EL PERFUM ESVAÏT DE LES ROSES ANTIGUES I ELS LLIBRES OBLIDATS

 

La festivitat de Sant Jordi, avui, té poc a veure amb la de fa seixanta anys. El 1964 jo era molt joveneta i em semblava que el mon no podia fer altra cosa que millorar. Se suposava que, en algun moment, un canvi polític  ens faria més europeus i que les guerres eren fets terribles a extingir. Els diaris ens mostraven, l'endemà de Sant Jordi, imatges d'una festa optimista, menys massificada que ara, i amb una oferta de títols limitada i menys 'immediata'.

Va venir Fraga Iribarne a Barcelona, l'editorial de La Vanguardia, en aquell moment un diari dirigit per Manuel Aznar, qui, amb ombres i llums, va ser un bon i eficaç periodista del seu temps, i va donar una empenta important al diari, lloava l'impuls del català i fins i tot titllava la nostra llengua de la segona més important d'Espanya.

L'edició en català revifava. Era una època amb moltes iniciatives, com ara les del mon de la Nova Cançó. Les coses, però, es van tornar a enfosquir amb el temps i, com sol passar, tot va tornar a fer tomballons inesperats. Moltes coses, aleshores, les ignorava, l'edat compta molt a l'hora de contemplar el mon que ens envolta.

Tafanejant per internet he trobat un blog on s'esmenta el resultat d'una enquesta feta per Albert Manent, sobre els llibres més venuts en aquell Sant Jordi. 'La memòria es diverteix', un recull memorialístic amable, del dibuixant Castanys, el vam regalar al meu pare i el dec tenir en algun racó. 'Els altres catalans' va ser un llibre emblemàtic que vaig llegir algun temps després. Algú me'l devia deixar. Molts anys després en vaig comprar un exemplar de segona mà. Pere Calders era, encara, poc conegut, havia guanyat el Sant Jordi, aleshores hi havia poca gent escrivint i publicant i als premis s'hi presentava menys gent. De Calders hi ha coses, contes sobretot, que m'agraden molt, però també d'altres que no m'acaben de fer el pes. El llibre incideix en els problemes dels exiliats del temps de la guerra. El tema de la guerra i el retorn va ser habitual, en aquells anys. El de Manuel Mejía no l'he llegit, és un autor que havia mig oblidat, però l'hauré de recuperar.

La ciudad y los perros és, per a mi, el que té més història sentimental afegida. No el vaig llegir aleshores sinó més endavant, quan va sortir en edició de butxaca, econòmica. Va ser gràcies a la recomanació del professor Tuson, en pau descansi, que, per un estrany atzar va aterrar durant un curs o dos a la Normal de Sants. Totes les noies n'estaven enamoradetes, aleshores, d'ell i d'alguns altres. Li dec grans descobriments, els més importants aquest i el de 'La Regenta', que s'havia reeditat després d'anys d'ostracisme. Va ser, després, un gran defensor del català però  aleshores no el parlava gaire i ens va confessar que dels autors catalans tan sols coneixia una mica l'obra d'Espriu.

Avui hi ha gent que té mania a Vargas Llosa i no el vol llegir. O també hi ha qui agafa un dels seus llibres menys interessants, té un mal començament, i aleshores el deixa de banda per sempre més. La ciudad y los perros em va costar de llegir, el professor Tuson ens va comentar que obria nous camins, era l'època del boom, semblava que la literatura peninsular es trobava en decadència i que les descobertes venien de l'Amèrica hispana. Que estava escrit tal i com pensem, sense ordre, anant d'una cosa a l'altra. 

Al meu barri havien obert una llibreria, crec que gràcies a persones de l'exili que havien tornat, precisament. No va durar molts anys però en tinc un record mític. La venedora, una senyora 'gran', una mica enigmàtica, em va parlar molt bé del llibre, quan el vaig anar a comprar. El boom va ser un boom i avui tot em sembla relatiu, literàriament parlant. El llibre de Xavi Ayén sobre el tema és extraordinari i imprescindible per entendre aquells èxits, que van comptar amb promocions intel·ligents i efectives. Del llibre hi ha una pel·lícula digna i interessant, dels anys vuitanta, però val més, com en tants casos, evitar comparacions i tòpics.

Fa seixanta anys de 1964, han passat moltes coses, ha mort i nascut gent i  s'han publicat muntanyes de llibres per tot arreu. El tema de la qualitat és atzarós i complex, tot va a gustos i modes i nosaltres també canvíem, és clar. Les guerres no s'han acabat però he d'admetre que, mirant el meu entorn en perspectiva, estem molt millor, per les espanyes, en un munt d'aspectes que potser tan sols podem valorar els més vells, i encara. La memòria es divertix, com deia Castanys, però també ens enreda i embolica. La festa de Sant Jordi m'agradava molt però ara em resulta aclaparadora, en molts sentits. L'excés té servituds indefugibles, sigui del que sigui. 

https://blogs.uoregon.edu/lcylp/2016/03/08/la-ciudad-y-los-perros-en-el-dia-del-libro-barcelona-1964/

Con ocasión del Día del libro de 1964, ABC realizó una encuesta entre los libreros de Barcelona para seleccionar los libros más vendidos. El reporte, a cargo del escritor catalán Albert Manent, ofreció la lista de los cinco primeros títulos:

Valentí Castanys, La memoria es diverteix (Ediciones Destino)

Francesc Candel, Els altres catalans (Ediciones 62)

Manuel Mejía, El día señalado (Ediciones Destino), Premio Nadal 1963

Pere Calders, L’ombra de l'atzavara (Editorial Selecta), Premio Sant Jordi de Novela 1963

Mario Vargas Llosa, La ciudad y los perros (Seix Barral), Premio Biblioteca Breve 1962

UN HOME AMB PROBLEMES ADDICTIUS I LES DONES QUE L'ENVOLTEN

 

L’home del braç d’or és una pel·lícula americana de l’any 1955. L’havia vista en alguna ocasió, ja fa temps, per la televisió, i aquest darrer divendres la vam comentar al cinefòrum de Tot Història. La va dirigir Otto Preminger i la van protagonitzar Frank Sinatra, Kim Novak, Eleanor Parker, amb secundaris de luxe com Darren McGavin i d’altres. Sinatra va ser nomenat per a l'óscar de l’any 1956. També van rebre nominacions la banda sonora, d’Elmer Bernstein i la direcció artística.

Explica la història, en aquell moment original i agosarada, d’un addicte a la droga, possiblement heroïna, tot i que no es menciona de forma explícita i a la novel·la original ell és morfinòman. El protagonista és un expert crupier, ha estat a la presó i n’ha sortit amb el propòsit de refer la seva vida i deixar l’ambient de les partides clandestines de cartes, decidit a convertir-se en bateria de jazz. La seva dona, suposadament paralítica a causa d’un accident provocat pel marit, és una dona abusiva i que, en realitat, fingeix la seva discapacitat per poder manipular-lo.

L’home retroba un antic amor, Molly, que el vol ajudar i li dona suport, però les coses es compliquen, ell torna a consumir, hi ha una mort pel mig... Al capdavall, però, tot es resol, més o menys, amb un final excessivament convencional, considerant el context. La pel·lícula, contemplada en el present, resulta excessivament melodramàtica però el blanc i negre, excel·lent, i uns actors i actrius molt ben dirigits per Preminger, a més d’una ambientació naturalista i amb ribets sòrdids, aconsegueixen donar versemblança al conjunt .

La història es va basar, amb molts canvis, en una novel·la de Nelson Algren (1909-1981). Algren va ser un escriptor reconegut, va treballar i estudiar en l’època de la Depressió, i reflecteix en molts dels seus llibres l’atmosfera fosca i trista de les ciutats i les angoixes d’uns personatges amb aspiracions irrealitzables i egoismes indefugibles. La versió en cinema de 'L’home del braç d’or' va afavorir les vendres d’altres llibres seus. Una altra pel·lícula interessant es va basar en 'Walk on the Eild Side', estrenada el 1962, que aquí vam conèixer com ‘La gata negra’, amb una Capucine a qui el paper va procurar alguns maldecaps. Per sort va poder fer cine més distret amb 'La pantera rosa'. Afectada d'una profunda depressió, amb problemes mentals antics i intermitents, és va suicidar amb poc més de seixanta anys, encara elegant i bonica.

Algren va estar en una relació llarga i intermitent amb Simone de Beauvoir, amb qui es van escriure moltes cartes, algunes d’elles estan editades. Beavoir  va reflectir la seva relació al llibre 'Els mandarins' on trobem referències a d’altres personatges de l’època, com Sartre, parella oficial de Beauvoir. 'Els mandarins', a més a més, és un llibre imprescindible per interpretar i conèixer, sempre tenint en compte que és la visió de Beauvoir, les servituds i les problemàtiques del temps de la guerra freda en una França sovint massa idealitzada. És una obra massa extensa, complicada, però que va tenir un gran ressò.

Algren va tenir una relació conflictiva amb Preminger i la història original va patir canvis molt significatius. Els codis morals del moment van posar en perill la seva estrena. Sinatra va tenir molt d’interès en interpretar-la, encara més quan no havia aconseguit el paper de ‘La llei del silenci’, que va anar a parar a Marlon Brando, qui també va estar a punt d’interpretar aquesta. Un dels factors a remarcar és el braç torçat dels títols de crèdit, obra de Saul Bass, dissenyador gràfic que va modernitzar les presentacions amb el seu art i la seva grapa.

Algren va escriure altres llibres però els dos que es van dur a la pantalla van ser els més coneguts i venuts. Va tenir una vida complexa, amb alts i baixos i malgrat que pot semblar un autor relativament oblidat s’ha anat reeditant. La relació amb Beauvoir va acabar per ser conflictiva, tot i que va durar temps, amb intermitències.

Els llibres d’Algren com tants altres es van editar en aquella col·lecció RENO, eclèctica i econòmica, amb unes cobertes inoblidables però amb una enquadernació precària i un paper senzill. Encara em sorprenen els títols que s’hi van arribar a aplegar, alguns dels quals plenament moderns, considerant l’època i les possibilitats.

L'argument de la pel·lícula, avui, pot grinyolar en alguns aspectes que cauen en el tòpic. Eleanor Parker, gran actriu, aquí fa un paper desagradable i passat de rosca. Kim Novak no m'ha semblat mai una gran actriu i quan més la torno a veure, menys m'agrada, però encantava el públic masculí. Les dues dones han de donar vida a tòpics recurrents, l'esposa manipuladora i rareta, i l'amant, una santa malgrat fer de cambrera de bar sòrdid, que tan sols vol una cuineta moderna i salvar el seu amant de la destrucció. Avui la nostra visió de les dones 'possibles' ha canviat mot. Sinatra està prou bé en el seu paper turmentat i la resta de secundaris, avui gent una mica oblidada, també estan prou bé. La novel·la, que no explico per si algú la llegeix, és molt més realista, trista i versemblant, Algren era un gran coneixedor dels ambients poc recomanables, cosa que sembla que, en algun moment, va fascinar la francesa.

El tema de la droga, en aquell moment dels anys cinquanta, semblava cosa d’un altre mon, aquí ‘no passava’, en teoria, o ja era cosa dels anys trenta i de l'època dels modernistes arrauxats. Potser per això la gent normaleta no es va identificar amb el turmentat protagonista, al menys, en teoria. Uns anys després, sobretot durant la dècada dels vuitanta, que sovint no agrada recordar, va ser un gran problema, que va afectar totes les classes socials, agreujada, més endavant, amb el VIH. La majoria de gent de la meva edat en van conèixer casos, morts prematures, problemes familiars i veïnals, tragèdies diverses, més o menys properes. Mentre que, per una altra banda, semblava que l’economia ‘anava molt bé’. Potser algun dia en treure’m l’entrellat però algú devia fer calaix amb la tragèdia, com sol passar sempre, amb l'explotació de les misèries i les desgràcies humanes.

ENYORATS ENTUSIASMES EFÍMERS

 

¡Era una època exaltant aquella primavera de 1931! ¿N’hi haurà mai més cap de tan primavera com aquella? En Lluís i jo i tu i tots nosaltres, els estudiants revolucionaris, ens havíem trobat al palau de la Generalitat el 14 d’abril aquella tarda inoblidable, quan el coronel Macià proclamà la República Catalana; ¡quins cabells més blancs i quins ulls de poeta els del vell coronel conspirador, com se li humitejaven cada vegada que sortia a la balconada per saludar la multitud que s’atapeïa a la plaça de Sant Jaume! Tots érem germans aquells dies, no hi havia més que catalans; els cabells blancs d’un vell coronel i els alegres colors d’una bandera que era des de segles la de tots i a tots ens unia havien fet aquell miracle; ¡com espetegava al vent de primavera, quina alegria a tots els ulls, com podia aquella bandera lluminosa fer-nos sentir tots fills de la mateixa gran família! ¡Quina glòria la d’aquell 14 d’abril! Tot el país feia olor de farigola florida, de terra que surt d’una llarga hivernada; i nosaltres, tan joves i tan lliures, ¡amb la sensació que no ens havia calgut sinó venir al món per fer-lo canviar! ¿Qui ens hauria pogut posar la brida? ¡Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d’un dia d’abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria cinc anys després en la més absurda de les carnisseries...

Incerta glòria (Joan Sales)

A contarles vengo la última noticia
Que en el mundo entero la atención merece:
Hoy la vieja España es republicana
Y ya no es monarca don Alfonso XIII.

Después del gran triunfo de las elecciones
Y por el camino de la acción civil,
Los republicanos, que ya eran legiones,
Tumbaron el trono el 14 de abril.

España, España, tu valentía
La monarquía ya destruyó;
España, España, tu vieja historia
Tiene otra gloria por tu valor.

Sin haber desorden, sin algarabía,
Cuando en el destino se llegó la hora,
En la paz completa a la Monarquía
Derrotó con votos Alcalá Zamora.

Cuando la derrota era irremediable
Dicen que el Monarca dijo a Romanones
La paz de la Patria es lo indispensable,
Me voy al destierro con mis tradiciones.

España, España tu valentía
La monarquía ya destruyo
España, España tu vieja historia
Tiene otra gloria por tu valor...

La República en España, fragment, corrido mexicano (Guty Cárdenas, 1905-1932)

IMPRESCINDIBLE VALDERRAMA

 

Ahir, per la televisió, vaig veure un d'aquests programes tan interessants de la sèrie 'Imprescindibles', dedicat a Juanito Valderrama. Ja tenia uns quants anys, crec que devia ser del 2017, hi sortien persones que ja no hi son, com ara la seva segona dona, Dolores Abril. No l'havia vist i em va encantar. Els meus pares devien tenir gens andalusos ancestrals malgrat ser catalans de moltes generacions, els agradava el flamenc popular, la copla, la sarsuela, la sardana, el tango, i moltes coses més. Jo, de jove, vaig caure en el parany de considerar que allò del flamenc i la cobla no tocava, malgrat que molta d'aquella música està lligada a la ràdio i a la meva infantesa i primera joventut.

Fins i tot, ai, com es veu en el programa, una mena d'afany flamenc purista, ignorant, car la ignorància és molt agosarada, va bandejar durant un temps el Valderrama madur dels festivals i esdeveniments del gènere. L'enveja també pesa, al final del programa surt Antonio Mairena, que va ser un dels qui remenaven les cireres de les contractacions i els homenatges, demanant gairebé perdó i admetent que es va equivocar.

Valderrama va ser una molt bona persona que no va tenir en compte traïdories ni efectes col·laterals de les enveges de la professió. Va ser un home seriós, intel·ligent i treballador, té uns fills de categoria, amb carrerons, que el recorden amb amor i admiració. Per a mi, va resultar especialment emocionant el moment el el qual Serrat canta amb ell i en parla amb afecte i admiració. Aquí, quan anàvem de progres, no quedava bé dir que t'agradava segons què. Fins i tot Serrat ha format part en ocasions d'aquest 'saló dels refusats' perquè és un heterodox admirable. A Núria Feliu se l'està reivindicant però durant un temps se la va tenir per una mena de 'secundària pintoresca'. 

La no-invitació de Valderrama a festes i esdeveniments andalusos, durant un temps, em va recordar quan, a casa nostra, per la Mercè, tot just es llogaven Raimon, Llach i Maria del Mar Bonet, fins i tot un periodista va ironitzar amb el tema dient que de la 'cançó', en aquelles festes majors, tan sols es contractaven dues patums i una patumeta. La Nova Cançó es va fer miques en poc temps. I gent del passat com Vendrell, que hauria de ser més valorat a Catalunya que Gardel a l'Argentina, és un desconegut per a la majoria de jovent i fins fa poc trobaves poca cosa seva per la xarxa. La recuperació de molta cançó catalana de tot tipus ha estat, a internet, durant anys, gràcies a particulars que hi han anat penjat discos, com va fer l'admirable Toni Serra, durant molt de temps, amb el seu admirable blog 'Cançons en català i més'.

Juanito Valderrama, casat i amb tres fills, es va enamorar perdudament, ja una mica grandet de Dolores Abril i fins i tot en aquest tema espinós va actuar amb honradesa i coherència, tot i el dolor que, de forma inevitable, provoquen aquestes coses. Amb Abril va tenir dos fills més, el petit, ara ja grandet, és periodista i cantant, un noi intel·ligent i de molt bon veure, i una noia molt maca i excel·lent cantant també. Els fills grans també son gent molt preparada, un d'ells, advocat, és a més a més un molt bon poeta i un gran estudiós del flamenc.

A la famosa cançó de 'L'emigrante', al principi, l'intèrpret diu allò de 'me voy a hacer un rosario con tus dientes de marfil'. Aquest vers ha generat molta brometa, una cantant catalana que, per altra banda, admiro, deia si és que li pensava arrencar les dents. El que molta gent avui ignora és que les dents de llet es deien també 'de marfil' i es guardaven amb cura i no era estrany encastar-les en algun rosari, encara que avui això sembli estrany. Fins i tot iaies del meu temps explicaven que si les perdies les havies d'anar a buscar, després de mort, amb una 'candela al cul'. És habitual fer afirmacions estranyes quan no se saben les coses ni hi ha interès en esbrinar-les.

Quan jo era petita, al cine del barri, el Condal, els programes dobles, en general, constaven d'una pel·lícula 'bona' i una altre de farcit, entre les quals sovint hi havia allò que van etiquetar com 'espanyolada'. Coses de la memòria misteriosa, recordo que 'L'emigrante' va compartir programació amb 'Los Bucaneros' i, és clar, les jovenetes vam anar al cine a veure el Yul Brinner, més aviat, que compartia amors amb Claire Bloom i Inger Stevens, morena i rossa, noia del poble i noia fina i amor impossible, una mica com el Gable a Mogambo, vaja.

A la tomba de Juanito Valderrama es pot llegir aquest epitafi, possiblement obra seva o del seu fill:

En mi tumba no se llora, 

aquí se canta y se ríe 

desde la noche a la aurora. 

En mi último viaje, 

en el último trayecto, 

quiero llevar de equipaje 

el hombre que llevo puesto.

CURIOSITATS CINÈFILES I TRENS PERILLOSOS

 

A la sessió de cinema d'avui de la BiblioMusiCineTeca he tingut ocasió de veure Pánico en el Transiberiano, pel·lícula que ha conegut d’altres títols, com ara Horror Expres. És de l’any 1972, una coproducció anglo-espanyola de sèrie B però en la qual podem trobar uns quants elements interessants i, fins i tot, sorprenents. La pel·lícula la va dirigir Eugenio Martín (1925-2023), guionista i director, ajudant de gent important, condicionat per l’època i les possibilitats al seu abast. No va tenir èxits destacables però algunes pel·lícules seves, com aquesta, han assolit amb el temps un estatus de culte que pot costar d’entendre si ens deixem endur per prejudicis cinèfils.

El que sobta més és el repartiment, extraordinari. Un dels motius del passi d’avui ha estat recordar Sílvia Tortosa, actriu sovint mal aprofitada. I a la pel·lícula hi trobem Christopher Lee, Peter Cushing, Telly Savalas, Alberto de Mendoza, Julio Peña, Alberto de Mendoza i uns quants més nacionals i internacionals, immergits en una història que pot semblar surrealista però que no esta tan lluny del tema d’Alien, per exemple. En aquells anys setanta el cinema patia una certa crisi i molts grans actors acceptaven de forma professional treballs que ens poden sorprendre. Martín va comptar també amb James Mason, Lee Van Cleef i Gina Lollobrigida a ‘El hombre de Río Malo’, un d’aquells westerns de l’època, fets amb pocs mitjans i molta imaginació.

Un dels guionistes, Arnaud d’Usseau (1916-1990) va ser un guionista de sèrie B però va fer també d’altres coses molt interessants. Va estar obligat a declarar en tot el lamentable tema de la cacera de bruixes i es va negar a respondre preguntes. Va acabar per marxar cap Europa i en tornar als Estats Units va ensenyar guió a la Universitat de Nova York i a d’altres centres.

La pel·lícula té moments d’humor subtil i molts moments de gran guinyol, amb uns efectes especials tan maldestres que poden fer riure. Es van aprofitar elements d’altres pel·lícules, com ara la maqueta del tren on s’esdevé la història. Però, per altra banda, els actors i les actrius, tot i que les dames tenen poc paper, en general, i Tortosa i Helga Liné fan d’allò que en deien ‘floreros’, estan tots excel·lents. Christopher Lee, elegant i ben plantat i Cushing al seu costat, com en tants altres títols que van compartir. Expliquen que Cushing estava molt trist, feia poc que havia perdut la seva dona, encara jove. Tots dos molt ‘anglesos’, fins i tot en algun moment quan se’ls diu que si no seran ells els monstres comenten ‘Nosaltres? Si som anglesos...’ 

La parafernàlia monstruosa, malauradament, no deixa gaudir del tot de les bones interpretacions, excel·lents per breus que siguin. Un actor que jo trobava molt interessant era Julio Peña, qui, precisament, va morir de forma sobtada poc després d’acabar aquesta pel·lícula. La seva dona era una altra gran actriu, Susana Canales, que el va sobreviure durant molts anys. Un dels espanyols del repartiment que encara és viu actualment és Angel del Pozo, amb aquells ullassos tan macos. I també hi retrobem, tot i que el fan durar poc, el ‘nostre’ Víctor Israel, condicionat pel seu inquietant físic i excel·lent actor. I em deixo molta gent interessant per comentar, afortunadament avui per la xarxa es pot saber 'gairebé tot'.

Pánico en el Transiberiano és avui una distreta curiositat que ja no ens fa por però, al capdavall, l’esquema argumental és el mateix de moltes altres pel·lícules i de molts llibres, la recuperació o aparició d’un ésser alienígena, perdut i retrobat de forma atzarosa al costat de casa, com si diguéssim. O més que no pas atzarosa, a causa de la tafaneria científica mal orientada. Voler saber massa, al capdavall, és un perill que els humans i les humanes no podem defugir mai del tot.