Estiu a ciutat

La ciutat, abaltida,
aplega avorriments i estranys viatges
de gent de llocs llunyans.

Baden, interessats,
davant de cases velles retratades
a les guies, que tot ho fan més bell
i desitjable.

Com les dones que surten al cinema
o a la televisió,
així les cases que el turisme cerca
per viure un sol instant al seu costat.

En restarà un retrat, una pel·lícula,
un record per passar als amics pacients
durant vetllades familiars i tendres.

Jo miro de mirar-les amb ulls nous,
van ser cases dels rics, i la besàvia,
havia estat minyona en una d’elles.

Són boniques, estranyes, però al meu barri
hi ha cases més modestes i entranyables.

Ventafocs modernistes, que coneixen
l’olor de sofregit dels rellogats,
la por dels bombardeigs
l’ira dels pobres,
la fam i la misèria i el comiat
d’aquells que milloraren socialment.

I en aquests darrers any, les esperances,
de mig món inquietant, desarrelat:
els sorollosos americans del sud,
els adroguers paquistanís,
els africans, de tantes procedències,
i els xinesos, atents, a les botigues,
on venen tot un munt de futileses,
per pocs diners.

Ningú no ens ha ensenyat a estimar el barri.
Qui té diners, quan pot, se’n va per sempre.

Però jo, covarda, com el vell poeta,
he restat al meu barri, i me l’estimo,
encara que no sempre li hagi estat
tan fidel com caldria. Així és la vida.

Indrets i camins. Edicions joescric.com