16.9.18

TOTS HO SABEN. I NOSALTRES, TAMBÉ

Resultat d'imatges de todos lo saben

Si Todos lo saben fos l'òpera prima d'un director novell la podríem contemplar i valorar amb més indulgència. Però Asghar Faradi ja té un prestigi i això pesa. Entenc que es deu necessitar coratge per endegar una història hispànica des d'una mirada tan allunyada del nostre context, però, al capdavall, totes les famílies i tots els pobles s'assemblen en molts aspectes. Faradi cau sempre en una mena d'esquema recurrent, un grup tancat, conflictes del passat, un misteri de més o menys gruix... I més enllà de l'esquema habitual té títols genials i d'altres que no ho són tant. A més a més, a les històries que passen al seu país hi incideix la nostra curiositat pels condicionaments de les relacions personals en aquella societat, un valor afegit. En canvi, pel que fa als nostres verals, dels condicionaments propers en sabem més que no pas ell.

Hi ha alguns aspectes del guió que grinyolen i són una mica fulletinescos. Ja està molt vist això de què la paternitat no sigui de qui tocava,  o allò del vell romanç: que los primeros amores son muy malos de olvidar. La pel·lícula s'enceta amb una retrobada familiar multitudinària amb motiu d'un casament lluït, amb nuvi català, per cert (Roger Casamajor). Això fa que puguem escoltar quatre cosetes en la nostra llengua, una anècdota que ni calia. Per cert, un dels meus ídols, l'actor Jordi Bosch, pare del nuvi, desapareix sobtadament, cosa que no li perdono ni a Faradi ni a ningú.

Per sort, un repartiment de categoria fa creïble la història, tot i que penso que a Bardem li caldria fer alguna mica d'entrenament pel que fa a la vocalització, en més d'una ocasió no l'acabes d'entendre. Penélope Cruz cada dia en sap més i millora adequadament i de forma progressiva. Pel que fa a la resta trobem a Elvira Mínguez, Eduard Fernández, Ramon Barea i uns quants més que es fan dir sí senyor, joves inclosos. Darín cada dia fa més goig, la veritat, tot i que no l'acabo de veure del tot còmode en aquest paper, hi ha aspectes una mica forçats en la personalitat d'aquest argentí madur i creient, en hores baixes, que rellisquen una mica. Això li passa una mica, així mateix, a Bárbara Lennie. 

La relació antiga dels personatges que fan Cruz i Bardem no acaba de quedar clara. Però el pitjor és la resolució del segrest, i el descobriment, més o menys, dels culpables. Podia haver estat qualsevol, en cap moment hi ha algú que inquieti més que un altre i si passa allò de sempre, que és qui menys et penses, és perquè els implicats en el segrest són poc visibles i poc rellevants, vaja. Ja he comentat en més d'una ocasió que crec que hi ha un excés de finals oberts o resolts de forma ambigua.

La pel·lícula, però, té moments molt bons. I malgrat els tòpics esmentats, el dolor que genera la desaparició de l'adolescent, emociona. D'alguna manera, l'ofici del director es nota, encara que aquesta probablement es considerarà, amb el pas del temps, una obra menor. La celebració del casament és absolutament genial i a tot ajuda la fotografia d'un dels grans, Alcaine, malgrat que sembla que va tenir alguna diferència amb el director. Inma Cuesta, sempre esplèndida, és la núvia. I la intèrpret d'una de les boniques cançons de la banda sonora, la que ens acompanya mentre anem contemplant els títols de crèdit. M'ha agradat tant que en arribar a casa l'he tornat a escoltar. Altres cançons les canta la gran Nella Rojas i crec que totes son obra de Javier Limón.

Per la xarxa es poden trobar comentaris i ressenyes de tot tipus sobre la pel·lícula i amb valoracions molt diferents, des de l'entusiasme a la condemna. Els qui passeu pels blogs propers podeu llegir el comentari de l'Allau.


VIATGES PELS DESERTS VITALS

Resultat d'imatges de la novia del desierto

La novia del desierto és una pel·lícula argentina, obra de dues directores i guionistes que s'estrenen en el llargmetratge, Cecilia Atán i Valeria Privato. Fa molts anys que trobem dones implicades en la direcció  cinematogràfica però el nombre, com en tants altres feines, s'ha incrementat en els darrers anys. 

La pel·lícula té el seu encant indiscutible, lligat a la senzillesa del plantejament, als paisatges, desolats però entranyables que ens mostra i, sobretot, a la interpretació dels dos actors protagonistes. Paulina Garcia ja ens és força coneguda, aquí fa un paper que té algun punt de contacte amb el de Glòria, tot i que aquesta Teresa sigui una dona molt diferent.  Claudio Rissi és un actor molt implicat en el teatre argentí i que ha estat més conegut a la seva maduresa, després d'una llarga carrera amb alts i baixos.

La història no és del tot original, això de les segones oportunitats tardanes, lligades gairebé sempre al trencament de la solitud gràcies a una trobada sentimental i sexual, és un tema recurrent del qual en coneixem moltes variants, en la literatura i en el cinema. Aquí ens trobem amb un home i una dona modestos, reals i amb aparença real. Res a veure amb aquestes iaies i iaios recautxutats del Book Club. 

La protagonista és una serventa fidel, que amb poc més de cinquanta anys es troba relativament acomiadada de la feina. Una serventa d'aquelles tradicionals, en extinció, devotes dels amos i que han arribat a identificar-se amb ells com si fossin la seva família. Li han buscat, però, una altra feina, tot i que li caldrà desplaçar-se mil quilòmetres enllà, a la ciutat de San Juan. Això dóna a la història una relativa aparença de road movie alternativa i semblaria una història iniciàtica, en algun moment, si no fos que els protagonistes ja són una mica grandets. 

L'accidentat viatge  d'aquesta Teresa sense ambicions farà que coneguem els desolats paisatges desèrtics de la zona i llocs sorprenents i evocadors, com ara el sorprenent santuari de la Difunta Deolinda Correa. Si algú vol creure que aquestes mostres de fervor popular pintoresc, al marge del catolicisme oficial són d'altres indrets, tan sols cal que pensi en el Santet del Poble Nou o en el paratge de l'Ermita del Remei. 

Al lloc del Santuari, convertit avui en una mena de gran centre comercial i turístic una mica atrotinat, s'ensopegarà amb un venedor ambulant, perdrà la bossa de mà i crec que ja no cal explicar res més, tot i que l'argument s'ha difós a bastament i no té gaires complicacions. La pel·lícula compta amb algunes limitacions, la història sembla que no acabi de tirar endavant del tot i el final, ambigu i apressat, ens deixa una mica orsai. De fet, fa temps que m'ensopego amb molts d'aquests finals suposadament oberts, que no acaben d'aclarir les coses del tot. Hi ha gent que els troba magistrals, no és el meu cas. 

La pel·lícula compta amb una molt bona banda sonora de Leo Sujatovich i amb un director de fotografia molt interessant, Sergio Armstrong.  Té la virtut afegida d'una durada breu, no arriba a l'hora i mitja, cosa que avui és d'agrair, ja que hi ha una tendència incomprensible a allargar moltes històries més enllà del que tocaria.

15.9.18

EVOCACIONS INÚTILS SOBRE ESPAIS PERDUTS

Imatge relacionada

Tot i que encara hi vaig a fer un volt, escolto alguna intervenció i fins i tot, ai, em compro alguna coseta, això de la Setmana ja no em fa ni fu ni fa. No puc evitar recordar els temps inoblidables, que les moins de vingt anys ne peuvent pas connaître, de les Drassanes. 

Els llibres, més enllà del tema editorial, s'aplegaven per temes. Els autors, per ordre alfabètic. Hi havia novetats, no tantes com ara, ja que això de la novetat, avui, clama al cel a causa del seu excés incomprensible, però també molts fons d'armari, esgrogueïts, polsosos, imprescindibles. Tresors perduts, qui sap on ni per quin motiu. Allò tenia romanticisme, ves.

Per altra banda, cada dia em fa més angúnia això de les recomanacions. Et pot recomanar un llibre una bona amiga, que sap els teus gustos i que creu que determinat volum et pot interessar. Però aquestes recomanacions generalitzades, que fa no sé quin expert amb vocació educativa, sovint lligat a editorials, llibreries o suplements culturals, em resulten inútils i em provoquen l'efecte contrari al buscat, o sigui, rebuig. A les xarxes, avui, pots trobar informació, sovint fins i tot contradictòria, cosa que cal agrair, sobre llibres de tota mena.
Resultat d'imatges de l'ofici d'historiador fontana
A més a més de tot això continuem patint una  fartanera de novel·la negra, de novel·la històrica -més o menys- i de novel·la relacionada amb  la guerra civil, reconvertida ja en un conte eteri i absurd, de bons i dolents. Així mateix proliferen els llibres que són i no són novel·les, o sigui, aquests en els quals els autors i autores ens expliquen la seva vida, la de la seva mare i la de la seva filla. 

Hi ha autors i autores que tot ho aprofiten, el trencament sentimental, la malaltia de l'àvia, la separació matrimonial, l'accident de moto que els va retenir hospitalitzats... Això està molt bé, sempre s'ha fet, però al damunt de l'experiència personal cal afegir-hi literatura. Quan algú et vol emocionar amb algun esdeveniment lligat al pas de la vida, que tu també has patit, per exemple, la mort del pare, de la mare, cal que hi afegeixi alguna cosa més que el sentiment immediat, la veritat.

En cadascuna de les temàtiques, és clar, pots trobar coses que t'agradin i coses que no. No entro en qualitats, sempre o gairebé sempre subjectives, faig meu allò de Txékhov que tan sols diferenciava entre allò que li agradava i allò que no li feia el pes. Per no condicionar ningú no menciono títols ni autories, ep. 

Quan escric sobre un llibre al blog no ho faig per recomanar-lo, més aviat per donar-lo a conèixer o per manifestar els sentiments que m'ha provocat. Hi ha llibres molt ben escrits que són avorridíssims i llibres de redacció mediocre que tenen una estranya grapa, passa com amb l'atractiu personal. I tot té, així mateix, moments adients. Nosaltres canviem i canvien els gustos i tot això. Ha d'haver-hi un moment per llegir Tolstoi i un altre per llegir Corín Tellador i ningú no n'ha de fer res.

Com que els grups de poder mediàtic sovint es troben en mans de la gent de quaranta o cinquanta anys, els llibres escrits per gent d'aquestes generacions tenen sortida i, generalment, més promoció que els que pugui publicar algú com Olga Xirinacs, per exemple. Avui, però, tenir sortida no vol dir vendre. Fins i tot els de casa que venen molt no tenen res a veure amb el que pot vendre Joël Dicker, amb poquíssimes excepcions, si és que n'hi ha alguna. La gent es baixa els llibres de l'ebiblio o els va a cercar de franc a la biblioteca del barri, no acabo d'entendre que puguem llogar, de gorra, un llibre que va sortir, com qui diu, fa quatre dies. Però ja se sap que tot ha canviat, en això del consum de l'oci i la cultureta.

Quan algú parla de llibres i llegir, en general, està parlant de narrativa, és comprensible. La novel·la distreu, fins i tot en aquests casos en què no és ben bé novel·la, tot i que avui el gènere no té fronteres ni genera debats encesos com en d'altres temps, sobre les seves característiques. En tot cas, mirat de forma positiva, al menys l'entorn de la Catedral està prou bé, sembla que la cosa s'ha estabilitzat després d'estranyes provatures anteriors. És un espai bonic, atapeït de turistes, que aplega una mostra darrera una altra i que acull una certa intimitat humana, no sé com explicar-ho. 
Resultat d'imatges de Meditacions en el desert
El llibre ja no és l'objecte sacralitzat d'altres temps, allò que ningú no volia llençar o que tothom deia que no s'havia de llençar mai. La gran quantitat de llibres que es rebutgen acaben a la brossa, al reciclatge de paper o en aquestes llibreries de segona mà d'avui, com ara l'admirable xarxa del llibre solidari. De roba també en sobra. De menjar, el mateix. Per no parlar de les joguines, dels llapis de colors o del que sigui. Millor que en sobri que no pas que en falti, tot i que l'excés mata la il·lusió. 

Ahir no vaig poder resistir la temptació i em vaig comprar un llibre del mestre Josep Fontana que aplega diferents textos de conferències seves, L'ofici d'historiador, i la recent reedició de les Meditacions en el desert de Gaziel, amb un pròleg de Jordi Amat. Si vols llibres que fa algun temps que es van editar i no s'han reeditat, fet força habitual, pots aconseguir-los gràcies a espais virtuals com iberlibro i d'altres. 

Em compro molt poques novel·les ja que, en llegir-les, moltes vegades, no puc evitar que em vingui al cap el conegut poema de León Felipe, Me sé todos los cuentos. Això també em passa, és clar, en moltes ocasions, al cinema, al teatre. Però en aquests casos l'experiència té el valor afegit del lloc, del silenci, de la litúrgia pròpia i col·lectiva. Llegir és una afició, no hauria de tenir més valor que qualsevol altra afició. Si algú diu que li agrada llegir, com si fos un mèrit, hauria d'entendre que aquesta afirmació no té més pes que dir que t'agrada cosir, escoltar música, dibuixar o fer puntes de coixí. 

14.9.18

MÉS DILEMES MORALS I D'ALTRES INCOMODITATS

Ahir, en una conversa informal amb gent coneguda, em va sobtar una mica la condemna contundent relacionada amb tot això dels màsters dels polítics, en comparació amb d'altres aspectes de la realitat i de l'actualitat que em semblen molt més greus. El tema dels màsters ha fet que els defensors de la fe ens asseguressin que les nostres universitats són d'allò més bones i que, al capdavall, això dels màsters és una poma podrida en un cistell ple d'excel·lència maçanera. Més enllà de les falsificacions i engreix de currículums caldria discutir a fons sobre l'excel·lència, la necessitat i el preu d'això que avui en diuen màsters. 

L'alcaldessa Colau, ahir mateix, per la tele, va explicar un fet anecdòtic amb el qual es va ensopegar, en relació a les facilitats per poder acabar una carrera que té pendent de concloure. I, això m'ho crec, va insistir en què la persona no ho va fer amb mala intenció ni a canvi de diners. Les declaracions de Colau han aixecat una certa polseguera, de fet mostren la manca de rodatge de l'alcaldessa. Hi ha coses que es poden dir sotto voce però no pas per la tele. Les va amollar com qui no vol la cosa, no era ni una denúncia, de fet. O així ho vaig entendre.

Ada Colau fet una afirmació poc concreta, que no es pot demostrar i, fins i tot en el cas que pogués donar més detalls sobre la temptadora, aquesta podria dir que tot plegat és un malentès o fabulacions de la dama de la Casa Gran. I és que els qui es troben en llocs de poder han de saber allò que va explicar, de forma maldestre, el senyor Pujol en hores baixes, que poden caure els ocells, els nius i els ous.

De vegades té un pes el fet de què la persona que t'ofereix avantatges poc clars et vol demostrar que té poder i coneguts. I l'amistat també compta, l'infern està empedrat de bones intencions i  de corrupteles inconscients. Si et fan un favor, deus un favor. El clientelisme gaudeix de bona salut, malgrat que, en aquest tema,  com em deia una persona molt propera: et regalen un pollastre i cagues plomes tot l'any.

Com que molt de jovent acaba la carrera, la que sigui, sense tenir unes grans perspectives d'ocupació laboral, molts pares i mares, àdhuc avis i àvies, esmercen avui els seus estalvis  amb bona intenció, invertint en educació per tal que les nostres criatures puguin fer currículum, vaja. Cal dir que un gran nombre d'aquests màsters, pel que he escoltat i sabut, i fins i tot per alguna coseta que faig fer jo, m'han semblat allò que en temps dels meus pares en deien un papadinero. 

En canvi, el tema de les bombes i les corbetes no semblava inquietar massa. De fet, l'inefable senyor Borrell, que cada dia es reinventa, ja va dir que son unes bombes làser, que tenen molta punteria i van directes als objectius i no fan pupa a qui no toca. Per tant, no són de les que maten criatures. M'he quedat molt tranquil·la, encara més quan tanta gent podrà conservar el lloc de treball gràcies al mecenatge interessat dels àrabs amb calerons. I és que ja sabem que una cosa són els àrabs dels calerons i el petroli i, l'altra, haver de dur els infants a una escola amb un nombre en increment de fills i filles de musulmans humils i treballadors, però una mica inquietants, vaja.

Un tema que crec que no ha fet ni fred ni calor ha estat aquest del doctor Baselga, un català universal, flamant Premi Catalunya i tot això, i la seva relació poc transparent amb determinats laboratoris. Una relació que li ha procurat guanys importants però que ha transcendit i l'ha obligat a dimitir. No sé si aquí, a casa nostra, el tema hauria provocat la seva dimissió. Però allò és Amèrica, pel bo i pel dolent. Això, és clar, no treu mèrit als grans coneixements professionals i científics del doctor però, evidentment, afecta la seva credibilitat. 

El doctor Baselga pertany a les elits, és d'alt nivell,  però si heu conegut visitadors mèdics, per exemple, i us han explicat, en la intimitat, com funcionava la seva feina, a la qual crec que darrerament han posat alguns límits, n'haureu sentit de tots colors. El mateix pel que fa a metges honrats, que no volien entrar en segons quins negocis i els quals, per aquest motius, tenien problemes amb companys i companyes més disposats a fer calaix gràcies als laboratoris corruptors. El pitjor es que tot això se sap a través del boca-orella però poques vegades surt a la llum o es pot demostrar.

A l'escola, fa anys, molts, els corruptors eren, més que res, les editorials. Oferien tants per cents al professorat i a  les direccions, si s'agafaven uns llibres o uns altres. Recordo a un director d'una escola relativament gran, telefonant al xicot de l'editorial, preocupat per si sortia a la llum un d'aquests temes. I al de l'editorial assegurant-li que no en quedava cap rastre enlloc, faltaria més. Una vegada, en una escola concertada de cert prestigi, volien agafar per llegir en un curs una novel·la juvenil meva però no va poder ser perquè l'escola tenia un compromís amb determinada editorial. En l'actualitat les editorials, més que no pas anar a les corrupcions personals, ofereixen coses per a les escoles i així tot sembla més excusable.

Amb el temps una mena de vent d'honestedat va embolcallar la professió i crec que actualment, al menys a l'escola pública, això no passa, de la mateixa manera que van desaparèixer les permanències i, fins i tot, els regalets de Nadal. De vegades he pensat que vam ser molt innocents, considerant el que s'esdevenia en molts altres sectors professionals, de més prestigi i on els guanys eren molt més substanciosos. 

El doctor ha explicat que no era conscient de no haver declarat el que calia. Hi ha un alt grau de desconeixement a l'hora de fer segons què que em resulta preocupant, tot i que sempre m'havien dit que la ignorància no eximeix de la culpa. El doctor, ell i molts altres, publiquen tones d'articles diversos en revistes especialitzades, sembla que tenen temps a dojo malgrat el volum de feina hospitalària i d'investigació. 

En aquest tema, i no parlo d'aquest cas, que no conec més que a través de la premsa convencional, també he sabut de persones joves que escrivien articles científics, històrics, pedagògics i mèdics, o projectes arquitectònics i artístics, els quals firmaven les patums, sembla que això de les publicacions és tan imprescindible com els màsters i cal publicar si es vol conservar el prestigi i el ressò. I ja no entro en el tema dels negres literaris o musicals, ep.

Res de nou sota el sol, vaja. Cal separar aquests pecats humans dels coneixements, en el camp professional, de la gent. Tot i que sovint no tenim prou elements per valorar a fons allò que no forma part del nostre àmbit de coneixement. A nivell casolà, per exemple, a l'hora d'arranjar el cotxe ens estimarem més un bon mecànic, antipàtic i que cobri en negre, però que ens el deixi a punt, que no pas un mecànic bonhomiós, barat i legal, però maldestre. Això es pot aplicar al món de la política i a qualsevol dels móns existents en el món real i no en el món virtual en el qual semblem instal·lats des de fa una temporada.

Som humans i tots podem ser temptats. Encara es més comprensible quan allò que no està del tot bé es fa pels fills. Com ara cercar-los un bon padrí o un enxufe. Però m'agradaria viure en un sistema social i polític que no permetés les corrupteles a cap nivell. Des de colar-se a les llistes del seguro o matricular el nen a l'escola que no et toca, fent trampetes o pagar en negre perquè surt més barat fins a endegar informes favorables a un medicament d'un determinat laboratori a canvi de pagaments, en metàl·lic o en espècies (congressos, promocions) o escriure articles o llibres ben pagats que firmarà un altre.

Ara han sortit aquests màsters fantasmes però recordeu que el senyor Roldán, socialista i estafador, ministre socialista, s'havia inventat tot un currículum que ningú no devia revisar (?). I crec que en trobaríem uns quants més, si busquéssim amb atenció i sense prejudicis. També a Catalunya, vaja, prou que ho sabem, tot i que amb els de casa tenim més indulgència que amb els altres. 

Avui mateix escoltava un programa de ràdio que m'agrada molt, sobre literatura, Jardines en el bolsillo. Parlaven de Galdós i algú el comparava amb Dickens. La persona que evocava la figura de l'escriptor admetia que el món de tots dos escriptors té semblances, a causa de l'època, però moltes diferències, ja que en el de Galdós s'incideix força en un aspecte que no trobem a l'anglès, l'afany per aparentar. Si això de l'afany per aparentar ens sembla molt espanyol cal que recordem obres literàries ben catalanes, La Febre d'Or, Gente Bien... 

L'aparença, avui, no es limita al tema fatxenda relacionat amb cases, cotxes, vestits i la resta, que potser també. Es presumeix a bastament dels grans estudis i les bones feines de la descendència, ja que en moltes ocasions, els fills semblen una mena d'inversió en futur. Abans es presumia de que la filla s'havia casat molt bé, amb un de peles, o que el noi era kefasso. Ara també cal tenir currículums envejables.

La fatxenderia, doncs, es fa extensiva en l'actualitat, al món dels estudis, avui massificats i a l'abast de molta més gent que d'altres temps, afortunadament.  No és tan important saber com tenir títols, des de fa temps. I entrar a fons en el món de com es donen els títols i de la universitat, en general, em temo que no toca o que resultaria massa espinós i complicat. Al capdavall la clientela, aquest jovent que vol tenir feina i promocionar-se, no es vol tancar portes ni denunciar situacions que els poden perjudicar més del que sembla. El pitjor és que les tendències, quan els joves es fan adults, s'acostumen a repetir. 

Recordo com es protestava contra la selectivitat, durant la meva joventut, i com després, quan alguns d'aquells protestons van tenir poder efectiu i plaça fixa a la universitat vam defensar una selectivitat més  restrictiva encara que l'anterior. O com estudis que es realitzaven en una certa llibertat acadèmica, com ara els d'actor o periodista, quan van manar els antics joves irats van acabar esdevenint una mena de carrera convencional.

De vegades he llegit llibres o escoltat xerrades absolutament mediocres i soporíferes, quan ho he comentat amb algú que ha participat de la mateixa experiència, tot i admetent l'avorriment, ha insistit en què l'autor de la cosa era un expert, amb no-se-quantes titulacions. Fent la mateixa feina, en el camp del funcionariat, el títol pesa. I és que si els títols costen calerons cal rendibilitzar-los, vaja. Hi ha camps en els quals tot és molt demostrable, saber anglès, poder arranjar una avaria, cosir un vestit. En d'altres espais del saber es fa molt difícil demostrar allò que se sap. 

Fins i tot en camps com la medicina, un metge es bo si t'ho encerta i et cura, altrament la cosa pot generar dubtes. Tot és relatiu. I, ai, els corporativismes encara belluguen. El mateix que la senyora Colau va dir més del que tocava, no sabeu de casos en els quals, en privat, un metge, en privat, ha admès l'error d'un altre, però aclarint que no li demanessis col·laboració en cap possible denúncia? Humans, tanmateix.

12.9.18

DILEMES MORALS D'AHIR I D'AVUI



 Resultat d'imatges de el crecimiento moral de piaget a kohlberg

Han atorgat la medalla del Parlament a l'Associació de Mestres Rosa Sensat. Durant uns quants anys, per la dècada dels vuitanta, vaig ser relativament activa en aquella Associació, i amb una companya de feina vam fer allà diferents treballs i impartir cursets a l'entorn de les Ciències Socials i de l'Educació Moral i Cívica. Per cert, abans de la reforma nosequina se suposava que les Ciències Socials a l'escola havien de ser una cosa molt diferent del que van ser després, però com que calia fer pàtria al capdavall es va tornar al de sempre, mites, herois, fronteres i història etèria.

En el tema educatiu cada pocs anys hi ha qui descobreix la sopa d'all i torna a vendre fum, sorgeixen nous experts els quals han de promocionar llibres i projectes i endegar publicacions, assolir prestigi, vaja. Moltes escoles ja vam fer, amb d'altres noms i denominacions, activitats molt interessants que avui es presenten com a noves, com si l'escola real encara es trobés immergida en el temps de la polca. 

Un dels problemes de la tasca educativa, en els nivells elementals, és que molta feina, sobretot la feta pels mestres de base es perd, es dispersa i no es divulga tal com caldria. I aleshores sorgeixen aquests gurús, que sovint desconeixen el món escolar en directe i tornen a inventar allò que ja està inventat des del temps dels trenta punts de l'escola activa. Avui els noms de les iniciatives educatives, en general, s'expressen en anglès, que fa més modern.
Resultat d'imatges de Jose Maria Puig llibres valors
En aquells anys va sorgir un gran interès a l'entorn de l'Educació en Valors. Una de les activitats que es proposaven, a partir de les idees de savis del sector com Lawrence Kholberg, eren els dilemes morals, plantejar a una persona o a un grup de persones un cas en el qual sorgís un conflicte d'interessos. 

Vam elaborar unes petites narracions sobre aquests temes, dirigides als escolars, alguna cosa vam col·laborar amb algun article a revistes com Escola Catalana o Perspectiva Escolar però no vam poder publicar cap llibre amb cara i ulls, editar és difícil quan no et coneix ningú, en tots els àmbits. Van sortir, però, diferents volums i dossiers, de gent vinculada a la Universitat, com Josep Maria Puig, sobre el mateix tema.

L'interès pel creixement moral va tenir el seu costat mediàtic i dirigit als adults. De fet, això dels dilemes morals era el que es plantejava al programa Vostè jutja, del qual en conservo un molt bon record i en el qual va col·laborar el blogaire d'honor, Francesc Puigcarbó. 

Sovint em queixo del que s'ha perdut a la tele, en relació amb coses com ara el teatre, però també hem perdut iniciatives més contemporànies, com el programa que menciono. Ja sé que queda molt de iaia Cebolleta repetir que no es fan programes com aquells, però és que és ben veritat, es miri com es miri.
Resultat d'imatges de escrúpulos juego de mesa
La gent jove no ha tingut ocasió de tornar a veure mai, que jo sàpiga, aquells programes del Puyal. No sé si ni si es conserven. Podrien estar penjats a la xarxa, com els Estudios 1 i alguna coseta més. No hi deu haver gaire interès en recordar com érem, com volíem ser i com podíem haver estat. 

Una altra deriva lúdica dels dilemes morals va ser la comercialització d'un joc de taula que es deia Escrúpulos. Em sembla que tan sols es podia trobar en castellà o anglès, de fet he vist que en venen alguns per internet, encara. A casa el teníem i no sé què en devíem fer. 

Aquests dies em venia al cap tot això a causa del tema de la venda de bombes i com el fet de reduir la venda i comercialització d'armes pot afectar al tema laboral, cosa que a Andalusia ha provocat aldarulls. Aquí hi ha un clar dilema moral, que afecta els de dalt però també el poble. Un governant ha de triar entre endegar una llei que redueix la venda i fabricació d'armes, destinades a guerres destructives, o perdre vots i fer que augmenti l'atur. Si perd vots possiblement pujarà al poder un partit xenòfob. Què hauria de fer? Una persona d'esperit pacifista que busca feina en troba en una empresa que sap que es dedica a fabricar armament, a més d'altres coses. L'ha d'acceptar? Un científic vol fer investigació i uns laboratoris  de moral dubtosa, enfocats al guany, li ofereixen mitjans i feina, amb la condició de què, d'alguna manera, els afavoreixi en els seus informes. Què ha de fer?

Moltes contradiccions i problemes dels sectors polítics progressistes, quan arriben al poder, vénen de la difícil solució d'aquests dilemes, quan es plantegen en el món real i pràctic. Kholberg enumera diferents estadis de creixement moral, que es poden copsar segons els raonaments que es fan en resposta als dilemes proposats.

La nostra vida quotidiana es plena d'aquesta mena de dilemes. Tot i que a Vostè jutja un concursant guanyava i l'altre perdia, en la realitat dels debats morals, quan l'interès és educatiu, aquests plantejaments no tenen solució, el seu objectiu és generar i esperonar la valoració de tots els elements que hi convergeixen. Aquest tema de l'armament sortia en algun capítol de la sèrie Borgen, una sèrie en la qual la majoria dels capítols plantejaven, també, dilemes morals, més enllà de les facècies humanes dels protagonistes. 

Un altre tema és si es pot educar la moral, des de la infantesa. Amb tota la bona intenció, ho admetem o no, en educar, siguem pares o mestres, adoctrinem. I ho dic amb tota la bona intenció. Res no pot ser neutral i cadascú de nosaltres té les seves idees i li sembla que són bones. És habitual portar els infants a concentracions multitudinàries i que aquests cridin consignes boniques en demanda de llibertat i tot això, però, no ens enganyem, a les criatures també les feien participar en concentracions feixistes i també cridaven consignes d'aquelles amb entusiasme. Amb la millor intenció ens feien fer la comunió i anar a missa, vaja. 

Una de les justificacions dels pares i mares joves és que les criatures hi volen anar, de la mateixa manera que volen fer música, esport o ser anxanetes. Però la voluntat infantil és immadura, els infants depenen en tot dels adults, els volen imitar i volen que els valorin, no són lliures, encara, per triar aquesta mena de coses. Tot és complex i cal molt de debat, encara que no arribem a cap conclusió ni a cap solució. 

Malauradament en això de l'educació hi ha modes diverses i el treball del passat sovint es dilueix en poca cosa. No sé què en queda d'aquells esforços nostres per intentar que els dilemes morals, a nivell infantil, formessin part de la vida escolar. Ignoro si en alguna escola fan alguna cosa d'aquest tipus. Potser amb uns altres plantejaments, qui sap. 

Amb Kholberg o sense Kholberg els dilemes ètics i morals cada dia se'ns plantegen, a molts nivells, i les etapes del creixement moral que enumera aquest autor crec que encara són vàlides. La moral lligada a la religió tradicional potser és absurda però clara, això és bo, allò és pecat. La moral laica és molt més complexa, hauria d'anar lligada a un concepte de llibertat i de solidaritat molt ampli i caldria que fos universalment vàlid. De veritat ens creiem que la vida d'una criatura ofegada en una barcassa precària té el mateix valor que les nostres i les dels nostres fills? O, com deia Rusiñol en un dels seus malintencionats aforismes, per salvar un amic admetríem que morissin uns quants xinesos desconeguts?

Tot arribarà, sóc optimista, però, ai, anem tan a poc a poc i fem tantes ensopegades!!!