat lectora.

Va explicar que un altre escriptor, crec que Emili Teixidor, en preguntar-li uns pares com podien aconseguir que el fill s'aficionés a la lectura aquest els va preguntar si ells llegien. Oh, no gaire, no tenim molt de temps, es van excusar els progenitors preocupats. Aleshores, com voleu que ells llegeixin? els va dir l'escriptor. Però que Maria Aurèlia Capmany, en una ocasió semblant, en manifestar uns altres pares que ells llegien molt i el fill, gairebé gens, va respondre just el contrari: us veuen llegir tant als grans que pensen que és una cosa molt avorrida.

O sigui, que no hi ha cap fòrmula per a res, car les persones som diverses, afortunadament, i tant podem sortir mimètics i imitatius com rebels i divergents o de tot una mica. De vegades he comprovat que fer llegir molt a l'escola provoca just el contrari del que es pretenia. I és que a molts llibres no hi accedim pel fet que ens obliguin a llegir-los per a després fer-ne un treball sinó que hi entrem a través de persones que ens n'han parlat amb entusiasme, pocs i bons professors que cada dia són més difícils de trobar, o persones realment enteses en literatura que ens fan veure el que no es veu i percebre allò que no havíem sabut percebre en un text realment important.

I, és clar, sembla també que quan parlem de llibres parlem de llibres narratius o, tot a estirar, de poesia o teatre. Els llibres de viatges, de motos, de cotxes, de política, de música, de cavalls i la resta són, també, convenients, però no tenen el prestigi literari dels altres. I, per descomptat, no té cap prestigi literari, de moment, llegir molt sobre cavalls, avions, futbol o labors de ganxet en una web qualsevol de la xarxa.

Ràdio, televisió, cinema i pel·lícules començades

2012-01-07T08:40:00.004+01:00

No entenc el motiu pel qual, quan arriben vacances, dies de festa, ponts i lleures semblants, les ràdios i teles nostrades acostumen, o bé a suprimir programes interessants -cas de TV3 que aquests darrers matins ha desempolsinat zebres, cadells de cocodrils i voltors exòtics- o bé a enviar un substitut, brillant i coratjós, en lloc del titular que normalment és el ganxo del programa.

Això ja fa anys que dura i he comprovat que a Catalunya, on tanta fama de treballadors tenim o teníem, això s'esdevé amb molta més freqüència que a la resta de la pell de brau. Tant és que passin coses gruixudes pel món proper i llunyà, els titolars mediàtics se'n van de festa sense manies i s'ha de dir que sovint els substituts i substitutes ho fan molt bé, però evidentment, no és el mateix.

Sempre em pregunto que en fan, després, d'aquests substituts. Mai no acaben sent titulars del programa del qual van ser substituts i tampoc a l'audiència no ens deixen decidir mai en referèndum si volem que es quedi el substitut, les crítiques i puntualitzacions als grans mediàtics acostumen a ser molt mal acceptades per aquests o pel seu seguici.

Recordo que tot això ja passava en el temps de la Catalunya Ràdio amb el senyor Bassas, tot i que en aquests darrers temps em sembla que no ha estat aixì i que el programa amb el senyor Fuentes ha anat continuat de forma normalitzada pels nadals. Passava fins i tot en el temps de la meva remota infantesa amb la ràdio, únic mitjà a l'abast, en la qual interrompien, sobretot, les novel·les, els serials, que tant m'agradaven.

Molt més greu, evideventment, és quan ho fan els polítics, que també ho fan, molts d'ells, sobretot a l'agost, amb crisi o sense.

No puc parlar, ho admeto, de forma absolutament objectiva, ja que no veig totes les teles ni escolto totes les ràdios, però fa uns dies vaig llegir algú que es queixava d'aquest fet a la RAC, cosa que va provocar un cert debat en defensa o en contra del senyor mediàtic i fugitiu. Pel mes d'agost la cosa és escandalosa, el món ja pot tremolar que les televisions i les ràdios resten abaltides de forma absoluta. Bé, què hi farem, tothom ha de fer vacances, que diuen. Estic des de fa anys en contra d'això de l'agost vacacional de forma absoluta, es deia que les vacances de tothom es diversificarien al llarg de l'any però diria que no ha estat pas així, ans al contrari.

Uns dels més treballadors i incombustibles malgrat les vacances, són els del debat matiner de la COM, amb el senyor Jordi Duran, debat que es pot veure en part per televisió, al menys per Barcelona i rodalies i que demostra com amb pocs mitjans i sense fer gaire soroll es poden endegar coses molt serioses i dignes. Fa uns dies comentaven al programa del matí alguna cosa sobre cinema, a causa de l'esperada remodelació i reinauguració dels cinemes Mèlies, hi havia el senyor Carles Balaguer, i es va parlar de les coses estranyes que es feien fa molts anys, com ara entrar al cinema amb la pel·lícula començada, cosa molt habitual durant la meva infantesa i que crec que, a causa del poc temps que sempre solen tenir en aquests programes, no es va explicar bé, al menys no es va incidir en les causes d'aquell fet cinèfil autàrquic tan habitual.

La causa principal era que s'anava al cinema quan es podia, al sortir de la feina, als vespres, per això es feia allò que en deien sesión continua. Evidentment, als cinemes d'estrena, aleshores pràcticament prohibitius, no s'entrava mai a mitja pel·lícula, però sempre es feia així als de reestrena i de barri. Per això eren necessaris els acomodadors amb la llanterna, als quals es donava propina.

Veure la pel·lícula començada tenia una certa màgia, havies d'anar endevinant de què anava tot, de fet, a la vida sempre hi arribem amb la pel·lícula començada i hem d'anar, també, esbrinant què havia passat abans. Com que el programa era doble i amb nodo, la gent es quedava a veure el tros que li faltava, l'inici d'alguna de les dues pel·lícules, i en algun moment els adults decidien que érem ja al tros en el qual havíem arribat i que havíem de marxar. En ocasions molt extraordinàries i segons horaris laborals fins i tot ens quedàvem a veure-la tota sencera i a repetir l'latra que ja havíem vist, en aquella època no et cansaves de veure i reveure el que fos, al cine i no calia tornar a pagar ni res. I és que no s'anava a veure una peli determinada, sinó que s'anava al cine.

Quan acabava una de les pel·lícules es feia un petit descans. Al cinema principal del meu barri, el Condal, s'aprofitava el descans per anar a comprar algun caramel al petit bar, normalment, caramels dàrlings, anar al lavabo, sempre net, doncs una senyora a la qual també es donava propina en tenia cura, i els infants fins i tot aprofitàvem el descanso córrer per empaitar-nos pels passadissos, ja que normalment allà et trobaves amb famílies del barri i amb companyes d'escola.

Jo crec que aquella activitat mental, la de veure la pel·lícula començada i anar meditant sobre els fets que encara no coneixies, devia ser, pedagògicament parlant, molt interessant, i a la gent de la nostra generació ens ha facilitat molt les coses a l'hora d'interpretar i reinterpretar pel·lícules molt més reals de la vida personal i col·lectiva. Aquest tipus d'usos i costums sovint són poc coneguts per les noves generacions, com és natural.

De vegades, com que les pel·lícules, físicament, eren més fràgils que no pas ara, i sovint es tallaven, provocant grans xiulets i protestes a la sala, quan tornaves a veure aquella que ja havies vist començada o sencera, t'adonaves que en faltava algun tros. Crec que el fet de no entendre en ocasions algunes trames el provocaven aquells talls que, als cinemes de barri, anaven reduint el metratge original. Podies comprar-te aleshores i fins fa poc encara, als encants, uns petits visors acompanyats de capsetes plenes de trossets de pel·lícula, no sé si devien provenir d'aquells talls inesperats, era una delícia contemplar escenes amb aquells estris i anar endevinant de quina pel·lícula devien ser.

Els cinemes de barri no tornaran però, per sort, ha tornat el Mèlies, que ja ens feia patir, doncs moltes vegades els tancaments que semblen temporals acaben sent definitius, encara més en èpoques com aquesta. Ara només ens falta que s'inauguri d'una vegada la nova Filmoteca. I després, és clar, si volem que tot rutlli, caldrà que anem al cinema ja que sovint ens planyem quan allò que hem contribuït a fer desaparèixer, desapareix. Entrar amb la pel·lícula a mitges és, però, una activitat cultural irrecuperable, em sembla.

A dormir aviat, que vénen els Reis (d'Orient)

2012-01-05T09:07:00.001+01:00

Tres reis d'Orient - tres reis caminaven,
la corona d'or - de lliri la barba,
el mantell brodat - d'ocells i de branques.
Diuen que han vingut - de la serralada,
i jo no ho crec - que la gent s'enganya.

Ben embolicats - dins una nevada,
del cimal del cel - han fet la baixada
amb un sarronet - d'esteles de plata...

(Josep-Sebastià Pons)

M'adono que ja fa anys que es titlla a casa nostra els Reis -o reixos, com en diuen en alguns indrets- de Reis Mags, cosa que de petita no havia sentit mai, la veritat. Els Reis eren tan sols els Reis, i també Els Reis de l'Orient que porten coses a tota la gent. La popularització de Mags crec que ve del castellà, són aquelles coses estranyes que fins i tot els més ortodoxes passen per alt.

Les figures dels Reis i tota la seva festa ha passat per alts i baixos diversos. Durant el temps de la Guerra Civil, sense reis ni sants, es va establir en aquests dies una Setmana del Nen. També durant una època, en la meva joventut, es va estendre la creença que tot plegat era una gran enredada i que com no s'havia de dir mentides als infants valia més deixar-nos de falòrnies mítiques i fer regals sorpresa si es volia no amagant-ne la terrenal procedència familiar.

Malgrat tot això la festa ha revifat i aquells que la van viure en la infantesa la recorden com un dia misteriós i volen repetir l'experiència amb els seus infants. Avui sóc tolerant i si això d'enredar ha de servir per a fer-nos viure la vida amb il·lusió, ni que sigui breument, doncs endavant. Els traumes en descobrir la veritat se superen aviat, a la vida vas superant molts d'aquests traumes quan t'adones que allò que creies era, en gran part, llegenda.

Avui la cosa no té tanta importància pel fet que la majoria d'infants poden tenir a l'abast joguines diverses. No era ben bé així quan jo era petita, un temps en el qual la divisió entre les classes socials era molt més evident, i, és clar, veure que el fill de la veïna benestant que era de la pell del dimoni rebia regals exagerats mentre tu, que eres una bona nena rebies poqueta cosa, resultava molt frustrant, sobre tot perquè un dels elements de la història anava lligat al fet de comportar-te bé, de fer bondat, vaja.

M'estranya que en els temps que corren la majoria d'infants triguin tant, encara, a adonar-se de la realitat. He de dir que jo me'n vaig adonar de molt petita, que tot plegat no lligava. Crec, pel que he observat a escola, que en general les nenes s'adonen abans del tema però són molt hàbils per fer la viu-viu. De fet durant molt de temps, tot i saber la realitat, encara sents la mateixa i fonda il·lusió, quan ets petit.

Com que aquests dies, en l'increment de papanateria que ens ha anat amarant, he sentit fins i tot crítiques a les bastonades que es donen al Tió, cosa que ja sabia que un dia o altra arribaria als manuals pedagògics, em temo que les crítiques als Reis d'Orient, a més de les inherents al monàrquic nom, aniran acompanyades d'altres elements, com ara la seva exclusivitat masculina, l'elitisme d'anar a camell mentre els patges van a peu, coses així.

L'any 1978 Gloria Fuertes ja va escriure una divertida obreta de teatre on feminitzava la triada capitolina, però la veritat és que no s'ha seguit gaire aquell corrent literari, la veritat. Enguany els ajuntaments retallaran despeses en la calvacada, una desfilada que en ocasions frega el mal gust i el xaronisme i que amb menys podria estar molt millor. Al poble del meu pare i en d'altres els feien arribar a cavall, d'algun camí proper, amb torxes i poca faramalla. A les zones urbanes fatxendes els hem arribat a fer venir en helicòpter i al pas que anàvem potser haurien acabat arribant en OVNI.

De vegades els Reis retiren a algun personatge conegut dels poders municipals, fins i tot a alguna dama. Trobo de molt mal gust que a algú que fa de Rei Negre li pintin la cara de negre quan avui és ben fàcil trobar persones amb aspecte de Baltasar per tot arreu, ja catalans de soca-rel molts d'ells. De fet a Barcelona hem tingut sempre un Baltasar molt autèntic però he vist embetumades lamentables, el mateix que barbes i perruques dels altres dos que feien una mica de pena.

Fa anys el seguici era molt lluït doncs molts nois joves que feien la mili anaven a ajudar els monarques vestits d'època, cosa que era molt agradable per a les noietes adolescents que contemplaven les cavalcades. Avui es fa de més i de menys i en ocasions aquestes manifestacions semblen rues carnavaleres d'estar per casa, de vegades fins i tot s'hi han vist noies-patge lleugeres de roba i ensenyant cuixa, cosa que trobo molt poc infantil, la veritat.

Un altre tema és això de llançar caramels al públic, un costum antic que cada dia em sembla més bàrbar. Per evitar accidents s'ha reduït la mida dels caramels i diuen que a Barcelona aquest any no sé amb què els llançaran per tal que no sempre els entomin els badocs de les primeres files. Però el pitjor és la lluita oberta entre pares i avis a la recerca del caramel per al seu cadell, una lluita que de vegades esdevé una mica virulenta i tot. També hi ha la persona generosa que agafa caramels i els reparteix al públic proper, el demòcrata militant i educat, és clar.

Sigui com sigui és aquesta una festa molt bonica, una de les meves preferides, que em porta bons records, tant de la meva infantesa com de la dels meus fills i encara la celebrem a casa de forma tradicional tot i que no hi hagi criatures petites. O sigui, aplegant damunt del sofà tot de capses i capsetes acolorides i paquests misteriosos, més interessants tancats que no pas oberts.

No sé si encara algú deixa pa sec pels camells al balcó, amb les sabates i el cove de la roba. Hi havia, quan jo era petita, qui els deixava fins i tot una copeta de conyac i un puret, als Reis, eren temps més viciosos, aquells. Avui se'ls pot deixar un gotet de llet de soja i una pasteta dietètica, tot i que potser els monarques enyoren aquelles èpoques més pecadores.

El Rei preferit de tots nosaltres, quan érem petits, era el negre, Baltasar, per descomptat. Si es podia entregar la carta al negre era molt millor que lliurar-la als altres. El segon en popularitat era Melcior, el de la barba blanca. Ignoro el motiu pel qual el ros, més jove i ben plantat, no ha tingut mai tanta requesta. Quan jo era petita em deien que encara que veiés molts reis els de Can Jorba eren els de veritat, els que anaven a la Cavalcada, els autèntics. Can Jorba eren aleshores uns magatzems elegants i emblemàtics, amb un interior tan bonic com l'exterior, que es va malmetre quan en van fer les Galeries Preciados, ara ja secció del Corte Inglés intrusiu.

La gent gran recordava sempre aquell inoblidable Siglo que es va cremar per Nadal, una mena de premonició de les malvestats que eren a punt d'arribar, una tragèdia urbana de molta volada. El Siglo tenia les millors joguines, les dependentes més boniques, l'atenció més acurada. Deien que els xicots anaven a la sortida del personal del Siglo per contemplar les seves finas i belles dependentes. Era aquell, quan jo era petita, un passat inabastable i llegendari. El Siglo va ressuscitar però no va ser mai igual, com no ho va ser res, en l'imaginari de la gent gran.

També recordo amb molta nostàlgia el Rei del Sepu, col·locat en aquella petita marquesina elevada, era el Rei Blanc, que saludava els infants mentre al seu volt, en ocasions, sorgien bombolles irisades de sabó que no sé pas qui devia fer. Tinc una imatge del meu germà molt petit, a coll del meu pare, saludant embdalit l'elevat personatge. Avui, per no multiplicar el nombre de reis usurpadors, es recorre a patges com el Gregori, ja un clàssic. Pels barris també es fan lliuraments de cartes als reis o patges i petites cavalcades.

Durant un temps va estar de moda fer el Papà Noel, entre la gent fina i moderna, i lliurar els regals per Nadal amb l'excusa que així els infants poden jugar més temps. Jo ho trobo un error perquè l'esperança en els Reis fa viure molt més les festes i quan tornes a escola hi tornes amb l'alegria de que a casa tens, encara nous i flamants, els regals misteriosos, que t'ajuden a abaltir l'enyorament que deixen aquestes festes quan ja han passat, una mena de depressió post-part, ja que conformen una acumulació de celebracions que després, com a la vida, acaben amb el fred viu del gener i el llarg segon trimestre escolar.

Les discussions enceses entre els qui feien arbre-Papa Noel i pessebre-Reis d'Orient va quedar molt ben reflectida en el conegut conte de Calders inclòs al muntatge d'Antaviana. Avui anem més grassos i tot conviu, fins i tot el Tió, que abans limitava la seva presència a determinats indrets rurals. Tot es fagocita i celebra, siguis o no creient, monàrquic o tradicional. Amb l'excusa dels infants els pares i avis reviuen, revivim, la nostra breu infantesa i comprem joguines que de vegades ens agraden més a nosaltres que a la quitxalla. La televisió sembla que no ens aclapara tant amb aquella publicitat matxacona sobre tota mena de joguets.

Les joguines també han estat víctimes de la correcció política i regalar massa nines o cuinetes a les nenes va semblar, durant anys, masclisme. Les pistoles i escopetes van desaparèixer de l'univers infantil masculí, tot i que molts ninots estranys són també una mica o molt inquietants. També hi va haver una època de florida de les joguines didàctiques, que va donar molts diners als inventors i fabricants d'aquesta mena de coses. Jo crec que hem retornat a una certa tolerància en tot això i que als infants se'ls ha de deixar triar de forma lliure i espontània, sense menjar-los tan aviat el coco amb discursos morals i prèdiques d'adults.

Era freqüent, fa uns anys, veure publicacions i convocatòries de cursets amb el tema amb quines joguines han de jugar els nens i coses així. Van sortir molts experts, sobretot expertes, en el tema, que et feian sentir culpable si, per exemple, demanaves als reis que portessin al teu fill els Màsters del Universo o les Tortugues Ninja. No hi ha pitjors pares que aquells disposats a seguir fil per randa aquesta mena de consignes, sempre amb bona intenció, és clar. He vist predicadors d'aquests amb fills i filles absolutament difícils i complicats, cosa que vol dir que les coses no són tan senzilles. Com en tot, la tolerància i el seny sempre funcionen molt millor que els dogmes pedagògics que toquen en cada moment.

En temps dels nostres avis i besavis fins i tot es venien joguines que servien per jugar a dir missa, petits altarets molt reeixits. Al terrat del meu blog de pisos, en aquella època tan religiosa de la postguerra, admeto haver jugat a fer processons. En certa manera, les joguines reprodueixen les dèries dels adults a petita escala. Per això no podem defugir això dels jocs electrònics i la resta. Sempre hi ha qui diu penjaments dels nens i nenes del present quan tots ells no són res més que un reflex del món dels adults elevat a categoria de màgic univers cobejable.

Els joguets són necessaris i bonics però en el fons els infants, a l'hora de jugar seriosament, necessiten poca cosa. Els adults obsequien de vegades jocs de taula als infants però després no tenen temps per compartir les seves estones de joc quan una de les coses més divertida, quan ets petit, és guanyar als grans en qualsevol competició. Pel que fa a l'agressivitat, també al parxís, l'oca i els escacs es mata algú, de forma no cruenta, evidentment. Un altre tema són els llibres, avui compartimentats en edats de forma totalment absurda i convencional, els quals aviat es renoven fent que costi molt trobar algun conte antic amb el qual vas passar o van passar els teus fills bones estones.

Bé, sigui com sigui, avui caldrà anar a veure l'arribada dels Reis de l'Orient, vinguin com vinguin ja que segur que arribaran com cada any a la seva cita i amb les seves habilitats poc estudiades seran capaços d'escalar balcons i d'entrar a tot arreu on hi hagi infants i fins i tot adults de bona voluntat.

Per cert, avui que sembla que totes les grans figures del passat hispànic eren catalanes, fet amagat gràcies a conspiracions diverses, no sé si algú ha reclamat la catalanitat d'aquests personatges, representats amb barretina i tot al famós mosaic de Ravenna. Com és sabut, a la continuació del conegut poema de Pons del qual he reproduït un fragment, als pobres reis els surten uns atracadors, bandolers d'Espanya, que els estossinen, en debades, car els reis d'Orient són immortals. Jo crec que més aviat devien ser de per aquí, car Catalunya, ens agradi o no, va comptar durant segles amb un bon nombre de bandolers i lladregots autòctons i algun en queda, encara.

Magatzems, diaris, alegries infantils i preus en pessetes

2012-01-04T09:31:00.005+01:00

M'agrada repassar vanguàrdies del passat, ja que es pot fer amb gran facilitat i generositat per part del diari. Li perdono moltes coses gràcies a aquest fet tot i que també hi ha una circumstància entranyable que el lliga a la meva memòria sentimental, era el diari familiar i veïnal per excel·lència de la infantesa, encara que als vespres compràvem en moltes ocasions el Siero. D'altres publicacions han anat desapareixent amb els anys però sembla que aquesta es manté incombustible, amb canvis periòdics i adaptacions a la modernitat, això sí.

A la Vanguardia i en d'altres diaris grans i potents acostumen a tenir la grapa de saber captar firmes divergents. Recordo que en una ocasió van criticar a Joan Fuster que hi fes col·laboracions però ell va dir que havia de viure i que l'Avui pagava molt malament, al contrari que La Vanguardia. A Catalunya s'ha caigut en el parany de creure que la gent farà sempre les coses del país per voluntarisme patriòtic, sentiment que sol funcionar al principi pero que acaba per esdevenir fruit d'injustícies, sobre tot quan t'assabentes que tu ho has fet de franc o gairebé, però que al costat en tens un altre que cobra, i força, pel mateix. Aquesta va ser una de les causes de la divisió musical catalana, amb tot allò d'Edigsa, una història mal explicada, com tantes.

En general tothom ha dit sempre que la Vanguardia era el diari dels qui manaven, cosa que potser ha contribuït al seu èxit. Durant èpoques et miraven malament si veien que el llegies, el mateix que, més endavant, va passar amb l'Avui que es va titllar de conservador-carca. Els progres del meu temps sempre anaven amb El País, encara que fos en castellà. El que passa és que quan et canvies de diari t'adones que la resta encara adoctrina més i de forma més destralera. El millor és poder fullejar-ne uns quants sense prejudicis encara que hi ha qui no miraria res en castellà ni que el matessin per militància moral, gran error, car tot s'ha de conèixer per poder jutjar.

En el fons, el fet de tenir-ne ara versió en català em fa pensar que el català mana més que abans, tot i que sigui poquet. Puig i Ferreter, personatge poc recordat que també té les seves ombres, ja que la corrupció no és pas d'ara ni els grans senyors nostrats n'han estat allunyats, va explicar de forma despietada un bon tros d'història periodística relacionada amb el mitjà, emmascarat amb un altre nom però que es podia reconèixer fàcilment, a Servitud. Hauria de rellegir la novel·la però en recordo alguns fragments, com ara quan per guanyar diners amb les esqueles, que aleshores eren una bona font d'ingressos i que ocupaven la coberta, es deixa de banda al diari l'anunci de l'esclat de la Primera Guerra Mundial.

A la meva escala, tot i que érem gent modesta, hi havia quatre o cinc suscriptors del diari, entre els quals, nosaltres. Molt sovint m'encarregava la portera, que aleshores encara n'hi havia de no-electrònica, o algú de la meva família, que els anés a repartir pels pisos dels veïns, cosa que feia rebent, a canvi, algun regalet: caramels, fins i tot calderilla, això quan era molt petita, quan et fas més grandeta i deixes de fer gràcia ja no tenen tantes atencions amb tu. Un dels veïns suscriptors la rebia amb un nom que no era el seu ni hi tenia res a veure, aquest fet sempre em va produir estranyesa i no el vaig aclarir mai, potser per ser suscriptor no havies de tenir antecedents, és un d'aquells misteris no resolts de la meva vida.

Els diaris d'aleshores feien una olor esclatant, de tinta fresca i untaven els dits i la roba, s'havia d'anar amb compte. Per les festes de Nadal hi publicaven anuncis comercials dibuixats, que m'encantaven, sobre tot els de joguines. N'he recuperat un a l'atzar, ja dels anys vuitanta, del gener del vuitanta-u, i veig que encara hi sortien anuncis dibuixats artesanalment. Jo tenia la percepció que en aquella època ja no existien els magatzems Capitol, que la meva família i la gent de la seva edat encara anomenava com Magatzems Alemanys, el nom que havien tingut abans de la guerra.

La coberta de tal dia com avui del diari de l'any vuitanta-u era un recull de les malvestats del vuitanta. Cada any té les seves misèries i tragèdies, tot i que no les recordem i que, afortunadament, no sempre ens toqui viure-les en directe. Aquell 1980, amb gran sorpresa del públic assistent i sobretot del PSC -que sembla que després de tants anys encara no s'ha adonat de què va la pel·lícula- havia estat elegit president el senyor Pujol, en les primeres eleccions al Parlament.

El meu fill havia nascut pel desembre de 1980, eren anys a casa nostra d'una certa animació i quan les coses van bé o sembla que van bé oblidem la resta. Recordo aquell temps de España va bien, del senyor Aznar, ja a finals dels noranta, eslògan sobre el qual molta gent ironitzava dient que eran ells els que anaven bien. En tot cas, com sol passar, en aquell vuitanta-u ben aviat van anar mal dades amb allò del tejerasso, tema encara no aclarit del tot. Ja fa trenta-un anys i escaig de tot plegat, els anys passen i des d'aleshores ha plogut molt i ha nascut molta gent per a la qual tot allò sera història llegendària dels iaios i els pares com ho eren en certa manera, per a nosaltres, les guerres del passat.

Els electrodomèstics, com podeu comprovar, eren aleshores molt cars en comparació amb els sous. Quan s'afirma alegrament que tot puja s'oblida que no sempre és així i que objectes prohibitius, només assequibles en cómodos plazos mensuales avui es troben molt més a l'abast. En aquells vuitanta continuarien passant coses bones i dolentes. Arribaria al govern hispànic l'etapa socialista i nosaltres continuaríem treballant i subsistint a la mida de les nostres possibilitats. La ciutat de Barcelona era molt diferent de la d'ara, no havien arribat les obres olímpiques ni les podíem sospitar. Ara bé, curiosament, si et posses a cercar fotografies d'algun any amb imatges nostrades sense donar instruccions específiques les primeres que surten són les del futbol, hi ha coses, com la vanguardia que canvien poc. Deuen ser les veritablement importants...

Aquells espies i aquella guerra freda

2012-01-03T13:35:00.001+01:00

No acabo d'entendre mai ni els llibres ni les pel·lícules d'espies i m'ha passat també amb aquest Talp tot i que la pel·lícula m'ha fascinat i hipnotitzat, més aviat per com explica les coses que no pas per allò que explica, no sé si m'explico.

Diuen que s'ha de veure dues vegades, potser hi tornaré més endavant, encara que no crec que n'acabi de treure l'entrellat. Precisament un dels darrers enigmes que vaig penjar a l'altre blog, el d'història, va ser sobre els pobres Rosenberg i aquella època grisa de la guerra freda. Les fotografies d'aquell procés fan esgarrifar però encara fan esgarrifar més els documentals sobre els països de darrere d'aquell teló d'acer que ara ja és de plàstic, tot i que de vegades el plàstic també és molt resistent i opac. És una època avui poc coneguda però que va marcar molts dels fets en els quals fa anys ens vam trobar immergits, entre els quals, fins i tot, el nostre llarg i penós franquisme.

Veient la vida que porten aquests agents secrets tan diferents del James Bond de còmic, ben plantat, fatxenda, valent, lligon i surrealista, em ve al cap allò que deien els pares i els avis, tu queda't a casa, no et fiquis en res, no facis mal a ningú i tingués cura dels teus. Com pot ser que aquests senyors i senyores -poques- que endevinem intel·ligents hagin acabat fent la feina que fan amb aquesta dedicació suïcida? Potser la guerra els va fer derivar vers l'espionatge, és clar, tal i com diu una de les poques dones que surten a la pel·lícula, allò era una guerra de veritat. L'activisme polític de risc, que sacrifica familiars, parents i coneguts, sempre m'ha costat d'entendre.

Tots els actors estan molt bé però res no seria el mateix sense aquest Gary Oldman contingut i inquietant. En algun lloc he llegit, en comparar aquesta pel·lícula amb la sèrie que va protagonitzar Alec Guiness fa anys, que aquell Smiley, si te'l trobaves pel carrer, t'inspirava seguretat i li demanaries ajuda, però que aquest, el d'Oldman, et faria fugir corrent i no pas perquè li recordis papers desagradables i histriònics, que n'ha fet uns quants, sinó precisament per la seva sobrietat misteriosa i distant.

Tot és sòrdid i quotidià. Es mor, s'espia, s'assassina, s'intriga, es vigila, de forma aparentment mediocre, com si la gent fos en una d'aquelles oficines de l'època, polsoses i mesquines. Em venia el cap la novel·la El factor humà, que, per cert, no va acabar de reeixir en cinema tot i que en van fer una versió digna però amb poca grapa. Aquí no hi ha ni factor humà i, si hi és, gairebé ni ens hi podem atansar, només el podem percebre de forma molt subtil en algunes mirades, en llàgrimes escadusseres, en aquest pobre jove agent que vol formar una família i fugir d'estudi.

No puc dir si m'ha agradat o no. Hi ha llibres, músiques, quadres, pel·lículas, que no sé si m'agraden o no però sé que m'ha agradat l'experiència de poder-m'hi acostar. De fet, als cursos de pintura diuen, algunes professores, que les obres d'art no tenen només valor pel fet que ens agradin o no sinó més aviat, també, pel sacseig o l'estremiment que ens produeixen en enfrontar-nos-hi. En tot cas, crec que és una pel·lícula que no pot deixar-nos indiferents, tot i que l'època de la història sigui ja el passat, o ens sembli que és ja el passat, fins i tot en el cas que, com jo, no siguem lectors fervents de Le Carré i ens costi entrar en aquest món on la informació és el poder que no hem cobejat mai.

Sobre llengües hi ha molta cosa escrita però poca cosa llegida

2012-01-02T21:20:00.002+01:00

Darrerament he tornat a llegir i escoltar coses referents a la situació del català. No entraré a fons en el tema del català i el castellà, visceral, polèmic i sobre el qual es fa difícil debatre de forma desacomplexada. Però en moltes ocasions, criticant el fet d'aquells que no poden o no volen parlar i escriure en català a Catalunya es comenta, alegrament: si fossin en un altre país parlarien la llengua d'allà, a França parlarien i escriurien el francès.

Evidentment, i a la Catalunya Nord parlarien el francès, i a Còrsega parlarien el francès i a Bretanya parlarien el francès. A la Catalunya Nord, amb una mica de sort, podrien esgarrapar alguna subvencioneta de la Catalunya sud i fer i dir alguna coseta en català normatiu.

Darrere de les llengües hi ha molta mitologia. De fet, la frontera entre què és o no és una llengua no resulta gens clara, com tampoc les fronteres entre formes dialectals. Són fronteres com aquestes que pintem als mapes mal pintats, convencions polítiques i acadèmiques que s'ha anat estructurant per molts motius i amb moltes influències i circumstàncies.

La gent va acceptar el francès a França millor que no pas el castellà a casa nostra pel fet que amb mètodes força barroers el nostre país veí va saber vendre la idea de francofonia com a bé cultural, amb intel·ligència no exempta de repressió cruel i amb una idea xauvinista de la pàtria i la democràcia a la qual va donar suport una lectura molt parcial i oportuna de la seva exaltada revolució. Quan un estat té un pes específic i un prestigi normalment la gent s'apunta al carro, amb l'excepció de quatre arreplegats resistents als quals se'ls diu que parlen patuès o dialecte.

Vegeu:

Dans les campagnes, certains membres du clergé encourageaient même l'emploi des patois comme forme de résistance à la République. On forma des instituteurs laïcs qui furent appelés plus tard «les hussards noirs de la République», en raison de leur «uniforme», une longue redingote noire et une casquette plate. Ces instituteurs formés à l'École normale et vêtus de noir furent considérés comme de véritables «missionnaires laïcs» répandant dans les campagnes leur idéal de laïcité, de tolérance et du savoir éclairé. Ils constituaient une véritable «infanterie enseignante» destinée à démanteler l'école catholique, c'est-à-dire «lutter contre l'obscurantisme» et «promouvoir les avaleurs républicaines». Les patois ne purent que difficilement résister aux méthodes de répression et aux techniques de refoulement, de délation ou d'espionnage, qui marquèrent des générations d'enfants.

Sembla que hi ha alguns estudis que reblen el clau sobre l'enviament a la primera línia del front, durant la Primera Guerra Mundial, a França, de molts joves de regions que podien esdevenir polèmiques. Després es van fer campanyes d'això que en diuen alfabetització i que també és adoctrinament però com que l'alfabetització afavoria la permeabilitat social van ser al capdavall acceptades.

La història hispànica podia haver estat semblant i probablement tot hagués anat d'una altra manera si dos segles malaurats, el XIX i el XX no ens haguessin aïllat i maltractat, amb governs nefastos, una educació deficient fins als anys setanta, dictadura i pobresa. Catalunya, en el marc de l'Espanya de la Renaixença, tenia un prestigi, i la burgesia, amb alts i baixos, va fer seves moltes proclames de les quals encara subsistim mitològicament.

Evidentment, la repressió a les escoles espanyoles de les altres llengües i de les formes dialectals pageroles va ser tan dura com la francesa, el que passa és que a Espanya gairebé no hi va haver, durant anys i panys, escoles suficients i l'analfabetisme va ser immens fins fa, com qui diu, quatre dies. Per tant, van ser dolents fins a tot per a fer dolenteries, com si diguéssim. Poc eficaços.

Itàlia i Alemanya van patir uns processos d'unificació que van portar a construir un estàndard artificial que a la llarga, com sol passar, esdevindria llengua oficial. Hi ha formes dialectals en aquests països -estats, més aviat- que són més diferent entre elles que no pas el català i el castellà. Als països de l'est hi ha indrets on s'entenen parlant però no escrivint doncs la política ha fet que s'optés per un alfabet diferent a cada indret, per marcar fronteres, és clar. Cada estat polític del món té una història lingüística molt poc coneguda, però molt complicada, hauríem de tenir més interès en conèixer-la ja que aquesta història ens ha estat molt amagada i tergiversada.

La història de les llengües i els dialectes i els idiomes és espinosa. Jo mateixa, de família catalana, considero que la meva forma dialectal de barri modest barceloní, tan criticada i que avui valoro com a pròpia i malauradament perduda, presentava moltes diferències amb el català normatiu d'avui. No diré que no m'imposessin el castellà a escola, a escola s'imposa tot i més, però també era la meva llengua del carrer, a causa de la molta gent immigrada amb la qual conviviem habitualment. De fet l'escola obligatòria es mou sempre en una certa ambigüitat, és necessària però, agradi o no, adoctrina.

Quan diem que algú en un altre país parlaria la llengua d'allà parlem d'estats, no de països, ni de nacions, ni de manifestacions culturals lliures i caiem en el parany que critiquem quan ens referim al tema del català. Crec que al capdavall la llengua hauria de servir tan sols per entendre'ns i que la gent s'hauria de poder expressar amb llibertat sense traves mentre s'entengués, però sembla que això és, ai, encara molt difícil.

Un altra afirmació habitual és que per defecte has de ser una mena de persona monolingüe i que no pots pensar en més d'una llengua ni tampoc escriure-hi. Això també és molt personal i divers, va a persones. Jo he optat pel català per raons personals i afectives, llengua que vaig aprendre com vaig poder i que crec que no escric malament del tot però puc escriure i parlar, penso que també força bé, en castellà, fins i tot pensar en castellà de forma alternativa.

La gent de l'Europa central ha conviscut amb moltes llengües i hi ha grans escriptors que n'han utilitzat més d'una de forma excel·lent. Respecte al tema de la immersió, és un altre miratge creure en aquest pes immens de l'escola, els qui vam fer immersió absoluta i destralera en castellà i hem volgut hem après el català amb gust i ganes. Hi ha moltes excuses de mal pagador al darrere del fet de no haver après alguna cosa a l'escola però tampoc fer molt català a l'escola no assegura res.

Una llengua es defensa amb prestigi. En el nostre cas amb prestigi cultural, mai no guanyarem adeptes per quantitat sinó per qualitat i és en aquest camp, en el qual s'ha perdut molta pistonada, on ha s'ha de lluitar de forma, això sí, pacífica, constant i poc cridanera. He vist molts predicadors passar-se a l'indret fosc quan els han pagat millor i és curiós com a cantants i escriptors se'ls demana una fidelitat monolingüe que no s'exigeix a d'altres, com ara humoristes, presentadors de televisió, actors o actrius, cantants d'òpera.

Pel que fa a l'escola i a les hores de català o castellà jo crec que el tema no és el nombre d'hores sinó com s'ha d'acabar l'escola obligatòria, amb quin nivell d'excel·lència en tantes llengües com calgui. Caldria deixar llibertat a les escoles, tan diverses, per tal que s'organitzessin elles mateixes, segons el context social on es troben. Ara bé, també caldria fer proves serioses de tant en tant, externalitzades, per comprovar com va la cosa i no només en llengua. Aleshores tothom es veuria obligat a espavilar-se. Les escoles esportives, pel que veig i escolto, que deuen ser molt bones, sembla que en això de les llengües i l'expressió no és que excel·leixin, precisament. Però, bé, qui li demana a un futbolista que encerta molts gols que reciti a Verdaguer o a Machado de forma acurada? Ningú, de fet.

Encara més, petits estats amb llengua pròpia es troben avui amb el fet que molts joves cantants o escriptors es promocionen a través de l'anglès, que ha esdevingut, ja, una segona llengua, per temes de mercat. Escriptors del tercer món s'han donat a conèixer escrivint de forma molt correcta i remarcable en francès o anglès, altrament no n'hauríem tingut notícies. El tema és complicat i molt poc senzill, de fet. El que m'empipa és que no se'n pugui parlar de forma oberta i allunyada de traïcions, patriotismes, botiflerismes i d'altres termes que s'utilitzen alegrament a tort i a dret, a dret i a esquerra, fent dogmes de tot i caient en els mateixos tòpics que cauen els altres.

A Espanya, evidentment, la qüestió lingüística és encara molt més complicada i el tema de les formes dialectals, molt complex. Malauradament encara hi ha catalans normatius i normativitzadors que menystenen les formes no oficials i que creuen que un cordovès o un bateà parlen malament, o sigui, en patués nostrat o hispànic.

Harmonitzar el respecte a la diversitat amb la necessitat d'entendre'ns en un món cada vegada més petit i interelacionat és tot un repte, imagino que aquestes noves generacions de magribins, de xinesos, d'hispanoamericans, de pakistanesos i hindús, que creixeran i potser moriran a la nostra petita pàtria -o el que sigui- encara es trobaran amb més problemes a l'hora de debatre aquestes qüestions, quan creixin. En tot cas, espero que el domini que tindran de tants idiomes diferents els faci més oberts i comprensius. Per esperar no es perd res. Tot i que de vegades els conversos són els dogmàtics més temibles.

CAP D'ANY musical

2012-01-01T09:13:00.005+01:00

Ahir em vaig ensopegar al canal 33 amb un magnífic documental sobre Joan Baez. Era del 2008, tenia ja, doncs, alguns anys, però em va alegrar el vespre.

Joan Baez es avui una dama esplèndida i intel·ligent, aquest gener farà setanta-un anys molt ben portats, amb una fresca naturalitat allunyada d'estètiques absurdes i emmascaradores de rostres admirats.

No té aquella veu de cristall fi de la seva joventut, la té diferent, madura, però igualment admirable, cuidada, impressionant i que sembla sorgir com si res de la seva persona. Ha estat a totes les lluites de forma coratjosa i no tan sols mediàtica com ara en aquell Sarajevo que aviat hem oblidat, en un moment en el qual també la majoria intentaven oblidar-lo.

Aquí de vegades oblidem també que aquests cantants continuen en actiu. De vegades, a l'estiu, en porten algun als festivals habituals i cars dels grans espais empordanesos, la propaganda, tal i com la fan, sembla la d'una lamentable col·lecció de mòmies. Joan Baez va passar també per Cap Roig fa quatre o cinc anys, sense fer soroll televisiu, com tants altres.

Ahir, que era una nit per oferir per televisió un habitual programa xaró però que, al menys, ens mostrés una mica els cantants vells i joves del país, TV3 es va despenjar amb un refregit de lamentables gags sense gràcia. Ah, aquells temps de la primera Cubana, aquell TV3 no fa res, pel qual va desfilar, amb gràcia i grapa, el bo i millor de la música lleugera i no tant de l'època!!! La imaginació al poder, sobretot al poder televisiu ni que sigui retallat, ja que amb una sabata i una espardenya havíem fet coses enyorades.

Inevitablement, vaig sapejar, la TV1 anava fent sortir cantants moderns i flamencs, vells i joves, com ha de ser, amb una presentadora que cada vegada que sortia es canviava de vestit. Per Mallorca tenien a punt tot un seguit de velles glòries: Karina, els Sírex, els Diablos. En el fons, això fa Cap d'Any. Els músics nostrats, bilingües o no, ho tenen pelut pels i no tan sols per les descàrregues sinó també per aquesta absència de promoció mediàtica.

Al segon canal feien Siete novias para siete hermanos, una pel·lícula que avui potser rebria penjaments per part del sector, cada dia més pesadet, dels benpensants dogmàtics i políticament correctes però que sempre es mira amb devoció i simpatia, amb admiració pels seus balls i les seves musiques, entendriment pels seus decorats pintats i acolorits de forma cridanera i que et fa acabar de veure-la desitjant ser joveneta i que vingui un dels germans Pontipee a segrestar-te.

Per cert, és curiós que una de les cançons que Baez va cantar en castellà i que es va fer molt popular va ser aquell presoner número nou, un cas de violència domèstica o masclista, amb l'agreujant que l'home assegura, a la lletra, que si torna a néixer torna a estossinar la dona infidel i l'amic traïdor.

Fins i tot en un programa musical, fa uns mesos, vaig sentir que el locutor deia que no la posaria habitualment ja que enguany aquesta lletra li feia una mica d'angúnia. De fet hauríem de bandejar de la memòria musical un bon feix de cançons amb aquest tema, que n'hi ha unes quantes, però totes les coses s'han de situar en el seu context, altrament val més que ens tirem pel balcó directament.

Hem superat el Cap d'Any i avui comença, com es diu de forma recurrent i ja vulgaritzada, el primer dia de la resta de la nostra vida. La tele avui, com també s'ha fet tradició, tocarà valsos i tot això, un model que han copiat a molts indrets, avui els concerts de valsos són ja quelcom nadalenc i capdanyenc.

Enguany farà vint anys de les Olimpíades i d'aquell any d'eufòria, una eufòria, com gairebé totes, tan gratuïta i fràgil com el pessimisme recurrent. A gaudir, doncs, del present, que és l'única realitat a l'abast i comprovable!

No m'agraden els REVEILLONS!!!

2011-12-31T21:31:00.001+01:00

Aquest invent de la festa de la nit de Cap d'Any és dels més xarons i poca-soltes que s'han fet mai, pel meu gust, i pel que fa a les festes dites tradicionals.

Els sopars han de ser estranys i exagerats, cars, hem d'anar disfressats i disfressades, les dames escotades amb això de la paraula d'honor, pintades com una porta i farcides de lluentons, cosa que comporta una despesa absolutament desproporcionada en calefacció.

A mitjanit ve l'hora pitjor, amb això del raïm que cal endrapar mentre toquen les campanades. Si encara vols arrodonir el tema cal que siguis en algun lloc on es pugui veure la tele, la nostra o la dels altres, els programes de Cap d'Any son el súmmum del mal gust, amb poques excepcions.

Quan t'has empassat el raïm daurat pagat a preu d'or, com gairebé tot en aquesta nit, cal començar a petonejar-se amb els companys i companyes, brindant amb xampany, després d'haver obert la bosseta d'això que en diuen cotillon, que rima amb reveillon.

A la bossa hi pots trobar globus de coloraines, paperets i serpentines, barrets absurds de cartró, i d'altres fotileses amb les quals cal guarnir-se abans d'anar a immergir-se en el petoneig general. Tot això acaba a terra, trepitjat i polsós, dura poc, la veritat.

A continuació ve el ball, que per fer agermanament comunitari compta sempre amb peces clàssiques com ara la conga, me lo dijo Adela, los Pajaritos i novetats com allò de nos dieron las dos y las tres. No hi pot faltar avui una rumbeta i un country en el qual demostrar els avenços fets al curset del centre cívic en aquesta matèria o allò del Paquito el Chocolatero, que també toca.

Al cap d'una estona ja hi ha qui en porta més al cap que als peus. Ser velleta i aparellada fa que hagis oblidat l'època en la qual algun pretendent no desitjat i pesadíssim t'encalçava bufant l'espanta-sogres que també va en la bossa del cotilló, mentre segurament el noi que t'agradava se n'havia anat a una altra festa amb la rival odiada.

Un altre invent dels nostres temps és aquesta meravellosa roba interior vermella la qual en lloc d'excitar els sentits crec que fa agafar ganes de sortir corrent en els moments d'intimitat profunda. I ja no entro en el tema de si vols anar a fer un volt pel centre, el panorama pot fer-te perdre tota la fe en l'evolució de l'espècie humana, segons per on passes.

Mentre de les revetlles estiuenques en tinc un bon record, la majoria de nits de Cap d'Any, amb poques excepcions, em porten a la memòria patètiques festes una mica tronades, sessions de teatre suposadament humorístic, fred a l'exterior, ganes d'anar a dormir i escapar de l'indret, cosa sovint difícil, i situacions diverses que amb els anys fins i tot conserven un to poètic retrospectiu, com ara una celebració familiar en la qual després del sopar els homes jugaven al futbolín mentre les dones rentàvem i eixugàvem les copes i gots, en una època pre-rentaplats.

Així doncs aquest any ens hem quedat a casa, el meu espòs i jo, tranquils i oblidant les moltes possibilitats de disbauxa col·lectiva que se'ns oferien.

BONA ENTRADA D'ANY i a veure si tornem a dir CAP D'ANY i NIT DE NADAL i no tot això de fi d'any, nit vella, nit bona i coses pitjors de la modernitat lingüística adaptada a la realitat dialectal popular.

ESTIC SEGURA que el 2012 estarà prou bé, així que espero que avui no em maregin amb el tema de la crisi ni amb les corrupcions i estafades nostres de cada dia per part dels uns, dels altres, dels de dalt i dels de baix, dels de la dreta i dels de l'esquerra.

Autoajuda en contra dels excessos informatius apocalíptics

2011-12-31T08:34:00.004+01:00

En broma en broma l'euro ha arribat a complir deu anys i avui la seva existència, tot i que al món no hi ha res definitiu, sembla irreversible. No era així quan s'acostava la seva arribada i encara ens aclaparen de tant en tant amb explicacions i protestes sobre el que s'ha apujat el cost de la vida en aquest anys, des que la moneda europea circula amb una certa normalitat. Només que, per ser una mica objectius s'haurien de comparar aquests deu anys amb els deu anys d'abans de l'euro, car també amb les pessetes tot s'anava apujant i cada primer d'any els bitllets de, per exemple, els transports públics, feien una desagradable revifalla a l'alça.

La televisió ens va marejant amb el tema de la crisi, una evidència, no ho negaré. Però crec que passa força com amb la meteorologia, un altre tema estrella, sents que fa tant de fred -o tanta calor- que et vas acovardint, no sortiries de casa i quan ho fas t'adones que no n'hi ha per tant i que fins i tot t'has abrigat de forma excessiva. Això quan els professionals de la qüestió no han errat les previsions. Sovint no és tan important i definitiu el que ens passa sinó allò que percebem que ens passa i sovint ens fa patir més allò que pensem que ens pot passar -els psicòlegs en diuen una cosa així com 'angoixa d'anticipació- que allò que ens passa en realitat a l'hora de la veritat.

Hi ha gent, m'imagino que jove o més jove que no pas jo, que assegura sense vergonya que són els temps pitjors que hem viscut. Han viscut poc, em sembla. Asseguro, si voleu davant de notari, que n'he viscut de molt pitjors, amb alts i baixos lligats als avatars de l'economia i això que ja no vaig passar la guerra. És clar que jo sóc una privilegiada jubilada funcionària amb pagueta segura, tot i que porto treballant des que es podia, en aquella època. Un tema, aquest de la seguretat laboral, que avui és qüestiona com a just o injust, desvetllant moltes inquietuds.

Dimarts vaig anar al teatre i després, amb una colla, vam anar a menjar unes tapetes. Al teatre no hi cabia ni una agulla. Els bars d'una nova zona peatonal del meu barri eren plens a vessar, de gent de totes les edats, molta de la qual, jove. Són bars econòmics, cert, però crec que, immersos en una crisi profunda i seriosa, veure tanta penya en un dimarts laborable al vespre, desvetlla certes inquietuds o al menys genera preguntes sobre la realitat. O continuem estirant més el braç que la màniga o la cosa no és tan gruixuda com ens expliquen una i altra vegada. Anar al bar, en els temps de la meva infantesa, era gairebé un pecat a casa meva i a casa de molts veïns i només ho feien els homes de mala ganya, balafiadors i embriacs.

La tele ens aclapara amb un munt de tertúlies i debats, generalment sempre amb els mateixos participants, sobre el tema. L'estudi de la nòmina dels tertulians i habituals als debats seria també molt interessant de conèixer a fons. Els informatius, cada dia més frívols, ens mostren una gran preocupació pel fet que no hi ha prou neu i la gent potser no anirà a esquiar tant com s'esperava. En els meus temps joves ja se sabia que la neu forta venia a partir del gener, no entenc que ara hagi de nevar abans. Anar a esquiar és car. Vol dir equip adient, desplaçaments, hotels. Avui ningú no hi va un dia a l'any amb una sabata i una espardenya, per veure una mica de neu, llogar un equip deficient i provar el pa que s'hi dóna, com fèiem els excursionistes transicionals i modestos. Tanta gent pot fer-ho alegrament en temps tan negres?

En una ocasió es comentaven les fotografies de l'any de la nevada amb gent esquiant... pel carrer Balmes. Els modestos, que érem majoria aleshores, ni teníem esquís ni tan sols màquina de retratar i per això, potser, en la història del passat ha quedat més aviat fixada una imatge burgesa i ben peixada de la societat que no pas la misèria i la humiltat dels poc afavorits. Una gran part dels informatius nostrats, tot i remarcant certa baixada en el consum -de marisc- per a les festes ens ha atabalat com cada any amb els menús nadalencs, el que es gasta la gent en loteria, això de la neu, els viatgets que ja no es fan tan lluny però es continuen fent més a prop, tot i que sempre surt algú que se'n va cap a Nova York el dia en què hi ha vagues voladores i coses així.

Al món sembla que no hi ha res més que nosaltres. Bé, de tant en tant surt Corea del Nord, ningú no fa manifestacions en contra d'aquest règim del qual sabem tan poca cosa, només es fa brometa sobre els planys multitudinaris, cosa que em fa venir al cap el títol d'un llibre de l'enyorat Gabriel Cardona sobre acudits franquistes: Cuando nos reíamos de miedo. Alguns morts per Síria, problemes al nord d'Àfrica. Les grans manifestacions mentalitzades només s'aconsegueixen quan pel mig hi ha els americans rics, evidentment. La resta són guerres oblidades o gairebé, lamentables, inevitables, persistents. Com les grans fams i tantes misèries que esquitxen el món i que no ens toquen, de moment i que duri.

Els europeus avançats van firmar aquell vergonyós pacte de no intervenció i, encara pitjor, van consentir una llarga dictadura a casa nostra per no marejar la perdiu, però eren lliures, desvetllats i feliços i fins i tot admirats per tots nosaltres, tan demòcrates i moderns. Però oblidem els pobres i tan pobres com som. Ai dels vençuts, ai dels oblidats i ai dels pobres de veritat, no dels pobres que se'n van de tasques i a esquiar cada cap de setmana. Les manifestacions i protestes no serveixen per a res més que per esbravar-se si al darrere no hi ha quelcom més estructurat i seriós. Foc d'encenalls.

Com que venen temps de regalets surten, com cada any en aquestes dates i per Sant Jordi, molts llibres adients per a regalar, un bon gruix són d'autoajuda, com un que es diu El arte de no amargarse la vida. Tinc molt poca fe en aquests llibres i no me'n compro mai cap però l'altre dia vaig sentir el seu autor, Rafael Santandreu, per la ràdio i he de dir que em va agradar com parlava, ja que deia coses de sentit comú, coses que, com és sabut i com saben gent estil doctor Corbella venen molt i bé quan s'editen en paper convencional.

Partia aquest senyor del fet que confonem desitjos amb necessitats, que per a ser feliç, o més o menys feliç, fa falta poca cosa, i que preocupar-se per coses com ara la malaltia o la mort que inevitablement arriben, de vegades quan menys ens ho pensem, és inútil i estèril. Al programa trucava gent empipada, que no estava d'acord amb el psicòleg, ja que tenim tendència a entomar allò que no ens agrada de forma personal. Persones que havien perdut algú estimat protestaven, com podia dir aquell senyor que morir estava bé? Ell no devia haver perdut ningú estimat, encara!!! La mort d'algú estimat era una gran desgràcia. Sort que l'autor del llibre, psicòleg hàbil, els donava la volta de forma tranquil·la i asserenada. No és que la mort no sigui una desgràcia, és que 'és així' i no s'hi pot fer res.

Un dels espontanis trucadors va manifestar que encara no es volia morir ja que tenia moltes coses per fer i el psicòleg, amb un sentit de l'humor molt fi va intentar fer-lo reflexionar, admetia que l'atzar podia fer que morís en qualsevol moment inesperat malgrat la seva voluntat de no fer-ho? No pensava que per més que un gruix de gent sentís la seva mort els mil milions llunyans, per exemple, de xinesos, sentirien una gran indiferència quan ell traspassés? Però, res, el trucador daili que daili amb el valor de la seva vida i els seus projectes. Encara no havia entès allò tan vell de que tots som necessaris però mai imprescindibles. Ni tan sols necessaris, diria jo.

Hi ha llibres per a tot, doncs. M'imagino que hi ha gent a qui li van bé, com deuen anar bé els psicòlegs a algú, jo he perdut la fe en moltes coses, també en la psicologia, doncs he escoltat molts disbarats a escola per part del sector. N'he trobat alguns, pocs, de bons, de psicòlegs. No són els més apreciats per la majoria ja que diuen el que han de dir i no dogmatitzen ni pontifiquen i la gent vol seguretats i que els donguin la raó. De tota manera sense receptes de metge l'home neix i creix i mor, que deia la cançó. I si hi ha crisi n'hi ha i de res serveix parlar-ne tant i tant quan la vida demostra que de tot allò que es diu i preveu poques coses s'esdevenen com es profetitzava per part dels experts, entesos, totòlegs i opinadors.

En tot cas, augmentar el nombre de tertúlies i tertulians pagats suposo que anima l'economia com també l'anima el muntar un grup de cursets per a reciclatges laborals que asseguren feina temporal, tan sols, als formadors i als organitzadors dels cursets. Escriure llibres d'autoajuda i vendre'ls també ajuda, crec, als autors de llibres d'autoajuda, la majoria en castellà tot i que edicions 62 ha publicat alguna coseta en català i tot.

Volia parlar del tema monàrquic i undargarínic i del tema lingüístic, a causa d'algunes lectures mediàtiques que he fet aquests dies però com que sempre em diuen que m'allargo qui-sap-lo de moment ho deixarem aquí.

En cercar la imatge del llibre per internet he trobat que també n'hi ha un altre que es diu, precisament, El arte de amargarse la vida. Com que ve Nadal us ofereixo una selecció temàtica, els títols conformarien un bonic poema vital. No tots aquests llibres són iguals i n'hi ha d'interessants, ho admeto, tot i que en general em produeixen una mica de repelús. Quan encara el tema no s'havia frivolitzat com ara, en el temps dels meus estudis de magisteri, em vaig ensopegar als encants amb un volum molt interessant que avui potser hauríem d'incloure en el gènere, Hacia una vejez joven, del doctor Mira i López, un il·lustre exiliat del qual un professor ens havia parlat força. Deia de forma aprofundida i pionera coses que avui s'han repetit fins a la caricatura sobre la vellesa i les seves servituds. Com en totes les coses, informació sobre la crisi inclosa, l'excés i l'excessiva insistència en els temes acaba per desvirtuar-ho tot i fer-ne una lamentable caricatura estrafeta.

Encara més: amb tanta gent que té solucions per als nostres mals individuals, socials, polítics, col·lectius, econòmics, identitaris, familiars... com és que no acabem de sentir-nos a gust amb el món i amb nosaltres mateixos? Doncs pel fet que la realitat ens contradiu: els metges moren, els psicòlegs no són feliços, els mestres tenim fills difícils i mal educats, els cuiners agafen salmonella, els economistes s'arruïnen, els lampistes tenen inundacions domèstiques, roben als polícies, als informàtics se'ls espatlla l'ordinador i etcètera. I l'home feliç no portava camisa.

Morts absurdes i consentides: LA TELEVISIÓ DE L'HOSPITALET

2011-12-29T08:22:00.007+01:00

Una vegada recuperat el títol del blog i passat ja el temp de fer broma innocent retornen els temes seriosos i gens innocents, com ara el lamentable tancament de la televisió de L'Hospitalet, fet per part d'un govern suposadament progressista que ha beneït i donat suport als fets. Si la cosa hagués passat a Badalona -on també s'ha amenaçat amb la possibilitat- segurament s'hauria aixecat una polseguera molt més espessa, com sol passar, ja que tenim una greu tendència a jutjar les coses de forma molt esbiaixada segons qui les fa o desfà i no segons la seva realitat objectiva.

Al comiat televisiu que penjo una de les treballadores explica que quan va arribar a la ciutat no la coneixia però que se'n va enamorar. L'Hospitalet sorprèn a molts forasters que creuen que és encara una mena de suburbí barceloní disbauxat i lamentable. És la segona ciutat de Catalunya en nombre d'habitants i ha esmerçat molts esforços en millorar en moltíssims aspectes perquè va passar de ser un poblet rural a ser el que és avui, gairebé en quatre dies i això és difícil de pair. A més, Esplugues i Barcelona van anar manllevant-li territori.

En els darrers anys la ciutat ha fet molts salts endavant, durant l'època en la qual va ser alcalde el senyor Corbacho tot va millorar de forma exponencial i això s'ha de reconèixer, cosa que encara resultava més evident pel fet que anteriorment hi havia hagut algun alcalde absolutament lamentable. Tot i que pel camí de construcció del gran Hospitalet també es van perdre iniciatives singulars, excel·lents, com ara l'enyorat departament de Dinàmica Educativa.

En els darrers anys, tot i que manen suposadament els mateixos l'estil ha canviat i no sempre per a millorar, ho vaig poder comprovar en un acte que ja ha esdevingut tradicional, la publicació d'un llibret que recull les publicacions anuals d'autors de la ciutat o que s'hi relacionen i que en l'última celebració em va semblar una mena de tràmit inevitable i apressat, de molt poca volada, en comparació amb d'altres anteriors. De tota manera, ara no hi treballo i em temo que he perdut la perspectiva. A més, els afers polítics se m'escapen com aigua en un cistell, només puc parlar del que veig i encara gràcies.

Jo també em vaig enamorar de L'Hospitalet, com la presentadora, i encara em dura l'enamorament, tot i que ja m'he jubilat i no hi vaig cada dia, com he fet durant més de trenta-cinc anys, els deu darrers precisament a una escola situada gairebé davant d'aquest edifici de la televisió. Admiro el que diu aquesta treballadora sobre el seu enamorament tot i que també em sobta el fet que amb la gran quantitat de jovent que hi ha a la ciutat la televisió local es nodrís sovint de forasters, com que ignoro els temes administratius i laborals del mitjà això és ara el menys important. El fet és que poc personal del que va iniciar aquella experiència televisiva el 2000 havia continuat a la televisió, els canvis i la recerca de rostres joves, i de joves a qui es pot pagar poquet i fer contractes temporals sota mínims, sembla ser una constant en la feina dels nostres temps.

Recordo la primera ràdio de L'Hospitalet on, en temps de l'EGB, participàvem amb programes realitzats per les escoles, aleshores encara en castellà. Era una cambra petitona en un bloc de pisos altíssim, modest. La televisió local va sumar esforços a una ràdio que evolucionava molt positivament. Des de molts llocs de Barcelona es pot veure la televisió de L'Hospitalet, cosa que agraeixo a la tècnica, una televisió que, com la de Badalona, admirable, ha evolucionat de forma progressiva tot i que pel camí, com sol passar, s'hagin perdut alguns llençols amb la frescor dels coratjosos inicis i en aquesta recerca del gran Hospitalet fatxenda. Una mica com a Barcelona, què hi farem. Tot s'encomana menys l'hermosura, ja ho diuen

La televisió de L'Hospitalet donava veu a les associacions, a les escoles, als infants de la població, als mestres i als artistes i escriptors locals. És l'única en la qual he pogut presentar els meus llibres, tan sols dient que treballava a la ciutat. En una ocasió fins i tot va venir un xicot molt amable i professional a casa per tal de fer un breu reportatge sobre les meves publicacions. L'inici del capvespre va merèixer també una molt bona entrevista d'una noia molt intel·ligent, el nom de la qual em sap greu no recordar, que s'havia llegit la novel·la amb un gran interès i en profunditat, cosa poc habitual. Amb el meu darrer llibre, La cendra dels anys, ja no va passar el mateix i tan sols em van entrevistar a la ràdio, situada ja al mateix edifici que la televisió. No hi vaig trobar vells coneguts, per cert. Els rostres anaven canviant i també els programes. No som en una època propicia a estructurar fidelitats, a consolidar tradicions. Tot ha de canviar molt de pressa. Ara ja puc dir adéu als efímers assoliments mediàtics relacionats amb la meva obra literària.

No conec el mitjà a fons, però sempre hi veies, tant a la ràdio com a la televisió, jovent decidit i amb ganes de treballar, noves cares, nous projectes, molts estudiants hi feien pràctiques i després en guardaven al cor un record inoblidable. També vaig participar en alguna taula rodona sobre temes escolars. Semblava que tot anava a més i que el camí acabaria en una consolidació definitiva d'aquesta televisió a la qual no voldria titllar de local, era ja un canal més a l'abast, millorable, però professionalitzat i seriós. No es pot posar totes les televisions locals al mateix sac i he vist per aquests móns nostrats canals realment locals una mica atrotinats, tancables, que et fan pensar en quants esforços es malmeten en l'afany d'aconseguir que tothom ho tingui tot.

Si mireu el petit vídeo que he penjat podreu escoltar l'evidència, cap polític de la ciutat no mirava aquest canal local que no han dubtat en suprimir a l'hora de les retallades. Ho ha fet un govern d'això que en diem d'esquerres, per cert. Si ho arriba a fer un govern dels altres estic segura que s'hauria aixecat molta més polseguera. Els polítics dels altres tampoc no miraven el canal local i em temo que l'oposició al tancament deu haver estat molt tèbia, inexistent a la pràctica.

No estic en contra de segons quines retallades. Encara més, he contemplat una mica astorada com en els darrers anys s'estirava més el braç que la màniga, també a les escoles, i com es malmetien subvencions absurdes en projectes inútils i en despeses absolutament prescindibles. Fins i tot es podia haver optat per retornar a un mitjà més modest -tot i que ja ho era comparat amb nostrats monstres mediàtics com això en què s'ha convertit TV3-, cercant ni que fos joves voluntaris amb ganes de fer pràctiques -tot i que crec que ja n'hi havia uns quants, per allà-. Em pregunto si darrere d'aquest afany estossinador no existeix un cert temor dels mitjans grossos, també en procés de retallada, a una competència en alça.

Miro molt BTV i em sap molt de greu no poder-la mirar quan sóc lluny de Barcelona. Els bons canals locals haurien de tenir una difusió molt més gran i sembla que hi ha qui creu que BTV també és local. Gent que mai no la mira m'ha comentat en alguna ocasió que s'hauria de tancar. En general, com deia Machado sobre Espanya, menystenim allò que ignorem. A casa nostra tot és TV3, oracle indiscutible i intocable. Suposar que allò que s'esdevé al Poble-sec, Tortosa, Badalona o L'Hospitalet tan sols interessa als seus habitants fa que acabem per conèixer millor Nova York que la població o el barri que tenim a quatre parades de metro o de tren. Una mica més de turisme local resultaria molt saludable.

Què en faran, a L'Hospitalet, d'aquest emblemàtic edifici, amb el conegut logo? Un logo que, per cert, es va copiar l'ajuntament fa anys del d'una revista educativa, avui també desapareguda, com tantes bones iniciatives, sense donar ni les gràcies. Quant més anem 'menos' valem, deien, a casa, quan en lloc de millorar empitjoràvem en alguna cosa. Si hi ha quelcom que em tregui de polleguera -fet que, per altra banda, no serveix de res a la pràctica- és que es malmetin coses que funcionen bé. Com va passar, per exemple, amb l'EGB, tan criticada i que avui resulta que fornia millors resultats que tantes experiències post-reformistes. Només cal comparar llibres de text per rendir-se a l'evidència.

Ho sento molt, això de la televisió de L'Hospitalet, no sabeu quant. Quan treballava a la ciutat i vaig començar a sentir per aquest singular racó de món un amor que ha esdevingut fidel, amb altres mestres vam fer alguns treballs sobre història local. Avui molta gent jove que hi ha nascut i que se sent ja hospitalenca valora aquesta història local de forma apassionada i es poden trobar molts materials magnífics, sobre les diferents etapes de la ciutat. Els seus barris tenen cadascun d'ells vida pròpia, personalitat específica i de vegades tampoc no es coneixen prou els uns amb els altres, al menys no tant com caldria. Tot ha canviat molt i canviarà. Hi ha coses que cal renovar, evidentment. Però la pena de mort, ai, és irreversible i hauria d'estar definitivament bandejada del nostre horitzó proper, ni que sigui la pena de mort aplicada a una televisió suposadament local.

Furoners al servei del bilingüisme visceral?

2011-12-28T08:34:00.007+01:00

(Imatges diverses del mite patufetista recollides en el llibre mencionat)

Avui quan he mirat el blog m'he adonat que m'havien canviat el títol, el qual, com podeu copsar ha quedat traduït al castellà.

Jo, que no sóc precisament cap radical catalanista lluitadora, m'he quedat de pedra. Sembla que una associació secreta d'idees radicals, espanyolistes integradores, s'està dedicant a fer aquesta mena d'actes reivindicatius pel fet que a l'email he rebut el següent missatge:

En el marco de una acción en favor de la unidad lingüística estamos realizando actos destinados a traducir al castellano los títulos de blogs en catalán de una cierta solera y continuidad. De momento sólo hemos ido a por los títulos, seguro que nuestra traducción reivindicativa le hará meditar, al ver incrementadas sus visitas de forma exponencial al utilizar una lengua mayoritaria, sobre la necesidad de una reconversión muy conveniente a sus intereses. Es éste un acto pacífico y puntual, reversible, un toque de atención, le rogamos que medite a fondo sobre su sentido. También le aconsejamos cambiar el término 'buey' por 'toro' por razones que usted ya entenderá.

Asociación/a de huroneros/as informáticos/cas:

COPEROS COOPERATIVISTAS COHESIONADOS

De moment el blogger no em respon i no ho he pogut canviar, tot i que he enviat una carta als responsables del servei. La cosa és greu ja que no crec que la majoria d'aquests terroristes culturals del mitjà, de fet una minoria molt poc significativa, coneguin el profund significat de l'expressió La panxa del bou, lligada a la cultura ancestral i a la nostra rondallística pregona.

Copio aquest text en castellà, d'un estudi molt interessant sobre el mite d'en Patufet i el bou, escrit, precisament, per una persona de parla castellana, un bon amic a qui admiro molt, el professor emèrit de la Universitat de Salamanca Juan de Dios Tenorio López de la Vega i Argensola-Rododendro, un home dialogant, intel·ligent, respectat, Gran Cavaller del Cava Nostrat, Embaixador del Bull Negre d'Osona, Creu de Sant Jordi i Medalla de Jaume I, un dels pocs grans defensors castellans del retorn de tots els papers que mantenen per aquella seva ciutat de forma si més no dubtosa, per tal de mostrar de forma fefaent la meva bona voluntat i les meves ànsies conciliadores, esperant que aquest absurd gest no es repeteixi:

Uno de los mitos catalanes con profundas raíces en el alma universal de la literatura es el de Patufet, ese ser que como Jesucristo no nace de su madre biològica, sinó que es producto de la naturaleza, aunque de una naturaleza culturalizada, lo encuentran en un ejemplar de Bassica Olearacea de la variedad viridis, o sea, en un repollo o col. Su madre, preocupada Yerma lorquiana, de cuya relación matrimonial con su esposo la leyenda no nos dice nada, pero que suponemos convencional y satisfactoria aunque sin fruto, lo acepta, al igual que el padre, con gran alegría a pesar de su pequeñez, una pequeñez que nos remite a Pulgarcito y a tantos héroes de pocas dimensiones, incluso algunos de femeninos, ya que existe también una Pulgarcita en los temas legendarios europeos. El complejo del hombre bajito, con el cual se han relacionado muchos grandes hombres de la historia, incluso conocidos dictadores, entraría también en toda esa mitología de la pequeñez engrandecida.

Patufet, como Pinocho, resulta ser un personaje bastante despreocupado aunque se defiende en la vida a pesar de su corta estatura y ayuda a su familia. En la versión más popular incluso va a comprar sal a una tienda -un producto también mítico- hasta que al llevar un día la comida a su padre, a la huerta, una lluvia inesperada hace que se refugie en otro repollo, su claustro materno, cosa que propicia que un buey hambriento se lo trague. También Pinocho va a parar al vientre de la ballena, como el mismo profeta Jonás, en otro contexto, en este caso serio, incluso sagrado.

Los desesperados padres buscan a su hijo llamándolo a voz en grito, cosa que nos remite también a aquella famosa copla del 'niño perdido', andaluza, habitual en las secciones de discos solicitados de nuestra infancia:

Un domingo de piñata

un niñito se perdió

estando jugando en la calle

vestidito de coló.

Su madre desesperada

lo busca como una loca,

corre y grita de repente

y con su nombre en la boca

va preguntando a la gente:

"Por aquí no han visto un niño

con cinco años en fló,

tan blanco como el armiño

y el pelo rubio de sol"?

Es mi hijo, que se ha perdio

el alma la llevo rota

y el corazón sin latío

me va sangrando en la boca.

Finalmente, Patufet oye a sus padres y puede responderles desde la profunda barriga del buey, donde parece encontrarse a gusto, como podemos comprobar en los versos populares que explican esta escena central de la leyenda, convertida ya en una especie de estribillo popular:

-Patufet, on ets?

-A la panxa del bou, que no hi neva ni plou...

(Patufet, ¿dónde estás?/ en la barriga del buey, donde no nieva ni llueve).

El buey es un símbolo mitológico evidente y recurrente, la explicación del cual alargaría este artículo en exceso. Ante el toro, su alter ego, su Míster Hyde, viril y agresivo, el buey representa la paz, la tranquilidad, el trabajo, pero también la sumisión. Seducido por la col acaba por ser el ejecutor inocente del protagonista aunque éste, como tantos otros personajes legendarios, entre los cuales los siete cabritillos, no ha sido masticado ni digerido. Los padres de Patufet no harán daño al buey como la madre de los cabritillos, que no duda en abrir con unas tijeras su barriga, llenarla de piedras y coserla, sinó que en un estilo conciliador, muy propio del catalanismo pacifista y pactista, se contentarán con proporcionarle al animal mucha comida hasta producirle gases gástricos que culminaran en un inmenso y ruidoso pedo feliz que provoca la liberación del muchacho.

Este tema y el final del cuento nos remiten a una supuesta afición a la escatología por parte de cierto catalanismo popular, 'xaró', como se define la tendencia a la vulgaridad en la lengua de Llull i Espriu. Sin embargo el desprecio por el tema escatológico por parte de las élites obedece a los mismos prejuicios que ha experimentado el tema sexual a lo largo de la historia, a la no aceptación de determinadas necesidades humanas ligadas de forma profunda a la vida, a sus placeres y sus servitudes. Los mismos excrementos animales y humanos han sido, de forma tradicional y feliz, abono de la tierra, nueva vida, aunque nuestra miope sociedad moderna quiera olvidar la realidad. Reciclaje positivo despreciado.

Hoy, en nuestras sociedades, se tiende más a realzar aquello que nos separa por encima de aquello que nos une. La política hispánica ha sido muy injusta con todo lo que no obedecía al discurso oficial y de esta manera hemos perdido, quizás para siempre, las posibilidades de establecer una federación de naciones hispánicas hermanadas, unidas en un alma común que es, de hecho, el alma universal. Reivindico el patufetismo como sentimiento a recuperar a nivel peninsular, europeo, mundial, galáctico. Ese triunfo de la pequeñez, de la humildad, con coles, bueyes, pedos, sal y padres cultivando la huerta familiar. El triunfo cotidiano de la sencillez, de la bondad, dónde no hay lugar para muertes, príncipes, reyes, yernos de los reyes, envidias, sastres de políticos, machismo, incesto, madrastras perversas, amantes malévolas, brujas terribles ni batallas sangrientas en las cuales eliminar al enemigo que siempre es 'el otro'.

En el mito patufetístico se vence al buey dándole de comer. En el fondo, el animal no quería comerse al protagonista, lo hizo de forma inconsciente, porque tenía hambre, no es más que un trabajador familiar más, probablemente explotado por necesidad por ese padre campesino, símbolo de una sociedad que mantiene sus tradiciones y sus recursos económicos con constancia poética.

Patufet se encuentra a gusto en la oscura barriga del buey pero deberá salir, crecer, enfrentarse a una realidad difícil, a la vida. Su salida del animal será producto de un nuevo parto, un parto alternativo, distinto, poco convencional, absolutamente terrenal y efectivo, ruidoso, quizá maloliente. Patufet es, parece ser, una evolución de una palabra de algún lenguaje prerromano con vínculos con antiguas lenguas egipcias, posiblemente procede de Petz-ok-feth, 'el que vive por sí mismo'.

Este breve artículo no es más que una primera aproximación al mito de Patufet y a sus interpretaciones. Para profundizar en él les recomiendo mi libro 'El patufetismo filosófico como solución política y cultural a la crisis europea. Aproximación al alma humana universal a partir de un héroe humilde de la tradición literaria popular catalana', Ediciones libertarias pueblosequinas y paralelas, Barcelona, 2011, muy aconsejable para regalar a adultos con curiosidad intelectual, en estas fiestas. Lo he dedicado a mi buena amiga J.C.C. que en su conocido blog de opinión se acerca a la realidad y al análisis del pasado desde la visión local y universal al mismo tiempo que reivindico, des de ese patufetismo profundo y aparentemente banal, pero de una profundidad extraordinaria, que por ese motivo lo tituló desde el principio 'La Panxa del Bou'. Toda una declaración de intenciones.

Juan de Dios Tenorio López de la Vega i Argensola-Rododendro

(catedrático emérito, doctor en filosofia, antropologia e historia de la tradición popular).

Opinadores invisibles i paritats disparitades

2011-12-27T15:57:00.002+01:00

A través d'una entrada al twitter de Marina Geli m'assabento del fet que El Punt/Avui fa balanç del Govern de la Generalitat a través de quaranta-vuit persones, de les quals només cinc són dones. Una resposta a aquesta mateixa entrada, d'una altra persona, un home, puntualitza que moltes dones no han volgut opinar.

M'agradaria saber si és així o no. En tot cas és un fet habitual que en qualsevol camp, fins i tot en aquells en els quals hi ha majoria femenina aclaparadora, per exemple, l'educatiu, a l'hora d'opinar a la ràdio o a la televisió, de publicar llibres, d'assolir càrrecs directius, sempre són, encara, majoria els homes.

Vaig obrir el blog Tèrbol Atzur pel mateix motiu, en preparar una xerrada sobre poesia escrita per dones, en català, em vaig adonar de com n'era de difícil, trobar material publicat. Hi ha les de sempre, a les llibreries, i poca cosa més. Passa el mateix amb els homes, però en una proporció molt menor, només feu la prova del cotó, passeu per la secció de poesia en català de qualsevol llibreria i compteu. Recordo que fa temps la revista Benzina publicava un llarg article parlant de poetes actuals i també hi havia, en el grup triat, molt poques dones.

El tema de l'absència de dones a la política, en llocs remarcables, és encara molt lamentable a tots els partits, però resulta molt més dolorós quan ho fan els teus i ja fa riure tot això dels companys i companyes, diputats i diputades, regidors i regidores i la resta, ja que verbalment ningú no es deixa avui al tinter la diversitat quan parla en públic. Podem criticar molt el PP, evidentment, però per ser tant de dretes sempre ha tingut unes quantes dones de rompe y rasga en llocs importants, tot i que algú em va dir, veient el resultat de les eleccions, que ens farien anar amb burka, perquè hi ha tirada a dir molts disbarats. Potser hi ha més dones de geni a la dreta, no dic que no. També em dirà algú que són més riques i tenen minyona però estic segura que hi ha minyones i dones de fer feines al servei domèstic de totes les opcions polítiques majoritàries.

El que passa és que s'espera dels partits d'esquerra que obrin moltes més portes que no pas els altres però el més calent a l'aigüera, malgrat la paritat i tota la resta de proclames excelses. Si penso en les antigues llistes del psuc em temo que més aviat anem cap endarrera en aquest tema, tot i que no he fet cap estudi seriós i em moc per intuïcions.

Pot ser culpa de les mateixes dones, és clar. Menys ambicioses, gràcies a Déu i al destí i amb menys ganes d'entrar al corral de galls de les lluites partidistes. Quan en surt alguna de capdavantera de vegades no acabes d'entendre massa els mèrits que se li suposen mentre que d'altres, molt més preparades i treballadores, han anat quedant a la rereguarda, avorrides. Admeto que això passa amb els senyors. A les feines i a la política no arriben gairebé mai al capdamunt els més preparats i intel·ligents, sinó els espavilats hàbils i els pacients trepadors escalfa-cadires.

Quan algun brilla amb llum pròpia no li agrada massa tenir gent brillant al volt. Així, molts líders cremen com poden els qui podrien ser líders i acabem per quedar-nos sense lideratges. Estic tipa d'escoltar, fent brometa, crítiques a dones brillants que no tenen res a veure amb la seva feina o a les quals se'ls suposa que han arribat on són passant per llits inconfessables. Si són lletges, encara ho tenen més magre, aleshores això del llit no toca, és clar. Qui vol ballar amb la més lletja? La frase ja és tota una declaració d'intencions o de no intencions ben masclista, per cert.

El recurs a la crítica del físic dels polítics és també un fet habitual i absurd. Però si són guapos o guapes també esdevenen uns xulos. Ningú s'havia preguntat amb cap política on deixava la criatura quan acabava de parir fins que no ha arribat al poder la mà dreta del senyor Rajoy, per cert. Malauradament l'objectivitat resulta sovint impossible o molt difícil d'ensopegar.

Fa anys era habitual escoltar que ningú era tan bon perruquer com un home, ni tan bon modisto, ni tan bon cuiner. En aquestes professions, típicament femenines, la majoria de llocs de categoria els detecten els senyors. S'han sabut vendre millor ? O també hi ha una part de culpa del públic babau que, de forma recurrent i tòpica, ja els admet l'excel·lència a causa del sexe, d'entrada? En això no hi té res a veure l'opció sexual, fins i tot en algunes professions ser home homosexual dona punts afegits, sensibilitat notable, temperament artístic, mentre que ser lesbiana arriba a representar, no podia ser altrament, un problema afegit. Els homosexuals tòpics i típics, que gairebé ni existeixen, són, en l'imaginari popular néts, lliures, sensibles, bonhomiosos i creatius i les lesbianes més aviat no tant.

Hi ha coses que no voldria ser mai, feliçment jo sóc una dona, com deia la senyora Capmany que va ser, com avui la Rahola ase dels cops durant un temps de crítiques poc raonades i relacionades amb aspectes personals molt allunyats de la seva professió. L'escriptora, que era molt polifacètica, en un disc que crec que es deia Dones, flors i violes, cantava, jo no vull ser capità general. Jo tampoc. Ni cuinera, ni torera, ni líder política, ni ministra de l'Expercit, ni opinadora oficial sobre el Govern de la Generalitat, ni paleta enfilada a una bastida, ni tan sols camionera internacional.

Només voldria que les coses no fossin encara avui tan asimètriques o que, al menys, l'asimetria provoqués malestar a tants políticament correctes opinadors com sorgeixen per tot arreu i més. I que no busquessin, ells mateixos, justificacions tan febles com les que s'escolten i llegeixen davant de les evidències. I res de paritat interessada per col·locar pitxells a la fotografia, només cal sentit comú i justícia distributiva. Igualtat d'oportunitats, vaja.

Avui, teatre: EL POEMA DE NADAL, al Victòria del Paral·lel

2011-12-27T07:50:00.002+01:00

Avui vaig al teiatru, a un teatre gairebé del meu barri, l'incombustible Victòria on fan un sol recital del Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra, tot un clàssic ja en aquests dies. Si us animeu segur que encara trobeu entrades.

Aquest tipus de poesia s'ha de dir bé i, com podeu comprovar, els recitadors i recitadores són tots ells uns pesos pesats de la nostra escena, director inclòs tot i que avui la popularitat arribi més aviat a través de les inefables i cada dia més pocasoltes sèries televisives, -al costat de les quals L'hostal de la Glòria o fins i tot La ferida lluminosa esdevenen mostres pures de genialitat teatral-, i on es pot copsar com costa als actors i actrius joves arribar a recitar bé el que sigui, tot i que també remarcaré que amb el temps i l'experiència els veus millorar molt i de pressa. El mateix val per als locutors radiofònics actuals. Em temo que en això passa com amb els mestres, els qui ensenyen a ser-ho no ho són ni en saben, mentre que en el passat s'aprenia al costat dels professionals, fent llargs camins i dobles funcions.

Jo sóc molt sagarriana. M'agraden el ritme, la rima i aquest excés semàntic de Sagarra que es va criticar tant però que avui em sembla que ja hem situat en el seu punt merescut d'excel·lència, tot i que encara és una mica un poeta -i molt més que poeta- menystingut per segons qui i una mica maleït. Ara bé, quan algú recita o llegeix malament aquests versos, cosa que passa sovint, fan pena, ell i els versos. Per això és un goig poder escoltar gent que els diu bé, fent les pauses que toquen i quan toquen i a mi em sembla que ha de ser més difícil llegir-los malament que no pas bé, pel fet que sembla que portin la seva pròpia música incorporada. Però, ai, hi ha qui no té oïda ni en vol tenir.

Quan ve Nadal, la cançó del miracle
fa que tremoli l'esquena dels llops.
Fins els qui cremen i roben i maten,
si de menuts l'han sentida algun cop,
la volen dir i se'ls encalla la llengua,
la volen dir i els escanya la por!

Quan ve Nadal, la cançó del miracle
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò,
de donar coses al Noi de la Mare,
coses que vinguin de dintre del cor,
perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,
té la carn nua ajaguda a la palla
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ben acostats al voltant dels pastors,
i vol sentir a la pell nostres ànimes
com l'alè de la mula i el bou!

(Josep Maria de Sagarra, El poema de Nadal, fragment)

A més d'aquests grans actors, en el muntatge intervenen corals i el pianista Manel Camp. Vegeu la propaganda oficial:

Novament Esteve Polls s’encarrega de dirigir la posada en escena d’una de les obres poètiques de Josep Maria de Sagarra que ha gaudit de més popularitat.

Recitat e interpretat pels actors Jaume Comas, Enric Majó, Sergi Mateu, Jaume Pla, Mercè Pons, Montse Salvador i Mercè Comes, acompanyats de la Coral Cantiga, la Coral de nens Tic Tac i el pianista Manel Camp, El Poema de Nadal esdevé un muntatge tradicional i emotiu.

La primera vegada que vaig llegir un fragment d'aquest llarg Poema va ser d'adolescent, en anar a veure una exposició de treballs manuals de Nadal a la parròquia del Pi. Per decorar havien escrit i penjat les estrofes finals del Poema, que em van impressionar i me'l van fer buscar tot sencer:

Ai, si no fos aquesta nit tan clara!
Seriem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para,
pell d’home que arrossega la corrent!

Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.

I ens dóna un punt d’humilitat de cendra
per estimar un racó dintre l’espai,
i desperta en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.

Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós
i diguem: “Glòria a Déu en les altures”
amb aquell to que ho deien els pastors.

I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
i l’orgull de la nostra soledat,
al menys aquesta nit, fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat!

Sobre pàtries exigents i pàtries idealitzades

2011-12-26T07:59:00.002+01:00

Aquests dies han emès per televisió la pel·lícula Joyeux Noël, una cinta francesa que va passar sense pena ni glòria pels cinemes tot i que té el seu interès. Explica un fet real de la primera guerra mundial, un fet d'aquells que s'han donat en moltes guerres. Amb motiu del Nadal s'estableix una treva entre els exèrcits enemics cosa que fa que els homes es coneguin i que ja no vegin l'enfrontament com abans. En tot plegat hi té un gran paper la música, com a art germanívol. La cosa acaba malament, els grans caps de l'exèrcit, des dels seus despatxos, no veuen bé el fet i envien els responsables als camps de batalla on, es preveu, hi haurà les grans estossinades.

Precisament aquests dies he estat llegint la versió original de Los cuatro jinetes del apocalipsis, ja que a partir també del fet d'haver vist la pel·lícula fa poc per la televisió em van agafar ganes d'acostar-me al llibre original, fàcil de trobar per internet i molt interessant per molts conceptes i detalls que les pel·lícules no poden abastar. El llibre es podria dir que és propagandístic, de fet va ser una mena d'encàrrec o suggeriment del president Poincaré a Blasco Ibáñez, intentant fer que es bandegessin coses com ara la neutralitat o el pacifisme davant de l'atac enemic. Com que la novel·la està escrita en l'època dels fets mostra la mentalitat del moment cosa que les novel·les històriques no ens poden mostrar ja que sempre veuen el passat des del present.

La novel·la té, a més, una primera part en la qual els personatges viuen en una Argentina salvatge, molt interessant, fent fortuna. Mostra l'enfrontament entre dues mentalitats, la francesa, oberta i a la recerca de la llibertat, i l'alemanya, que intenta ja aleshores fer que la raça superior domini la resta i dirigeixi el món. No ironitzaré sobre el present, ep. Hi surt un mosaic de personatges molt interessants, un rus, un espanyol, el desvagat fill de papà que acabarà lluitant per la pàtria d'acollida i també qüestions com el patriotisme, les arrels, la responsabilitat davant de la història. Molta mitologia que el temps ha matisat tot i que aquestes coses tornen a aflorar de tant en tant.

Aquella guerra va ser resultat de les guerres anteriors i de la inestabilitat política europea. Espanya va aconseguir surar en la neutralitat i fer bons negocis mentre va durar, una bonança econòmica que no es va saber aprofitar després. De tota manera, molts voluntaris van anar a ajudar França, el bel·licisme era un valor vigent i el pacifisme s'identificava amb la covardia i el deshonor. La guerra va ser un escorxador absurd de jovent, com que la segona encara va ser pitjor es van anar oblidant les seves misèries, reflectides en pel·lícules immenses com aquest monument que és Paths of glory, prohibida durant anys a França i no cal dir fins quan a Espanya. Hi ha la creença que sempre els de dalt són aquells que manipulen el poble però no sempre és així, Napoleó III es va veure abocat a la guerra franco-prusiana a causa del fervor popular, les masses no sempre són tan innocents.

La lògica de la guerra és absurda però, per desgràcia, de vegades cal defensar-se d'inesperades agressions. De tota manera l'espiral de la violència acostuma a produir més violència i efectes colaterals absurds i tràgics. França, l'estat i els comandaments militars, sembla que van aprofitar l'avinentesa per enviar a primera línia del front joves que provenien de les regions més problemàtiques, i així a molts poblets de la Catalunya Nord, de Còrsega, de Bretanya, ens podem ensopegar amb aquests exagerats monuments plens de noms i cognoms, sovint de germans, cosins i parents, fills de la patrie morts en aquella carnisseria. Sembla que sobre aquest tema es van fer, al nostre país veí, alguns estudis encara poc coneguts, que demostrarien aquesta perversa intenció unificadora. A la pell de brau com que els pobres fills de la pàtria enviats a l'escorxador eren dels dos bàndols enfrontats el tema és molt, molt diferent.

Sóc absolutament antipàtries, oficials o no, acaben per provocar aquesta mena de coses. Després el temps passa i tot sembla gloriós, honorable, heroic. A França un pobre noi jove de cada deu va morir de mala manera en aquella guerra que va acabar, com és sabut, amb la victòria, fet que va contribuir a l'exaltació de les glòries nacionals i fins i tot va contribuir a escampar senyals de pertinença a una unidad de destino en lo universal. La manca de jovent, possible carn de canó en properes guerres, va fer també que s'esmercessin durant anys grans esforços en polítiques natalistes, en les condemnes al control de natalitat i l'avortament. Fins i tot la moral, l'ètica, els costums, es manipulen de moltes maneres quan cal i toca i allò que era dolent sembla bo i a l'inrevés, es fa molt difícil copsar les veritables intencions del control subtil del pensament vigent.

Les exaltacions patriòtiques s'han d'utilitzar amb cura i mida i de vegades es juga alegrament amb foc, cosa que afecta molt la gent jove. De jove et sents coratjós, lluitador, vols causes nobles en les quals cremar-te i més endavant, amb els anys i l'experiència, et vas adonant de com et van deixar socarrimar per idees que no s'ho valien i que ni tan sols aquells que les predicaven consideraven seriosament ni tenien cap intenció de portar a terme en cap moment.

Els sentiments bel·licistes no han mort, només s'han abaltit en algunes societats, però poden ressorgir si toca i convé, no fa tants anys hi havia jovent que feia seu allò de la lluita armada i no gaire lluny de nosaltres fa quatre dies que l'han començat a bandejar. Tot es pot arranjar i reconsiderar, podem canviar de mentalitat, reconèixer errors, només la mort és irreversible i com que la vida ja ens mata de forma inevitable, coses com ara la pena de mort o els atemptats indiscriminats que poden provocar víctimes innocents, tot i que siguin a favor de causes suposadament nobles, resulten aspectes culturals absolutament perversos. Però ja sabem que l'infern és empedrat de bones intencions, és clar. Fins i tot l'infern sartrià i proper.

Parafresajant Pardo Bazán quan parla de la Natura, i situant el concepte de madrastra en el context de l'època, o sigui, identificant aquest terme amb personatges dolentots com ara els de la Blancaneus o la Ventafocs: Pátria, et diuen 'mare', t'haurien de dir 'madrastra'.

JO CANTO I M'ALEGRO QUE JESÚS ÉS NAT...

2011-12-25T01:18:00.003+01:00

Les festes nadalenques són ambivalents i passem per diferents etapes en la seva valoració. De petits, si tenim la sort de comptar amb una família normaleta, fan ilusió. Quan passem a l'adolescència comencem a adonar-nos de les moltes bestieses, trampes i hipocresia que comporten, ens tornem rebels i protestons. Però tenim fills petits i tornem, de forma inevitable, a recuperar les il·lusions infantils i ens tornem a emocionar amb les nadales, els pessebres, les cavalcades de Reis i fins i tot el Festival de la Infància.

Després, amb l'adolescència dels fills i els seus canvis inexplicables tornem als sentiments de rebuig per recuperar les il·lusions, m'imagino, amb l'arribada dels néts. Després ens morim i contribuïm a la pervivència de l'enyorament en els nostres descendents si són, també, normalets i, és clar, si en tenim.

Fa anys, en etapa de rebel·lió antinadalenca, quan estudiava, vam quedar amb una colla la vigília de Nadal, per menjar torrons i fer barrila a casa d'algú. A la nit vam anar a donar un volt pel centre. Aleshores la fira de Santa Llúcia s'obria més tard i durava fins la Nit de Nadal, la imatge de les restes del naufragi eren paperots, branques, brutícia. Per la Rambla hi havia embriacs i prostitutes, una imatge que va reflectir molt bé Pau Riba en la seva cançó sobre aquesta nit tan polièdrica i estranya. Una imatge que de vegades és també immensament berlanguiana, ja que Plácido és, pel meu gust, una pel·lícula nadalenca tan emblemàtica i tradicional com Qué bello es vivir o qualsevol versió de la història de la redempció de Míster Scrooge. A més, recordo que era l'any que es va posar de moda aquella pocasoltada del got amb cordill encerat, que fa soroll de gallina en tibar-lo i tothom anava pel carrer fent cocorococ.

De tota manera, i considerant la realitat evident de la vida, sempre ho he celebrat tot i he desitjat felicitat a tot quisqui, com ha de ser. La vida sense festes ni celebracions seria un avorriment, la Revolució Francesa va intentar canviar els calendaris i no se'n va sortir, la tradició és la tradició tot i que en nom de la tradició s'escampen invents horribles com aquests tions amb cara i barretina, Chuquis inquietants que qualsevol dia agafaran vida pròpia i començaran a repartir bastonades ells mateixos, tips de menjar pells de taronja i mandarina portades pels escolars o pels nens de la casa i estar obligats a fer deposicions de fotileses i llaminadures a garrotades.

Bon Nadal, doncs. Cada any envio un inspirat poema a les persones de les quals tinc email, com que per aquí passen persones diverses, copio el d'enguany:

Un àngel fet d’espurnes de misteri,

amb una túnica d’un blanc indefinit,

tradicional, amb un posat eteri,

i un somriure entre murri i divertit,

ha sorgit des del fons de la pantalla,

en connectar-me al meu ordinador,

de nit, quan adormit el carrer calla

i el silenci ensopeix el meu racó.

-Ja ve Nadal, no et torbis, és desembre

-m’ha dit des de la pàtria virtual-

que cal, malgrat la crisi, fer com sempre,

i anar a Betlem seguint el camí ral,

del google maps. Doncs ja els moderns pastors

cerquen la ruta en els ordinadors.

Júlia Costa. Nadal, 2011

El poder del silenci: cinema mut d'ahir i d'avui

2011-12-24T08:22:00.005+01:00

Fan als cinemes comercials una pel·lícula original i diferent, no tant per l'argument sinó pel fet que és una pel·lícula muda que explica la història d'un actor de cinema mut que no vol acceptar l'arribada del cinema sonor, el canvi, en definitiva: The Artist.

L'època del cinema mut era ja llunyana fins i tot durant la meva infantesa. La meva mare recordava quan al cinema encara en feien alguna de muda, acompanyada, ja, d'altres de sonores. Aquell canvi al principi va representar problemes per a alguns actors, car no es doblaven i les veus en ocasions no acompanyaven prou bé l'aspecte. Aquest tema el recull la pel·lícula Cantando bajo la lluvia, en clau de comèdia.

El cinema mut el vaig conèixer gràcies a algunes pelis de Xarlot, Oliver i Hardy o Harold Lloyd que encara voltaven per les sales de cinema, sobretot pels cinemes parroquials i també gràcies a veïns afortunats els quals, abans de la televisió, disposaven de màquina de cine i ens en passaven algunes mostres en recordades tardes de diumenges del passat. Eren breus, normalment humorístiques i la majoria, americanes.

Aquell món ha restat oblidat durant anys i moltes cintes s'han perdut i malmès. Molts símptomes fan pensar que hi ha un interès creixent per aquelles joies oblidades tot i que una gran part han desaparegut de forma definitiva.

Un d'aquests símptomes és aquest excel·lent The artist, amb uns actors en estat de gràcia, una música excel·lent i amb la qual passes una estona molt agradable tot i que la història podia haver tingut una mica més de consistència. L'actor principal es Jean Dujardin, conegudíssim a França i gairebé un desconegut per a nosaltres, com passa amb tants actors francesos, alemanys i de la resta de països del món, més enllà de les amèriques i encara de segons quines. Aquest és un altre problema del present, la mala distribució de tant cinema remarcable quan en d'altres èpoques tot circulava de forma més normalitzada.

Un altre d'aquests símptomes és que arriba al cinema comercial una pel·lícula noruega muda, refeta i arranjada amb gran cura, basada en la novel·la de Knut Hamsum Benedicció de la terra, tota una joia del setè art, desconeguda i que mostra la rauxa d'aquells antics directors que descobrien un mitjà molt nou, sobre el qual planaven encara moltes reticències.

Fins i tot al meu barri, en un bar molt interessant que ha hagut de renunciar a oferir música en viu per les moltes i absurdes traves burocràtiques que piconen els agosarats, han anunciat que passaran de tant en tant velles pel·lícules mudes, com El noi, amb en Xarlot, tot un clàssic. No és l'únic espai en el qual, en els darrers temps, s'han recuperat aquest tipus de produccions cinèfiles ancestrals.

La inauguració de la flamant nova filmoteca s'esta endarrerint però suposo que un dia o un altre ens donaran la notícia de la inauguració i espero també que dediquin alguna part de la programació a aquest llenguatge universal sense paraules.

Els actors i les actrius de cinema mut van ser famosíssims, eren absolutament teatrals. El teatre d'aleshores també era molt teatral, gesticulador i exagerat, avui ens semblaria histriònic però a la gent d'aleshores li encantava, les modes van i venen i els gustos canvien i tornen a canviar. Tot és relatiu i temporal.

Molt cinema mut hispànic es va fer a Barcelona on també se'n va fer de sonor durant molt de temps, amb estudis com els Orphea o fins i tot, ja més endavant, els Balcázar d'Esplugues City, sobre els quals, ahir, precisament, vaig veure un interessant reportatge a BTV. L'incendi dels Orphea és encara un misteri poc aclarit.

Unes de les grans figures del cinema mut nostrat van ser el director Ramón de Baños i el seu germà Ricard, per no parlar de pioners com ara Fructuós Gelabert, oblidat durant molt de temps, tot i que Miquel Porter i d'altres el van reivindicar i recordo que quan estudiava per mestra vam veure un documental sobre la seva figura que acabava amb la frase de Montesquieu: Una injustícia feta a un home és una amenaça per a tots nosaltres.

La gran figura espanyola del cinema mut va ser Segundo de Chomón, qui també va treballar a Barcelona, un visionari, eclipsat en la història per Mélies doncs ja se sap que els francesos són molt més hàbils i eficients a l'hora de valorar les seves coses, potser pel fet que han llegit més a Montesquieu, qui sap.

Durant la República es van fer alguns intents de cinema en català, ja amb el cinema sonor, com ara El Cafè de la Marina, segons l'obra de Sagarra, amb guió i direcció de Domingo Pruna -o Pruña, com escriuen en algun lloc- que no va reeixir. De tota manera m'agradaria tenir ocasió de veure aquell intent, cosa que m'imagino que avui és gairebé impossible.

La pel·lícula muda espanyola més famosa i reivindicada ha estat La aldea maldita, de Florián Rey, un gran director que va estar casat amb Imperio Argentina i que va fer molt cinema sonor després. Dels actors silents encara en recordem menys que no pas de directors, molts procedien del teatre i allà van tornar, d'altres van anar a treballar a la ràdio, un mitjà més segur i, en tot cas, la guerra civil va produir un gran trencament amb el passat.

Quan jo estudiava es va desvetllar un gran interès pel cinema del passat i pel vessant educatiu del mitjà, fins al punt que en aquella Normal de l'època vam poder fer un curs sobre aquest art i la seva didàctica, on ens van parlar força de la història del cine i on vaig sentir parlar per primera vegada de Fructuós Gelabert. Ens van passar molt bones pel·lícules antigues com ara la versió de Fritz Lang dels Nibelungs i, és clar, l'inevitable Cuirassat Potemkin.

Els conferenciants es planyien que molts efectes aconseguits amb el cinema en blanc i negre s'haguessin perdut per sempre de forma definitiva. Però el cas és que les tècniques actuals han permès fer i recuperar moltes coses impensables en aquell temps pel que fa al cinema i que el blanc i negre no ha mort sinó que s'ha anat utilitzant de tant en tant altra vegada, amb excel·lència remarcable. Un dels conferenciants va ser l'avui també injustament oblidat Josep Serra i Estruch, per cert.

Hi havia aleshores un interès important per fer cinema educatiu i educar per veure cinema, recordo fins i tot uns llibres molt interessants editats pels jesuïtes, sobre el tema. Potser insistim massa, els educadors, i fins i tot la resta de la gent, en això del tema educatiu. Com calia al pensament esquerrà vigent, tot i que suposadament clandestí, el cinema americà era foragitat d'aquells verals cultes i em sembla que només ens van passar pelis europees antigues i pelis dedicades als infants fetes a l'Europa de l'est, moltes de les quals, sobretot les de dibuixos, he de dir que resultaven absolutament ensopides. Però era una època en la qual tot el que arribava dels països comunistes era el novamàs.

Només en recordo una que em va agradar molt, Ivana al ataque, txeca, que encara seria vàlida avui, ja que les coses en l'esport no han canviat gaire, en la qual una noia jugava a futbol amb els nois del barri fins que l'equip d'aquests assolia categoria i a ella la foragitaven injustament. En un partit important tenen una baixa i la van a buscar, la disfressen de noi i la fan jugar però tot es descobreix i els desqualifiquen, tota una fàbula moral, vaja.

En canvi, també vaig poder veure en aquell cicle l'antiga versió francesa de La guerra dels botons, un clàssic gavatxo de la literatura infantil, i em va sembla absolutament masclista, amb l'única nena que hi surt sargint els estrips dels amics, netejant i cosint botons on toca. No he vist la versió actual i no sé pas si han arranjat aquella discriminació evident.

Per cert, se m'ha acudit mirar quin cinema feien fa cent anys a Barcelona pels volts de Nadal i veig que les pelis s'anunciaven com a cintes i es remarcava el metratge, 700, 800 metres. Al Kursaal, gran cine de moda, feien La hija de los traperos. Als Condal i Bohèmia, del Paral·lel, cinc cintes variades, entre les quals El Talismán o Corazón de León. Entenc que les anaven canviant diàriament. Al cinema Walkyria, Ronda de Sant Antoni cantonada Riera Alta, una altra sobre Corazón de León acompanyada de quatre més amb títols com ara Luchas Trágicas. Molt de teatre, Ricardo Calvo al Romea amb El vergonzoso en Palacio, la gran Raquel Méller, varietats i fins i tot sessions vermut. Sarsuela i opereta. El cinema encara no era d'autor ni els actors eren mencionats enlloc.