17.8.07

Estiu a ciutat





La ciutat, abaltida,
aplega avorriments i estranys viatges
de gent de llocs llunyans.

Baden, interessats,
davant de cases velles retratades
a les guies, que tot ho fan més bell
i desitjable.

Com les dones que surten al cinema
o a la televisió,
així les cases que el turisme cerca
per viure un sol instant al seu costat.

En restarà un retrat, una pel·lícula,
un record per passar als amics pacients
durant vetllades familiars i tendres.

Jo miro de mirar-les amb ulls nous,
van ser cases dels rics, i la besàvia,
havia estat minyona en una d’elles.

Són boniques, estranyes, però al meu barri
hi ha cases més modestes i entranyables.

Ventafocs modernistes, que coneixen
l’olor de sofregit dels rellogats,
la por dels bombardeigs
l’ira dels pobres,
la fam i la misèria i el comiat
d’aquells que milloraren socialment.

I en aquests darrers any, les esperances,
de mig món inquietant, desarrelat:
els sorollosos americans del sud,
els adroguers paquistanís,
els africans, de tantes procedències,
i els xinesos, atents, a les botigues,
on venen tot un munt de fu
tileses,
per pocs diners.

Ningú no ens ha ensenyat a estimar el barri.
Qui té diners, quan pot, se’n va per sempre.

Però jo, covarda, com el vell poeta,
he restat al meu barri, i me l’estimo,
encara que no sempre li hagi estat
tan fidel com caldria. Així és la vida.



Indrets i camins. Edicions joescric.com













8 comentaris:

  1. Anònim17.8.07

    Hola Júlia, sempre has demostrat la teva estima al teu barri quan en parles al bloc. Sempre has estat fidel a ell.

    ResponElimina
  2. Julia, perdona la confianza peró l'he rescatat de papers de fa trenta anys.

    Los de Aragón servían
    patatas y cerveza
    y berberechos con salsa
    a la panda de chicos.
    Las chicas bebían refrescos.

    Cen metros más abajo
    y muchos años antes
    nos contaron
    que una bomba mató a los
    pasteleros de la Nekor.
    Siguieron siendo
    por los siglos de siempre
    pasteleros sus fantasmas
    tal vez, o eran sus hijos.

    En el Horno de pan
    al cruzar la Gran Vía
    llevaban por Navidad
    desde los pisos
    bandejas con canalones
    y volvían a casa
    prometiendo delicias.

    Los ángeles terribles
    respetaron a la señora
    Petra, la lechera,
    más de noventa años
    y el Garage Internancional
    acabaría guardando
    los seiscientos, las motos
    y algún que otro Biscuter
    con los Mercedes, Adler
    y algún que otro haiga
    de colores.

    El cine Rex nos acogía,
    como el Gloria, el Excelsior,
    el Mistral y el Florida
    para darnos los sueños
    de otras vidas,
    los sábados por la tarde.
    Al salir caía la noche
    y la Gran Vía
    encendida en luces
    nos llevaba hasta casa
    antes de las nueve.
    ¿Os ha gustado la película?
    p`reguntaban los padres.
    Era bonita, si, era bonita.

    En el segundo piso, la señora
    de muy buen ver, viviendo
    con su madre
    tenía un amante rico
    con Mercedes Benz
    que la esperaba abajo
    con un chofer,
    y en la portería
    la Cinteta cogía
    puntos de media mientras
    un tardío marido
    ensayaba sardanas
    en tenora.

    Al taxista del principal
    le vino la muerte en Lourdes,
    donde había llevado
    a unas monjitas.
    Viuda y solterona, dos hermanas,
    bajaban a la calle cada tarde
    a un viejo Rin Tin Tin
    que atendía por Charlot.

    Un policia oliendo a Lucky
    subía en ascensor
    al cuarto piso
    y temerosos nunca
    hablábamos delante de él
    de nada que se hablara en casa.

    En el Hostal del Isard
    Tomás el camarero, daba
    clases de toreo de salón
    delante de Manolo Morán,
    que era un actor de cine
    y una noche hubieron navajazos
    por cuestión de una mujer.
    No supe más, que no eran
    cosas para saber los niños.

    En el piso de al lado,
    afables y solitarios
    vivían el señor Enrique
    y la señora María:
    no estaban casados.

    Soñaba yo en correr por el
    pasillo y saltar airoso
    al platanero enorme
    que me ofrecía su copa y
    desde allí aterrizar
    en la noche de Sant Juan
    junto a la hoguera
    en medio de la plaza.

    En la Milagrosa
    jugábamos al frontón
    y los domingos se bailaban
    sardanas después
    de la misma de diez.

    El niño sigue en el balcón.
    El hombre se ha ido.

    ResponElimina
  3. Gràcies pel comentari, Violant, bon dia i bons poemes!

    ResponElimina
  4. Bon dia, Luis,
    M'ha agradat molt, tot un món que s'ha esvaït, per cert i que ha canviat força, al menys si 'escrivim' els records els donem una mica de supervivència, sempre temporal. El present es torna també record molt de pressa.

    ResponElimina
  5. Jo crec en parles força sovint del teu barri, de fet, tots ens estimem el nostre de barri, es el nostre paisatge i ens hi hem acostumat.

    ResponElimina
  6. He de confessar públicament que, si de més jove hagués disposat d'una pila de milions, qui sap on hauria anat a raure, sort que no em vagi poder corrompre i comprar-me un dúplex a Pedralbes, he, he.

    ResponElimina
  7. el teu barri, Júlia, és el meu i el del meu home. Ara vivim en el seu perímetre. (El que Luís versà és paisatge de la meva infantesa). M'agrada el teu bloc, els teus articles, els segueixo, llegeixo i no tinc tot el temps que em caldria per a fer-ne comentaris, els faig mentalment i ben sovint em sento part del que comentes. Enhorabona i gràcies!. Una abraçada amiga. Carme-Laura.

    ResponElimina
  8. Gràcies, Carme, jo també segueixo força el teu blog, felicitats pel seu contingut. Una abraçada també.

    ResponElimina